Buscar
  • Normals i Diferents

Actualizado: 28 sept

Els sociòlegs i el coronavirus La sobtada irrupció del coronavirus ha afectat la salut i la vida de milers d’éssers humans, i ha tingut un potentíssim impacte en la societat. Las persones que fem aquest blog, que només som sociòlegs o criminòlegs i no epidemiòlegs ni experts en salut pública, volem aportar la nostra reflexió per tal d’entendre millor la repercussió social de la pandèmia. La reflexió que aportem fa servir les dues perspectives del nostre ofici: la micro i la macro,

La perspectiva micro, que explica l’acció social dels individus, ens permet entendre l’impacte de confinament en les nostres vides,

La perspectiva macro, que explica l’estructura social, ens permet entendre l’impacte de la pandèmia en l’organització de les nostres societats.

L’anàlisi, doncs, del confinament (micro) i de la pandèmia (macro) constitueix la nostra aportació com a sociòlegs.​ ​Amen et cum spiritu tuo, et tariro tariro


Així, el segon matxembrat l’hem construït posant en comú les nostres reflexions d’urgència sobre la pandèmia des de la perspectiva macrosociològica, completant així l’enfocament microsociològic amb que hem analitzat el confinament.

Us oferim el resultat d’aquesta posta en comú, que consta de 8 anàlisis.


  1. Una reflexió inicial sobre la sotragada col·lectiva que la pandèmia ha comportat en la nostra organització social. Es tracta d’un sotrac monumental que ha rebregat l’acció dels individus (vegeu les anàlisis sobre el confinament) i ha desquajaringat tota l’estructura social sencera. Començant perquè:

  2. La sotragada és un enorme indicador dels límits que té el creixement de l'espècie humana. Som l’espècie exagerada: ens hem cregut que el planeta terra era nostre i que podíem envair i eliminar els hàbitats dels altres éssers amb qui el compartim.

  3. Pandèmia normals i diferents. La sotragada impacta en la desigualtat social, per tant en el poder i els seus exercicis, i en conseqüència ha trastocat normalitats i diferències i per tant les relacions entre normals i diferents.

  4. Les tres anàlisis anteriors ens porten a l’assumpte més específic del nostre ofici: l’estudi de l’estructura social. Hem fet un grapat de reflexions sobre l’impacte de la pandèmia en l’estructura social, diferenciant cada un de les seves quatre parts: la població, l’economia, la política, i la cultura.

  • Pandèmia i població: inicialment el poder de la vida s’ha imposat al poder de l’economia i es confirma el canvi en l’estructura edat: molts vells (bé abundant: sobremortalitat) i pocs nens (bé escàs: els primers del desconfinament).

  • Pandèmia i economia: l’aturada general i l’economia de guerra estan fent redescobrir la importància dels treballs de cura i obrint la porta a formes d’organització del treball més flexibles, com per exemple el teletreball.

  • Pandèmia i política: la pandèmia ha evidenciat la fragilitat de l’estat, que en lloc de ser la institució que gestiona la vida col·lectiva ha esdevingut un ring per a la lluita política “por tierra, mar y aire”.

  • Pandèmia i cultura: Sembla que se’ns ha acabat l’hedonisme (almenys per una estona) i està emergint un estil de vida de desconfiança de l’espai públic i dels altres que hi transiten.

5. Després de la relació de la pandèmia amb l’estructura social, hem reflexionat sobre els canvis que vénen, sobre tot els econòmics i laborals, i els canvis que enfortiran les desigualtats.

6. També hem reflexionat sobre la relació de la pandèmia amb la moral col·lectiva: ¿s’obre una porta a la recuperació de la vella –i bella- ètica de l’austeritat?... ni que sigui com conseqüència de la patacada en la producció i el consum.

7. Penúltimament, hem fet un mínim apunt sobre l’impacte de la pandèmia en el fals dilema entre democràcia i autoritarisme en les nostres societats, i en el possible canvi en l’hegemonia mundial.

8. Finalment la inconclusió de les nostres reflexions és sobre l’impacte de la pandèmia en la desigualtat social


1. PANDÈMIA: LA SOTRAGADA


La pandèmia està essent una sotragada monumental que està matxucant totes les estructures socials del món: és un autèntic fet social: se’ns imposa (ens pot) i és exterior a la nostra voluntat (és “contra” la nostra voluntat).

Pensant en aquest sotrac, fa ja unes setmanes que una estimada col.lega escrivia: “En el 21é dia de confinament per Coronavirus, em ve una reflexió al cap. Estem vivint una pandèmia. Estem vivint una pandèmia!!. La gent de la meva quinta, sóc de l’any 1982, segurament recordarà la pel·lícula Estallido[1]. En una ciutat dels EEUU “de cuyo nombre no me acuerdo”, es produïa una pandèmia i la gent queia com a mosques. Era espectacular veure els desplegament de mitjans que es feia, amb aquest trajes grocs i aquella tensió que la pantalla transmetia i la meva ment exploradora i impressionable al·lucinava amb tot el que veia. Qui havia de dir que, un cop més, la realitat superaria la ficció! Als meus 37 anys em trobo vivint quelcom molt semblant en les meves carns. Bé, no tenim en Dustin Hoffman i no és una mona si no un ratpenat (segurament) l’hoste del virus, però deu n’hi do l'espectacularitat del tema!

Òbviament hi ha unes quantes diferències i és que aquesta gent no tenia xarxes socials, Netflix i demés per entretenir-se i també els morts anaven bastant més seguits i feien bastant més por. Ja sabem que el cine és espectacle i les pústules en fan més que un malalt de grip. I és que el món canvia a una velocitat enorme i la societat, per suposat canviem, especialment des de la revolució tecnològica.

La pregunta que em ve al cap és: per què ara? És per què el món està tan globalitzat? O potser perquè la situació geoestratègica i política ha impulsat que hagi certs interessos en que això es gestioni d’aquesta manera? Bé, deixarem les teories conspiranòiques per un altre moment. Podria haver passat com una grip normal si no haguéssim actuat com ho hem fet? El cert és que quan escollim una opció, mai podrem saber com hauria anat si haguéssim agafat una altra, perquè no som adivins, així que no seguirem per aquí”

[1] Outbreak (titulada Epidemia en Hispanoamérica y Estallido en España) es una película estadounidense de 1995 dirigida y producida por Wolfgang Petersen y basada en la novela del mismo nombre de Robin Cook. Protagonizada por Dustin Hoffman, Rene Russo y Morgan Freeman.


Perquè fa anys que veiem pel·lícules de pandèmies que acabaran amb la humanitat, historietes que afirmen que si esclata una tercera guerra mundial, aquesta serà biològica, i a tot això hi podem sumar que els humans mateixos podem ser considerats una pandèmia per la terra. Aquesta situació, sense arribar a ser una tragicomèdia com les de qualsevol novel·la o pel·lícula d’aquestes on s’hi reflecteix la fi de la raça humana arrel d’una pandèmia, afectarà a tota l’estructura social i a cada una de els seves 4 estructures (població, economia, política i cultura) de diferents maneres.

Recordem quan va començar tot. La pandèmia va arribar des dels nostres televisors: el confinament xinès, bah, aquí no arribarà ens vam dir, això s’atura… és a la Xina, estem a Europa i estem preparats, la sanitat espanyola és una de les millors o si no la millor, vam pensar.

Fins que va arribar, primer a Itàlia, on es veia el col·lapse dels hospitals, on la gent que estava de visita fugia del país, sense saber que amb ells possiblement viatjava el virus, i no cal culpar a ningú pequè la por sol ser més ràpida que la lucidesa del pensament.

Primer cas a Espanya, Illes Canàries, “bueno”, un cas aïllat, aquest que no surti de l’hotel i ale. I els casos es van anar propagant, un per aquí, un per allà, ja no feia tanta gràcia, i el confinament s’apropava, un confinament en el que ja portem temps i ens fa pensar, quins collons, i tornem a pensar, i això, no ho sabien? On estan els anuncis de MediaMarkt dient: “¡yo no soy tonto!”.

El virus, doncs, va arribar a Espanya, i va passar com a Itàlia, i com ells, aquí estem confinats, tancats amb familiars, amics, mascotes, i a vegades amb nosaltres mateixos, sentint-nos presos de la nostra inquietud i la incertesa que una cosa dolenta ens pot passar, que el del nostre costat pot emmalaltir, i passar-ho una mica pitjor. El pitjor és això, la por, no només la por a perdre la gent que estimem, sinó la por al que passarà després d'això, el món canviarà i no sabem com, i estar confinats a vegades no ajuda a buidar aquests pensaments.


2.- LA PANDÈMIA I L’ESPÈCIE

Som l’espècie exagerada: per tal de sobreviure, la nostra espècie ha hagut d’anar ocupant cada cop més espais, i el nostre creixement s’ha fet depredant la resta d’éssers del planeta. Ara la nostra espècie som així:

  • Població: més de set mil milions d’éssers humans molt més mòbils que mai.

  • Economia: consumint cada cop més (perquè som més i perquè cadascun de nosaltres consumeix més) i competint pel benefici individual: tenir/consumir cada cop més.

  • Cultura: hem vingut al món a passar-nos-ho bé (hedonisme); s’ha acabat el temps de les restriccions i els sacrificis.

  • Política: volem que els estats ens assegurin tot això, i per això els estats –els gerents- no s’atreveixen a donar-nos males notícies i reaccionen quan ja és tard.

En conseqüència, estem tensant els límits: canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, i modificacions en la nostra relació amb la vida (sida, ebola, coronavirus, etc.).

Per tant, la pandèmia del coronavirus és un indicador de que la nostra organització social no és sostenible en el planeta Terra i de que cal canviar-la. Com diu David Quammen, Tots els humans som responsables del que està passant, totes les nostres decisions: el que mengem, la roba que vestim, els productes electrònics que posseïm, els fills que vulguem tenir, quant viatgem, quanta energia cremem. Totes aquestes decisions suposen una pressió al medi que tendeix a acostar-nos als virus que viuen en animals salvatges. Els humans som més abundants que qualsevol altre gran animal en la història de la Terra. I això representa una forma de desequilibri ecològic que no pot continuar per sempre. En algun moment hi haurà una correcció natural. Els ocorre a moltes espècies: quan són massa abundants per als ecosistemes, els ocorre alguna cosa. Es queden sense menjar, o nous depredadors evolucionen per a devorar-los, o pandèmies virals les esfondren. Això ens pot passar als humans. (El país, 19 d’abril de 2020)


La pandèmia no ens deixa creure’ns Déus (temporalment?)

Des de la perspectiva occidental dominant, la pandèmia qüestiona la creença que ja ho dominàvem tot de la Terra. No cal atorgar-li pensament diví a la terra (“la naturalesa és sàvia”, “ens l’està tornant”, etc.), n`hi ha prou amb parlar de les “lleis cegues” de la naturalesa: una cadena complexa d’accions-reaccions que genera això, com amb el canvi climàtic (obviant la mà negra humana que hagi pogut intervenir, o permetre el camí vertiginós d’aquesta pandèmia).

Ara bé, la situació ens planteja una paradoxa: fa 200 anys aquesta pandèmia no hagués sortit de la província xinesa de Hubei, o fins i tot, de la ciutat de Wuhan. Però fa 200 anys estàvem mil vegades menys preparats per neutralitzar-la. Actualment la globalització (tecnologia) ha fet real que s’escampés pel món sencer. I torna a ser la tecnologia la que ens fa més aptes que mai combatre-la.

Pandèmia, o justícia poètica mediambiental.

L’evolució de les espècies sempre ha estat en la primera línia de la lluita per la supervivència, d’ençà que l'ésser humà i les altres espècies van colonitzar la Terra. I en els darrers mil·lennis, l'espècie humana s’ha situat damunt la cadena alimentària. S’ha mostrat com un depredador salvatge i sense miraments en relació a moltes espècies amb les quals ha conviscut: potser ha obligat que de manera indirecta, a través de la mateixa espècie humana es provoqués la seva pròpia caiguda?

Aquesta és una reflexió que cal fer i no és gratuïta. En els últims mesos hem passat d’observar com els carrers estaven bruts i els contenidors plens, a observar com els carrers estan més nets i els contenidors més buits. Aquesta observació fa pensar en què vindrà a continuació: podríem pensar que la gent entendria que un espai net és més saludable per a tothom, i poder combatre (fent servir el lèxic bèl·lic, influència dels missatges que arriben de manera directa o indirecta) la situació actual i situacions futures que es poguessin donar. Així que durant dues setmanes no hem vist més enllà d’alguna bossa de plàstic o un paper fora del seu lloc habitual, però els últims dies coincidint amb que hi ha començat a haver-hi mobilitat, hem pogut observar com s'ha produït un canvi de brutícia als carrers. Hem passat de tenir papers i altres objectes a tenir guants de làtex, plàstic, mascaretes fetes servir i altres.

Aquest fet fa pensar que potser l'ésser humà, per molt que estigui al cim de la cadena alimentària, no és ni molt menys el depredador contra les altres espècies amb les que comparteix l'hàbitat, sinó també amb la pròpia espècie.

El futur: La nostra hipòtesi és que si la pandèmia és curta, seguirem igual com fins ara. Depredant el planeta , consumint i produint sense límits (fins un altra catacroc que no sabem què serà ni com serà); i només si la pandèmia és llarga i dolorosa tal volta l’espècie humana aprengui que hem de modificar la nostra organització (no per grat sinó per força) i la fem més sostenible per al planeta, cosa que impepinablement suposarà menor consum i menor producció.


El "matexembrat" d'assumptes macrosociològiques sobre pandèmia i sociologia continua a la pròxima entrada!

On parlem de:

  • Normals i diferents

  • Estructura social

72 visualizaciones0 comentarios
  • Normals i Diferents

Actualizado: 28 sept


6. Confinament i control

6.1. Confinament i control tècnic

El confinament, que és,com es viu. Potser el confinament, ara no és una eina de control social, i si de control sanitari com un recurs més que té la humanitat per assumir el seu paper de salvar la espècie.

El que és ben cert, és que ningú conscientment al segle XXI, podria preveure la deriva dels aconteixements tan destructius, per a la vida tal i com la coneixem; això sí al primer món.

Potser ara és el moment de parar a reflexionar, si la societat que estem construint en els últim seixanta anys i que ens ha portat aquí, l’hem de reconstruir o generem una nova societat, sabent que en un món global el verdader confinament és saber que el que passa a una petita illa de la polinesia ens pot passar a nosaltres, perquè el món que coneixem i que hem construït està connectat.

6.2. Confinament i control social


  • El confinament massiu és un «immens experiment social», que es pot mesurar empíricament i que té grans conseqüències per a la filosofia, la psicologia, la sociologia, l’economia i multitud d’altres ciències. «També ha de tenir-les per a la vida de les persones i per a les polítiques socials, econòmiques i ecològiques».

  • Aquest Estat d’excepció és perfecte per als diferents experiments, teletreball, educació virtual, com la població respon en poc temps a una situació “extrema”. Tal situació, en un context de canvi climàtic, pot tornar a donar-se, i no precisa ment com a forma de virus. Coronavirus com a simulacre.



6.2.1. Presó domiciliària amb dret a xarxes


Les xarxes socials s’han omplert de receptes per fer més amè el confinament: coaching cultural i gastronòmic, actuacions en directe, i youtubers de proximitat... Fan el seu servei, però també enterboleixen el col·lapse col·lectiu. És com si no ens haguéssim deslliurat del tot de la idea de challenge, dels reptes col·lectius passats pel filtre de l’entreteniment de les xarxes socials que, alhora, són un aliat perfecte per mantenir-nos distrets i cecs davant les estratègies de control social que aquests mateixos alimenten intrínsecament. Ironitzant amb la situació, el pensament quotidià del jove mitjà burgès estaria ocupat més o menys així: L’actoret catalanet Roger Coma va iniciar la febre del pa a Instagram. Fer massa mare és molt senzill, diu. Tothom l’hauria de fer a casa. Alguns han optat per fer-lo de xeixa, altres integral amb llavors o blanc i dens, com el de sa padrina. Ai, si només fos el pa!. Espalda alta, lanza baja, bebé feliz, tadasana, postura del guerrero invertido, la mariposa en el suelo...tots els nous coneixements apresos durant aquests últims vint dies són gràcies a l’app de ioga professional Down Dog. L’aplicació serà gratuïta fins a l’1 de maig i un cop convertits en ionquis del mantra ens hi haurem de subscriure. Tanmateix és barata, llavors ja haurem entès que sis euros al mes per invertir en el mente sana in corpore sano no són res!.

El complexe de pres tampoc s’ha estat de penetrar l’esfera estètica, no només presumim de xandall als storis sinó que un challenge ens ha obligat a rapar-nos el cap. Tota aquesta gent rapada són homes melancòlics, anhelant la mili que la “transició democràtica” els va robar i que ara es troben orfes a l’hora d’encarar la guerra contra el virus. Sort en tenen tots aquests joves acomplexats de poder-se emmirallar en figures com la d’en M.A. Villarroya –jefe mayor de Defensa aérea i pilot de confiança del rei Joan Carles i de l’enyorat president Aznar– qui amb el monopoli de les rodes de premsa televisades ens recorda que “No, no, en la guerra no hay fines de semana, en la guerra todos los días son lunes”. Ara, la mili, es pot fer en xandall els diumenges i tot!. Al twitter oficial de l’Ajuntament d’esquerres de Maó hi llegim: “Emocionants imatges de l’homenatge de la Policia Local, juntament amb Protecció Civil, a n’Iker Martínez, un fillet de 5 anys que viu al C/Infanta de Maó i que, cada dia, a les 20h, es vesteix de policia per aplaudir al personal dels serveis essencials”. Aquest fillet es deu vestir uniformat per supervisar que els aplaudiments no superin els decibels permesos per llei. El primer soldado ja ens va advertir que la llei és per complir-la, així que tothom als balcons!.

I qui diu que el capitalisme no havia previst aquesta crisi sanitària quan Ikea, el gegant suec, fa gairebé una dècada que ens dóna la benvinguda a la república independent de casa nostra.. Ui, però quina mandra pensar amb la fi del capitalisme, amb despertar consciències i amb nous models de societat si em puc entretenir amb els negres de twitter– que casualment fan broma sobre la mort en un món on expirar és tabú– o veient com tot el sector cultural precari, precaritzant i precaritzat (Bourdieu dixit., per aquells que no ho hagueu notat) m’ofereix contingut gratuït a tota hora.

Em sembla que si hem de fiar-nos d’en Villarroya, la revolució no serà televisada, perquè de moment, se’ns pixen a sobre i diuen que plou.


7. Inconclusió: La desigualtat

Les accions més bàsiques que hem de fer durant la Pandemia són: quedar-nos a casa i rentar-nos bé les mans. Però hi ha un col·lectiu que no disposa ni de llar ni d’aixeta. Com sol passar, les persones sense sostre són un col·lectiu vulnerable que està totalment exposat. Moltes persones sense llar pateixen malalties cròniques, i això els converteix en un col·lectiu de risc.

En estat d’alarma les administracions no funcionen amb el mateix hàbit. S’han reduït els serveis d’ajuda i altres han tancat mentre duri la crisi sanitaria. Per tant, els col·lectius que depenen d’elles es veuen agreujats, sense recursos econòmics en molt casos, i sense espais suficients per allotjar a aquestes persones. A més, no existeix un pla desde el govern per abordar la situació, per tant han sigut les administracions locals les que s’han organitzat per donar resposta a la problemática, i ni així, es garanteix la protecció de la salut de les persones sense llar. Activistes i fundacions denuncien la falta d’equipaments municipals per a poder garantir la protecció de les persones sense llar i dels mateixos voluntaris.

Per tant veiem que el confinament no tracta a tothom per igual, existeixen les persones que estem vivint un confinament “romàntic” des dels nostres dispositius electrònics connectats amb la resta del món a través de pantalles minúscules o gegants, i les persones que no disposen de mitjans per viure aquest “romanticisme” ja que no disposen de mitjans electrònics ni connexió a internet, o d’ una llar on quedar-se i assegurar-se que no s’infectaran.


Dins de les desigualtats del confinament, sembla però, que podem trobar-nos amb una pseudo-igualtat entre la població gent que disposa d’uns mínims recursos electrònics. El món de la cultura i l’esport s’ha volcat cap a la societat per fer-ho més amè, i per tant ajudar distreure’s a la població, i que aquesta pugui gaudir de diverses activitats: visites a museus guiades virtualment, anar a veure una òpera de manera digital, portar el gimnàs a casa teva sense importar quina tarifa et permet pagar la teva butxaca, ja aquests han suspès el cobrament de les quotes, … són un petit exemple d’una oferta molt variada que ni la Time Out sap com recollir. Per tant, el senzill fet de disposar d’un telèfon mòbil amb dades suficients, en aquest cas no és motiu de discriminació, sinó d’igualtat, i el problema el tenim a l’hora d’omplir la nostre agenda setmanal i fer quadrar totes aquestes activitats d’oci gratuites i que normalment no realitzem, amb la compaginació de les tasques domèstiques, i laborals (en cas de no haver-nos quedat sense feina per un ERTO).

Malgrat tot, i no obstant el món de la cultura haber-se posat a disposició de la societat per amenitzar aquest confinament i mostrar-nos que hi ha llum al final del túnel, i per més mostres d’afecte que nosaltres els hi mostrem amb més followers, més Likes i més de tot, aquestes persones no viuen de tot això, si no que ara mateix segurament estan sobrevivint com poden, ja que la seva entrada de capital s’ha vist reduïda per la cancel·lació d’espectacles (concerts, obres de teatre, i derivats), i no pensem amb els grans artistes si us plau! més aviat amb les petites produccions. Per tant, i sense ser considerades activitats essencials, aquest col·lectiu està passant a formar part dels “herois i heroïnes” no reconeguts d’aquesta situació imposada de normalitat, sense rebre els aplaudiments de les 20h, igual que la resta de professions no reconegudes i sense prestigi social, que ara mateix s’han transformat en essencials per ser les que ens proporcionen les necessitats bàsiques i les que vetllen per a que tot pugui seguir rutllant (entenem dins d’aquestes professions serveis com lampisteria, electricitat, etc., serveis de neteja, conductors de transport públic, caixers i treballadors de botigues d’alimentació, entre moltes d’altres).


El BOE del dia 29 de març de 2020, recull al Reial Decret -Llei, 10/2020, pel qual “se regula un permiso retribuido recuperable para las personas trabajadoras por cuenta ajena que no presten servicios esenciales, con el fin de reducir la movilidad de la población en el contexto de la lucha contra el COVID-19.”, un total de 25 tipologies d’activitats considerades com essencials, i entre elles hi trobem establiments comercials minoristes d’alimentació, begudes i béns de primera necessitat (altrament coneguts com a mercats, supermercats, i botigues de venda d’alimentació i productes de la llar), establiments farmacèutics, professionals del sector sanitari, forces de seguretat, comerç on-line i activitats d’hosteleria i restauració amb entrega a domicili, i per tant també empreses de missatgeria (i aquí hi trobem els riders, es clar), i també tasques de manteniment i neteja, entre moltes d’altres; però clarament dins d’aquestes activitats essencials hi trobem dues categories diferenciades:

  • persones treballadores qualificades amb un reconeixement social (bàsicament personal sanitari, però també hi englobem farmacèutics, i inclús forces de seguretat);

  • persones treballadores amb llocs de feina que abans de la pandèmia i el confinament, no realitzaven activitats amb un reconeixement social elevat, però que també posen en risc la seva salut per seguir oferint els seus serveis (personal de supermercats, de neteja d’empreses de missatgeria, etc.)

Aquesta distinció, fa doncs, que el confinament no sigui igual per a tothom, ja que a les 20h se segueix aplaudint només pels “herois i heroïnes” que lluiten directament contra el COVID-19 i de manera més visible, és a dir el personal sanitari (i s’ho mereixen!), però ens deixem una gran part de la població oblidada que se segueixen posant en risc, i que seguiran patint aquestes desigualtats laborals i sense més reconeixemen,t des de les seves tasques laborals poc reconegudes, mentre les persones que seguim a casa confinades jutgem des dels nostres balcons a aquelles persones que potser s’estan dirigint cap a les seves activitats laborals, siguin les que siguin, per a contribuïr a la lluita d’aquesta pandèmia, i que evidentment no és igual per tothom.


78 visualizaciones0 comentarios
  • Normals i Diferents

Actualizado: 28 sept

3. Aïllament i incomunicació


Sempre hem estat aïllats i sempre hi ha hagut incomunicació: som una multitud solitària. Ara bé, fins ara ho havíem pogut dissimular: des dels companys de la feina fins la cervesa al bar, i des del carrer fins la tele.

Ara amb el confinament, l’aïllament i la incomunicació son estructurals: d’una banda se’ns imposen i modifiquen les nostres relacions socials; i d’altra banda resulta en persones soles amb massa temps per pensar, per plantejar-se necessitats, dependències, identitats personals (habitualment lligades a l’àmbit laboral) etc.

En definitiva, l’aïllament i la incomunicació es posen al davant d’una modificació de la nostra identitat com a persones, de les nostres xarxes comunitàries; i de com entra en joc aquest engranatge del nostre dia a dia amb la legitimitat que li donem al sistema en el que vivim.


3.1. L’aïllament: d’una banda ens distancia de les relacions socials i d’altra banda ens les aguditza


  • Aïllament i distància. L’aïllament ens força a mirar-nos més a nosaltres. Aquesta mirada és una mirada obligatòriament aïllada. Qui no cau dins del nostre nucli vital estricte està pràcticament fora de la nostra vida ara mateix. L’aïllament, doncs, ens distancïa dels altres. Tanmateix, el confinament ha eliminat la idea de distància clàssica: el confinament ens ha unificat a tots. Estem igual de lluny o a prop físicament de tot, donat que només ens podem moure per anar a comprar menjar, llençar la brossa, etc. Tal com diu una reconeguda col·lega: el portal va amb pany i clau i aquí no hi entra ni el meu nòvio, que òbviament no ha gosat venir-me a veure en tot un mes per clars motius de solidaritat.

  • Aïllament i proximitat. D’altra banda, l’aïllament aguditza algunes relacions socials: parelles que es veuen forçades a conviure massa hores (s’ha parlat de l’increment de divorcis a la Xina), i força fins límits abans inimaginables les relacions intergeneracionals (la coexistència de fins a tres generacions en un mateix espai)


3.2. La incomunicació: d’una banda hem perdut els codis quotidians i d’altra banda estem construint-ne uns altres


  • Pèrdua dels codis: modificació de la microsociologia de les salutacions i altres interaccions quotidianes que normalment donàvem per descomptades, i que s'estan convertint en un assumpte inquietant: dono la mà, faig un cop a l’esquena, un petó, una abraçada, em quedo a un metre de distància?. En perdre aquests codis, ¿Com ens coneixem i en re-coneixem ara, és a dir com ens comuniquem o no comuniquem ara?

  • Construcció de nous codis: com que no podem estar sense comunicació estem inventant nous sistemes i nous codis: sistemes (els mòbils, les videoconferències, la mateixa tele, etc) i nous codis (gestos i aplaudiments de les 20 h, que són molt més que un homenatge al personal sanitari). Tanmateix, els nous sistemes i els nous codis tenen una clara limitació comunicativa: son virtuals i no físics. Tanmateix, algú ha escrit: «habría más pánico ahora si el individuo obrara por sí solo»


4. Veïnatge


El confinament fa més evident l’impacte que té el veïnatge en les nostres vides: el retorn de la comunitat. I redescobrim (si és que algun dia ho havíem oblidat) que la comunitat pot ser acollidora i que també pot ser punitiva (“la fuerza” i “el lado oscuro”) de la comunidad.

4.1. El veïnatge acollidor (la fuerza)

Cal fer esment dels diferents projectes col·lectius, cooperatives, les xarxes de voluntaris que compren menjar per als veïns amb dificultats de mobilitat, fomentar hàbits diaris autosostenibles etc. Les persones que ja estaven involucrades d’una manera o altra en projectes comunitaris i no depenents de les grans estructures, notaran menys els efectes d’aquesta i noves crisis. I que de totes formes, els ciutadans ens hem d’anar preparant plans B en aquesta línia.

També hem de pensar que els aplaudiments de les 20h són veïnatge acollidor: no es tracta només d’aplaudir les persones que estan treballant per la nostra salut (no exclusivament el personal sanitari), es tracta també de comunitat, de recerca de la comunitat perduda: veure’ns, saludar-nos, primer tímidament després amb més confiança, finalment preguntar-nos com estem i oferir-nos ajuts diversos, somriure, saber-nos junts, saber que hi som. Això és comunitat.

4.2. El veïnatge punitiu (el lado oscuro)

Com que estem emprenyats perquè hem d’estar tancats, dirigim la nostra irritació contra la gent que ens sembla que se salta la confinació, i ens convertim en la policia dels balcons.

Crec que la següent reflexió va en aquest grup. He vist una cosa que m'ha cridat bastant l'atenció aquests dies, i no sé si vosaltres l'heu vist, i són algunes publicacions recriminant les persones dels balcons que jutgen a qui està al carrer

És en contextos de vulnerabilitat o excepcionalitat com aquest, que s’observa que les tasques de Convivència i les de la Seguretat es toquen. I fins i tot es suma la del veïnatge, que surt al balcó i truca a la policia per avisar que hi ha un grup de joves a la plaça i que no haurien d’estar-hi. El veïnatge, per tant, valora la seguretat especialment quan està essent un bé escàs i posa en marxa les eines per protegir-se i proveir-se de la seguretat que té a l’abast. El veïnatge, quan pren aquesta responsabilitat, acostuma a fer-ho agafant de referent de seguretat “l’executor de la llei” i no pas “el de la convivència”.


5. Obediència


Les restriccions imposades per l'Estat d'Alarma han estat acceptades per una gran majoria de la població, que fins i tot corregeix a la minoria que intenta saltar-les-hi (els diferents). M'ha sorprès aquesta ràpida adhesió a unes normes que han estat aprovades de manera sobtada i que han suposat la institució d'una nova normalitat.

El compliment normatiu es pot explicar per qüestions com la certesa de sanció, l'adhesió a la norma per convenciment o l'amenaça que suposa la no adhesió per a la supervivència de l'individu. Però crec que en aquest cas el desassossec experimentat arran de la anomia viscuda és clau. Davant situacions noves i d'emergència, en les quals no existeixen normes grupals establertes per la sobtada rapidesa de l'assumpte, és molt probable que es visquin situacions d'anomia. I Espanya és sensible a l'anomia. Crec que tenim molta por a la incertesa i intentem evitar-la per qualsevol via, ja sigui amb la previsió d'una estructura burocràtica extremadament complexa, amb protocols que preveuen com comportar-nos en infinitud d'escenaris o amb l'extensa previsió legal sobre el que està prohibit.

Arriba la pandèmia, que no deixa de ser una amenaça real contra la supervivència de l'individu. Ens desbordem. Necessitem una norma grupal que guiï el comportament i faci desaparèixer aquesta sensació tan incòmoda. I arriba en forma de Reial decret, que a més és explicat repetidament en els mitjans de comunicació. En aquests moments en els quals ningú sap què fer es necessiten normes. És a dir, quan no gaudim d'un context normatiu ens desbordem, d'aquí la necessitat d'instaurar-ne un per a ajudar a preveure, permetre l'actuació i evitar el desbordament. I quan apareix aquest context normatiu tindrà la capacitat de cristal·litzar el nou esdevenir de les interaccions i fixar una nova normalitat, perquè és l'única cosa que pot evitar l'anomia. Sembla que el millor moment per a imposar una manera de fer és aquell en el qual ningú sap què fer.

És a dir, que si en un context de anomia apareix una norma que dóna seguretat en reduir la por per l'evitació de la incertesa (si et confines no hi haurà contagis; si et rentes les mans no et contagies), l'adhesió a la mateixa és molt probable. Més encara quan entren en joc béns com la vida.


El "matexembrat" d'assumptes microsociològiques sobre confinament i sociologia continua a la pròxima entrada!

On parlem de:

  • Control tècnic i social

  • Desigualtat

91 visualizaciones0 comentarios