Pandèmia: el desconfinament (II)

3 Conseqüències: llibertat i desconfiança en els governs

Amb el desconfinament ha tornat la venta per fascicles, però aquest cop de la llibertat, a mode d’anunci: “esta semana sale la primera dosis de libertad, franjas horarias para salir a la calle”… “¡Tercera semana! Se abren los bares, ve y consigue tu cerveza fresquita tan anhelada.”. Només faltava Planeta Agostini anunciant les fases. Creiem que és adient parlar de dos tipus de persones (sí, al món hi ha dos tipus de persones, les que diuen que hi ha dos tipus de persones i les que no) davant el desconfinament, les cautes i les incautes, i és a les cautes on està l’esperança que els rebrots siguin més controlats.

Però considerem un altre cop la llibertat de la que tractàvem a altres matxembrats, la falsa il·lusió d’aquesta llibertat, ja que si en matxembrats anteriors dèiem que la llibertat es donava pels calers que tenies, aquesta llibertat que estem experimentant ara la tenim perquè no podem ser lliures econòmicament, sinó segurament seguiríem en quarantena, o ENS haguessin tancat abans.

A més a més, faltarà veure quines repercussions tenen aquests tres mesos que ens hem vist privats de “llibertat”, de poder abraçar a la família i persones amigues, de poder esbargir-nos sense pensar massa en que pot comportar, on les criatures (si aquelles de les que sempre ens queixem tant) no han estat en contacte amb altres criatures… què passarà? Com repercutirà tot això? Ah! I el sexe expressiu, que en fem d’això? Perquè si el virus se suposa que es contagia per la boca… nos ens podrem fer petons ni fer servir la llengua? I les tapes? Les famoses tapes que caracteritzen Espanya… que en fem amb elles? Ja no podrem compartir plats? Perquè clar… Aquí tots som potencials focus de contagi, i per tant sospitoses i sospitoses…

També podem formular una hipòtesi que complementa el que ja hem exposat de per què la gent no fa cas a les advertències de les institucions, provocant així el rebrot del virus que, per altra part, semblava evident en un món tan interconnectat i amb un pes tan pronunciat de l'estructura econòmica.

Apuntaria cap a la desconfiança cap a les institucions. Fake news i conspiranoia competeixen amb força amb la versió oficial que ens arriba de les institucions. Part de la població creu que les institucions ens enganyen sistemàticament, fins al punt que hi ha gent que no creu que això del virus existeixi o que no sigui tan greu. No ens oblidem que estem en un món on existeixen els terraplanistes. En el fons de tot roman la idea de veritat deformada.

4.- nova normalitat: contradiccions

Normals i diferents: és fantàstica l’expressió “nova normalitat”: ara el normal torna a ser sortir/treballar/moure’s (tot això ha estat diferent durant quasi quatre mesos)... però “no com abans”, i la novetat consisteix en el límit. La “nova normalitat” és la vella normalitat limitada (limitem la distància, limitem els abraços, limitem la confiança en l’altre) sempre que no afecti l’economia (no limitem el treball i ni limitem el turisme)...... i al las! la limitació lliga molt malament amb l’hedonisme que teníem perque`l’hedonisme és omnipotent (ho hem de poder disfrutar tot). Per tant, entre la importància de l’economia i la dificultat de la limitació….. podem esperar qualsevol cosa (conflicte, cacau, baralla, disturbi, merder, queixa i queixes..... i com que els governs l’han cagat: “piove: porco governo”).

El desconfinament ens desperta pensaments contradictoris, per un cantó la por ha calat, i per tant la sensació d’anar pel carrer evitant qualsevol contacte personal, tothom amb mascareta (excepte als locals de restauració… clar, com menjariem i beuriem si no?), i a més paranoïcs i paranoiques pensant en mantenir la distància. La nostre societat, si per alguna cosa es caracteritzava, era precisament pel contacte físic, per l’afecte mostrat de manera física… i ara ens veiem negats d’aquest, amb tota la repercussió que això porta.

I en aquesta nova normalitat limitada, fa dies que li anem donant voltes a una reflexió sobre la responsabilitat dels “normals”. Durant el confinament, i també ara, han sorgit els famosos policies de balcó. A tothom ens semblen molt antipàtics i estem d’acord en engegar-los (i alguns s’ho mereixen realment) però oju! no estem abusant d’aquest desig de llibertat? ens estem oblidant que vivim EN SOCIETAT i que , per tant, mai serem lliures i que allò que fem, pot perjudicar els del voltant?

No fa tant que el pensament comú era que “no ens havíem de ficar en coses dls altres” així que, si sentiem una parella barallant-se, (i permeteu-me l’eufemisme), no dèiem res perquè no voliem ficar-nos. Perque és antipàtic fer de policia. Pero si no haguèssim canviat això, avui dia no seriem tan conscients que tenim un problema estructural amb la violència de gènere i que ens hem de implicar per lluitar en contra. El mateix amb una agressió de qualsevol tipus o amb comportaments incívics fins i tot.

Ens molesta que ens diguin el que hem de fer, pero.. si ens molesta, llavors hauriem de tenir comportaments exemplars, i no és el cas. La festa dels descerebrats que tenim al costat de casa, també pot costar que se’ns acabi confinant també a nosalres. Per tant, ¿no tenim dret a dir-los que no facin el gilipolles ja que, lamentablement anem en el mateix barco?. La nostra societat no està preparada per deixar-nos volar lliures com volem i per tant, és necessari que, dintre dels límits del respecte i bones formes, ens recriminem les males actuacions i per tant ens posem i demanem al del costat QUE ES POSI LA PUTA MASCARETA!

Pandèmia: el desconfinament (I)

“no sé com sortirem del desconfinament, però segur que sortim una mica més gilipolles”

Els “normals i diferents” hem dedicat unes quantes sessions de debat al desconfinament:

1. D’una banda l’hem lligat amb la lluita entra la vida i l’economia: la precipitació en el desconfinament vol dir que ha guanyat l’economia (tal com ja havíem dir en algun matxembrat anterior).

2. I l’economia ha guanyat no només perquè és important, sinó perquè permet una cosa que el confinament va impedir: l’hedonisme. Les nostres societats som una panda d’hedonistes: hem vingut al món a passar-nos-ho bé... i ai de qui s’atreveixi a impedir-nos-ho!

3. I com que som una panda d’hedonistes que ens ho volem passar bé, desconfiem de qui ens vol posar límits (els governs) i ansiem la llibertat (bé, la falsa llibertat de la que ja havíem parlat en un altre matxembrat)

4. Tot això ens porta a una nova normalitat plena de contradiccions, una de les quals és la dificultat de responsabilitar-nos

5. I ves per on, quan rebrota el virus i hem de buscar qui ens impedeix passar-nos-ho bé, busquem el culpable i descobrim que tenim l’enemic a casa: els joves

1 economia

Al començament del confinament ens dèiem que la vida era un bé més estratègic que els diners... i que no sabíem quant duraria això. Ara ja ho sabem: els diners tornen a manar i reobrim tota l’economia (hem accelerat imprudentment el desconfinament per poder reobrir l’economia) . Per exemple i en especial aquella que més risc de contagi aporta: el turisme. Ai el turisme!: portem anys dient que hem de canviar el model turístic i que és insostenible i degradador el turisme massiu i ingènuament crèiem que la pandèmia seria una oportunitat d’or per transformar l’economia i el model turístic.... i ara veiem que res de res.

En fi, hem vist una aliança impía (l’ibex, els grups de pressió, les patronals i els sindicats, tots els diversos poders econòmics sectorials,.... etc... i amb ells la majoria de els mitjans de comunicació) amenaçant-nos amb les penes eternes de l’infern (en forma de pèrdua de milers de milions de bilions d’eurus) si no obríem l’economia. Doncs, apa: ja l’hem oberta i que déu ens agafi confessats.

Per altre banda, no oblidem que el capitalisme mana, i que si no hi ha moviment de capital, ens enfonsem… i el moviment de capital a Espanya es basa en el turisme… Ai! El turisme… que en serà ara de nosaltres? Fa uns anys la construcció era la clau, ara sembla que una cosa va lligada amb l’altre, si no hi ha gent que vulgui venir a deixar-se els calerons a casa, la gent que “de a pie” no tenim ni molt menys el poder adquisitiu dels “de fora”... i com han decidit posar remei a això? Doncs obrint fronteres! Lògica? cap ni una… Mascaretes a cantiduvi, distància de seguretat a les platges, al transport públic, als mercats…. però això si! L’entrada de turistes i amb ells de capital estranger que no falti…

El desconfinament des que va començar com a tal no ha tingut massa sentit quan analitzem la manera en la que s’ha fet, sobre tot amb el tema del turisme: per un cantó era un tema preocupant al principi, però actualment, i després de quasi un mes (o un mes sencer), des de la fi de l’estat d’alarma, ens adonem que la gestió de l’economia ho segueix sent.

La supervivencia es converteix en protagonista. Encara que existeix suficient riquesa per abastir-nos a tots, el capitalisme impedeix el repartiment. El Covid19 hi és, però la supervivència material s'imposa a la supervivència al virus, relegat a categoria de crisi, per poder ser mesurable en termes econòmics. La por ja no està en el virus, la por està en el deute, en l'atur i en la pèrdua d’avantatge.

2 hedonisme

Amb el desconfinament vam sortir tots al carrer alegrement com si el virus ja no hi fos. (tanmateix el virus encara hi era). I ens dèiem que era perquè estàvem cansats després de tres mesos de confinament. Ara bé, per què estàvem tan farts o cansats o esgotats?. La resposta sembla ràpida: es obvi que tres mesos tancats cansen/esgoten/afarten. Val, d’acord.

Però hi ha alguna cosa més?: hi ha alguna altra explicació social de per què ens vam llençar al carrer com si el virus ja no hi fos?. Podem trobar una hipòtesi a l’estructura cultural: Els canvis dels darrers anys (allargament de l’esperança de vida, més riquesa, i estats de serveis: demografia economia i política!) ens han conduit a un estil de vida (una cultura) hedonista, és a dir contrari al sacrifici i a la duresa de la vida. El nostre estil de vida defuig del sacrifici perquè hem vingut al món a passar-nos-ho bé. Per això després de tres mesos de sacrifici “ens mereixem” tornar a l’alegria.

Això no és ni bo ni dolent sinó tot el contrari: la nostra estructura social funciona contra el sacrifici; i com que l’estructura condiciona l’acció, els individus funcionem contra el sacrifici i tres mesos de sacrifici és massa.

Podem perfectament parlar d'una societat infantilitzada, que no se sent ni es fa responsable del que està passant. Sembla que només obeïm quan les ordres són fermes, quan podem ser multats per incomplir la llei. És una societat que no analitza el problema des de l'arrel, només vol, com bons hedonistes, seguir gaudint i que l'Estat solucioni el problema, encara que aquesta solució no existeixi.

I hi ha un altre aspecte relacionat amb la societat hedonista, que és, també, egoista. Vàries generacions hem crescut aquella famosa frase que vam escoltar a "El Club de los Poetas Muertos": "Carpe Diem", que vol dir "aprofita el moment". Les primeres generacions ho vam intentar però no vam ser capaços d'implementar-ho totalment a les nostres vides, però les generacions posteriors van créixer ja amb aquesta idea com a principi fonamental per desenvolupar les seves vides. Cada minut és important i s'ha d'aprofitar. Aquesta idea és més forta que la por al virus i no és important que un individu pugui tenir el virus i li pugui contagiar a una altra persona més feble davant del COVID19. Potser el valor estratègic per aquestes noves generacions no sigui tant la pròpia vida com ho és la satisfacció immediata, costi el que costi. Potser llavors son una generació suïcida.

Pandèmia i relacions de gènere (II)

Treball productiu versus treball reproductiu

En moments d’excepció on baixa la producció, el poder del treball productiu (preferentment masculí) pot disminuir en favor del poder del treball reproductiu (femení) que es revaloritza. I aquest canvi de tendència s’ha donat, precisament, al bell mig d’una crisi sanitària on el treball reproductiu s’ha tornat imprescindible per la pròpia supervivència. Ara bé, encara que el treball de les cures es tornarà decisiu i necessari a l’hora de fer front a la pandèmia, ha seguit invisibilitzant-se per la precarietat i “feminitat” intrínseca que el defineixen. Com si aquestes cures, que expliquen per què el percentatge de dones contagiades és molt major que el de la població masculina, s'haguessin produït de forma natural i orgànica.

Si el fet de posar la vida al centre i, per tant, donar visibilitat als treballs de cures, no va acompanyat d’una perspectiva de gènere, ens arrisquem a que sigui un tret merament circumstancial provocat per la situació extrema.

Les dones omplen un sector ocupacional horitzontal amb major precarietat que, paradoxalment, ha seguit infravalorat malgrat ser el suport vital d’aquesta crisi.

Tasques feminitzades com la de les farmacèutiques, infermeres, del comerç de proximitat, caixeres de supermercat, treballadores de la llar i treballadores de la neteja (que, entre altres espais, han desinfectat a diari els quiròfans) segueixen econòmicament i socialment invisibles, ja que el col·lectiu sanitari, dins l’imaginari social, segueix tenint fesomia de metge.

Amb la normalització (on la producció torna a ser important) en que tornarem a perdre de vista la necessitat de les cures (ja que la nostra vida deixarà d’estar en perill), s'esvairà l’espurna de reconeixement que hem viscut accidentalment per tornar a l’estadi anterior, on totes aquestes feines semblen inexistents.

Postcrisi

Les crisis viscudes anteriorment, en especial la del 2008, ens han ensenyat que quan es perden llocs de treball (increment de l’atur), creix la probabilitat d’arraconar les dones (per major contractació masculina en contextos d’atur).

És més, podem apuntar que en contextos de crisi econòmica les dones en surten realment castigades: per l’accentuació de les desigualtats socials; per la gestió de la crisi intrafamiliar en que la dona acaba carregant més treball domèstic no remunerat i remunerat (si l’home perd l’accés a l’àmbit productiu, la dona busca de pal·liar-ne els efectes accedint a fer treballs informals); i, per últim, la crisi serveix d’excusa pel poder per anar enrere en termes d’igualtat de gènere (drets o disseny de polítiques).

Ambit Polític

1.- En els debats ens ha sortit un assumpte important: té la dreta més dones lideresses que l’esquerra? I en aquest cas, per què la dreta té més dones lideresses que l’esquerra? ¿és perquè una cosa és el conflicte per la desigualtat (contradicció de classe: terreny propi de l’esquerra) i una altra són els conflictes per la diferència (contradiccions específiques: dones, sexe, etc.; terreny on poden confluir dreta i esquerra i potser amb predomini de la dreta). Hem distingit entre feminisme i classe social en el sentit que una dona líder no necessàriament comporta un lideratge feminista (hem posat alguns exemples de dones de la nostra dreta política no feministes).

2.- Ha tornat a aparèixer el lideratge: els lideratges femenins solen ser més eficients i empàtics; ara bé, la variable independent no és el lideratge sinó l’estructura social (el lideratge femení no és causa sinó conseqüència de l’estructura social): cal veure quines estructures socials fan més o menys probable el lideratge femení, i caldrà veure si en aquestes mateixes estructures un lideratge masculí probablement seria també eficient i empàtic.

¿La formació acadèmica de les dones que lideren els diferents grups polítics ha estat determinant dins de l’estructura social per tal d’arribar a llocs de poder o, com s’ha comentat en els punts anteriors, és simplement una estadística que s’havia de consolidar dins dels grups de poder existents, per tal de poder abanderar els diferents moviments i arribar a les quotes femenines que es reivindiquen per tal de semblar igualitaris? ¿La cultura ens permet que aparegui un nou model de lideratge o, realment, l’oportunitat que algunes generacions han tingut per formar-se ha estat un altre miratge que pot finalitzar quan els homes poderosos es vegin amenaçats per les dones? En certa manera ens tornen a posar a les hipòtesis que es plantegen en els dos primers punts d’aquest apartat.

La història ens mostra que les dones han arribat a assolir grans fites, tenint en compte sempre les dures condicions que han hagut de soportar, i, actualment, les hemeroteques ens permeten, si més no, recopilar aquestes fites aconseguides.

Resta molt per què les dones arribin a poder sentir-se en igualtat dins l'àmbit polític, però si ens comencem a fixar en el món del cinema, curiosament cada vegada més podem apreciar que hi ha un augment de personatges que o lideren països o són les protagonistes: un exemple entre molts altres és Terminator, un guinyo, si podem dir-ho, a la lluita de la dona per la supervivència.

Àmbit domèstic

Fins i tot en aquesta conjuntura d’excepció els homes miren de mantenir domini: s’actualitza el rol d’home caçador home recol·lector.

1.- Els homes descobreixen la cuina (i en saben més que ningú): busquen també aquesta parcel·la de poder domèstic?

2.- Els homes surten a comprar i les dones es queden dins l’espai domèstic: els homes “cacen i recullen” i les dones tenen cura de l’espai interior (i a més, així, els homes surten a l’espai exterior i “s’arrisquen” perquè saben que les dones els cuidaran). L’arrest domiciliari juga a favor dels homes?

En cas de privació no són els homes els que van a Cáritas sinó les dones (els homes no passen la vergonya). Una bona anàlisi seria: quins homes van a comprar i quins homes no van a Cáritas?

Violència masclista: una conjuntura d’excepcionalitat pot ser un factor de violència; d’altra banda, en una conjuntura de major poder femení l’home pot reaccionar a la defensiva amb més duresa.

Las calles son nuestras aunque el tiempo diga lo contrario. Com deia un company nostre, “L’altre dia estava navegant per les xarxes, concretament per Instagram i vaig veure una “story” d’una noia que deia que, des que estem en confinament, ha notat que hi ha més assetjament als carrers, sensació que comparteix amb altres noies Si prenem aquesta hipòtesi com vàlida és important preguntar-nos per què. Podríem dir: la primavera la sang altera! Però considerem que tot i que som animals, la racionalitat en alguns aspectes és patent en nosaltres. Per tant, aquesta premissa queda descartada. Potser el que passa és que els carrers són buits, i llavors aquestes persones que es dediquen a portar a terme aquest tipus d’assetjament es veuen sense cap mena de control normatiu de la gent del voltant, bàsicament perquè no hi ha més vianants, i els pocs que hi ha tenen pressa i han de complir les distàncies de seguretat. Aquesta situació ens fa pensar: de qui és la conscienciació sobre l’abús i l’assetjament? És una qüestió social o individual? Tot i que és un tema que està a l’ordre del dia i fa temps que està sobre la taula encara hi ha feina a fer. Se suposa que en un estat de confinament en què no podem sortir al carrer, les violacions en l’àmbit públic han disminuït, el violador al carrer té menys possibilitats, igual que les seves possibles víctimes (una gran majoria dones). Quan acabi el confinament estaria bé saber què ha passat amb les de l’àmbit privat. Però què passa amb aquella persona que assetja? En aquest punt tornem a la pregunta del principi del paràgraf, sobre el caràcter (social o individual) de la conscienciació. Si l’assetjament verbal a la via pública ha augmentat durant la quarantena llavors podríem dir que no assetjar és una qüestió individual, però que la por a la reprimenda (quan no hi ha quarantena i hi ha més persones al carrer) és col·lectiva. Per tant queda molt a fer encara. Considerem ara la hipòtesi que a menys persones al carrer (quarantena), més assetjament. Això demostraria dues coses importants: la primera, que aquelles persones que assetgen ho van deixar de fer per por a una reprimenda, no perquè fossin conscients que és un acte desagradable, irrespectuós, violent, etc. La segona és que, en haver-hi por a la reprimenda, aquesta persona sap que el que fa està condemnat socialment i, encara més important, hi ha una bona part de la societat que jutja aquests actes.

Un exemple d’aquesta actitud recriminatòria el comentava l’altre dia una col·lega amb una anècdota personal (abans de la quarantena): “Yo estaba sentada en el metro y justo al lado mío había una chica joven. Delante nuestro había un hombre mayor y de un tamaño considerable, diciéndole cosas obscenas a la chica, la cual estaba bastante incómoda. El hombre en cuestión se sentía en todo su esplendor, en el vagón no había casi nadie, él en ningún momento supuso que nadie le diría nada, hasta que me cansé y le recriminé su actitud.”

D’altra banda, ara, els homes es fiquen a la cuina i són unes màquines. Perquè qualsevol feina o activitat en mans dels homes pren prestigi. Com quan els hi dona per fer una tonteria amb el seu fill i ràpidament els donem el diploma de Padrazo del año, mentre la que treu la llengua, vesteix, dona el menjar, porta al cole, coneix el nom de la mestra, el pediatra i sap quin xarop pren o quin numero de bambes té és la mare en una immensa majoria de casos. La que no dorm, la que s'aixeca quan li falta alguna cosa a la criatura, la que l'ajuda amb els deures... en fin. L'home sempre brilla més en tot el que fa. És estructural.

I pensem en aquelles pobres dones que diuen això de “jo no noto el masclisme perquè a mi m’és igual el que diuen de mi”. Pues no senyora! El que diguin i pensin de tu t'afecta com a ésser social que ets, necessites aprovació, com tothom. A més, és injust! I et direm més, quan les veïnes parlen malament de tu i despertes l'antipatia de la gent (per motiu de la doble vara de mesurar que ens fa més criticables) creus que t'ajudaran igual quan ho necessitis? Tens suport? Creus que emocionalment no t'afecta? Penses que pots viure sola contra el món? Bueno, doncs deixa’ns dir-te que ets una pobre diabla. Perdoneu que al damunt els hi donem estopa a les dones, però no som del club "Despotrica el que vulguis, que aquí estarem les feministes per ajudar-te". I el feminisme, senyores i senyors no va de: qualsevol cosa que faci una dona ha d’estar bé, ni molt menys!! Així és com l’entén qui no té ni punyetera idea de què va i només s’apropa pel que l’interessa (masclista disfressada). Perquè les alienades són necessàries per perpetuar la desigualtat com bé deia la Beauvoir. "L’opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els mateixos oprimits”.