Pandèmia, una mica de macrosociologia (II)

3. PANDÈMIA, NORMALS I DIFERENTS

La pandèmia està impactant en la desigualtat social, per tant modifica els poders, trastoca normalitats i diferències i per tant redefineix les relacions entre normals i diferents.

Estructuralment, els dos poders principals a les nostres societats, són els demogràfic i els l’econòmica, aquests defineixen com a normal la producció i el consum (i la mobilitat, per exemple anar a treballar) i com a diferent no produir i no consumir... i no moure’s.

En canvi, en aquesta conjuntura de pandèmia i momentàniament, s’ha produït un desplaçament del poder cap al sistema de salut, i el poder sanitari ha definit com a normal justament no moure’s del llocs de confinament, generant inicialment doncs un conflicte de poder: econòmic versus sanitari.

Inicialment sembla que va guanyar el poder sanitari: ergo el normal ha estat el confinament i qui se l'ha saltat ha estat el diferent fins i tot arribant a ser criminalitzat.

Ara bé, la legitimació del poder sanitari es fonamenta en la vida humana... però ja sabem que la vida humana no és un valor absolut. Per tant, el poder econòmic està recuperant el seu poder amb una altra legitimació, per exemple, fent servir com argument la terrorífica crisi econòmica que se’ns ve a sobre que superi el valor de la vida. També argumentant que hi haurà més morts per la crisi que pel coronavirus.

Els poders econòmics volen recuperar el poder que la crisi sanitària li ha tret a través de generar un nou conflicte entre les morts sanitàries i les morts que es generaran per la crisi econòmica. S’està projectant un pensament d’aquells que lideren els poders econòmics dels països que cada cop és més evident: si l’economia cau, el món s’acaba. És tan evident aquesta voluntat de recuperar el poder econòmic, que orbita en totes les rodes de premsa de molts polítics (que, recordem-ho, només són els gestors del poder) que estan assumint una determinada quantitat de morts, en un discurs que està passant de “la salud primero”, al discurs de “salvemos la economía que se acaba el mundo”.

Per tant, els gestors polítics no sembla que estiguin per la feina de millorar aquelles qüestions que faran l'espècie humana més adaptativa a les noves situacions, sinó que segueixen amb la dependència del poder de l’economia, que és aquella fórmula fantàstica que ens permet superar totes les inclemències, inclús les sanitàries a través de grans ingestes de diners per tal de comprar el materials necessaris. Per tant, encara l'espècie humana segueix ancorada en una lògica del segle XX, sense adonar-se que ja fa temps que vam canviar de segle però no de pensament.

A una escala macro sociològica, podem parlar de països normals (aquells que poden confinar-se) i diferents (aquells que tenen majors preocupacions que el virus –com la fam o la supervivència– i que, per tant, moriran més en la mesura que en no s’hi apliquin polítiques adequades).

4. PANDÈMIA I ESTRUCTURA SOCIAL:

Els tres assumptes precedents ens emmarquen i condueixen a la temàtica més específica del nostre ofici de sociòlegs: l’anàlisi de l’estructura social.

Hem fet un important grapat de reflexions sobre l’impacte de la pandèmia en cada una de les quatre estructures que componen qualsevol societat: la població, l’economia, la política, i la cultura.

PANDÈMIA I POBLACIÓ

Fins ara vivíem en una societat considerada com a desenvolupada, on s’ha incrementat l’esperança de vida i conseqüentment la natalitat ha baixat, i per tant vivim en una societat envellida. Abans hi havia molts nens i pocs vells; per tant, els nens eren un bé abundant i els vells un bé escàs: els nens no valien gaire (depreciats, desviats, i criminalitzats així com ser agredits amb tota normalitat) i els vells eren molt respectats (eren diferents elite). Ara, hi ha pocs nens i molts vells; per tant, els nens són un bé escàs i els vells un bé abundant: els nens són els reis del mambo (protegits, ni criminalitzats ni depreciats i les agressions contra ells penalitzades i molt criminalitzades) i els vells (que ja no són un bé escàs sinó abundant) depreciats.

Demogràficament, el desastre està servit i es confirma per la via dels fets: sobremortalitat a les residències dels vells i els han estat els primers del desconfinament. Estem veient com aquest virus s’enduu la gent gran, perquè en una població envellida, aquesta passa a ser considerada prescindible i el nostre nivell de vida actual no ens facilita el fet de reflexionar què estem fent amb aquesta gent que tant ha aportat a la nostra societat, que han lluitat pels nostres drets i que ara es veuen abandonats a la seva sort sent la part més damnificada en el moment que ens ocupa.

Sembla que les vides que s’han de protegir són les dels infants en detriment de les persones grans i persones en risc d’exclusió social, o considerades grups de risc, ja que aquestes sembla que no aportin res al sistema, per tant el monopoli de la vida el té la gent jove. Les criatures són importants, i en una societat amb una taxa de natalitat tan baixa com la d’Espanya, aquests esdevenen un bé estratègic i per tant molt important, atorgant-los d’aquesta manera a ells i als seus empresaris morals (pares, mestres, pedagogs, etc.) molt de poder, i per tant els protegim i hiperprotegim com mai abans s’havia fet.

Aquesta crisi sanitària ens porta, doncs, a observar qui té dret a rebre el tractament On abans era senzill anar a rebre atenció sanitària, i tothom era rebut, ara estem veient fins i tot imatges de gent gran cedint els seu suport d’oxigen a gent més jove “perquè tenen més a aportar a la societat d’avui en dia”, ells ja ho han fet tot. Estem veient imatges de residències de gent gran, on el virus s’està cobrant les màximes taxes de mortalitat, i les poques mesures que s’han pres al respecte, i això porta a pensar: quines vides són més importants?

El debat està servit. El sistema sanitari està col·lapsat, com bé s’han encarregat de recalcar-nos aquests dies, dient que no anem als CAP’s per una mica de febre, i estem veient que la gent ha deixat de parar atenció a altres patologies, avui, tot és COVID-19; on han quedat la resta de malalties? Per tant, potser sí que arribem a un moment on hem de decidir de qui ens ocupem abans, si de les persones grans i amb patologies vàries o de les joves, però potser això ja ho estem fent, i sense ser-ne conscients?

I aquest debat ens porta doncs a una de les conseqüències més interessants d’aquesta crisi sanitària que és la variació del valor de la vida (quines vides importen) i la gestió excepcional –d’excepció, no meravellosa– que n’han fet els estats; al cap i a la fi no estem fent altra cosa que lidiar amb la mort. Com bé sabem, quanta més gent mor menys ens deixa d’importar qui són. És a dir, passem d’una valoració qualitativa (quines esqueles hi deu haver aquests dies als diaris?) a una quantitativa (una corba). La majoria d’aquestes morts numèriques no han tingut funerals, ni enterraments, ni un procés de dol que ens caldrà superar col·lectivament quan totes aquestes xifres deixin de plorar-se a porta tancada.

I la mort ens porta a pensar ens els vindran després, els naixements, què passarà amb els i les nouvingudes? Una de les hipòtesis és la d’un possible Baby Boom. Al segle passat van començar les polítiques de planificació familiar i és interessant veure el seu paral·lelisme en la segona meitat del segle: per una banda,el govern dels EUA i moltes organitzacions privades com Ford i Rockefeller fent causa comú per aturar el creixement poblacional a tot el món i per l’altra banda, la Xina Maoista. Ambdues nacions del món, una que era la primera potència mundial i l’altre un país en vies de desenvolupament, que actualment es barallen per l’hegemonia mundial, van arribar a la mateixa conclusió, frenar els naixements. Per què? La resposta és senzilla, a més població més difícil controlar-la, per tant més conflicte en tots els aspectes que ens puguem imaginar en una societat. I és aquí on lliguem amb el principi d’aquest punt, els infants són un bé escàs que cal cuidar, i que en cas que hi hagi un pic de creixement demogràfic en aquests temps, caldrà sobreprotegir, perquè garantiran el benestar dels que ens envellim.

Però hem de tenir present que, aquesta variació demogràfica, i aquesta crisi sanitària ens portarà més conseqüències que no només una alta mortalitat i un, potser insipient, augment de la natalitat. Vivim (o vivíem?) en una societat on la gestió del sexe era per mer plaer, i per tant expressiva, donant pas a noves sexualitats, i també a una nova onada feminista reconeixent el paper de la dona dins de la societat. Cal dir que més probable que retrocedim en aquest aspecte, es parla dels maltractaments deguts al confinament i com aquests augmentaran per la manca de llibertat de les dones a poder-los denunciar, i aquí es faria palesa la pèrdua de llibertats i com les camuflem amb la gran crisi sanitària que estem vivint. Com aquesta, també es faran obvies altres desigualtats que probablement augmentaran, i que sembla que amb la desescalda també s’estan fent més que òbvies, ciutadans de primera i ciutadans de segona com, amb diferents torns per poder sortir a passejar, qui ens havia de dir que els llibres de ciència-ficció passarien a ser l’actualitat del nostre dia a dia?

PANDÈMIA I ECONOMIA

La crisi de la COVID19 tindrà unes conseqüències incertes a llarg termini. Sembla evident que la mateixa estructura econòmica canviarà i, amb ella, l'organització social i les relacions socials, en el fons i en la forma. Les decisions que es prenguin en l’àmbit econòmic reorientaran, d’una o altra manera, les nostres vides, i potser que el canvi sigui substantiu.

Com afrontarem els pròxims mesos o anys ho anirem veient, en quant a la situació d’avui podem extreure algunes idees:

1 Importància dels treballs de cures

Sembla clar que els treballs de cures s’han despuntat manifestament més importants que el treball productiu i centrant-nos en el nostre país, que un model productiu dedicat quasi únicament en el turisme, no és efectiu quan les coses venen mal dades i que potser en endavant haurà més moments com aquest, pel que hem d’estar preparats i pensar si caldria donar-li una volta a això.

2 Comunisme de guerra

L’intent desesperat de salvar el capital, i per tant, de prioritzar l’estalvi econòmic a la vida (voluntat explicita del primer ministre del Regne Unit i voluntat latent del govern espanyol enviant-nos a fer feina) s’encara a l’obvietat de la mort i, per tant, a la pèrdua d’un bé estratègic com és la vida.

La competició per veure qui frena la corba sense abans enfonsar el país és el que està portant a nacionalitzar els serveis sanitaris als EUA. Un gest que no respon pas a una voluntat ideològica, sinó a la necessitat urgent de salvar un bé estratègic (la vida), és a dir treballadors, és a dir consumidors. Es tracte d’un “comunisme de guerra” a mercè de salvar el capitalisme.

La previsió ens aboca a un futur de més pobresa i precarietat.

3 Sistema productiu. Canvis accelerats

L'economia espanyola ja es va veure afectada amb la crisi del 2008, però aquesta vegada ha sigut una crisi “imposada” per una crisi major, que ha dut a l’acomiadament (temporal o no) de milers de persones, la parada de milers de negocis de petites i mitjanes empreses, i malgrat estiguin sortint alternatives, degut a que l’autoabastament aquests dies en molts casos s’està fent per mitjans electrònics, és probable que això també provoqui un canvi accelerat en el model d’adquisició de productes, i molta més gent de la que ja ho feia decideixi fer-ho habitualment després del confinament, i per tant això porta a un canvi del model productiu. No obstant, com amb qualsevol canvi, sempre hi ha un contra canvi, i estan sortint moviments de “suport al comerç local” on sembla que cada vegada hi ha més gent conscienciada, portarà això també a un retrocés, i triarem tenir una economia de proximitat, no tant capitalista, i de suport mutu?. També caldrà comptar amb la previsible implantació del teletreball.

PANDÈMIA I POLÍTICA

Recordant un cop més que l’estructura política no és altra cosa que la gerència dels grans poders demogràfics i sobretot econòmics, la pandèmia ha evidenciat l’extrema debilitat del gerent de la societat espanyola: l’estat. Com es veurà a continuació:

1.- Contextualització

Les polítiques socials són les que ens treuen de l'atolladero, així que neix l'expectativa d'una major implicació política i en la defensa dels Drets socials. Mentre aquest moment no arriba, el camp de lluita contra un virus s'ha concebut malament i és usat com a fòrum on tenen lloc baralles estèrils i discursos buits per veure quin partit resulta més deslegitimat, sense que es produeixi una col·laboració efectiva entre ells. La lluita també s'estén en l'àmbit autonòmic, doncs cada autonomia estableix un tipus de relació amb el poder central, existint les que segueixen la norma i tenen poder (Madrid) i les que divergeixen (Catalunya). Si abans ja s'intuïa certa polarització social – amb l'emergència de partits d'extrema dreta i Esquerra – l'Estat d'alarma ha fet visible el sistema paternalista ja existent.

En síntesi: discursos deslegitimadors de cada partit polític envers els altres i polítiques de la por com a mitjà de control social.

2.- Política – Gestió de l’estoc

Per preservar el bé estratègic objecte de preocupació actual – la vida – els estats com als gerents de la societat han adoptat mesures excepcionals. Cada gerent ha escollit una gestió, que reflecteix la filosofia dels models socials de cada país. Sembla que es poden identificar dos tipus de gestió no excloents: el control (frenar el virus mitjançant l'aïllament, com la Xina o EE.UU.) o la cura (tenint cura de la població, com "Espanya" o Itàlia). Els països que aconsegueixen superar el virus sense atemptar en excés contra el bé estratègic que legitima l'extra de poder en la gestió seran els normals (p. ex. Dinamarca o Portugal). Els països que facin una escabetxina seran els diferents perquè han agredit el bé de la vida.

Previsió: més desigualtat a escala geopolítica i menys confiança en els gerents que agredeixen el bé estratègic de la vida.

3. Una mica de comparació

Política abans

• Estat gerent. Limitació de la seva autonomia davant els organismes internacionals.

• Polítiques d’austeritat.

• Privatització: invertir en rescats d’empreses privades mitjançant diners públics.

Política ara

• Increment de l’autonomia com a Estat regulador.

• Major control 1. als carrers amb presència militar i policial; 2. als dispositius electrònics (geolocalització) i gestió de dades amb o sense permís; 3. salubritat (control de tests)

• Creació de mesures més restrictives.

• Sobreinformació; 1. a nivell polític; 2. sanitari; 3. falses notícies.

PANDÈMIA I CULTURA

Els balcons de Gran Hermano

Ara per ara, la normalitat és el confinament. Per tant, els normals són els que es queden a casa, respectant la norma i els diferents són els que, havent-se de quedar a casa, se salten el confinament, posant en perill la vida dels altres membres de la societat, sota el criteri dels normals.

La cultura, abans de la crisi, estava composta per l’individualisme i els valors hedonistes (cosificació del cos, relacions líquides); valors capitalistes (alt consumisme, competitivitat); evasió cap al món virtual (pes important de les tecnologies); valors postmodernistes, amb aparició de nous credos (ja sigui la natura i el medi ambient, com el karma, el tarot, el futbol, etc.); secularització i valors eclesiàstics relegats en la gent gran.

Ara, en canvi, els valors hedonistes han pres una doble dimensió: persones submergides en el món virtual vs. persones en contacte directe amb la pandèmia. Imperen la por i la desorganització social o aïllament de l'individu com a conseqüència de la manca o la incongruència de les normes socials. Això provoca una por subjectiva que és igual o més important que l’objectiva. És a dir, que potser estem percebent la pandèmia com un fet més greu del que realment és.

I en aquest ambient on impera la por i la incertesa, la falta de respecte per la vida i la falta de solidaritat col·lectiva que mostren els diferents fa que els normals es posin alerta. Escapar-se al súper és suficient per veure com impera la nova cultura de la desconfiança i l’acusació: es jutja i es criminalitza informalment (i formalment, amb denúncies entre veïns o trucades a la policia) a aquells que surten al carrer sense motiu aparent. Pel carrer, a més, els altres es perceben com a enemics. Aquesta actitud se superposa a la mediàtica i hipotètica solidaritat que es diu que domina aquest moment; però realment és així? Un valor com la solidaritat no pot exercir-se individualment, ni tancats des de casa, ja que necessàriament és un valor comunitari. Potser és que, ara, de l’individualisme (egoista) en diem solidaritat?

Aquest nou paradigma cultural de desconfiança podria ser que ens fes saber vulnerables –aquí podríem citar Butler i fer-nos els erudits-. Aquesta presa de consciència sobre la nostra vulnerabilitat actual davant la pandèmia ens pot crear paral·lelament una presa de consciència sobre la vulnerabilitat en general, dels membres més vulnerabilitzats i els que estan més exposats al risc. Pot ser aquest element podria desencadenar en el futur una solidaritat real?

Se’ns dibuixen, per tant, dues hipòtesis de com es podria direccionar l’escenari post-desconfinament:

• Primera opció: Escletxa divisòria en la població, on augmenta el depreci cap a aquelles persones que agredeixen la vida, apareixen “policies de balcó”, s’agreugen els conflictes entre veïns, etc. i, per tant, s’entremesclen amb més força les idees de drets, llibertats i seguretat. Exemple: Això mateix ja es va reforçar davant la gran commoció que van generar els atemptats dels 2001 als EE.UU, on la llibertat va quedar estretament vinculada i supeditada a la seguretat d’una mateixa i en contraposició a un altre).

• Segona opció: sorgiment d’accions solidàries cap a les persones que no poden sortir al carrer per motius diversos, consolidació de xarxes veïnals, enfortiment de petites comunitats, etc.

El "matexembrat" d'assumptes macrosociològiques sobre pandèmia i sociologia continua a la pròxima entrada!

On parlem de:

• Els canvis que venen

• Moral col·lectiva

Pandèmia, una mica de macrosociologia (I)

Els sociòlegs i el coronavirus La sobtada irrupció del coronavirus ha afectat la salut i la vida de milers d’éssers humans, i ha tingut un potentíssim impacte en la societat. Las persones que fem aquest blog, que només som sociòlegs o criminòlegs i no epidemiòlegs ni experts en salut pública, volem aportar la nostra reflexió per tal d’entendre millor la repercussió social de la pandèmia. La reflexió que aportem fa servir les dues perspectives del nostre ofici: la micro i la macro,

La perspectiva micro, que explica l’acció social dels individus, ens permet entendre l’impacte de confinament en les nostres vides,

La perspectiva macro, que explica l’estructura social, ens permet entendre l’impacte de la pandèmia en l’organització de les nostres societats.

L’anàlisi, doncs, del confinament (micro) i de la pandèmia (macro) constitueix la nostra aportació com a sociòlegs.​ ​Amen et cum spiritu tuo, et tariro tariro

Així, el segon matxembrat l’hem construït posant en comú les nostres reflexions d’urgència sobre la pandèmia des de la perspectiva macrosociològica, completant així l’enfocament microsociològic amb que hem analitzat el confinament.

Us oferim el resultat d’aquesta posta en comú, que consta de 8 anàlisis.

1. Una reflexió inicial sobre la sotragada col·lectiva que la pandèmia ha comportat en la nostra organització social. Es tracta d’un sotrac monumental que ha rebregat l’acció dels individus (vegeu les anàlisis sobre el confinament) i ha desquajaringat tota l’estructura social sencera. Començant perquè:

2. La sotragada és un enorme indicador dels límits que té el creixement de l'espècie humana. Som l’espècie exagerada: ens hem cregut que el planeta terra era nostre i que podíem envair i eliminar els hàbitats dels altres éssers amb qui el compartim.

3. Pandèmia normals i diferents. La sotragada impacta en la desigualtat social, per tant en el poder i els seus exercicis, i en conseqüència ha trastocat normalitats i diferències i per tant les relacions entre normals i diferents.

4. Les tres anàlisis anteriors ens porten a l’assumpte més específic del nostre ofici: l’estudi de l’estructura social. Hem fet un grapat de reflexions sobre l’impacte de la pandèmia en l’estructura social, diferenciant cada un de les seves quatre parts: la població, l’economia, la política, i la cultura.

• Pandèmia i població: inicialment el poder de la vida s’ha imposat al poder de l’economia i es confirma el canvi en l’estructura edat: molts vells (bé abundant: sobremortalitat) i pocs nens (bé escàs: els primers del desconfinament).

• Pandèmia i economia: l’aturada general i l’economia de guerra estan fent redescobrir la importància dels treballs de cura i obrint la porta a formes d’organització del treball més flexibles, com per exemple el teletreball.

• Pandèmia i política: la pandèmia ha evidenciat la fragilitat de l’estat, que en lloc de ser la institució que gestiona la vida col·lectiva ha esdevingut un ring per a la lluita política “por tierra, mar y aire”.

• Pandèmia i cultura: Sembla que se’ns ha acabat l’hedonisme (almenys per una estona) i està emergint un estil de vida de desconfiança de l’espai públic i dels altres que hi transiten.

5. Després de la relació de la pandèmia amb l’estructura social, hem reflexionat sobre els canvis que vénen, sobre tot els econòmics i laborals, i els canvis que enfortiran les desigualtats.

6. També hem reflexionat sobre la relació de la pandèmia amb la moral col·lectiva: ¿s’obre una porta a la recuperació de la vella –i bella- ètica de l’austeritat?... ni que sigui com conseqüència de la patacada en la producció i el consum.

7. Penúltimament, hem fet un mínim apunt sobre l’impacte de la pandèmia en el fals dilema entre democràcia i autoritarisme en les nostres societats, i en el possible canvi en l’hegemonia mundial.

8. Finalment la inconclusió de les nostres reflexions és sobre l’impacte de la pandèmia en la desigualtat social

1. PANDÈMIA: LA SOTRAGADA

La pandèmia està essent una sotragada monumental que està matxucant totes les estructures socials del món: és un autèntic fet social: se’ns imposa (ens pot) i és exterior a la nostra voluntat (és “contra” la nostra voluntat).

Pensant en aquest sotrac, fa ja unes setmanes que una estimada col.lega escrivia: “En el 21é dia de confinament per Coronavirus, em ve una reflexió al cap. Estem vivint una pandèmia. Estem vivint una pandèmia!!. La gent de la meva quinta, sóc de l’any 1982, segurament recordarà la pel·lícula Estallido[1]. En una ciutat dels EEUU “de cuyo nombre no me acuerdo”, es produïa una pandèmia i la gent queia com a mosques. Era espectacular veure els desplegament de mitjans que es feia, amb aquest trajes grocs i aquella tensió que la pantalla transmetia i la meva ment exploradora i impressionable al·lucinava amb tot el que veia. Qui havia de dir que, un cop més, la realitat superaria la ficció! Als meus 37 anys em trobo vivint quelcom molt semblant en les meves carns. Bé, no tenim en Dustin Hoffman i no és una mona si no un ratpenat (segurament) l’hoste del virus, però deu n’hi do l'espectacularitat del tema!

Òbviament hi ha unes quantes diferències i és que aquesta gent no tenia xarxes socials, Netflix i demés per entretenir-se i també els morts anaven bastant més seguits i feien bastant més por. Ja sabem que el cine és espectacle i les pústules en fan més que un malalt de grip. I és que el món canvia a una velocitat enorme i la societat, per suposat canviem, especialment des de la revolució tecnològica.

La pregunta que em ve al cap és: per què ara? És per què el món està tan globalitzat? O potser perquè la situació geoestratègica i política ha impulsat que hagi certs interessos en que això es gestioni d’aquesta manera? Bé, deixarem les teories conspiranòiques per un altre moment. Podria haver passat com una grip normal si no haguéssim actuat com ho hem fet? El cert és que quan escollim una opció, mai podrem saber com hauria anat si haguéssim agafat una altra, perquè no som adivins, així que no seguirem per aquí”

[1] Outbreak (titulada Epidemia en Hispanoamérica y Estallido en España) es una película estadounidense de 1995 dirigida y producida por Wolfgang Petersen y basada en la novela del mismo nombre de Robin Cook. Protagonizada por Dustin Hoffman, Rene Russo y Morgan Freeman.

Perquè fa anys que veiem pel·lícules de pandèmies que acabaran amb la humanitat, historietes que afirmen que si esclata una tercera guerra mundial, aquesta serà biològica, i a tot això hi podem sumar que els humans mateixos podem ser considerats una pandèmia per la terra. Aquesta situació, sense arribar a ser una tragicomèdia com les de qualsevol novel·la o pel·lícula d’aquestes on s’hi reflecteix la fi de la raça humana arrel d’una pandèmia, afectarà a tota l’estructura social i a cada una de els seves 4 estructures (població, economia, política i cultura) de diferents maneres.

Recordem quan va començar tot. La pandèmia va arribar des dels nostres televisors: el confinament xinès, bah, aquí no arribarà ens vam dir, això s’atura… és a la Xina, estem a Europa i estem preparats, la sanitat espanyola és una de les millors o si no la millor, vam pensar.

Fins que va arribar, primer a Itàlia, on es veia el col·lapse dels hospitals, on la gent que estava de visita fugia del país, sense saber que amb ells possiblement viatjava el virus, i no cal culpar a ningú pequè la por sol ser més ràpida que la lucidesa del pensament.

Primer cas a Espanya, Illes Canàries, “bueno”, un cas aïllat, aquest que no surti de l’hotel i ale. I els casos es van anar propagant, un per aquí, un per allà, ja no feia tanta gràcia, i el confinament s’apropava, un confinament en el que ja portem temps i ens fa pensar, quins collons, i tornem a pensar, i això, no ho sabien? On estan els anuncis de MediaMarkt dient: “¡yo no soy tonto!”.

El virus, doncs, va arribar a Espanya, i va passar com a Itàlia, i com ells, aquí estem confinats, tancats amb familiars, amics, mascotes, i a vegades amb nosaltres mateixos, sentint-nos presos de la nostra inquietud i la incertesa que una cosa dolenta ens pot passar, que el del nostre costat pot emmalaltir, i passar-ho una mica pitjor. El pitjor és això, la por, no només la por a perdre la gent que estimem, sinó la por al que passarà després d'això, el món canviarà i no sabem com, i estar confinats a vegades no ajuda a buidar aquests pensaments.

2.- LA PANDÈMIA I L’ESPÈCIE

Som l’espècie exagerada: per tal de sobreviure, la nostra espècie ha hagut d’anar ocupant cada cop més espais, i el nostre creixement s’ha fet depredant la resta d’éssers del planeta. Ara la nostra espècie som així:

• Població: més de set mil milions d’éssers humans molt més mòbils que mai.

• Economia: consumint cada cop més (perquè som més i perquè cadascun de nosaltres consumeix més) i competint pel benefici individual: tenir/consumir cada cop més.

• Cultura: hem vingut al món a passar-nos-ho bé (hedonisme); s’ha acabat el temps de les restriccions i els sacrificis.

• Política: volem que els estats ens assegurin tot això, i per això els estats –els gerents- no s’atreveixen a donar-nos males notícies i reaccionen quan ja és tard.

En conseqüència, estem tensant els límits: canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, i modificacions en la nostra relació amb la vida (sida, ebola, coronavirus, etc.).

Per tant, la pandèmia del coronavirus és un indicador de que la nostra organització social no és sostenible en el planeta Terra i de que cal canviar-la. Com diu David Quammen, Tots els humans som responsables del que està passant, totes les nostres decisions: el que mengem, la roba que vestim, els productes electrònics que posseïm, els fills que vulguem tenir, quant viatgem, quanta energia cremem. Totes aquestes decisions suposen una pressió al medi que tendeix a acostar-nos als virus que viuen en animals salvatges. Els humans som més abundants que qualsevol altre gran animal en la història de la Terra. I això representa una forma de desequilibri ecològic que no pot continuar per sempre. En algun moment hi haurà una correcció natural. Els ocorre a moltes espècies: quan són massa abundants per als ecosistemes, els ocorre alguna cosa. Es queden sense menjar, o nous depredadors evolucionen per a devorar-los, o pandèmies virals les esfondren. Això ens pot passar als humans. (El país, 19 d’abril de 2020)

La pandèmia no ens deixa creure’ns Déus (temporalment?)

Des de la perspectiva occidental dominant, la pandèmia qüestiona la creença que ja ho dominàvem tot de la Terra. No cal atorgar-li pensament diví a la terra (“la naturalesa és sàvia”, “ens l’està tornant”, etc.), n`hi ha prou amb parlar de les “lleis cegues” de la naturalesa: una cadena complexa d’accions-reaccions que genera això, com amb el canvi climàtic (obviant la mà negra humana que hagi pogut intervenir, o permetre el camí vertiginós d’aquesta pandèmia).

Ara bé, la situació ens planteja una paradoxa: fa 200 anys aquesta pandèmia no hagués sortit de la província xinesa de Hubei, o fins i tot, de la ciutat de Wuhan. Però fa 200 anys estàvem mil vegades menys preparats per neutralitzar-la. Actualment la globalització (tecnologia) ha fet real que s’escampés pel món sencer. I torna a ser la tecnologia la que ens fa més aptes que mai combatre-la.

Pandèmia, o justícia poètica mediambiental.

L’evolució de les espècies sempre ha estat en la primera línia de la lluita per la supervivència, d’ençà que l'ésser humà i les altres espècies van colonitzar la Terra. I en els darrers mil·lennis, l'espècie humana s’ha situat damunt la cadena alimentària. S’ha mostrat com un depredador salvatge i sense miraments en relació a moltes espècies amb les quals ha conviscut: potser ha obligat que de manera indirecta, a través de la mateixa espècie humana es provoqués la seva pròpia caiguda?

Aquesta és una reflexió que cal fer i no és gratuïta. En els últims mesos hem passat d’observar com els carrers estaven bruts i els contenidors plens, a observar com els carrers estan més nets i els contenidors més buits. Aquesta observació fa pensar en què vindrà a continuació: podríem pensar que la gent entendria que un espai net és més saludable per a tothom, i poder combatre (fent servir el lèxic bèl·lic, influència dels missatges que arriben de manera directa o indirecta) la situació actual i situacions futures que es poguessin donar. Així que durant dues setmanes no hem vist més enllà d’alguna bossa de plàstic o un paper fora del seu lloc habitual, però els últims dies coincidint amb que hi ha començat a haver-hi mobilitat, hem pogut observar com s'ha produït un canvi de brutícia als carrers. Hem passat de tenir papers i altres objectes a tenir guants de làtex, plàstic, mascaretes fetes servir i altres.

Aquest fet fa pensar que potser l'ésser humà, per molt que estigui al cim de la cadena alimentària, no és ni molt menys el depredador contra les altres espècies amb les que comparteix l'hàbitat, sinó també amb la pròpia espècie.

El futur: La nostra hipòtesi és que si la pandèmia és curta, seguirem igual com fins ara. Depredant el planeta , consumint i produint sense límits (fins un altra catacroc que no sabem què serà ni com serà); i només si la pandèmia és llarga i dolorosa tal volta l’espècie humana aprengui que hem de modificar la nostra organització (no per grat sinó per força) i la fem més sostenible per al planeta, cosa que impepinablement suposarà menor consum i menor producció.

El "matexembrat" d'assumptes macrosociològiques sobre pandèmia i sociologia continua a la pròxima entrada!

On parlem de:

• Normals i diferents

• Estructura social

Confinament, una mica de microsociologia (III)

6. Confinament i control

6.1. Confinament i control tècnic

El confinament, que és,com es viu. Potser el confinament, ara no és una eina de control social, i si de control sanitari com un recurs més que té la humanitat per assumir el seu paper de salvar la espècie.

El que és ben cert, és que ningú conscientment al segle XXI, podria preveure la deriva dels aconteixements tan destructius, per a la vida tal i com la coneixem; això sí al primer món.

Potser ara és el moment de parar a reflexionar, si la societat que estem construint en els últim seixanta anys i que ens ha portat aquí, l’hem de reconstruir o generem una nova societat, sabent que en un món global el verdader confinament és saber que el que passa a una petita illa de la polinesia ens pot passar a nosaltres, perquè el món que coneixem i que hem construït està connectat.

6.2. Confinament i control social

• El confinament massiu és un «immens experiment social», que es pot mesurar empíricament i que té grans conseqüències per a la filosofia, la psicologia, la sociologia, l’economia i multitud d’altres ciències. «També ha de tenir-les per a la vida de les persones i per a les polítiques socials, econòmiques i ecològiques».

• Aquest Estat d’excepció és perfecte per als diferents experiments, teletreball, educació virtual, com la població respon en poc temps a una situació “extrema”. Tal situació, en un context de canvi climàtic, pot tornar a donar-se, i no precisa ment com a forma de virus. Coronavirus com a simulacre.

6.2.1. Presó domiciliària amb dret a xarxes

Les xarxes socials s’han omplert de receptes per fer més amè el confinament: coaching cultural i gastronòmic, actuacions en directe, i youtubers de proximitat... Fan el seu servei, però també enterboleixen el col·lapse col·lectiu. És com si no ens haguéssim deslliurat del tot de la idea de challenge, dels reptes col·lectius passats pel filtre de l’entreteniment de les xarxes socials que, alhora, són un aliat perfecte per mantenir-nos distrets i cecs davant les estratègies de control social que aquests mateixos alimenten intrínsecament. Ironitzant amb la situació, el pensament quotidià del jove mitjà burgès estaria ocupat més o menys així: L’actoret catalanet Roger Coma va iniciar la febre del pa a Instagram. Fer massa mare és molt senzill, diu. Tothom l’hauria de fer a casa. Alguns han optat per fer-lo de xeixa, altres integral amb llavors o blanc i dens, com el de sa padrina. Ai, si només fos el pa!. Espalda alta, lanza baja, bebé feliz, tadasana, postura del guerrero invertido, la mariposa en el suelo...tots els nous coneixements apresos durant aquests últims vint dies són gràcies a l’app de ioga professional Down Dog. L’aplicació serà gratuïta fins a l’1 de maig i un cop convertits en ionquis del mantra ens hi haurem de subscriure. Tanmateix és barata, llavors ja haurem entès que sis euros al mes per invertir en el mente sana in corpore sano no són res!.

El complexe de pres tampoc s’ha estat de penetrar l’esfera estètica, no només presumim de xandall als storis sinó que un challenge ens ha obligat a rapar-nos el cap. Tota aquesta gent rapada són homes melancòlics, anhelant la mili que la “transició democràtica” els va robar i que ara es troben orfes a l’hora d’encarar la guerra contra el virus. Sort en tenen tots aquests joves acomplexats de poder-se emmirallar en figures com la d’en M.A. Villarroya –jefe mayor de Defensa aérea i pilot de confiança del rei Joan Carles i de l’enyorat president Aznar– qui amb el monopoli de les rodes de premsa televisades ens recorda que “No, no, en la guerra no hay fines de semana, en la guerra todos los días son lunes”. Ara, la mili, es pot fer en xandall els diumenges i tot!. Al twitter oficial de l’Ajuntament d’esquerres de Maó hi llegim: “Emocionants imatges de l’homenatge de la Policia Local, juntament amb Protecció Civil, a n’Iker Martínez, un fillet de 5 anys que viu al C/Infanta de Maó i que, cada dia, a les 20h, es vesteix de policia per aplaudir al personal dels serveis essencials”. Aquest fillet es deu vestir uniformat per supervisar que els aplaudiments no superin els decibels permesos per llei. El primer soldado ja ens va advertir que la llei és per complir-la, així que tothom als balcons!.

I qui diu que el capitalisme no havia previst aquesta crisi sanitària quan Ikea, el gegant suec, fa gairebé una dècada que ens dóna la benvinguda a la república independent de casa nostra.. Ui, però quina mandra pensar amb la fi del capitalisme, amb despertar consciències i amb nous models de societat si em puc entretenir amb els negres de twitter– que casualment fan broma sobre la mort en un món on expirar és tabú– o veient com tot el sector cultural precari, precaritzant i precaritzat (Bourdieu dixit., per aquells que no ho hagueu notat) m’ofereix contingut gratuït a tota hora.

Em sembla que si hem de fiar-nos d’en Villarroya, la revolució no serà televisada, perquè de moment, se’ns pixen a sobre i diuen que plou.

7. Inconclusió: La desigualtat

Les accions més bàsiques que hem de fer durant la Pandemia són: quedar-nos a casa i rentar-nos bé les mans. Però hi ha un col·lectiu que no disposa ni de llar ni d’aixeta. Com sol passar, les persones sense sostre són un col·lectiu vulnerable que està totalment exposat. Moltes persones sense llar pateixen malalties cròniques, i això els converteix en un col·lectiu de risc.

En estat d’alarma les administracions no funcionen amb el mateix hàbit. S’han reduït els serveis d’ajuda i altres han tancat mentre duri la crisi sanitaria. Per tant, els col·lectius que depenen d’elles es veuen agreujats, sense recursos econòmics en molt casos, i sense espais suficients per allotjar a aquestes persones. A més, no existeix un pla desde el govern per abordar la situació, per tant han sigut les administracions locals les que s’han organitzat per donar resposta a la problemática, i ni així, es garanteix la protecció de la salut de les persones sense llar. Activistes i fundacions denuncien la falta d’equipaments municipals per a poder garantir la protecció de les persones sense llar i dels mateixos voluntaris.

Per tant veiem que el confinament no tracta a tothom per igual, existeixen les persones que estem vivint un confinament “romàntic” des dels nostres dispositius electrònics connectats amb la resta del món a través de pantalles minúscules o gegants, i les persones que no disposen de mitjans per viure aquest “romanticisme” ja que no disposen de mitjans electrònics ni connexió a internet, o d’ una llar on quedar-se i assegurar-se que no s’infectaran.

Dins de les desigualtats del confinament, sembla però, que podem trobar-nos amb una pseudo-igualtat entre la població gent que disposa d’uns mínims recursos electrònics. El món de la cultura i l’esport s’ha volcat cap a la societat per fer-ho més amè, i per tant ajudar distreure’s a la població, i que aquesta pugui gaudir de diverses activitats: visites a museus guiades virtualment, anar a veure una òpera de manera digital, portar el gimnàs a casa teva sense importar quina tarifa et permet pagar la teva butxaca, ja aquests han suspès el cobrament de les quotes, … són un petit exemple d’una oferta molt variada que ni la Time Out sap com recollir. Per tant, el senzill fet de disposar d’un telèfon mòbil amb dades suficients, en aquest cas no és motiu de discriminació, sinó d’igualtat, i el problema el tenim a l’hora d’omplir la nostre agenda setmanal i fer quadrar totes aquestes activitats d’oci gratuites i que normalment no realitzem, amb la compaginació de les tasques domèstiques, i laborals (en cas de no haver-nos quedat sense feina per un ERTO).

Malgrat tot, i no obstant el món de la cultura haber-se posat a disposició de la societat per amenitzar aquest confinament i mostrar-nos que hi ha llum al final del túnel, i per més mostres d’afecte que nosaltres els hi mostrem amb més followers, més Likes i més de tot, aquestes persones no viuen de tot això, si no que ara mateix segurament estan sobrevivint com poden, ja que la seva entrada de capital s’ha vist reduïda per la cancel·lació d’espectacles (concerts, obres de teatre, i derivats), i no pensem amb els grans artistes si us plau! més aviat amb les petites produccions. Per tant, i sense ser considerades activitats essencials, aquest col·lectiu està passant a formar part dels “herois i heroïnes” no reconeguts d’aquesta situació imposada de normalitat, sense rebre els aplaudiments de les 20h, igual que la resta de professions no reconegudes i sense prestigi social, que ara mateix s’han transformat en essencials per ser les que ens proporcionen les necessitats bàsiques i les que vetllen per a que tot pugui seguir rutllant (entenem dins d’aquestes professions serveis com lampisteria, electricitat, etc., serveis de neteja, conductors de transport públic, caixers i treballadors de botigues d’alimentació, entre moltes d’altres).

El BOE del dia 29 de març de 2020, recull al Reial Decret -Llei, 10/2020, pel qual “se regula un permiso retribuido recuperable para las personas trabajadoras por cuenta ajena que no presten servicios esenciales, con el fin de reducir la movilidad de la población en el contexto de la lucha contra el COVID-19.”, un total de 25 tipologies d’activitats considerades com essencials, i entre elles hi trobem establiments comercials minoristes d’alimentació, begudes i béns de primera necessitat (altrament coneguts com a mercats, supermercats, i botigues de venda d’alimentació i productes de la llar), establiments farmacèutics, professionals del sector sanitari, forces de seguretat, comerç on-line i activitats d’hosteleria i restauració amb entrega a domicili, i per tant també empreses de missatgeria (i aquí hi trobem els riders, es clar), i també tasques de manteniment i neteja, entre moltes d’altres; però clarament dins d’aquestes activitats essencials hi trobem dues categories diferenciades:

• persones treballadores qualificades amb un reconeixement social (bàsicament personal sanitari, però també hi englobem farmacèutics, i inclús forces de seguretat);

• persones treballadores amb llocs de feina que abans de la pandèmia i el confinament, no realitzaven activitats amb un reconeixement social elevat, però que també posen en risc la seva salut per seguir oferint els seus serveis (personal de supermercats, de neteja d’empreses de missatgeria, etc.)

Aquesta distinció, fa doncs, que el confinament no sigui igual per a tothom, ja que a les 20h se segueix aplaudint només pels “herois i heroïnes” que lluiten directament contra el COVID-19 i de manera més visible, és a dir el personal sanitari (i s’ho mereixen!), però ens deixem una gran part de la població oblidada que se segueixen posant en risc, i que seguiran patint aquestes desigualtats laborals i sense més reconeixemen,t des de les seves tasques laborals poc reconegudes, mentre les persones que seguim a casa confinades jutgem des dels nostres balcons a aquelles persones que potser s’estan dirigint cap a les seves activitats laborals, siguin les que siguin, per a contribuïr a la lluita d’aquesta pandèmia, i que evidentment no és igual per tothom.