Buscar
  • Normals i Diferents

Actualizado: 8 sept


L'equip "normals i diferents" va participar en el darrer Congrés europeu de Sociologia amb una comunicació que sintetiza la nostra anàlisi sobre el discurs que la música popular ha fet de les relacions de gènere en els darrers 75 anys


75 years of musical hits Male domination and female revolt
.pdf
Download PDF • 524KB

40 visualizaciones0 comentarios
  • Normals i Diferents

Actualizado: 30 sept

El cas d’Afganistan reflexa la visió que té occident, i sobretot les superpotències, de la resta del món, reflexa com els interessos polítics i econòmics són anteposats al respecte per la vida humana.


És important entendre que ha succeït anteriorment per poder explicar la situació en la que Afganistan es troba actualment. En contraposició al discurs que es ven des de la presidència d’Estats Units, el conflicte a Afganistan comença molt abans del tràgic 11 de setembre de 2001, i la intervenció d’Estats Units també, en concret, l’any 1978 (tot i que es creu que la intervenció es va donar molt abans, l’any 1973), just després del desencadenant del conflicte: la revolució de Saur. En plena Guerra Freda, Afganistan, un país d’economia rural i poc desenvolupat, pateix una revolució comunista encapçalada pel Partit Democràtic Popular. Durant aquesta etapa, s’implementen molts canvis a nivell econòmic i social, que descontenten a anticomunistes terratinents i a la població més ortodoxa, els quals provoquen una insurrecció. La CIA aprofita aquesta insurrecció per intervenir (secretament) i armar als que properament s’anomenarien Muyahidin, aconseguint dos objectius, desestabilitzar el nou govern comunista i, alhora, amenaçar la frontera del sud de l’antiga Unió Soviètica. Junt a l’expressa petició d’ajuda del govern comunista i els problemes al sud de la frontera, la URSS decideix intervenir sobre el territori l’any 1979.


"Ahora tenemos la oportunidad de darle a la URSS su guerra de Vietnam." Zbigniew Brzeziński (1998)


L’any 1988, la URSS anuncia la retirada de les seves tropes i, quatre anys després, el govern del PDPA és enderrocat per les forçes Muyahidin.


"¿Qué es lo más importante para la historia mundial? ¿Los talibanes o la caída del imperio soviético? ¿Algunos locos islamistas o la liberación de Europa central y el fin de la guerra fría?" Zbigniew Brzeziński (1998)


Entre finals dels 80 i 90, comencen a aparèixer les primeres ramificacions dels Muyahidin; organitzacions militars fonamentalistes islàmiques de caire terrorista. Anys després, el terrorisme islàmic ataca contra occident i, en concret, l’11 de setembre de l’any 2001, es produeix l’atac a les torres bessones de Nova York.


El president George Bush declara la guerra al terrorisme islàmic, intervenint sobre Afganistan i instaurant un nou govern, un govern absolutament corrupte i basat en la producció d’opi. 20 anys després, la premsa internacional ocupa les portades dels seus mitjans de comunicació principals amb noticies de la presa de la capital afgana, Kabul, per part dels talibans. Als conflictes mundials sempre hi ha hagut un posicionament nacional i ideològic, tant des de un punt de vista extern (països observadors) com intern (país/països on esdevé l’acció). En el cas d’Afganistan, desconeixem el punt de vista intern, tot i que ens ho podem imaginar, estan passant per un moment de canvi precipitat, on els diferents a partir de relacions d’oposició són els que estan definint la normalitat del país fent us de la “Sharia”, la llei islàmica.


Com a conflicte bèl·lic, on molts drets s’estan perdent (sobretot de les dones), hi ha una resposta per part d’occident bastant contundent, uns dies desprès que els talibans arribessin al poder, la resposta va ser donar refugi a aquelles persones afganes que han estat col·laboradores de països europeus i nord-americans. I és en aquest punt on Espanya pren algunes responsabilitats , deixa de ser purament observador.


Aquestes responsabilitats les analitzarem des de un punt de vista sociològic, i només esmentarem dues, una en quant a la immigració i l’altra en quant al feminisme:


El nou paradigma afganès ha generat la fugida d’afganesos/es del seu propi país. Afganistan està lluny, tot i així alguns països europeus ja han donat la seva postura al respecte, Hongria no acceptarà refugiats d’Afganistan, i Àustria demana que siguin acollits als països musulmans que els envolten. Aquestes declaracions no sorprenen a una Europa cada cop més en contra de la immigració pobre (permeteu-nos la confiança) i el fet que Estats Units hagi estat el país desencadenant d’aquest catàstrofe només dóna eines per tal de escórrer “el bulto” dient que no es faran responsables de la mala gestió d’Estats Units (“ojo”, que aquí també entra el caràcter ideològic com a països observadors de la decisió nord-americana). En el cas espanyol, hi ha una escissió, per una banda hi ha partits polítics a favor de la vinguda de persones refugiades, però n’hi ha d’altres que estan en contra. Personalitats com Ada Colau ja han dit que ofereixen asil a dones refugiades afganes, des de l’ajuntament de Madrid també han donat el mateix missatge al Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions.


Però, quin paper té el feminisme en aquest punt? O millor dit, què s’espera del feminisme occidental en relació al conflicte? A les xarxes socials s’ha observat un fet curiós, diferents comptes de Instagram associats a la dreta i a l’extrema dreta s’han dedicat a atacar el feminisme que lluita a territori espanyol amb expressions com les següents:


- Davidsatnosvlog, 35.000 seguidors/es: “Este 8M las feministas podria ir a manifestar a Afganistán a ver qué tal.”

- Alviseperez, 329.000 seguidors/es: “España es un lugar horrible donde las mujeres no pueden ni salir soles a la calle por culpa del heteropatriarcado... salvo cuando se trata de acoger inmigrantes, en cuyo caso es un paraiso seguro que les recibe con los brazos abiertos. Hasta vuestra demagogia es pèssima.”

- Progrestona0: 11.400 seguidors/es: “La izquierda pide asilo para las mujeres afganas pero se olvidan de sus hijos y maridos. Para ellos esto no va de humanidad, va de seguir manteniendo sus chiringuitos.”


La llista segueix, diferents comptes fent comentaris semblants, sense parlar de les respostes de qui segueix aquests tipus de perfils. Què hi ha darrere d’aquests missatges, quin esquema segueixen per tal que d’una crisis a un país en guerra, empobrit, acabi en atacs contra el feminisme occidental? És important fer-se aquestes preguntes. Pel que sembla, certs homes es senten molt atacats per tal de negar el masclisme que opera a nivell espanyol i assenyalar les barbaritats que es cometen a Orient Mitjà (quan els hi convé), però quan hi ha agressions masclistes, tràfic de persones, crims homòfobs, etc. al nostre territori no aixequen la veu, per tant queda pensar que amb el seu discurs el que realment volen dir és: aquí al menys us deixem ensenyar les cames.


Per cert, per a qui es pregunti, diversos perfils feministes han fet campanyes per les xarxes socials per conscienciar del que ha passat a Afganistan i han donat a conèixer diferents maneres d’ajudar, òbviament no aniran a Afganistan amb un fusell com molts il·luminats demanaven.


Altra punt que és important observar des del moviment feminista és que els nous canvis sobre el territori provocats per l’ascens al poder de la branca més ortodoxa de l’islam, han posat en dubte la visió que tenen certs feminismes occidentals sobre l’islam. Fins ara, l’individualisme i les polítiques identitàries han comportat que certs feminismes tractin l’opressió de la dona diferentment segons el context cultural. Posant com a exemple el vel, un símbol de submissió i opressió de la dona en la cultura islàmica, ha deixat d’entendre’s com un fet general e igual en totes les dones musulmanes, per concebre’s com una vivència única i personal de cada una. Aquest discurs presenta dos problemes:


1. El lliure pensament no és aplicable a totes les societats: precisament per aplicar una perspectiva occidental a la resta de cultures, s’arriba a la conclusió que regir la vida mitjançant les creences i normes d’una religió és una decisió plenament individual, però la laïcitat no s’aplica en tots els estats, i en molts, la religió continua imposant-se sobre els individus, ja sigui institucionalment o familiarment, per tant, la lliure decisió de l’individu no existeix.


2. És important mantenir la diferenciació entre ètica i moral; la cultura, les creences i tradició de les diferents societats humanes ha de ser respectada sempre i quan no atempti contra els principis ètics universals, per tant, és inacceptable justificar comportaments que atemptin contra els drets humans només perquè aquests formin part d’una cultura.


Tres preguntes i una resposta


1.- Què carai van anar a fer els EUA a l’Afganistan (i amb els EUA, l’OTAN narinan narinan, l’ONU , el sursum corda e tutti quanti?

2.- Què carai hi han estat fent durant 20 anys?

3.- Com és que els superdolentíssims i megaperversos i satànicoinfernals talibans s’ho han cruspit en només dues setmanetes?


Resposta: l’imperi.


Un imperi dirigit per interessos privats (el complex militar industrial i els grans contractistes privats).


Un imperi que no sap ser-ho (tant per la seva joventut -és un imperi adolescent i per tant fatxenda- com perquè està en mans privades -que només busquen el benefici immediat-).


Un imperi que, per tant, no se n’entera del que està passant al món (ja no es tracta d’una confrontació entre dos contendents occidentals com a la guerra freda, sinó d’una confrontació multilateral i no només occidental): per exemple, es troba amb aliats que l’enganyen, com Pakistan, l’Arabia Saudí i els Emirats que reben ajuda i pasta dels EUA i simultàniament ajuden als talibans.


Resposta a les tres preguntes:


1.- Hi van anar a marcar paquet imperial… i de pas a controlar la cosa de la droga (en la que hi ha molts quartos a guanyar). Exactament com van fer a l’Irak amb la cosa del petroli (i amb l’enganyifa de les armes de destrucció massiva).


2.- Durant vint anys han fet això: menystenir el 38 milions d’afganesos i afganeses, refiar-se només dels que els reien les gràcies incrementant així la corrupció i desmantellant qualsevol estructura social autònoma, bombardejant quan els semblava (incrementant l’odi dels afganesos i afganeses), assegurar-se el control de la droga (amb algun pacte al respecte amb els talibans).


3.- Precisament per això, els talibans s’ho han cruspit tot en quinze dies: a Occident els media només ens diuen que uns pocs milers se’n volen anar i que les dones s’ho passaran molt malament segons els paràmetres analítics occidentals (com si la vida de la dona a Occident fos un camí de roses). Però de moment ningú no respon les tres preguntes en qüestió. Amen et tariro tariro.


(És ben curiós això de dir que els EUA han portat la llibertat a un país i que per fer-ho l’han envaït, bombardejat, massacrat civils -clar, com que no els poden distingir dels insurgents!-, desconfiat, desconegut, etc).

(I també és molt curiós l'esforç semàntic de tots els mitjans de comunicació dominats per l’imperi d’anomenar refugiats els col·laboracionistes. Ves per on, després de la segona guerra mundial per exemple, ningú va anomenar refugiats als que havien col·laborat amb els nazis, els van dir col·laboracionistes i el més amable que es va fer amb ells va ser rapar-los al zero).

52 visualizaciones0 comentarios
  • Normals i Diferents

Actualizado: 30 sept



El gràfic no és massa intuïtiu, però pel que aquí importa: junt amb Grècia, estem al top 3 de països europeus amb més atur juvenil. Per què?


Poca demanda? A Espanya el consum final de les llars representa la major part del PIB (57,3%), consumim bastant. A Portugal, amb una taxa d'atur dels joves molt menor, el consum final de les llars només és de 5 punts percentuals més (63,89%). No sembla que la demanda sigui l'explicació.


Massa intervenció estatal? Anem a mirar si hi ha més atur juvenil després de l'SMI. La pujada del SMI es produeix el juny de 2020. Al Quart trimestre de 2019 iniciem la tendència a l'alça en la taxa d'atur juvenil. No podem afirmar que hagi estat la intervenció estatal en el mercat laboral la causant d'una pujada de l'atur en aquest col·lectiu, ja que la tendència a l'alça és anterior.


Massa poc qualificats (*)? Des de 2015 existeix una tendència a la baixa sobre els matriculats en estudis universitaris, però els matriculats a un màster universitari ha augmentat. Però a mi em fa que la direcció de la relació és inversa. No és que els joves estem menys formats i per això menys empleats, sinó que com estem menys empleats tenim més necessitat d'engrossir el nostre CV. La premissa és que, el capitalisme – necessàriament anòmic – impulsa a farcir el currículum d'estudis o idiomes per tractar d'aconseguir treball. Si l'anomia tradicional consisteix en la falta de mitjans per aconseguir una fita, pel cas dels joves en atur es tracta d'un excés de mitjans per una fita que no arriba.

(*) Cal ser conscient de l'elevada taxa d'abandonament escolar prematur d'Espanya en comparació amb la resta d'Europa.


Anècdota: Una companya nostra (graduada i alumna de màster) ha vist com a la botiga on treballa l'encarregada descartava a una graduada amb un màster acabat en biodiversitat, amb C1 d'anglès i algun idioma més. Què feia aquesta noia tirant el currículum a una botiga per ser explotada 16h setmanals?

Malgrat que es pensa que el grup d'edat més vulnerable són els vells, sembla que ara mateix són els joves. Per què són tan vulnerables a Espanya? Quins elements de la seva estructura social ens estan empenyent cap a l'atur?


L'estructura:


Però qui mana a l’atur juvenil? Un dels possibles problemes que existeix al país és la desconnexió del currículum formatiu respecte el que demanen les empreses. Com tot a la societat, aquesta manca de treball del jovent també forma part de la qüestió estructural. Des de la crisi del 2008 han passat 13 anys, 13 anys en que ens hem adonat que no es pot viure de la construcció, llavors vivim del turisme, i ara ens adonem que tampoc es pot viure del turisme, fet que toca de ple a l’hostaleria que després de perdre la construcció encara li quedava el turisme, i ara?


Però tornem a les dades, tornem a l’estructura. L’última època de la que tenim un record positiu en quant a xifres econòmiques i laborals a Espanya corresponen als anys 2000 - 2007. Tot i així, l’atur juvenil al període 2001 - 2005 era de un 21,52%, 18,01% per homes i 26,13% per dones. Després va arribar la famosa crisis de 2008, llavors desde el 2006 l’atur juvenil no va fer més que pujar, d’un 17,89% al 2006 va arribar a un màxim de un 55,46% al 2013, punt en que va començar a baixar fins al 2019 on era de un 32,55% i seguia a la baixa, ja que a febrer de 2020 (el coronavirus ja era portada) estava a un 31,50%.

Font: gràfic d'elaboració pròpia a partir de les dades de "datosmacro"


Tot i així, l’atur juvenil no deixa de ser una conseqüència sistèmica de l’Estat espanyol, la relació entre la taxa d’atur de les persones majors de 25 anys i les persones menors de 25 anys es manté gairebé fixe en els últims 20 anys com es pot veure a la gràfica i a la taula següents.



Font: gràfic d'elaboració pròpia a partir de les dades de "datosmacro" i del Institut Nacional d'Estadísitica (INE)


Font: taula d'elaboració pròpia a partir de les dades de "datosmacro" i del Institut Nacional d'Estadísitica (INE)


Amb aquestes xifres potser la joventut aturada no és anòmica en el sentit mertonià com dèiem en un altre matxembrat, qui és anòmic és el país ja que basa la seva productivitat en funció del que li és més fàcil i no el que té, joves amb estudis de grau i màster que marxen del país o acaben ocupant llocs de treball que no estan relacionats amb el que han estudiat. Ens han venut la moto, ens han venut el “estudia pa labrarte un buen trabajo, algo de provecho”, per després ser un número més a la taxa d’atur. Una idea que s’ha d’extreure d’aquí és de la quantitat de persones que treballen, quin percentatge d’aquestes persones ocupen el lloc de treball desitjat, o tenen un grau de satisfacció acceptable amb el seu lloc de treball, en aquest punt recuperem al vell Durkheim, i a la pregunta de si tenir un lloc de treball i no estar gaire satisfet és anòmia, responem que sí, faltaría més!, perquè patim una divisió del treball social que no produeix solidaritat, és a dir una divisió del treball social anòmica.


Per rematar la qüestió juvenil, com es sent la joventut? Aquí una anècdota: el dia 11 de març de 2021 al Congrés es va votar una proposició no de llei presentada per Ciutadans. Aquesta proposta posava sobre la taula la situació emocional del jovent i la necessita d’intervenir per millorar-la, es feia referència a la quantitat de professionals de la psicologia que hi ha al país (5 per cada 100.000 habitants), la quantitat de suïcidis per dia (10 per dia), i la necessitat de tenir un jovent sa mentalment per assegurar un futur en que els problemes derivats de la falta de gestió emocional contribueixi a un empitjorament de la societat futura. Aquesta proposta va ser rebutjada pel Congrés per diferents motius, però qui rep les conseqüències és el jovent, com sempre.


LA FORMACIÓ D’UNA NOVA CLASSE SOCIAL?


Guy Santding al 2013 va escriure un proposta teòrica sobre la formació d’una nova classe social anomenat “precariat”. Aquest actor i cos social estaria en formació degut a que el composaria 3 grups; 1. Un grup relativament poc format i fàcilment manipulable pel populisme dretà, ja que tindrien un sentiment de pèrdua (real o imaginària) i sovint troben un culpable; 2. El grups dels immigrants i minories ètniques entre d’altres. Es tractaria d’un col·lectiu desposseit de drets i criminalitzat; 3. Finalment, el grup de joves amb estudis universitaris que no contemplen un futur com la societat els hi havia promès.

Aquests tres grups tindrien la característica de no tenir un sentiment indentitàri fruit del treball per la seva constant transitorietat laboral. Falta de temps, d’agència, de recursos econòmics, i d’encadenar feines empobrides. En aquest sentit, caldria preguntar-se:

s’observa elements objectius i subjetius en la formació d’una nova classe social? Dit d’un altre manera, les manifestacions que s’observa, a priori per la detenció d’un rapero, és un símptoma de la caiguda de joves cap al precariat? En aquest sentit, volem compartir una reflexió sobre si realment podríem considerar als treballadors/es amb feina precaria com una classe social anomenada “precariat”, o simplement es tracte de treballadors/es del proletariat que estan en pitjors situacions.


Per tant, compartim un hipotètic debat entre Standig i Wright.

Erik Olin Wright, és un dels autors que més ha centrat els seus esforços en entendre l’estudi i la definició de classes socials. La seva contribució sociològica més destacada és la renovació conceptual analítica de l’estudi de classes, amb una incorporació i convergència d’estudis metodològics de classe proposats per Max Weber i Karl Marx. En aquest sentit, realitza una sèrie de consideracions respecte al terme “precariat” i la diferenciació intencionada amb el proletariat que realitza Guy Standing. Resulta molt interessant, observar quines són les apreciacions d’ambdues postures.


En primer lloc, E. O. Wright, ens dirà que el principal objectiu que realitza Standing amb la proposta del precariat, no és proporcionar un mapa complet de classes socials (tot i que sí ho faci) en el capitalisme actual, sinó delimitar un marc diferenciador entre el precariat i “la vella classe obrera” (Martínez-Cava, 2018). En aquesta línia, continuaria exposant que el proletariat sempre ha estat sotmès a una explotació, i que el precariat tal i com ho anomena Standing, n’hi ha existit sempre. De fet, una de les característiques del mercat laboral espanyol són els insiders i els outsiders que són grups d’individus que es van movent entre aquests dos sectors amb les característiques que assenyalava Standing i per això, no caldria dividir al proletariat. Standing (2013) refutaria aquesta visió remarcant que el precariat és distint de la “classe obrera” o del “proletariat”, perquè no disposa de les mateixes victòries del “proletariat”, com llocs relativament estables i duradors, jornades de treball fixes i vies bastant clares de millora, sindicats i amb convenis col·lectiu, etc. A més a més, el precariat es mou en esferes laborals on no coneix als patrons i tampoc sap quants treballador/es estan contractats.


En relació a les “victòries” que citava Standing, E.O. Wright podria apel·lar a l’objectivitat i universalització d’aquelles victòries col·lectives. Tant si ho veuen o no, el sindicalisme que protegeix al proletariat seguiria lluitant pels mateixos objectius d’una suposada “nova classe social” en formació. Potser en aquest punt, Standing donaria la raó (a mitges) a E. O. Wright, però diria que tot i que pugui existir una característica compartida del precariat amb gran part del proletariat, divergeixen en el salari, en la transitorietat de les feines i en l’acceptació d’una gran quantitat de feina que no és remunerat, a més a més, anomenaria que la visió i percepció subjectiva d’interessos del precariat també s’hauria de tenir en compte, ja que són rellevants per a la formació de classe.


Finalment, E.O. Wright, podria raonar i assenyalar que Standing està manifestant una distinció entre el precariat i els moviments sociopolítics. Standing contestaria que efectivament, però que no són bones notícies que sorgeixi aquesta distinció, ja que la recuperació dels drets com a citizens no només és l’autogestió dels bens comuns i tampoc només del mercat laboral, com podria entendre el proletariat, sinó també dels drets a l’accés a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat, etc. que els hi manca als dennizens.

En aquest sentit, Martínez-Cava (2018), observa que la crítica que realitza Wright a Standing des d’una punt de vista polític:


“Standing parece subrayar tanto las diferencias entre el proletariado y el precariado que tiende a hipostasiarlas, cuando en realidad ambos estratos tienen mucho más que ganar cooperando que acentuando sus divisiones.”


Però, alerta que la manifestació crítica de Wright es difumina.

“A nuestro entender Standing tiene una intuición clave que está operando como factor determinante de nuestros tiempos: existe una base común dentro del precariado que rechaza los viejos consensos y partidos políticos de centroderecha y centroizquierda.” (Martínez-Cava, 2018, p. 339)


La idea que convé ressaltar d’aquesta discussió és que la renovació d’anàlisi d’estudi que proposa E. O. Wright està en base a una narrativa d’elements i factors del proletariat de la classe industrial. El ressorgiment de nous canvis en l’estructura de mercat en plataformes per internet, fa que sorgeixen noves dinàmiques i pautes de control sobre els treballadors/es. Per tant, Standing amb la proposta del precariat aporta l’inici d’estudi d’una nova composició de classes en la relació amb les noves dinàmiques.






43 visualizaciones0 comentarios