Buscar
  • Normals i Diferents

Actualizado: 27 sept


els eua, una societat bipolar: dr. jekyll i mr. hyde.

Per què 70 milions d’éssers humans voten Trump?

(70.000.000: poca conya)

Per respondre aquesta pregunta hem de començar amb una tesi i una hipòtesi:

Tesi: els Eua son una societat bipolar (son com dr. jekyll i mr. hyde): camp ciutat; agricultura i hiperterciarització; regressiva i progressiva; interior i costes de l’atlàntic i el pacífic;

Hipòtesi: els Eua són un imperi mundial (imperi recent i inesperat) que es troba al començament de la seva decadència (que és quan els imperis són mes perillosos per la seva capacitat de destrucció). Per tant la hipòtesi és que mister Hyde s’està imposant al Doctor Jekyll

I com és aquesta societat bipolar i imperial?

A) Societat que només te dos segles d’història:

per tant es una societat adolescent ergo agressiva (les societats com els individus i les organitzacions també passen l’adolescència) per tant estem al davant d’una societat violenta cap a dintre i cap en fora.

Ha estat i segueix essent:

· Una societat de frontera (creixent sense parar)

· construïda per pioners que definien la seva pròpia llei (ergo individualista i darwinista... i violenta)

· expansivament bèl·lica, amb extermini de les poblacions preexistents (ai las! el gran engany de les pelis de l’oeste que ens han venut un extermini sistemàtic com una gran obra civilitzatòria i llibertadora i seràfica)

· amb dificultats per conviure amb les seves diversitats (el confinament des supervivents de les poblacions preexistents en reserves, els conflictes racials.etc)

· Societat feta amb molta immigració des de sempre, que ara és molt reticent a la mateixa (i els més reticents a la nova immigració son lògicament els immigrants més recents)

En fi... en lògica conseqüència és una societat molt competitiva: només s’hi val a guanyar, i si per guanyar s’han de fer trampes es fan trampes (és una societat anòmica, del Merton no del Durkheim).

Pulsió destructiva, doncs.

B) Economia rica.... i amb por:

els Eua han estat els grans guanyadors de les dues guerres mundials (no van patir cap destrucció i van ser els màxims productors de maquinària bèl·lica), després van colonitzar Europa amb el pla Marshall i han dirigit l’economia mundial.

Tanmateix, aquest model s’està acabant tant pel seu propi esgotament com per l’emergència de nous poder (com la Xina)

L’economia és molt individualista i darwinista: competitiva i anòmica. Absolutament liberal (excepte potser el període del new deal)

Ara bé, dues contradiccions que els estan acollonint:

1.- es l‘economia que més ha aprofitat la globalització (per exemple amb una gran deslocalització industrial) però també n’ha patit les conseqüències (la pèrdua de llocs de treball industrial, perquè amb la deslocalització ha estat més barat produir fora). La contradicció és la següent: les elites i el sistema han guanyat molt, i en canvi molts treballadors (per exemple dels estats més industrials) han perdut, s’han arruïnat i han vist que la globalització i el progrés són dolents per a ells. I per tant tenen por.

2.- les dues costes són molt productives (innovació, ex. Silicon valley) i l’interior rural és regressiu ( i viu bé gràcies a la productivitat de les dues costes)... i al nostre país sabem molt bé què passa quan en una societat es dona aquesta situació (el regressius es solen enfadar amb els productius)

Aquestes dues contradiccions generen por (la segona també, sí)

C) estil de vida (cultura):

La cultura dels Eua és bipolar (sobre tot de cara a entendre els setanta milions de vots a Trump): és el mr. Hyde que hi ha no només a l’interior rural, sinó també en els blancs que tenen pot a la diversitat i en els homes que tenen por a l’emergència de les dones, en els individus que tenen por del col.lectiu.

Mister Hyde, davant les crisis prefereix el retorn a la tradició

D’altra banda, i a més a més, el seu estil de vida és:

cultura del “destino manifiesto” (es consideren “la bona gent”): https://es.wikipedia.org/wiki/Doctrina_del_destino_manifiesto

cultura del american dream (individualisme: qualsevol pot arribar), per tant cultura competitiva fins el moll de l’os

cultura de consum incessant (per tant, negació de la crisi ecològica)

cultura violenta i individualista i darwinista, reivindicadora de les desigualtats:

cultura masclista, cultura racista, etnicista, per tant cultura d’odi/por:

· dels blancs i els homes contra els negres i les dones que posen en perill el seu benestar

· dels negres i les dones contra els blancs (¿i els homes?) que els exploten

cultura gens culta i aïllacionista,

cultura molt religiosa (moltes religions i molt de poder sobre tot a l’interior),

cultura de l’espectacle

I, ep, oju, al tantu que va de cantu: l’estil de vida dels Eua-imperi ha estat hegemònic durant els darrers setanta anys: la cultura americana ha colonitzat el món mundial... europa inclosa (y así nos va). Per exemple ens han fet creure en la increïble mentida de la democràcia formal per damunt de la democràcia real. I ens han fet creure que ells, els liberticides son els paladins de la llibertat.

https://www.normalsidiferents.com/post/pand%C3%A8mia-una-mica-de-macrosociologia-iv

D) i com viu aquesta societat la política

1.- com espectacle: qui més gesticula és millor, la política com espectacle, com no-política, com un reality show

2.- amb incultura política: els Eua son una societat que en ser molt individualista i violenta (solucions individuals i expeditives) és bastant antipolítica, i per tant babaua davant de qui promet l’oru i el moru (això que ara en diuen populismes)

3.- xarxes socials (bufffff....)

4.- Amb por (a perdre, per exemple a perdre l’hegemonia) per tant amb la temptació del retorn als principis:

· econòmics (davant la globalització: proteccionisme i llocs de treball industrials),

· ecològics (negació del risc ecològic per poder mantenir el ritme de consum)

· culturals (importància de les religions per les seguretats que donen, patriarcalisme -a la dona li és més còmode ser passiva que activa-, llibertat individual per damunt de tot, supremacia de la raça blanca)

5.- ¿I amb aquesta societat i aquesta economia i aquesta cultura... hi pot haver un vot “contra el sistema”?:

De fet, n’hi va haver un de veritat: Bernie Sanders. El problema és que era massa antiestablishment, tant que el mateix establishment del seu partit es va cabrejar i se’l va carregar. Entre d'altres coses, volia establir un programa universal de salut i una reforma fiscal para gravar a les grans corporacions, i això anava directament contra la lògica individualista i competitiva (i anòmica, oju!), i clar, això al poder neoliberalista que vol una normalitat neoliberal no li va caure gaire bé.

(Moraleja: no establir relacions d'oposició amb els grans poders econòmics i polítics dels Eua perquè en sortiràs escaldat).

De manera que paradoxalment i al.lucinantment l'única alternativa antisistema de vot que tenia la classe treballadora enfadada i frustrada i aturada era Trump, que es va presentar i guanyar el 2016 com anti elite, criticant les elites culpables de la globalització, prometent tornar la feina als obrers industrials. ¡Trump antisistema!!!, la rehòstia!.

6.- i oju!, el món està canviant molt ràpidament i els fa por, sobretot a la gent que viu a l’interior rural, acostumats al seu “american way of life” ancorat en una tradició de consum insostenible.

7.- Per tot això, i altres coses que ens deixem al tinter, ens trobem al davant d’una societat fatxenda però aporuguida, bastant incapaç de l’anàlisi del futur, i molt favorable a solucions regressives i aparentment espectaculars (l’espectacle).

Vist tot això, en el dil.lema entre republicans i demòcrates, els primers han guanyat deu milions de vots i els segons n’han guanyat dotze, però sembla poc probable que en puguin tornar a mobilitzar setanta-cinc milions.

Ergo, encara que Trump hagi perdut les eleccions, ha guanyat. Mister Hyde ha perdut una batalla però està guanyant la guerra y lo que rondaré morena.

88 visualizaciones0 comentarios
  • Normals i Diferents

Actualizado: 27 sept


La Renda bàsica (RB) és un ingrés pagat per l'estat (o un macrostat com podria ser la UE o un microestat com seria una comunitat autònoma) a cada membre de la societat, fins i tot si no vol treballar, i sense prendre en consideració si és ric o pobre, i tot això sense importar amb qui es convisqui.

Els dos elements bàsics de la Renda Bàsica (RB), són, doncs, la universalitat i la incondicionalitat: és a dir es tracta d’una cosa per a tothom (rics i pobres) i que no està condicionada a res (no cal acreditar res: ni cap dolència ni cap atur ni cap minusvàlua, res de res).

La cosa, doncs, sembla fantàstica: milloraria la vida de la gent i la seva salut física... i psíquica. En fi, tot estupendu:

Per exemple i per parlar només de la feina, es revaloritzaria el treball perquè ningú es veuria obligat a acceptar un treball amb males condicions i es podrien negociar millors les condicions u els contractes de treball. També eliminaríem tonelades i tonelades de burocràcia (no caldria controlar ningú perquè la RS és incondicional).

Però, ai las!, li hem trobat tres pegues que hem anat debatent i per a les quals hem anat trobant solucions:

Primera pega: la cultura de l’hedonisme. ¿Si tenim la vida resolta no cal esforçar-nos per res?. No es tracta només de l’esforç econòmic per guanyar més i més, sinó de l’esforç vital perquè a la vida no tot són flors i violes i de vegades cal apretar els punys (per exemple qualsevol formació requereix esforç)

Solucions a la primera pega:

1.- els únic que tenen problemes amb l’hedonisme son els iaios (sobre tot els de 71 anys!)

2.- no dependre de la “producció” ens pot fer més creatius, i desenvolupar ocupacions de creixement personal no remunerades

3.- a més, el nostre concepte d’esforç va molt lligat a la competència que ens imposa el capitalisme

4.- si volem viure millor, també treballarem més, amb la diferència de que també podrem triar més i no estarem obligats a acceptar qualsevol feina mal pagada

Segona pega: això crearà nous conflictes socials?

Solucions a la segona pega

1.- “empoderament” (buff amb la parauleta!) dels treballadors: no seran tan depenents i això els permetrà més llibertat personal

2.- pel que fa a la pobresa, probablement es modificarà la percepció social de la pobresa: en ser la RB una cosa incondicional eliminarem l’assistencialisme i la percepció vergonyant de la pobresa!

3.- menys risc de xenofòbia: perquè si ara els immigrants ens fan por perquè ens poden fotre la feina, aquesta por s’haurà acabat! (clar que si els immigrants segueixen fent els feines que els d’aquí no volen... això pot ser un “efecte crida” i el remei seria pitjor que l’enfermetat)

Tercera pega: com ho pagarem tot això?, sobre tot tenint en compte que en aquest país el 30% del PIB és economia submergida, i que assegurar la RB cal us sistema fiscal mínimament potent.

Solucions a la tercera pega

1.- el Rb ens estalvia diners, estalvia altres prestacions, estalvia burocràcia (diners!!)

2.- Els canvis econòmics (la reducció del temps de treball humà, la robotització, menys pressió al mercat de treball, millors remuneracions....): podrem treballar mitja jornada, i conciliarem més el curro i la vida personal, i (insistim) podrem fer activitats més creatives)

3.- També hem discutit sobre el càlcul cost-benefici que la seva implementació tindria pel capitalisme. Seguint la seva lògica, la seva aplicació seria beneficiosa, doncs augmentar la capacitat adquisitiva dels ciutadans els transforma en consumidors que donen sortida a la producció i generen beneficis.

Però no s'ha aplicat encara. I malgrat la seva popularització al món acadèmic, tampoc se'n parla als mitjans de comunicació. Simptomatològic. ¿Per què?, doncs perquè el capitalisme més rendible econòmicament ha deixat de ser el productiu i ara és el financer. A la banca ja li va bé que la gent no tingui calés, perquè això significa que els haurà de demanar (= beneficis per les entitats financeres). I les taxes de deute privat són il·lustratives: l'endeutament de les famílies (a causa de la precarització de les condicions laborals, especialment de les baixades de salari) són una bona notícia per la banca, que és actualment qui maneja el cotarro. I això, amb la RB s'acaba.

A més, al capitalisme productiu, malgrat que la implementació de la RB li reportarà beneficis, li traurà poder. I el poder és un bé més estratègic per l'estructura econòmica que els diners en sí. La possibilitat d'influir en l'estructura política és més atractiva que estar a la cúspide de l'estructura econòmica per l'acumulació de capital (si ja en tenen un munt). Estar present en dues estructures és més interessant que ser el rey d’una sola. La desregulació del mercat laboral i la desprotecció del treballador implica poder. Atemorir als treballadors amb l'acomiadament és una estratègia (exitosa) per disciplinar i sufocar relacions d'oposició (la gent calla i atorga per por). Amenaçar a l’Estat amb la fuga (i conseqüent pèrdua de llocs de treball) també implica poder.

La mateixa lògica es pot aplicar a escala supraestatal: en parlar de la necessitat d'implementar la TB a nivell europeu i no a escala nacional hem topat amb el mateix problema: a la banca ja li va bé que els Estats s'endeutin.


43 visualizaciones0 comentarios
  • Normals i Diferents

Actualizado: 27 sept


La dreta es trenca !!!!! (ai carai, això no havia passat mai).


La dreta es trenca per la pèrdua de poder. Per què el poder és un ciment fantàstic, i la seva pèrdua facilita el trencament: conservar el poder uneix, i lluitar contra ell divideix (pel ritme -més de pressa o més lent- i la intensitat -total o parcial- de la lluita).

A més, quan es perd el poder, es perd la capacitat de definir el que és normal i diferent, i es pot passar de diferent elit (el diferent amb poder) a diferent pringat (el diferent sense poder).


I com és que a Catalunya la dreta ha perdut poder i es trenca pels dos costats?


1.- Exterior: Una dreta catalana, la independentista, s’ha topat amb un poder més gran (Espanya), per tant no només ha perdut poder en front d’aquest poder més poderós, sinó que ha provat d’establir relacions d’oposició i de moment no se n’està sortint. No només això, sinó que aquest poder més poderós l’ha criminalitzat i també l’ha definit com a delinqüent i ha empresonat i exiliat a alguns dels seus representants.

En lògica conseqüència, la dreta catalana independentista s’ha trencat perquè té estratègies diferents i contraposades tant polítiques (quina relació establir amb el poder més poderós) com de supervivència personal (perquè la gent ha de seguir menjant)... i el trencament es pot anar seguint als mitjans de comunicació (junts versus pdcat i altres sigles -i fins i tot, algú hi podria col·locar erc-)


2.- Interior: a dins de Catalunya, la dreta independentista té poder i segueix definint el que és normal i diferent. Per tant hi ha un segon trencament de la dreta: un tros de la dreta s’ha desenganxat de la dreta independentista, i a l’interior de Catalunya aquesta dreta no independentista és diferent i s’oposa (relacions d’oposició!).

Oju!, important anàlisi: la dreta no independentista és diferent a l’interior de Catalunya però és normal i està ben connectada amb el poder poderós a l’exterior de Catalunya.

Per tant, a l’interior de Catalunya, com que no té poder, també es trenca (com a mínim en tres: ciudadanos, pp i vox -i fins i tot, algú hi podria col·locar psc-)


Evidentíssissississimament i obviissississimament, el trencament de la dreta a Catalunya també s’explica per opcions personals (l’acció): cada individu té la seva estratègia i hi ha estratègies personals més radicals i estratègies personals més moderades....


Insistim: a l’interior de Catalunya, la dreta independentista té el poder defineix la normalitat i per tant la dreta no independentista és diferent i tracta d’oposar-se essent depreciada i fins i tot criminalitzada. En canvi de cara a fora, el poder és espanyol, el normal és ser espanyol i ser català es diferent: la dreta independentista és diferent.

Aquest detall és molt suculent........ perquè en la relació Catalunya-Espanya, els normals ¿son només els espanyols, o son també els catalans que accepten la normalitat?, i els diferents ¿són tots els catalans o només els catalans que no accepten la normalitat espanyola?



Poder català i poder espanyol :

De moment, en aquesta relació entre normals i diferents (Espanya i Catalunya) s’estan imposant les relacions de delinqüència i /criminalització a les d’oposició. Una doble evidència empírica ho confirma: d’una banda no hi ha república a Catalunya (no han triomfat les relacions d’oposició) i d’altra banda hi ha exilis, judicis, sentències (criminalització i delinqüència)

Dues hipòtesis explicatives:

1.- els normals són més forts (ex. tenen l’estat)

2.- i els independentistes (dreta i esquerra) no hem/han fet una correcta anàlisi de l’estructura social. Pel que fa a aquesta segona hipòtesi:

2.1.- pressupost de partida erroni: la relació no és entre Catalunya i l’estat espanyol, sinó entre la societat catalana (posem dos milions o dos milions i mig de persones que volem/volen marxar) i la societat espanyola (uns quaranta milions de persones que no ho volen i que tenen un grapat d’eines per aconseguir-ho, entre elles l’estat)

2.2.- estructura demogràfica. No hem/han valorat la desproporció acabada d’esmentar: dos milions i mig versus quaranta milions (quaranta milions tenen més poder que dos milions) . Tampoc no hem/han tingut en consideració que les cohorts més grans d’edat (que desapareixeran els propers anys) son les de major presència de la immigració interior 1950-1980: per tant probablement amb més lligams amb Espanya i menys independentistes. A la inversa les cohorts més joves i les que s’aniran incorporant probablement tenen menys lligams amb Espanya (són nascuts, escolaritzats, relacionats, aparellats, etc a Catalunya). Per tant, i encara que admetem la hipòtesi (una mica conspiranoica) de la voluntat del poder espanyol de “colonitzar” poblacionalment Catalunya entre 1950 i 1980, hi ha hagut precipitació: els diferents independentistes no hem/han tingut en compte l’actual estructura de la població i el seu previsible futur (tenint en compte que en la història d’una nació, una generació és només un instant, no és res)

2.3.- estructura econòmica: Potser els independentistes hem/han badat, perquè com era previsible, els normals i el poder han maniobrat contra els diferents perquè el poder econòmic busca tranquil·litat. Com exemples podem parlar de la deslocalització d'empreses i institucions financeres i/o dels recurrents boicots a productes catalans.

2.4.- estructura política: Hi ha hagut precipitació històrica, perquè els estats actuals tenen els dies comptats: en efecte, si la Unió Europea té algun sentit i algun futur és el de ser el macroestat que gestioni la vida de 500 milions de persones, i en aquesta història els estats actuals són un fre (son la competència a eliminar: com es va veient dia a dia, el gran problema de la UE és que només és un club d’estats on manen els estats): per tant, potser el procés independentista és precipitat perquè dintre d’una generació màxim dues tots serem europeus, i l’Europa de les regions és més maniobrable i eficient que l’europa dels estats.

També hem/han tingut una altra precipitació perquè de moment no s’ha arribat ni a aconseguir el 50% dels vots independentistes en cap elecció (i aquest detall té la seva importància de cara a la legitimació de l’independentisme). Finalment, i com era esperable, A l’hora de la verita no hi ha hagut suports/aliances exteriors o internacionals.

2.5.- estructura cultural: el relat és espanyol (exemple: tv3 pot ser el canal de més audiència, però la suma de les audiències de la resta de canals és molt superior).


27 visualizaciones0 comentarios