El mundial de fúmbol i la potència de les religions laiques (carai!)

L’èxit econòmic -i mediàtic- del mundial de Qatar s’explica perquè es tracta d’una enorme concelebració litúrgica d’una de les religions més importants del món: el fúmbol. Aquesta religió és tan potent que passa per damunt de tres insignificants assumptes:

1.- amb grans corrupteles incloses, la FIFA s’acaba d’embutxacar uns quants milions d’eurus per fer que les millors cames del món peguin patades a una pilota a Qatar, un lloc on:

2.- el clima no permet l’esport de competició (solució: canviar el calendari i posar aires acondicionats als estadis -i el medi ambient que es foti!-)

3.- els “anomenats” (per occident i només quan li convé) drets humans no hi són (de fet, més que de drets humans hem de parlar de frets humans).

I ningú piula. No només ningú piula sinó que tot el món mundial està pendent del fúmbol. I tot el mon mundial es paralitza quan hi ha partit. I les teles i les ràdios i els diaris hi fan el seu negoci.

Es la potència de les religions laiques,

que com moltes de les institucions socials contemporànies corrumpeixen, agredeixen, menteixen, hipocriteixen, i haurien de patir la desconfiança de la gent.... Però no, gens ni mica, i ara ves per on, no cal patir perquè les religions ho aguanten tot (o quasi tot).

Per exemple, els tres assumptes: ningú parla del miracle de la sobrenatural decisió de la FIFA de fer el mundial a Qatar (1). I ningú parla del medi ambient, pobret, just després que el secretari general del ONU anunciés l’infern climàtic a Sharm el sheikh (2). I per descomptat ningú parla de les dones ni dels treballadors immigrants, i cap jugador s’ha atrevit a dur un braçalet “arco iris” (3). Tots pendents del mundial i tots els països paralitzats quan juguen les seves seleccions.

Queda, doncs, clar que avui el fúmbol és una de les més potents religions que hi ha al planeta terra. Ah les religions..... carai amb les religions, parlem-ne una mica de les religions.

Els humans creiem perquè volem seguretats que ens expliquin el món i donin sentit a les nostres vides. I les religions organitzen les creences, perquè com que religió no ve de relegere sinó de religare, les religions son una manera de relligar-nos amb el món i de donar sentit a les nostres vides.

Les religions són un sistema que funciona a un triple nivell: individual (la fe), col.lectiu (la religió) i poder (les esglésies)

1.- Individual: la fe. Cada individu “creu” (és a dir, té fe) en Déu, o en la ciència, o en l’atzar, o en l’amor, o en la música, o en el fúmbol.

2.- Col.lectiu: la religió és la suma dels individus que tenim la mateixa fe. La religió ens estalvia la soledat i ens proporciona identitat col.lectiva (¡religió és comunitat!): això és molt potent, potentíssim, potentississism (és la hòstia, i nunca mejor dicho). Tot i que antigament el terme religió s’havia aplicat només a les sobrenaturals, ara a les nostres societats i a pràcticament tot el món vivim/creiem/parlem de religions laiques (per exemple el fúmbol)

3.- Poder!: Organització social; abans les esglésies i les sectes... i avui la FIFA, els clubs, les organitzacions governamentals i no governamentals, les entitats, els partits, les associacions, etc, etc. Perquè totes les religions es plasmen en organitzacions socials i per tant generen poder (i lluites pel poder)

Fe, religió i organització són fets universals; i la seva concreció (existència i/o predomini) depèn de la societat: Veiem-ho esquemàticament seguint les quatre estructures de qualsevol societat (població, economia, política i cultura):

Abans, en societats de

1. baixa esperança de vida,

2. economia de subsistència,

3. política d’estats leviatan i

4. cultura sacrificial ,

això es resolia amb les religions sobrenaturals, amb les que acceptàvem els sacrificis terrenals que ens manaven les esglésies a canvi de la seguretat (la grandiosa seguretat) d’una eternitat feliç als diversos cels que ens asseguraven les diferents esglésies en competència (fins i tot bèl.lica com sabem per la història).

Com que vivíem poc i no teniem ni un duro i els que manaven eren uns cabrons, i estàvem acostumats al sacrifici, el negoci de la seguretat eterna al més enllà era molt atractiu i rendible i ens hi apuntàvem.

Això era el passat.

Ara, en societats on el mode de producció dominant és el capitalista, i

1. d’alta esperança de vida,

2. economia de consum,

3. estats de serveis i

4. cultura hedonista

la fórmula sobrenatural no és atractiva ni rendible i és un incordio i està passada de moda, i no volem sacrificis i l’eternitat ens queda molt lluny.

Com que vivim molt (i el més enllà ens queda lluny) i tenim calers per disfrutar i als que manen els elegim, i ens ho volem passar bé… volem seguretats terrenals, concretetes i immediatetes, i ens inventem noves religions per donar sentit a les nostres vides i algunes d’aquestes son laiques: esport, música, ciència, etc. El fúmbol, doncs és una religió laica i el paradís que promet és guanyar el mundial (o la champions o la lliga... o encara que només sigui guanyar al Madrid o al Barça).

El fúmbol també té una organització clarament eclesial (organització, poder!):

• paradís promès (la gran seguretat: la victòria, sigui avui o demà, sigui el mundial, o la lliga o la mera permanència o fins i tot derrotar el rival)

• poder (i milions, carai!),

• mites (“Hi ha qui creu que el fúmbol és una qüestió de vida o mort; doncs estan equivocats; és molt més important que això”, Bill Shankly)

• professionals: sacerdots, bisbes, cardenals i papa (jugadors, entrenadors, directius, i la FIFA)

• sants (per exemple el Messi) i dimonis (per exemple el Mourinho)

• I també màrtirs (son del tot religioses les litúrgies que es concelebren quan es retira o fins i tot quan es mor algun jugador).

• temples (els estadis) i peregrinacions col.lectives als temples i carinyosa confraternització amb els feligresos de l’equip rival

• rituals i celebracions: cada partit és un solemne ritual d’identificació col.lectiva

Fe, religió, i església/FIFA: aquesta és l’ enorme potència del fúmbol a les nostres societats (és l’opi de Marx i el soma de Huxley, toma ya!).

Ergo, que el Papa (o un summe sacerdot) d’una d’aquestes esglésies com és la FIFA monti una gran celebració religiosa a Qatar i en tregui benefici econòmic(1), donant pel sac al pobre planeta (2), i fent que ens despreocupem dels frets humans (3), pot ser heretgia, pecat de corrupció, qualsevol altre pecat capital, traïció a les essències esportives, mercantilització del missatge evangèlic però els feligresos del futbol seguirem enganxats a la tele, i trobant en el fúmbol sentit a les nostres vides, i no caldrà ni que fem penitència perquè sempre acabarem perdent, però sempre hi haurà un altre paradís somniat d’una champions per guanyar o d’un Madrid o un Barça al que derrotar.

EL MUNDIAL DE LA TRANSPARENCIA

Aquest any es celebra el mundial de futbol, és més, mentre s’escriuen aquestes línies la pilota ja ha començat a rodar.

A comparació dels mundials anteriors aquesta ha generat una gran polèmica per vàries raons, les més rellevants són les següents:

• Com a resultat de les obres de la preparació del mundial s’estima que han mort 6500 persones des de 2010 davant les pèssimes condicions laborals, la gran majoria treballadors procedents de Bangladesh, India i Nepal.

• És un país al que els drets LGTBI no es respecten (per no dir que no existeixen) i que les persones que formen part d’aquesta comunitat són perseguides i jutjades, tant per la justícia com per la societat.

• L'última raó que assenyalarem és la situació de la dona a Qatar. Estan sotmeses a la infantilització i control per part dels homes (marit, germans, pare), arribant a necessitar la seva aprovació per aspectes com anar a la universitat, casar-se, rebre alguns serveis de salut reproductiva, etc. Un exemple és el cas de Paola Schietekat (treballadora mexicana a Qatar). Schietekat va ser agredida sexualment i una cort catarí la va acusar de mantenir “relacions extramaritals”, condemnant-la a rebre 100 fuetades i 7 anys de presó, càstigs dels quals s’ha pogut alliberar (però el procés desemparament i injusticia al que ha estat sotmesa també s’ha de tenir en compte).

Davant d’aquest panorama s’han donat vàries reaccions a nivell internacional, debats a xarxes socials, personalitat públiques pronunciant-se al respecte, campanyes per boicotejar el mundial, etc. Tot això oferint doble espectacle, per una banda el produït per la celebració del mundial, i per l’altra tota la controvèrsia que ha generat la polèmica seu del mundial de futbol 2022.

Per què ens hauria anat bé si haguessin guanyat els republicans....

O “Dios escribe recto con lineas torcidas”,.... o “com que la merda ens arriba fins el coll, hem d’anar amb el cap ben alt”.

Tenim dos arguments a favor de la victòria dels republicans. I els contrabalancegem amb arguments contraris (que introduïm amb el clàssic escolàstic “Sed contra respondo dicendum quod”):

Un argument és geoestratègic del món mundial, i l’altre és del país

1. l’argument geoestratègic, el món mundial (amb una mica de cinisme):

Si acceptem que l’escalfament del planeta i el risc nuclear son avui dos jinetes del apocalipsis, acceptem també que Ucraïna està relacionada directament i indirectament amb ells: directament pel risc nuclear que comporta i indirectament per l’encariment de l’energia i l’ús dels recursos fòssils i la destrucció gratuïta (a part de la igualment gratuïta destrucció de qualsevol projecte europeu autònom)

Doncs bé, els demòcrates incentiven la guerra -probablement per la major incidència en ells del complex militar industrial energètic dels EUA, que és un lobby poderossíssim- i amb ells incrementen el risc nuclear i l'escalfament del planeta . D’altra banda, els demòcrates han estat tradicionalment més intervencionistes que els republicans,

En canvi els republicans haurien desincentivat la guerra (ho havien semianunciat) perquè ells volen gastar al seu país (per exemple construint el mur fronterer) els diners que els demòcrates gasten a Ucraïna , per tant si haguessin guanyat probablement hauria disminuit la pressió als europeus d’anar-nos arruïnant gastant diners a Ucraïna. Ergo, el risc nuclear haugués pogut disminuir, i també probablement alguns dels efectes del conflicte en l’escalfament planetari.

Biden i els demòcrates volen destruir els enemics. Trump i els republicans hi volen fer negocis.

Sembla, doncs, que des del punt de vista de la supervivència de l’espècie humana hagués estat millor una victòria momentàniament dels republicans (momentàniament, qui no es consola és perquè no vol)....

Sed contra respondo dicendum quod:

Ara bé, hi ha una qüestió que no quadra i no es pot oblidar: si guanyaven els republicans, potser salvàvem la humanitat occidental (de moment). Però hi hauria un altre part de la humanitat (el sud) que seguirien patint de manera inhumana polítiques migratòries basades en la tortura i la mort (de fet, els diners que les republicans volen detreure d’Ucraïna son per construir el mur fronterer contra la immigració).

D’altra banda, tant la guerra vírica (covid) com el desabasteixement de matèries primes ha sigut en part un efecte domino que incialment va crear Trump provocant Xina. Per tant, els republicans, i si sortís un similar a Trump, serien els mes perillosos mundialment

Sobre trump:

Trump/pau: Trump va ser dels presidents més pacifistes en quant a política exterior; de veritat em pregunto si amb una reelecció de trump ens haguessim estalviat la guerra

Trump/guerra: Ara bé, malgrat no va iniciar accions armades a l’exterior, si va incitar a la violència mundial. Va prendre decisions violentes: Jerusalem, acords de París, tensions amb Iran, negativa d’entrada a ciutadans musulmans d’alguns països, mur transfronterer, separació d’infants estrangers de la seves famílies... sense esmentar les seves fites en política interior, investigacions sota mà, gestió de la pandèmia, George Floyd…No sembla gaire pacífic tot això.

Trump/síntesi: Tanmateix, algunes d’aquestes qüestions acabades d’esmentar són intrinsiques del propi funcionament dels EUA, els abusos policials i la política migratoria es donen independentment del president que hi hagi en cada moment , i probablement el mateix discurs de trump es el que va provocar el moviment Black Lives Matter, que no sabem si ha tingut algun efecte positiu a nivell social, però com a mínim va fer viure viure moments d’intensa revolta social

2. L’argument de país (efecte demostració: els EUA una societat feixista):

Ens hauria anat molt bé una victòria electoral dels republicans (per tant una victòria electoral de colpistes antidemocrates) perquè hauria confirmat que aquella societat no té arreglo. Els EUA son una societat profundament antidemocràtica i anti llibertats (ells diuen que porten la llibertat a tot arreu, però per fer-ho, primer els maten a tots i un cop tots morts els porten la llibertat!)

Si milions dels seus ciutadans voten republicà, l’imperi més sanguinari de la història del món mundial apareixeria finalment com el que és realment: una societat antidemocràtica, de fet feixista: probablement amb desprestigi i manca d’exemplaritat a Occident. Cauria finalment la careta de defensors de la llibertat.... i ja sabríem a què atenir-nos amb ells.

Sed contra respondo dicendum quod:

Cal tenir present que als republicans ja els hi va caure la careta amb l’estimat G. Bush i les seves incursions al món àrab en pro de la seguretat i supervivència del món occidental. Això no va ajudar a la caiguda de les caretes dels EUA per a les poblacions occidentals. Tampoc per la resta de països que van veure com el nostre estimat Trump feia i desfeia sense gaires retrets. Que ens fa pensar que això canviaria ara?

Perquè, ¿la victòria dels republicans implicaria el desenmascarament antidemocràtic dels EUA?: no veiem un desenmascarament democràtic; queda clar que la societat no està reaccionant més que amb quatre twits i no som gens combatius front a tot el que ens està passant.

Tanmateix, ens preguntem el mateix, ja estan força desenmascarats, no?

Falten cambrers

Aquest estiu el sector de la restauració ha estat marcat per la manca de personal. Vàries noticies han hagut de la falta de persones per treballar al gremi de l’hostaleria durant l’estiu, que és quan més es necessiten degut a que s’ha de poder atendre la demanda turista i vacacional. És un fet curiós perquè tot i que no estem al pitjor moment de l’economia espanyola, tampoc estem al millor, a juliol d’aquest mateix any la xifra d’atur estava al 12,6%. Per tant, a què es deu que no hi hagi mà d’obra per al sector de la restauració? Les raons són vàries segons el nostre parer:

A títol personal:

- És un treball que exigeix molt física i mentalment i amb poc temps per descansar, a més el temps de descans no correspon als temps de descans de les demés persones, per tant es veuen afectades les interaccions socials, sumant-li la poca conciliació familiar.

Possibles efectes secundaris de la quarantena:

- La quarantena ha significat un abans i un després a les necessitats materials dels professionals de l’hostaleria. Això es deu a 1) el fet que és un dels sectors que més ha patit les mesures restrictives. 2) La circumstància precaritzadora ha provocat que els ERTES no hagin pogut ser d’utilitat per a moltes persones del gremi al no correspondre’s el salari declarat amb la realitat. 3) Un efecte secundari (al nostre parer) que ha tingut la pandèmia és la compra a domicili de menjar a restaurants. Si bé abans de la pandèmia estava creixent, l’arribada d’aquesta va fer que creixés exponencialment. L’entrada de les “apps” per demanar menjar a domicili canvien la sinèrgia dels local de menjar, arribant a automatitzar la producció i generant encara més divisió social del treball, abans la venta d’una hamburguesa entenia de tres agents (cuiner/a – cambrer/a – clientela), ara contempla fins a cinc agents (cuiner/a – cambrer/a – transportista – clientela – qui s’encarrega del procés tècnic de l’app), per tant, aquesta automatització (de manera indirecta) crea uns altres tipus de treballs als que es poden desplaçar aquelles persones que estiguin cansades de l’hostaleria i/o vulguin millorar les seves condicions laborals. També canvia el rol de la cambrera de dues formes, eliminant la posició o reduint la seva carga de treball, fet que es tradueix a una disminució d’hores i/o personal. Aquesta última qüestió no explica el per què de la falta de personal en hostaleria però sí que pot ser un factor a tenir en compte per una possible substitució en un futur de la figura del cambrer per una màquina o per una “app”.

Estructurals:

- És un sector àmpliament precaritzat amb contractes que no es corresponen a les condiciones laborals, conciliació familiar escassa, hores extres no pagades (o mal pagades) i un llarg etcètera.

- Un factor que és interessant és la diferència entre els restaurants/bars familiars i les cadenes o franquícies. Lluny de saber si realment tot el sector de l’hostaleria s’ha vist afectat per la falta de personal sense distingir entre franquícies i negocis familiars, ens aventurem amb la següent hipòtesi “que on realment falta personal és als negocis familiars”. Per què? Els restaurants petits, degut al poc personal no poden fer rotació de plantilla per a que el personal tingui caps de setmana lliures o per a que no hagin de fer torn partit (entrar a les 12 del migdia, sortir a les 16, tornar a entrar a les 20 i sortir amb sort a les 24) varis cops a la setmana. Tenint en compte això, el panorama hostaler que es presenta és un on les cadenes i franquícies estiguin cada cop més presents i substitueixin als bars i restaurants del barri, de tota la vida (on el Xavi quan ens veu aparèixer i sense preguntar ja ens prepara el nostre tallat amb llet natural) fent que el sector de la restauració passi a ser una competència entre empreses i despersonalitzant la relació entre clientela – professional.

- Podríem afegir un parell de factors estructurals que van lligats, un referit als empresaris i l’altre als treballadors. Pel que fa als empresaris, l’hostaleria ha estat des de sempre un sector amb una cultura econòmica molt extractiva: immediatista, guany fàcil, molta explotació i creixent depredació i per tant devaluació a mig termini del medi. D’altra banda no és un sector productiu sinó parasitari. Un empresariat amb aquests vicis econòmics tant d’actitud com de comportament és un factor de retracció de la possible mà d’obra que hi vulgui treballar. I pel que fa als treballadors, el diagnòstic supera el sector hostaler i connecta amb els canvis de la nostra cultura laboral: el sacrifici i l’esforç interessen cada cop menys. Això és el resultat dels canvis de la nostra estructura social les darreres dècades: estem parlant de generacions senceres educades en la comoditat d’una economia benestant, protegides per un estat clientelar, i amb un estil de vida hedonista. En conseqüència d’aquests dos factors, el treball d’hostaleria el van ocupant cada cop més els immigrants que al temps que ens salven el cul treballant en condicions dures fent els que els nostres fills no volen fer, són acusats de tots els nostres mals des de l’increment de la delinqüència fins a la saturació de les llistes de la seguretat social i l’acaparament de tots els diversos ajuts socials disponibles.

- Per finalitzar, el sector hostaler és el que abans rep els efectes de les crisis, i és el que més tarda en recuperar-se, ja es va observar a la crisis del 2008, i amb la pandèmia, que tot i no ser una crisis econòmica de manual ha tingut les mateixes conseqüències. A aquest fet se li suma la incertesa que hi ha avui en dia respecte al futur pròxim (molt), diuen que ve altra crisis, i ja sabem qui serà el primer perjudicat.