top of page
Buscar
  • Normals i Diferents

Actualizado: 27 sept 2022

(Qui diu bars diu restaurants i tot el que engloba el sector de la restauració).


El nostre debat s’ha anat organitzant a través dels següents eixos:

1.- els bars son un component evident de la nostra estructura cultural

2.- per tant, n'hi ha molts (o n'hi ha massa?)

3.- per tant se’ls tanca, independentment de la seva utilitat de cara a aturar la pandèmia

4.- tot això ens ha portat a parlar del futur del sector...

5.- i no hem parlat de les propines (que segur mereixen un matxembrat apart)


1.- els bars son un component evident de la nostra estructura cultural

Bars i cultura: a Espanya, els bars són part de la cultura, és difícil no trobar un bar allà on vagis.

Els bars són llocs en els quals existeix alguna cosa i, sobretot, la possibilitat d’alguna cosa. Com deia una estimada col·lega “quantes relacions s’han iniciat en un bar!”

Als bars es parla: del present i del futur (i del passat), es critica jefes i amics, ens queixem de tot i de res, es discuteix, arreglem el món,

Als bars es queda: amb els amics, amb els companys de feina, amb les parelles...

Als bar mirem la tele!

Per tant, el tancament de bars afecta a la interacció de les persones, i, com a part cultural del país, també a l’economia d’un ampli grup de persones.



2.- per tant n’hi ha molts (o n’hi ha massa?)

N’hi ha molts:

Bars i economia: el fet que els bars siguin part de la cultura espanyola indica que aquests estiguin bastant freqüentats i que en un àmbit d’oferta i demanda n’hi hagi tants com per suplir la demanda. Al 2016 el sector de la restauració va emplear 1,6 milions de persones, i al 2018 el mateix sector va facturar 123.000 milions d’euros, un 6,2% del PIB. Sense ser economistes podem entendre que des de que van començar les mesures per aturar la propagació del virus (març 2020) fins ara, a partir de les diferents mesures el sector de la restauració està tenint un impacte molt negatiu a la seva economia, fet que també afecta als negocis que viuen a partir d’aquest sector. Tenint en compte aquests indicadors, el tancament de bars i restaurants i/o la restricció dels seus horaris i aforament és un gran problema econòmic.


N’hi ha massa?:

Hi ha massa oferta (fins i tot per nosaltres): trobem un bar al costat d'un altre, que fa cantó amb un altre. Per què? Hipotetitzem que és per la falta d'un projecte darrere. Obrim un bar perquè si, per què no? Mancar d'un pla de negoci és sinònim de baixa rendibilitat. Aquests bars són molt dèbils com actor social en la presa de decisions (el bar del Manolo és poc influent). Malgrat que el tancament d'aquest tipus de negoci es pugui arribar a definir com a problema grupalment i aconsegueixi certa ressonància pels mitjans de comunicació, rarament es passa a l'organització per a l'acció social.

Per tant, si hi ha molts/massa bars, es possible que la precarització i l’explotació del treballador s’hagi tornat conditio sine qua non pel sector.

I amb això entenem la baixa sindicació: l’escassa capacitat de reivindicació de millors sou i millors horaris.

Hi ha, doncs, un efecte positiu en l’abandonament de l’hostaleria i que alhora concorda amb la situació d’aquest sector: l’oferta supera en grans quantitats a la demanda, obligant a moltes empreses treure rendibilitat de pràctiques abusives contra el treballador. La pandèmia serveix com eina d'enfonsament de locals de limitada rendibilitat.



3.- per tant se’ls tanca

Ens preguntem com teòricament un dels motors econòmics d’Espanya s’abandona tan dràsticament no nomes en temps de pandèmia sinó de manera general


Primer ens preguntem com valorar l’acció del govern envers la pandèmia, quines han sigut les seves preferències i sacrificis.

Bars i responsabilitat: però de qui és la culpa que tanquin bars, dels bars o dels clients? La pandèmia i la seva solució és un qüestió de responsabilitat, des de les més altes esferes de poder fins les més baixes. És important recalcar que el sector de la restauració és diferent a tots els demés ja que hi ha una excepció a la norma en l’ús de les mascaretes, i és que les persones es poden treure les mascaretes per tal de menjar i beure, aspecte que no es contempla en altres negocis degut a que ni es beu ni es menja, i on el fet de treure's la mascareta és sancionat normativa i moralment. Però, només bevem i mengem quan ens traiem la mascareta al bar? NO, parlem, interaccionem, perquè és cultural, la cultura és el bar com a interacció social, i no només amb les persones que anem al bar xerrem, sinó amb persones fora del nostre cercle. Llavors on queda la responsabilitat? A les persones encarregades del bar, a la clientela, ambdues parts?

Tancar bars i restaurants pot ser necessari en termes de control de la pandèmia. Tanmateix, l’administració (tant el Gobierno de España com el govern de la Generalitat) l’han cagat i l’estan cagant estrepitosament en la gestió d’aquest tancament: en efecte, es diu que som un país pobre i que per tant no se’ls pot ajudar més perquè no hi ha diners. Mentida podrida i botifarra de pagès: el que no hi ha son ganes i agilitat!. Només que cada conselleria i cada empresa pública de la Generalitat dediqués un miserable 1% del seu pressupost a ajudar tindríem més de quatre-cents milions d’euros a disposició de tota la gent que ha tancat per la pandèmia. La pregunta és ¿per què no es fa això?

oju! Pot haver un interès en que no sigui així? Per una banda el fet que bars i restaurants tanquin fa que hi hagi un exèrcit de reserva molt nombrós i que la gent accepti sous més baixos en altres sectors i així poder abaratir costos (sobretot en sectors on hi ha una forta sindicalització). Per una altra banda, aquest mateix exèrcit de reserva al estar a l’atur (si es que en tenen) poden apuntar-se a cursos gratuïts generats per part de les institucions com el SEPE i que estiguin encarats a un àmbit més competitiu i productiu que els bars i restaurants, i que no siguin tan sensibles a les crisis.


I després ens preguntem con ha estat tan fàcil tancar-los.

Bars i col·lectiu: tenint la importància que tenen els bars, restaurants, hotels, etc. en l’economia espanyola, perquè ha estat “tan fàcil” tancar-los i fer-los cedir a partir d’unes mesures clarament devastadores? La unió fa la força. Imaginem per un moment que una empresa a Espanya, amb 1,6 milions de persones treballant decideix fer fora al 30% de la seva plantilla, les repercussions de les manifestacions haguessin ocupat les primeres planes del periòdics nacionals i internacionals. La Hosteleria és un sector molt ampli, però tant dispers que no tenen força com a grup, i moltes empreses, cadenes, petits propietaris s’han beneficiat d’això per no pagar hores extres com es deuen, fer contractes “basura”, etc. Òbviament n’hi ha d’altres que no, però com ens encanta repetir, paguen justos per pecadors.

Un altre aspecte que cal remarcar, és tota les persones que queden sense feina arrel del tancament dels bars, ja estem a una fase en que s’estan deixant de pagar ERTO i s’està fent la gent fora. Això deixa una quantitat ingent de persones al carrer, potser és un bon moment de canviar la cultura espanyola i fer-la més productiva, no podem seguir depenent de l’autoconsum d’alcohol per ser una mica competitius.


En tercer lloc, i finalment, també hem de reconèixer que bars i restaurants han patit molt les restriccions de la pandèmia: cada bar i cada restaurant que tanquen són un cost social i un drama personal de milers de persones. Ara bé, a part de criticar els governs, també hem de reconèixer que el tancament de bars i restaurants té la seva lògica: són espais d’interaccio sense protecció (i la cosa no és tant els usuaris dels bars i restaurants com les seves famílies a qui poden contagiar)



4.- el futur del sector?


Bars i canvi: quin futur hi ha per la restauració? Hi ha varies qüestions que deriven d’aquesta pregunta. Per una part, la diferència entre bars i restaurants de barri (individuals per dir-ho d’alguna manera) i bars i restaurants que estan sota el nom d’una cadena/franquícia (corporacions potser és la millor manera de catalogar-los). En aquest aspecte és important tornar al concepte de cultura de bars, en l’imaginari col·lectiu el bar de tota la vida és el bar Manolo, una tasca, un restaurant que el porta la família, etc. Aquesta visió queda en la memòria històrica, ja que cada cop més els bars ja no són portats per persones de la cultura espanyola, sinó que estan regentats per famílies xineses. En l’altre banda, al nivell corporatiu tenim noms que ens sonen cada cop més, Vivari, La Tagliatella, Gino’s, Udon, etc. i d’altres, que són els precursors, Mcdonald’s, Burger King, Telepizza, etc. Tenint aquest panorama, individualització vs corporacionisme, qui aguantarà més contra les mesures del virus?.


I una altra qüestió no menor: malgrat “anar al bar” forma part de la nostra cultura mediterrània (per això n’hi ha tants)... bars i restaurants cada cop més estan en mans extranyes, siguin les màfies xineses o paquistanies que segur els utilitzen per blanquejar diners, o siguin grans franquícies que despersonalitzen la relació social del bar: un estimat company deia que molta gent, si els canvien el cambrer deixen d’anar al bar.


Cosa a part són els negocis hostelers on sí que existeix un projecte (generalment dirigit a ser negocis molt rendibles). Pensem en grans cadenes (per exemple els McDonald's o 100 Montaditos). Aquests s'adapten molt bé a la crisi, compten amb serveis de Glovo que els permeten complir amb el seu objectiu de generar riquesa. A més, com el bars Manolo està tancat, acaparen més mercat. Malgrat que suposo que tindran pèrdues, no són comparables amb els petits hostalers. Les cotitzacions de McDonald's no han patit grans efectes, indicador de la continuïtat del volum les transaccions. Ens recorda a la crisi de 2008, on els efectes van ser pagats per una part molt concreta de la societat. Doncs repetim al 2020 amb el tancament de locals per la COVID-19, on els grans mals seran patits per un grup concret de negocis.


5.- i no hem parlat de les propines (que segur mereixen un matxembrat apart), ai las!



37 visualizaciones0 comentarios
  • Normals i Diferents

Actualizado: 27 sept 2022



Els humans hem tingut dues formes de relació amb la resta d’espècies animals: extermini (amb o sense cacera) o domesticació (aprofitar-nos-en i/o tenir-ne cura i acompanyament). Eliminació o colonització.


L’estructura social i la necessitat material de les societats humanes han marcat la relació que els humans han tingut i tenen amb la resta d’espècies amb les que conviuen. Darrera d’aquesta estructura es destaquen la dimensió demogràfica (el creixement del contingent humà implica el decreixement de la resta d’animals, la nostra expansió limita els seus hàbitats), la dimensió econòmica (anteposició del benefici econòmic sobre la fauna i flora), la dimensió cultural (l’estil de vida de la nostra espècie és de dominació..... sobretot des de la il·lustració) i la dimensió política (els poders públics, abans i després dels estats, ho organitzen/regulen).


Durant el segle XX hem viscut dos grans canvis que han modificat la percepció i l’ús que fem dels animals. L’avenç tecnològic, que ha deixat obsoleta la força animal, i la creació d’una economia productiva (a occident) capaç de trencar amb el sostre de malthus i dotar a la població de varietat i alhora excés d’aliments. Aquests dos fets ofereixen a la societat la possibilitat de concebre els animals i la relació amb ells d’es d’una nova visió, que abans per necessitats productives i fam no podia ser considerada.


L’animal ja no és només una eina productiva sinó un element més de la llar al que cuidar i estimar. Aquesta concepció encaixa molt bé en una societat cada cop més individualista i menys social, així com cada cop més allunyada de la vida rural. L’animal s’humanitza, i en tant que es veu com a igual, se sent empatia i compassió cap a ell, així, les pràctiques que provoquen sofriment o maltracte injustificat passen a ser rebutjades.


Sota aquesta visió actual, que no nova, apareixen noves preguntes en relació a l'ètica animal. El nostre passat històric (i actual) s’ha basat en l’exterminació o la domesticació, on la domesticació ha arribat a provocar la completa eliminació de l’instint de supervivència d’algunes espècies d’animals, les quals no tenen cap altre sortida que no sigui la plena dependència de l’humà. És èticament correcte seguir perpetrant aquesta relació desigual amb els animals domesticats? Podem entendre la relació amb ells com una simbiosi? O hauriem de reduir el contacte amb ells tot i sabent que probablement acabaran desapareixent sense l’humà? I no només ha succeït amb les espècies domesticades, sinó que el desenvolupament de les societats humanes ha perjudicat molts hàbitats i ha deixat sense casa a moltes espècies, les quals han après a viure de les restes de l’humà.


Hem centrat el nostre debat en la relació amb les espècies colonitzades a partir dels següents eixos:


1.- Hem colonitzat unes espècies i al llarg del temps hem anat evolucionant de manera que ara ni nosaltres podríem viure sense elles ni elles podrien viure sense nosaltres. Aquest segon aspecte és rellevant perquè si a aquestes altures de la història aquestes no podrien viure autònomament, vol dir que depenen de la nostra espècie i ens obliguen a pensar en el seu benestar o en els usos que els hi donem com a espècies “inferiors”.


2.- La nostra relació amb elles: exemple

Tenir-ne cura versus abandó: si avui abandonem un animal domèstic té poques probabilitats de sobreviure.

Entre els que tenen cura dels animals domesticats hi ha segments que volen incrementar aquesta cura (ex: medicina -portar-los al metge o al psicòleg).


3.- La combinació de domesticació i extermini:

Els escorxadors i les granges: maltracte i patiment animal versus benestar dels animals.

En aquest aspecte vam parlar del valor que donem a unes espècies versus a les que només en traiem ús, i al seu temps com humanitzem a aquestes espècies a les que donem més valor, com les acabem transformant en membres de la familia, i és en aquest punt on ens preguntem si també se’ls hi ha d’atorgar drets?


4.- La nostra alimentació:

Mantenim l’alimentació en base als animals (carn per exemple) versus veganisme, però fins a quin punt és només per una qüestió d’empatitzar amb els animals? També es posa en manifest que el medi ambient està patint les conseqüències de la sobreexplotació ramadera i per tant molta gent, a part d’empatitzar amb els animals, també canvia la seva dieta per temes de responsabilitat mediambiental.


5.- La humanització:

Els animals poden ser econòmicament productius i culturalment productius (els animals de companyia). En general, tenim tendència a humanitzar el culturalment productiu (la mascota) i a deshumanitzar l’econòmicament productiu (el porc per exemple).

Humanitzem els animals (parlem amb ells).

Són funcionals de cara a la nostra salut; animals domèstics i substitució sentimental: tenim un gos per no tenir un fill.


6.- L’estètica:

Hem construït categories estètiques per a la nostra utilització humana: l’exemple del gos i la mosca, el domesticat és bonic (gos), el no domesticat és lleig i/o emprenyador (mosca).


7.- Preferències de valors:

Opcions de valors.

En cas de catàstrofe, què ens estimaríem més salvar? Un gos bo (de companyia) o salvar un ésser humà dolent?

41 visualizaciones0 comentarios
  • Normals i Diferents

Actualizado: 27 sept 2022


els eua, una societat bipolar: dr. jekyll i mr. hyde.

Per què 70 milions d’éssers humans voten Trump?

(70.000.000: poca conya)

Per respondre aquesta pregunta hem de començar amb una tesi i una hipòtesi:

Tesi: els Eua son una societat bipolar (son com dr. jekyll i mr. hyde): camp ciutat; agricultura i hiperterciarització; regressiva i progressiva; interior i costes de l’atlàntic i el pacífic;

Hipòtesi: els Eua són un imperi mundial (imperi recent i inesperat) que es troba al començament de la seva decadència (que és quan els imperis són mes perillosos per la seva capacitat de destrucció). Per tant la hipòtesi és que mister Hyde s’està imposant al Doctor Jekyll

I com és aquesta societat bipolar i imperial?

A) Societat que només te dos segles d’història:

per tant es una societat adolescent ergo agressiva (les societats com els individus i les organitzacions també passen l’adolescència) per tant estem al davant d’una societat violenta cap a dintre i cap en fora.

Ha estat i segueix essent:

· Una societat de frontera (creixent sense parar)

· construïda per pioners que definien la seva pròpia llei (ergo individualista i darwinista... i violenta)

· expansivament bèl·lica, amb extermini de les poblacions preexistents (ai las! el gran engany de les pelis de l’oeste que ens han venut un extermini sistemàtic com una gran obra civilitzatòria i llibertadora i seràfica)

· amb dificultats per conviure amb les seves diversitats (el confinament des supervivents de les poblacions preexistents en reserves, els conflictes racials.etc)

· Societat feta amb molta immigració des de sempre, que ara és molt reticent a la mateixa (i els més reticents a la nova immigració son lògicament els immigrants més recents)

En fi... en lògica conseqüència és una societat molt competitiva: només s’hi val a guanyar, i si per guanyar s’han de fer trampes es fan trampes (és una societat anòmica, del Merton no del Durkheim).

Pulsió destructiva, doncs.

B) Economia rica.... i amb por:

els Eua han estat els grans guanyadors de les dues guerres mundials (no van patir cap destrucció i van ser els màxims productors de maquinària bèl·lica), després van colonitzar Europa amb el pla Marshall i han dirigit l’economia mundial.

Tanmateix, aquest model s’està acabant tant pel seu propi esgotament com per l’emergència de nous poder (com la Xina)

L’economia és molt individualista i darwinista: competitiva i anòmica. Absolutament liberal (excepte potser el període del new deal)

Ara bé, dues contradiccions que els estan acollonint:

1.- es l‘economia que més ha aprofitat la globalització (per exemple amb una gran deslocalització industrial) però també n’ha patit les conseqüències (la pèrdua de llocs de treball industrial, perquè amb la deslocalització ha estat més barat produir fora). La contradicció és la següent: les elites i el sistema han guanyat molt, i en canvi molts treballadors (per exemple dels estats més industrials) han perdut, s’han arruïnat i han vist que la globalització i el progrés són dolents per a ells. I per tant tenen por.

2.- les dues costes són molt productives (innovació, ex. Silicon valley) i l’interior rural és regressiu ( i viu bé gràcies a la productivitat de les dues costes)... i al nostre país sabem molt bé què passa quan en una societat es dona aquesta situació (el regressius es solen enfadar amb els productius)

Aquestes dues contradiccions generen por (la segona també, sí)

C) estil de vida (cultura):

La cultura dels Eua és bipolar (sobre tot de cara a entendre els setanta milions de vots a Trump): és el mr. Hyde que hi ha no només a l’interior rural, sinó també en els blancs que tenen pot a la diversitat i en els homes que tenen por a l’emergència de les dones, en els individus que tenen por del col.lectiu.

Mister Hyde, davant les crisis prefereix el retorn a la tradició

D’altra banda, i a més a més, el seu estil de vida és:

cultura del “destino manifiesto” (es consideren “la bona gent”): https://es.wikipedia.org/wiki/Doctrina_del_destino_manifiesto

cultura del american dream (individualisme: qualsevol pot arribar), per tant cultura competitiva fins el moll de l’os

cultura de consum incessant (per tant, negació de la crisi ecològica)

cultura violenta i individualista i darwinista, reivindicadora de les desigualtats:

cultura masclista, cultura racista, etnicista, per tant cultura d’odi/por:

· dels blancs i els homes contra els negres i les dones que posen en perill el seu benestar

· dels negres i les dones contra els blancs (¿i els homes?) que els exploten

cultura gens culta i aïllacionista,

cultura molt religiosa (moltes religions i molt de poder sobre tot a l’interior),

cultura de l’espectacle

I, ep, oju, al tantu que va de cantu: l’estil de vida dels Eua-imperi ha estat hegemònic durant els darrers setanta anys: la cultura americana ha colonitzat el món mundial... europa inclosa (y así nos va). Per exemple ens han fet creure en la increïble mentida de la democràcia formal per damunt de la democràcia real. I ens han fet creure que ells, els liberticides son els paladins de la llibertat.

https://www.normalsidiferents.com/post/pand%C3%A8mia-una-mica-de-macrosociologia-iv

D) i com viu aquesta societat la política

1.- com espectacle: qui més gesticula és millor, la política com espectacle, com no-política, com un reality show

2.- amb incultura política: els Eua son una societat que en ser molt individualista i violenta (solucions individuals i expeditives) és bastant antipolítica, i per tant babaua davant de qui promet l’oru i el moru (això que ara en diuen populismes)

3.- xarxes socials (bufffff....)

4.- Amb por (a perdre, per exemple a perdre l’hegemonia) per tant amb la temptació del retorn als principis:

· econòmics (davant la globalització: proteccionisme i llocs de treball industrials),

· ecològics (negació del risc ecològic per poder mantenir el ritme de consum)

· culturals (importància de les religions per les seguretats que donen, patriarcalisme -a la dona li és més còmode ser passiva que activa-, llibertat individual per damunt de tot, supremacia de la raça blanca)

5.- ¿I amb aquesta societat i aquesta economia i aquesta cultura... hi pot haver un vot “contra el sistema”?:

De fet, n’hi va haver un de veritat: Bernie Sanders. El problema és que era massa antiestablishment, tant que el mateix establishment del seu partit es va cabrejar i se’l va carregar. Entre d'altres coses, volia establir un programa universal de salut i una reforma fiscal para gravar a les grans corporacions, i això anava directament contra la lògica individualista i competitiva (i anòmica, oju!), i clar, això al poder neoliberalista que vol una normalitat neoliberal no li va caure gaire bé.

(Moraleja: no establir relacions d'oposició amb els grans poders econòmics i polítics dels Eua perquè en sortiràs escaldat).

De manera que paradoxalment i al.lucinantment l'única alternativa antisistema de vot que tenia la classe treballadora enfadada i frustrada i aturada era Trump, que es va presentar i guanyar el 2016 com anti elite, criticant les elites culpables de la globalització, prometent tornar la feina als obrers industrials. ¡Trump antisistema!!!, la rehòstia!.

6.- i oju!, el món està canviant molt ràpidament i els fa por, sobretot a la gent que viu a l’interior rural, acostumats al seu “american way of life” ancorat en una tradició de consum insostenible.

7.- Per tot això, i altres coses que ens deixem al tinter, ens trobem al davant d’una societat fatxenda però aporuguida, bastant incapaç de l’anàlisi del futur, i molt favorable a solucions regressives i aparentment espectaculars (l’espectacle).

Vist tot això, en el dil.lema entre republicans i demòcrates, els primers han guanyat deu milions de vots i els segons n’han guanyat dotze, però sembla poc probable que en puguin tornar a mobilitzar setanta-cinc milions.

Ergo, encara que Trump hagi perdut les eleccions, ha guanyat. Mister Hyde ha perdut una batalla però està guanyant la guerra y lo que rondaré morena.

88 visualizaciones0 comentarios
bottom of page