Joves aturats i anòmics

El gràfic no és massa intuïtiu, però pel que aquí importa: junt amb Grècia, estem al top 3 de països europeus amb més atur juvenil. Per què?

Poca demanda? A Espanya el consum final de les llars representa la major part del PIB (57,3%), consumim bastant. A Portugal, amb una taxa d'atur dels joves molt menor, el consum final de les llars només és de 5 punts percentuals més (63,89%). No sembla que la demanda sigui l'explicació.

Massa intervenció estatal? Anem a mirar si hi ha més atur juvenil després de l'SMI. La pujada del SMI es produeix el juny de 2020. Al Quart trimestre de 2019 iniciem la tendència a l'alça en la taxa d'atur juvenil. No podem afirmar que hagi estat la intervenció estatal en el mercat laboral la causant d'una pujada de l'atur en aquest col·lectiu, ja que la tendència a l'alça és anterior.

Massa poc qualificats (*)? Des de 2015 existeix una tendència a la baixa sobre els matriculats en estudis universitaris, però els matriculats a un màster universitari ha augmentat. Però a mi em fa que la direcció de la relació és inversa. No és que els joves estem menys formats i per això menys empleats, sinó que com estem menys empleats tenim més necessitat d'engrossir el nostre CV. La premissa és que, el capitalisme – necessàriament anòmic – impulsa a farcir el currículum d'estudis o idiomes per tractar d'aconseguir treball. Si l'anomia tradicional consisteix en la falta de mitjans per aconseguir una fita, pel cas dels joves en atur es tracta d'un excés de mitjans per una fita que no arriba.

(*) Cal ser conscient de l'elevada taxa d'abandonament escolar prematur d'Espanya en comparació amb la resta d'Europa.

Anècdota: Una companya nostra (graduada i alumna de màster) ha vist com a la botiga on treballa l'encarregada descartava a una graduada amb un màster acabat en biodiversitat, amb C1 d'anglès i algun idioma més. Què feia aquesta noia tirant el currículum a una botiga per ser explotada 16h setmanals?

Malgrat que es pensa que el grup d'edat més vulnerable són els vells, sembla que ara mateix són els joves. Per què són tan vulnerables a Espanya? Quins elements de la seva estructura social ens estan empenyent cap a l'atur?

L'estructura:

Però qui mana a l’atur juvenil? Un dels possibles problemes que existeix al país és la desconnexió del currículum formatiu respecte el que demanen les empreses. Com tot a la societat, aquesta manca de treball del jovent també forma part de la qüestió estructural. Des de la crisi del 2008 han passat 13 anys, 13 anys en que ens hem adonat que no es pot viure de la construcció, llavors vivim del turisme, i ara ens adonem que tampoc es pot viure del turisme, fet que toca de ple a l’hostaleria que després de perdre la construcció encara li quedava el turisme, i ara?

Però tornem a les dades, tornem a l’estructura. L’última època de la que tenim un record positiu en quant a xifres econòmiques i laborals a Espanya corresponen als anys 2000 - 2007. Tot i així, l’atur juvenil al període 2001 - 2005 era de un 21,52%, 18,01% per homes i 26,13% per dones. Després va arribar la famosa crisis de 2008, llavors desde el 2006 l’atur juvenil no va fer més que pujar, d’un 17,89% al 2006 va arribar a un màxim de un 55,46% al 2013, punt en que va començar a baixar fins al 2019 on era de un 32,55% i seguia a la baixa, ja que a febrer de 2020 (el coronavirus ja era portada) estava a un 31,50%.

Font: gràfic d'elaboració pròpia a partir de les dades de "datosmacro"

Tot i així, l’atur juvenil no deixa de ser una conseqüència sistèmica de l’Estat espanyol, la relació entre la taxa d’atur de les persones majors de 25 anys i les persones menors de 25 anys es manté gairebé fixe en els últims 20 anys com es pot veure a la gràfica i a la taula següents.

Font: gràfic d'elaboració pròpia a partir de les dades de "datosmacro" i del Institut Nacional d'Estadísitica (INE)

Font: taula d'elaboració pròpia a partir de les dades de "datosmacro" i del Institut Nacional d'Estadísitica (INE)

Amb aquestes xifres potser la joventut aturada no és anòmica en el sentit mertonià com dèiem en un altre matxembrat, qui és anòmic és el país ja que basa la seva productivitat en funció del que li és més fàcil i no el que té, joves amb estudis de grau i màster que marxen del país o acaben ocupant llocs de treball que no estan relacionats amb el que han estudiat. Ens han venut la moto, ens han venut el “estudia pa labrarte un buen trabajo, algo de provecho”, per després ser un número més a la taxa d’atur. Una idea que s’ha d’extreure d’aquí és de la quantitat de persones que treballen, quin percentatge d’aquestes persones ocupen el lloc de treball desitjat, o tenen un grau de satisfacció acceptable amb el seu lloc de treball, en aquest punt recuperem al vell Durkheim, i a la pregunta de si tenir un lloc de treball i no estar gaire satisfet és anòmia, responem que sí, faltaría més!, perquè patim una divisió del treball social que no produeix solidaritat, és a dir una divisió del treball social anòmica.

Per rematar la qüestió juvenil, com es sent la joventut? Aquí una anècdota: el dia 11 de març de 2021 al Congrés es va votar una proposició no de llei presentada per Ciutadans. Aquesta proposta posava sobre la taula la situació emocional del jovent i la necessita d’intervenir per millorar-la, es feia referència a la quantitat de professionals de la psicologia que hi ha al país (5 per cada 100.000 habitants), la quantitat de suïcidis per dia (10 per dia), i la necessitat de tenir un jovent sa mentalment per assegurar un futur en que els problemes derivats de la falta de gestió emocional contribueixi a un empitjorament de la societat futura. Aquesta proposta va ser rebutjada pel Congrés per diferents motius, però qui rep les conseqüències és el jovent, com sempre.

LA FORMACIÓ D’UNA NOVA CLASSE SOCIAL?

Guy Santding al 2013 va escriure un proposta teòrica sobre la formació d’una nova classe social anomenat “precariat”. Aquest actor i cos social estaria en formació degut a que el composaria 3 grups; 1. Un grup relativament poc format i fàcilment manipulable pel populisme dretà, ja que tindrien un sentiment de pèrdua (real o imaginària) i sovint troben un culpable; 2. El grups dels immigrants i minories ètniques entre d’altres. Es tractaria d’un col·lectiu desposseit de drets i criminalitzat; 3. Finalment, el grup de joves amb estudis universitaris que no contemplen un futur com la societat els hi havia promès.

Aquests tres grups tindrien la característica de no tenir un sentiment indentitàri fruit del treball per la seva constant transitorietat laboral. Falta de temps, d’agència, de recursos econòmics, i d’encadenar feines empobrides. En aquest sentit, caldria preguntar-se:

s’observa elements objectius i subjetius en la formació d’una nova classe social? Dit d’un altre manera, les manifestacions que s’observa, a priori per la detenció d’un rapero, és un símptoma de la caiguda de joves cap al precariat? En aquest sentit, volem compartir una reflexió sobre si realment podríem considerar als treballadors/es amb feina precaria com una classe social anomenada “precariat”, o simplement es tracte de treballadors/es del proletariat que estan en pitjors situacions.

Per tant, compartim un hipotètic debat entre Standig i Wright.

Erik Olin Wright, és un dels autors que més ha centrat els seus esforços en entendre l’estudi i la definició de classes socials. La seva contribució sociològica més destacada és la renovació conceptual analítica de l’estudi de classes, amb una incorporació i convergència d’estudis metodològics de classe proposats per Max Weber i Karl Marx. En aquest sentit, realitza una sèrie de consideracions respecte al terme “precariat” i la diferenciació intencionada amb el proletariat que realitza Guy Standing. Resulta molt interessant, observar quines són les apreciacions d’ambdues postures.

En primer lloc, E. O. Wright, ens dirà que el principal objectiu que realitza Standing amb la proposta del precariat, no és proporcionar un mapa complet de classes socials (tot i que sí ho faci) en el capitalisme actual, sinó delimitar un marc diferenciador entre el precariat i “la vella classe obrera” (Martínez-Cava, 2018). En aquesta línia, continuaria exposant que el proletariat sempre ha estat sotmès a una explotació, i que el precariat tal i com ho anomena Standing, n’hi ha existit sempre. De fet, una de les característiques del mercat laboral espanyol són els insiders i els outsiders que són grups d’individus que es van movent entre aquests dos sectors amb les característiques que assenyalava Standing i per això, no caldria dividir al proletariat. Standing (2013) refutaria aquesta visió remarcant que el precariat és distint de la “classe obrera” o del “proletariat”, perquè no disposa de les mateixes victòries del “proletariat”, com llocs relativament estables i duradors, jornades de treball fixes i vies bastant clares de millora, sindicats i amb convenis col·lectiu, etc. A més a més, el precariat es mou en esferes laborals on no coneix als patrons i tampoc sap quants treballador/es estan contractats.

En relació a les “victòries” que citava Standing, E.O. Wright podria apel·lar a l’objectivitat i universalització d’aquelles victòries col·lectives. Tant si ho veuen o no, el sindicalisme que protegeix al proletariat seguiria lluitant pels mateixos objectius d’una suposada “nova classe social” en formació. Potser en aquest punt, Standing donaria la raó (a mitges) a E. O. Wright, però diria que tot i que pugui existir una característica compartida del precariat amb gran part del proletariat, divergeixen en el salari, en la transitorietat de les feines i en l’acceptació d’una gran quantitat de feina que no és remunerat, a més a més, anomenaria que la visió i percepció subjectiva d’interessos del precariat també s’hauria de tenir en compte, ja que són rellevants per a la formació de classe.

Finalment, E.O. Wright, podria raonar i assenyalar que Standing està manifestant una distinció entre el precariat i els moviments sociopolítics. Standing contestaria que efectivament, però que no són bones notícies que sorgeixi aquesta distinció, ja que la recuperació dels drets com a citizens no només és l’autogestió dels bens comuns i tampoc només del mercat laboral, com podria entendre el proletariat, sinó també dels drets a l’accés a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat, etc. que els hi manca als dennizens.

En aquest sentit, Martínez-Cava (2018), observa que la crítica que realitza Wright a Standing des d’una punt de vista polític:

“Standing parece subrayar tanto las diferencias entre el proletariado y el precariado que tiende a hipostasiarlas, cuando en realidad ambos estratos tienen mucho más que ganar cooperando que acentuando sus divisiones.”

Però, alerta que la manifestació crítica de Wright es difumina.

“A nuestro entender Standing tiene una intuición clave que está operando como factor determinante de nuestros tiempos: existe una base común dentro del precariado que rechaza los viejos consensos y partidos políticos de centroderecha y centroizquierda.” (Martínez-Cava, 2018, p. 339)

La idea que convé ressaltar d’aquesta discussió és que la renovació d’anàlisi d’estudi que proposa E. O. Wright està en base a una narrativa d’elements i factors del proletariat de la classe industrial. El ressorgiment de nous canvis en l’estructura de mercat en plataformes per internet, fa que sorgeixen noves dinàmiques i pautes de control sobre els treballadors/es. Per tant, Standing amb la proposta del precariat aporta l’inici d’estudi d’una nova composició de classes en la relació amb les noves dinàmiques.

L’economia capitalista és estructuralment anòmica (toma ya!)

L’economia capitalista i l’adaptació innovadora a l’anòmia

A la nostra societat hem d’assolir uns objectius (per exemple triomfar a la vida) amb uns mitjans “normals” (per exemple treballant).

I la societat és anòmica quan hi ha desequilibri entre objectius i mitjans (per exemple donant més importància als objectius que als mitjans).

L’anòmica és la societat i no els individus!. El que fan els individus és adaptar-s’hi, i ho poden fer acceptant els objectius i els mitjans, o no. Roebrt Merton va descriure cinc diferents adaptacions individuals al tàndem objectius / mitjans... que tots els estudiants de sociologia han hagut d’estudiar des de que el món és món.

Una d'elles és l'adaptació innovadora, que consisteix en acceptar els objectius i saltar-se els mitjans. Es trata d'un comportament molt habitual (habitualíssim): copiar per aprovar un examen , robar per tenir diners, etc.....

I quan diem que l’economia capitalista és anòmica volem dir que és una estructura que fa molt probables les adaptacions innovadores, perquè com que es tracta de competir i guanyar, tot s’hi val per aconseguir l'objectiu i els mitjans normals poden saltar pels aires.

Perdoneu que ens repetim: si l’adaptació innovadora és la que accepta els objectius (triomfar, guanyar diners, etc) saltant-se els mitjans, un sistema econòmic basat en l’individualisme, la competència i la supervivència del més fort és estructuralment anòmic perquè incrementa las probabilitats de saltar-se els mitjans per aconseguir els objectius. L’economia capitalista és, doncs, anòmica.

Un sistema econòmic basat en el mode de producció capitalista és un factor estructural d’anomia perquè incrementa les probabilitats de fer trampa: per exemple, tota la delinqüència utilitària que accepta els objectius de l’èxit econòmic, i refusa els mitjans normals com el respecte a les normes econòmiques.

Ep, i hem de fer un importantíssim parèntesi: Tradicionalment s’ha dit (o acusat) la teoria de l’anòmia de concentrar-se en el pobres i deixar de banda els rics: mentida podrida!. L’anòmia també va amb els rics ja que la pressió entre objectius i mitjans explica molt bé les agressions dels rics i poderosos (delinqüència de coll blanc, dels cavallers, corporativa, financera, etc): de fet, els rics i poderosos es salten els mitjans molt més que els pobres.

Propietat privada, delinqüència utilitària i anomia

Hem de recordar que la variable inicial de tota anàlisi social és la desigualtat. La desigualtat social és la que genera poder, i el poder econòmic prové de la desigual propietat i/o control privats dels béns econòmics. Per tant la classe social que té el poder econòmic organitza l’economia i tota la societat a partir de la propietat privada (privada!, no pública). La propietat privada (de béns de producció o de béns de consum!) és el gran bé estratègic de l’estructura econòmica.

I per tant (i seguim amb l’estructura), l’organització de l’economia es basa en que els individus competeixin per tenir cada cop més propietat privada (de béns de producció o de béns de consum... o de diners que permeten tenir-los)

I per tant, l’organització (l’estructura) de l’economia és de lliure competència:

● Lliure: regles del joc iguals per a tothom (els mitjans)

● Competència: per tenir cada cop més propietats privades (diners, béns de producció, béns de consum, etc: els objectius).

(nou parèntesi; competim perquè la propietat és privada....... Si la propietat fos pública no sabem què passaria, podríem competir per altres coses, però no competiriem per una cosa inexistent com seria la propietat privada).

I bé, una estructura econòmica que fa competir als seus individus per tenir cada cop més propietat privada és una estructura a la que li costa mantenir l’equilibri entre els objectius i els mitjans.

Per tant, (i insistim un cop més) és una estructura anòmica pel més que probable desequilibri entre els objectius i els mitjans, i l’enorme probabilitat de fer trampa. Ergo, és l’organització de l’economia (l’estructura econòmica) la que està anòmica, no els seus individus!.

Repetim-ho: és l’organització de l’economia la que està anòmica, no els seus individus!.

Els individus (tots els individus: rics i pobres!) l’únic que fan és adaptar-se a aquesta organització competitiva; i si ho fan amb l’adaptació innovadora, accepten els objectius (guanyar diners i/o quota de mercat) i no accepten els mitjans (per tant fan trampes com robar o estafar o conspirar, etc) agredint la propietat dels altres: i això és la delinqüència utilitària (i això ho poden fer rics i pobres.... bé, probablement ho fan més els rics que els pobres!).

La delinqüència utilitària és doncs una de les maneres amb que els individus (no anòmics, no anòmics, no anòmics, no anòmics, no anòmics, no anòmics) s’adapten a una estructura anòmica, anòmica, anòmica, anòmica, anòmica, anòmica, (desequilibrada entre objectius i mitjans).

Ergo, conclusió i traca final: una estructura econòmica de lliure competència, per tant anòmica, és la variable independent bàsica de la delinqüència utilitària: explica per què la gent roba, estafa, conspira i fraueja, etc. I com que la delinqüència utilitària representa més del 90% de tota la delinqüència registrada i més del 80% de la total, l’estructura econòmica anòmica explica més del 80/90% de tota la delinqüència que hi ha a la nostra societat.

Explicacions complementàries:

A partir d'aquest marc social i econòmic, la psicologia, l'antropologia criminal i el dret penal ens explicaran qui i com són els individus que tenen més probabilitat de fer trampes delinquint utilitàriament.

Més anòmia: especulació i economia submergida

La terciarització econòmica té una altra conseqüència anòmica, perquè la preponderància del sector serveis -amb les finances- transforma el poder econòmic passant-lo de productiu a financer, passant de l’acumulació lenta al diner ràpid, i de la disciplina a l’especulació: es guanya més especulant que produint.

L’economia especulativa (terciaritzada) reforça encara més el desequilibri anòmic. Perquè l’especulació, tal com diu la RAE és “Efectuar operaciones comerciales o financieras, con la esperanza de obtener beneficios basados en las variaciones de los precios o de los cambios,”. No es tracta de crear riquesa sinó d’esperar el lloc i el moment del major guany. De manera manera que el poder econòmic:

a) inverteix on més pot guanyar (la deslocalització)

b) inverteix com més pot guanyar (precarització, contractes temporals, atur, etc)

c) inverteix quan més pot guanyar (triar el moment i el tipus de la inversió).

L’economia submergida s’explica també en clau anòmica: davant la pressió per assolir guany, hom s’estalvia costos (impostos, salaris, seguretat...): l’economia submergida és, doncs, un exemple més de l’adaptació innovadora. Per cert, l’economia submergida no està prou criminalitzada (encara que formalment estigui definida com a delinqüència) perquè té una doble dimensió absolutament contradictòria: d'una banda és delinqüència amb víctima col·lectiva -tota la societat- i amb víctima individual -cada treballador explotat-; però d'altra banda la seva percepció social és bona perquè sembla un factor antidelictògen ja que crea ocupació (també és difícil de criminalitzar per la seva generalització: és difícil percebre com a delictiu –i per tant criminalitzar- un comportament generalitzat per tota la societat).

Per acabar, posem-nos sentimentals: anòmia i amor

Un sistema econòmic basat en la competència, i per tant anòmic, ens posa al davant de la vella i bella tesi d’Eric Fromm : ¿pot existir l’amor en una societat competitiva on els altres són el rival a derrotar?. Dit d’altra manera, com que l’estructura condiciona l’acció, una estructura econòmica de lliure competència condiciona l’acció dels seus individus fent més probable l’acció inamorosa que l’acció amorosa. Podem trobar molts exemples del llenguatge comú que ho acrediten: “competim” per “conquerir” algú, “en l’amor i en la guerra tot s’hi val”, etc.

Seguint per aquest camí, i anant a paraules més gruixudes, una estructura social i econòmica competitiva fa més probables les accions competitives dels seus individus i més improbables les solidàries: per tant l’estructura econòmica (i social) fa més probable l’acció utilitària-racional-egoista que l’acció expressiva-afectiva-solidària (és a dir amorosa).

Apa, "y ahí queda eso"!.

Bars i pandèmia

(Qui diu bars diu restaurants i tot el que engloba el sector de la restauració).

El nostre debat s’ha anat organitzant a través dels següents eixos:

1.- els bars son un component evident de la nostra estructura cultural

2.- per tant, n'hi ha molts (o n'hi ha massa?)

3.- per tant se’ls tanca, independentment de la seva utilitat de cara a aturar la pandèmia

4.- tot això ens ha portat a parlar del futur del sector...

5.- i no hem parlat de les propines (que segur mereixen un matxembrat apart)

1.- els bars son un component evident de la nostra estructura cultural

Bars i cultura: a Espanya, els bars són part de la cultura, és difícil no trobar un bar allà on vagis.

Els bars són llocs en els quals existeix alguna cosa i, sobretot, la possibilitat d’alguna cosa. Com deia una estimada col·lega “quantes relacions s’han iniciat en un bar!”

Als bars es parla: del present i del futur (i del passat), es critica jefes i amics, ens queixem de tot i de res, es discuteix, arreglem el món,

Als bars es queda: amb els amics, amb els companys de feina, amb les parelles...

Als bar mirem la tele!

Per tant, el tancament de bars afecta a la interacció de les persones, i, com a part cultural del país, també a l’economia d’un ampli grup de persones.

2.- per tant n’hi ha molts (o n’hi ha massa?)

N’hi ha molts:

Bars i economia: el fet que els bars siguin part de la cultura espanyola indica que aquests estiguin bastant freqüentats i que en un àmbit d’oferta i demanda n’hi hagi tants com per suplir la demanda. Al 2016 el sector de la restauració va emplear 1,6 milions de persones, i al 2018 el mateix sector va facturar 123.000 milions d’euros, un 6,2% del PIB. Sense ser economistes podem entendre que des de que van començar les mesures per aturar la propagació del virus (març 2020) fins ara, a partir de les diferents mesures el sector de la restauració està tenint un impacte molt negatiu a la seva economia, fet que també afecta als negocis que viuen a partir d’aquest sector. Tenint en compte aquests indicadors, el tancament de bars i restaurants i/o la restricció dels seus horaris i aforament és un gran problema econòmic.

N’hi ha massa?:

Hi ha massa oferta (fins i tot per nosaltres): trobem un bar al costat d'un altre, que fa cantó amb un altre. Per què? Hipotetitzem que és per la falta d'un projecte darrere. Obrim un bar perquè si, per què no? Mancar d'un pla de negoci és sinònim de baixa rendibilitat. Aquests bars són molt dèbils com actor social en la presa de decisions (el bar del Manolo és poc influent). Malgrat que el tancament d'aquest tipus de negoci es pugui arribar a definir com a problema grupalment i aconsegueixi certa ressonància pels mitjans de comunicació, rarament es passa a l'organització per a l'acció social.

Per tant, si hi ha molts/massa bars, es possible que la precarització i l’explotació del treballador s’hagi tornat conditio sine qua non pel sector.

I amb això entenem la baixa sindicació: l’escassa capacitat de reivindicació de millors sou i millors horaris.

Hi ha, doncs, un efecte positiu en l’abandonament de l’hostaleria i que alhora concorda amb la situació d’aquest sector: l’oferta supera en grans quantitats a la demanda, obligant a moltes empreses treure rendibilitat de pràctiques abusives contra el treballador. La pandèmia serveix com eina d'enfonsament de locals de limitada rendibilitat.

3.- per tant se’ls tanca

Ens preguntem com teòricament un dels motors econòmics d’Espanya s’abandona tan dràsticament no nomes en temps de pandèmia sinó de manera general

Primer ens preguntem com valorar l’acció del govern envers la pandèmia, quines han sigut les seves preferències i sacrificis.

Bars i responsabilitat: però de qui és la culpa que tanquin bars, dels bars o dels clients? La pandèmia i la seva solució és un qüestió de responsabilitat, des de les més altes esferes de poder fins les més baixes. És important recalcar que el sector de la restauració és diferent a tots els demés ja que hi ha una excepció a la norma en l’ús de les mascaretes, i és que les persones es poden treure les mascaretes per tal de menjar i beure, aspecte que no es contempla en altres negocis degut a que ni es beu ni es menja, i on el fet de treure's la mascareta és sancionat normativa i moralment. Però, només bevem i mengem quan ens traiem la mascareta al bar? NO, parlem, interaccionem, perquè és cultural, la cultura és el bar com a interacció social, i no només amb les persones que anem al bar xerrem, sinó amb persones fora del nostre cercle. Llavors on queda la responsabilitat? A les persones encarregades del bar, a la clientela, ambdues parts?

Tancar bars i restaurants pot ser necessari en termes de control de la pandèmia. Tanmateix, l’administració (tant el Gobierno de España com el govern de la Generalitat) l’han cagat i l’estan cagant estrepitosament en la gestió d’aquest tancament: en efecte, es diu que som un país pobre i que per tant no se’ls pot ajudar més perquè no hi ha diners. Mentida podrida i botifarra de pagès: el que no hi ha son ganes i agilitat!. Només que cada conselleria i cada empresa pública de la Generalitat dediqués un miserable 1% del seu pressupost a ajudar tindríem més de quatre-cents milions d’euros a disposició de tota la gent que ha tancat per la pandèmia. La pregunta és ¿per què no es fa això?

oju! Pot haver un interès en que no sigui així? Per una banda el fet que bars i restaurants tanquin fa que hi hagi un exèrcit de reserva molt nombrós i que la gent accepti sous més baixos en altres sectors i així poder abaratir costos (sobretot en sectors on hi ha una forta sindicalització). Per una altra banda, aquest mateix exèrcit de reserva al estar a l’atur (si es que en tenen) poden apuntar-se a cursos gratuïts generats per part de les institucions com el SEPE i que estiguin encarats a un àmbit més competitiu i productiu que els bars i restaurants, i que no siguin tan sensibles a les crisis.

I després ens preguntem con ha estat tan fàcil tancar-los.

Bars i col·lectiu: tenint la importància que tenen els bars, restaurants, hotels, etc. en l’economia espanyola, perquè ha estat “tan fàcil” tancar-los i fer-los cedir a partir d’unes mesures clarament devastadores? La unió fa la força. Imaginem per un moment que una empresa a Espanya, amb 1,6 milions de persones treballant decideix fer fora al 30% de la seva plantilla, les repercussions de les manifestacions haguessin ocupat les primeres planes del periòdics nacionals i internacionals. La Hosteleria és un sector molt ampli, però tant dispers que no tenen força com a grup, i moltes empreses, cadenes, petits propietaris s’han beneficiat d’això per no pagar hores extres com es deuen, fer contractes “basura”, etc. Òbviament n’hi ha d’altres que no, però com ens encanta repetir, paguen justos per pecadors.

Un altre aspecte que cal remarcar, és tota les persones que queden sense feina arrel del tancament dels bars, ja estem a una fase en que s’estan deixant de pagar ERTO i s’està fent la gent fora. Això deixa una quantitat ingent de persones al carrer, potser és un bon moment de canviar la cultura espanyola i fer-la més productiva, no podem seguir depenent de l’autoconsum d’alcohol per ser una mica competitius.

En tercer lloc, i finalment, també hem de reconèixer que bars i restaurants han patit molt les restriccions de la pandèmia: cada bar i cada restaurant que tanquen són un cost social i un drama personal de milers de persones. Ara bé, a part de criticar els governs, també hem de reconèixer que el tancament de bars i restaurants té la seva lògica: són espais d’interaccio sense protecció (i la cosa no és tant els usuaris dels bars i restaurants com les seves famílies a qui poden contagiar)

4.- el futur del sector?

Bars i canvi: quin futur hi ha per la restauració? Hi ha varies qüestions que deriven d’aquesta pregunta. Per una part, la diferència entre bars i restaurants de barri (individuals per dir-ho d’alguna manera) i bars i restaurants que estan sota el nom d’una cadena/franquícia (corporacions potser és la millor manera de catalogar-los). En aquest aspecte és important tornar al concepte de cultura de bars, en l’imaginari col·lectiu el bar de tota la vida és el bar Manolo, una tasca, un restaurant que el porta la família, etc. Aquesta visió queda en la memòria històrica, ja que cada cop més els bars ja no són portats per persones de la cultura espanyola, sinó que estan regentats per famílies xineses. En l’altre banda, al nivell corporatiu tenim noms que ens sonen cada cop més, Vivari, La Tagliatella, Gino’s, Udon, etc. i d’altres, que són els precursors, Mcdonald’s, Burger King, Telepizza, etc. Tenint aquest panorama, individualització vs corporacionisme, qui aguantarà més contra les mesures del virus?.

I una altra qüestió no menor: malgrat “anar al bar” forma part de la nostra cultura mediterrània (per això n’hi ha tants)... bars i restaurants cada cop més estan en mans extranyes, siguin les màfies xineses o paquistanies que segur els utilitzen per blanquejar diners, o siguin grans franquícies que despersonalitzen la relació social del bar: un estimat company deia que molta gent, si els canvien el cambrer deixen d’anar al bar.

Cosa a part són els negocis hostelers on sí que existeix un projecte (generalment dirigit a ser negocis molt rendibles). Pensem en grans cadenes (per exemple els McDonald's o 100 Montaditos). Aquests s'adapten molt bé a la crisi, compten amb serveis de Glovo que els permeten complir amb el seu objectiu de generar riquesa. A més, com el bars Manolo està tancat, acaparen més mercat. Malgrat que suposo que tindran pèrdues, no són comparables amb els petits hostalers. Les cotitzacions de McDonald's no han patit grans efectes, indicador de la continuïtat del volum les transaccions. Ens recorda a la crisi de 2008, on els efectes van ser pagats per una part molt concreta de la societat. Doncs repetim al 2020 amb el tancament de locals per la COVID-19, on els grans mals seran patits per un grup concret de negocis.

5.- i no hem parlat de les propines (que segur mereixen un matxembrat apart), ai las!