NORMALS I DIFERENTS: UNES RELACIONS COMPLICADES

 

Unes de les relacions socials més complicades que tenim els humans són les que establim entre normals i  diferents. Els normals són els normals, encara que soni a perogrullada , i  els diferents poden ser socialment valorats (l’élite de la societat, econòmica, política, o cultural, esportiva, mediàtica, etc.) o socialment disvalorats (els  “pringats”), en aquest cas la relació entre normals i diferents pot revestir diverses manifestacions: oposició, minoria, depreci, desviació i delinqüència.

 

Ara bé, què és normal i què és diferent:

Una elemental seqüència lògica permet definir el que és normal i el que és diferent:

  • ¿què defineix socialment la majoria dels  comportaments socials?: la normalitat.

  • ¿què defineix la normalitat?: fer cas a la norma (normes i valors), perquè normal ve de norma.

  • ¿què (qui) defineix la norma?: el que mana (el poder)

  • ¿i què defineix el poder?, és a dir, quina és l’arrel del poder?: la desigualtat social. Com que hi ha desigualtat, les relacions socials solen ser asimètriques, i per això habitualment en tota relació algú s’imposa i mana (té el poder), tant a escala micro (acció) com a escala macro (estructura).

La desigualtat social (i el poder que se’n deriva) són, doncs, el punt de partida de la relació entre normals i diferents.

 

Això funciona a escala micro i a escala macro 

 

1.- a escala micro, els individus inter-actuem constantment a través dels rols (papers) que tenim (tots tenim molts rols, perquè cada relació que tenim amb els altres la fem amb un rol).  Els rols tenen les seves normes (formals o informals, explícites o implícites) i les sancions corresponents. Tots els rols tenen els seus status (la valoració que els altres  fan del rol). I la societat vindria a ser el resultat de tots els rols/status del tots els seus individus.

Pel que fa a la desigualtat social, sol expressar-se a través dels rols-status, i dels seus petits poders (els rols de pare, de profe, d’empresari donen el poder de definir la normalitat a escala dels seus àmbits de poder)

 

2.- a escala macro, la societat és un sistema organitzat, és a dir una estructura. Una definició operativa de l’estructura social se segueix de l’enunciat, segons el qual  “la nostra espècie sobreviu gràcies a que produeix, per tant requereix algun tipus de direcció i desenvolupa algun estil de vida”. Aquest enunciat permet observar quatre estructures en qualsevol societat: la població, l’economia, la política i la cultura.  L’estructura de la societat condiciona la vida i l’acció dels individus.

Pel que fa a la desigualtat social, sol expressar-se a través dels grans poders estructurals que defineixen normalitats o diferències. Per posar dos exemples:

a) desigualtat i classes socials: la classe dominant  mana, té el poder i per tant defineix què és normal i què es diferent (a través nombrosos recursos escampats per tota l’estructura social: des de l’estat fins l’hegemonia cultural)

b) els canvis demogràfics modifiquen la desigualtat social: per posar un exemple, la revolució demogràfica modifica els poders demogràfics, per exemple el generacional o el de  gènere (abans exclusivament masculí) redefinint el que és normal i diferent.

 

els que manen defineixen el que és normal i el que és diferent

La desigualtat social  fa que les relacions socials siguin asimètriques i que algú guanyi i estigui en condicions de  “poder” definir el que és normal i el que és diferent (el pare, el profe, l’empresari, la classe dominant, la nació victoriosa,  l’imperi, etc. manen  i per tant defineixen el que és normal i el que és diferent en el seu àmbit de dominació).

Ser normal o diferent no és, doncs, un assumpte moral sinó social: depèn del poder, depèn d’haver guanyat. En aquest punt és útil recordar la frase atribuïda a Churchill en una conversa amb el general Sir Hastings Ismay en relació a la definició dels criminals de guerra després de la segona guerra mundial: “Nuremberg demostra que té una importancia suprema guanyar. Vostè i jo estaríem en un embolic molt gran si no haguéssim guanyat”

 

qui guanya fa dues operacions immediates:

  1. Legitimació: convertir el poder en autoritat, és a dir que l’altre o els altres estiguin disposats a obeir i fer cas al que mana (i evitar el desgast del poder)

  2. Normalització: un cop legitimat, la normalitat consisteix en fer-li cas i obeir. Això és la normalització,  que es fa amb les normes i els valors. Per tant, el que és normal és actuar d’acord amb les normes i els valors, que va imposant el poder corresponent .

  • la normalitat és la identificació amb les normes i els valors definits pel poder, i que precisament per això són majoritaris

  • la diferència és la manca d’identificació amb les normes i els valors definits pel poder.... o bé la identificació amb normes i valors diferents

 

Per tant, els normals i els diferents són:

Els normals són els que fan cas: es comporten d’acord amb les normes i arriben als valors

Els diferents són els que no fan cas: trenquen les normes i no arriben als valors

1. trenquen

  • les normes amb que es defineix la normalitat: per exemple, no robar o no matar

  • per tant, i en línies generals, es tracta de comportaments, no situacions

  • i en conseqüència, són actives.

2. no arriben:

  • als valors amb que es defineix la normalitat: per exemple, la salut o el treball.

  • per tant, i en línies generals, es tracta de situacions, no comportaments;

  • i en conseqüència, són més passives que actives.

 

Els diferents són els individus o grups amb els que no es dóna la normalització (tant sigui perquè la trenquen com perquè no hi arriben) i interpel·len al poder (s’hi enfronten o el contesten o el pateixen o no hi arriben). A partir d’aquí, el poder i els normals reaccionen. Per això es controla els diferents. Per això les normes i els valors tenen sancions, i per això les sancions són diverses (segons com sigui la diferència). Les relaciones entre normals i diferents es poden donar a tot arreu, a escala micro  (en una família, en una aula, al lloc de treball, en un grup d’amics, etc.), i a escala macro.

 

 

 

 

El model omddd

 

Les relacions entre normals i diferents presenten una amplíssima fenomenologia que cobreix una enorme gamma de relacions socials. Més encara, una mateixa diferència (comportament o situació) pot generar relacions socials diferents i fins i tot contradictòries:

 

El model d’anàlisi OMDDD explica aquesta enorme fenomenologia amb cinc tipus ideals de relació.

  • Oposició: la relació entre normals i diferents pot ser d’oposició al poder (i canvi de la normalitat) per part dels diferents,

  • Minoria: la relació entre normals i diferents pot ser demanda d’un status específic per part dels diferents: relació de minoria

  • Depreci: la relació entre normals i diferents pot ser de depreci quan els diferents no assoleixen els valors normals

  • Desviació: la relació entre normals i diferents pot ser desviació quan els diferents trenquen les normes

  • Delinqüència: la relació entre normals i diferents pot ser delinqüència quan els diferents trenquen les normes que protegeixen béns estratègics. En aquesta relació caldrà distingir entre “delinqüència” –la definició- i “criminalització”  -la relació.-)

Queda clar, doncs, que no tots els diferents són desviats, o criminalitzats o delinqüents. I també queda clar que la delinqüència no és res més que la diferència que fa més por, o que és més perillosa, o que molesta més (als que han definit la normalitat)

 

La iniciativa en la relació:

En general, en els dos primers tipus de relació (oposició i minoria), la iniciativa sol ser dels diferents (els diferents s’oposen a la normalitat o els diferents reclamen un reconeixement per part dels normals),

Mentre en els tres tipus següents,  la iniciativa sol ser dels normals (els normals deprecien, consideren desviats, o criminalitzen els diferents). En línies generals, el tipus de control predominant en aquests tres tipus de relació sòl ser el següent:

  • En les relacions de depreci, el menyspreu

  • En les relacions de desviació, l’exclusió

  • En les relacions de delinqüència, l’eliminació

 

Totes les combinacions són possibles:

Per exemple, en una mateixa societat i en una mateixa relació entre normals i diferents,

els normals es poden relacionar amb els diferents

  • Definint-los com a delinqüents i/o criminalitzant-los

  • Considerant-los desviats

  • Depreciant-los

  • Reconeixent-los un status de diferents

  • Acceptant-los com oposició

I els diferents es poden relacionar amb els normals

  • Oposant-se al que és normal i volent-ho canviar

  • Exigint un status de diferent (relacions de minoria)

  • Sentint-se depreciats

  • Considerant-se desviats

  • Assumint que són delinqüents

Ergo, i assumint la diferent iniciativa en la relació:

  • Quan els diferents s’oposen o reclamen reconeixement (relacions d’oposició i minoria), els normals poden acceptar aquests tipus de relació o poden no acceptar-ho, i en aquest cas estableixen relacions de depreci, desviació o delinqüència/criminalització

  • Quan els normals deprecien, consideren desviats, o criminalitzen i/o defineixen com a delinqüents als diferents, els diferents poden assumir aquestes  tres maneres de relacionar-se amb els normals (sentint-se depreciats, desviats o assumint que són delinqüents i/o criminalitzats) o poden oposar-se o reclamar reconeixement (relacions d’oposició o minoria)

 

Estructura i acció: totes les combinacions es poden donar simultàniament:

Acció: Un mateix comportament diferent, pot comportar les cinc relacions del model, que es pot aplicar a cada una de les relacions entre normals i diferents des de la perspectiva micro

Estructura: tanmateix, és l’estructura social la que explica la major o menor probabilitat i freqüència de les cinc relacions del model. Com que l’estructura condiciona l’acció, cada relació entre normals i diferents s’explica des de les condicions estructurals (macro)

Tot i que estructura i acció són dues perspectives complementàries,  aquesta anàlisi es concentra en  l’estructura, considerant la societat  com a variable independent

Per tant, l’estructura social és la variable independent clau per a l’anàlisi de les relacions entre normals i diferents, i explica la major o menor probabilitat i freqüència de que es donin les diferents relacions del model.

 

 

1.- Relacions d’Oposició (iniciativa dels diferents)

 

Els diferents s’oposen a la normalitat, i volen canviar-la i crear-ne una de nova.

Per tant, els diferents pretenen aconseguir el poder i establir una nova legitimitació per definir una nova normalitat amb unes noves normes i uns nous valors; i així es relacionen amb els normals.

 

Per posar quatre exemples:

  • els que roben per finançar una revolució,

  • les opcions sexuals diferents que volen canviar la normalitat sexual,

  • els que maten per alliberar el seu poble

  • els okupes que volen canviar el mercat immobiliari

 

control social: els normals poden admetre o combatre la pretensió dels diferents d’establir relacions d’oposició.

  • Si ho admeten, aquests normals es sumen a la voluntat de canvi de la normalitat amb els diferents. Un exemple poden ser les relacions que es solen establir en els moments de qualsevol revolució independentment del seu resultat.... i si guanyen, la revolució triomfa i es dóna el canvi de normalitat.

  • Si ho combaten, els normals poden depreciar, considerar desviats, o criminalitzar i/o definir com delinqüents els diferents. El control social s’exerceix amb qualsevol de tres relacions en que la iniciativa és dels normals: depreci (és a dir menyspreu), desviació (exclusió), o criminalització (eliminació). Els normals no necessiten oposar-se als diferents: els deprecien, els consideren desviats o els criminalitzen/defineixen com a delinqüents.

 

Oposició i delinqüència: Les relacions d’oposició solen correlacionar amb les relacions de criminalització (són els dos extrems del model): com més perilloses son les relacions d’oposició (sobre tot per als que manen), més es solen criminalitzar i fins i tot definir com delinqüència

 

Oposició instrumental i oposició expressiva:

Oposició Instrumental: Un comportament diferent pot establir relacions d’oposició només com una eina per canviar la normalitat (i no per a que aquest comportament pugui arribar a ser normal). Ex. matar en un procés revolucionari és una eina per canviar la societat i no implica que matar hagi d’arribar a ser el comportament normal

Oposició Expressiva: Un comportament diferent que vol arribar a ser el normal (no només una eina per canviar la normalitat. Ex. els comportaments sexuals que comporten voluntat de canvi de la normalitat sexual.

 

 

2.- Relacions de minoria (iniciativa dels diferents)

 

Els diferents no s’oposen a la normalitat ni volen canviar-la, només reclamen un status de diferent socialment reconegut. Es tracta de poder ser diferent amb un reconeixement social.

Per tant, el diferent que estableix relacions de minoria: no qüestiona el poder i no vol una nova normalitat, només pretén viure la seva diferència amb algun tipus de reconeixement social

 

Tanmateix, ull al concepte de minoria: el terme “minoria” té diverses acepcions. Per exemple, el Casares diu: “minoria es una parte menor de los individuos que componen una colectividad”, i la wikipèdia: “El término minoría se refiere a un grupo de población humana numéricamente minoritario y con ciertas creencias y costumbres, que permiten identificar a sus miembros entre todos los habitantes de la comunidad a la que pertenecen”. En aquest model que pretén explicar les relacions entre normals i diferents, la minoria no es defineix per la quantitat de diferents sinó pel tipus de relació que aquests volen establir: les relacions de minoria no impliquen “ser menys quantitat de gent” sinó “ser uns diferents que reclamen reconeixement social”.

 

Seguint amb els quatre exemple:

els que roben per sobreviure en un context de privació o crisi econòmica sense voler canviar el sistema econòmic,

les opcions sexuals diferents que sense voler canviar la normalitat sexual  demanen que la seva orientació sexual sigui socialment reconeguda, 

els que maten si no hi ha més remei –per defensar-se per exemple-,

els okupes que no volen canviar el mercat immobiliari i només pretenen viure tranquils

 

control social: els normals poden acceptar o refusar la pretensió dels diferents d’establir relacions de minoria.

  • Si les accepten, les relacions de minoria comporten l’acceptació social del dret a la diferència.

  • Si les refusen,  poden fer-ho depreciant els diferents, considerant-los desviats o criminalitzant-los. Es a dir, amb menyspreu, exclusió, o eliminació

 

Minoria i depreci: així com les relacions d’oposició es solen confrontar amb les de criminalització/delinqüència,  la relació correlativa a la de minoria, quan aquesta es refusa,  sol ser la de depreci, i en aquest cas, el control social s’exerceix bàsicament a través del menyspreu

 

 

3.- Relacions de depreci (iniciativa dels normals)

 

Els diferents no arriben als valors normals  (els normals es relacionen amb els diferents considerant que aquests no arriben als valors normals).

És una diferència per situació: una diferència passiva. Els diferents, doncs, estan en una situació que els impedeix assolir la normalitat (òbviament, la pobresa és un factor precipitant de les relacions de depreci)

 

Les relacions de depreci poden presentar dues manifestacions:

1.- Els normals consideren que els diferents no arriben als valors normals.

2.- Autodepreci: el depreci pot ser també el sentiment amb que els diferents viuen la seva relació amb els normals: els diferents s’auto-menysvaloren

 

Els quatre exemples:

  • els normals consideren que els que roben no arriben als valors normals de dignitat i respecte a la propietat privada ¡sobre tot si són pobres!. D’altra banda,  els que roben es poden autodepreciar, sobre tot si són pobres.

  • els normals consideren que les persones amb opcions sexuals diferents  no arriben als valors del sexe normal,  i les persones amb opcions sexuals diferents  poden viure la seva sexualitat amb vergonya i automenyspreu.

  • els que maten no arriben als valors normals perquè són covards o agressius,

  • els okupes no arriben als valors normals –per exemple convivència, higiene

 

Control social: com que les relacions de depreci es donen quan no s’arriba als valors, les sancions més usuals són les morals, i la manifestació més usual és el menyspreu

 

 

4.- Relacions de desviació (iniciativa dels normals)

 

Els diferents trenquen normes  (els normals es relacionen amb els diferents considerant que aquests trenquen normes).

Els diferents agredeixen els normals en qualsevol dels seus béns, trencant les normes que els protegeixen. L’agressió pot ser real o  només percepcional (construïda socialment: recordeu Thomas, el que definim com a real, acaba sent real en les seves conseqüències). És una diferència activa.

 

Tres dels quatre exemples:

els que roben en poca quantitat agredeixen als normals i trenquen normes; 

les persones amb opcions sexuals diferents  agredeixen als normals trencant normes del bon ús del sexe, normes religioses, costums, etc.

els okupes agredeixen als normals i trenquen normes d’urbanitat, ordenances municipals,.

 

Distinció entre desviació i depreci: la desviació és activa-comportament; en canvi el depreci és passiu-situació (el comportament es desvia, mentre la situació és depreciada. )

 

Control social: els normals es relacionen amb els diferents defensant-se de l’agressió real o imaginada, considerant-los desviats i en conseqüència aplicant-los sancions. Com que la desviació implica trencar normes, el control s’exerceix amb les sancions corresponents a les normes trencades. En general, el control que s’aplica a qui ha trencat normes és bàsicament la seva exclusió del grup dels normals i no tant la seva eliminació (l’exclusió pot ser física o moral, temporal o permanent, parcial o global)

 

 

5.- Relacions de Delinqüència/Criminalització (iniciativa dels normals)

 

els diferents trenquen les normes que protegeixen els béns estratègics de la societat (els normals consideren que els diferents trenquen les normes que protegeixen els béns estratègics –o més importants- de la societat).

Els diferents agredeixen els normals en els seus béns més importants o estratègics. L’agressió pot ser real o percepcional  (perquè “el que definim com a real, acaba sent real en les seves conseqüències”).  És una diferència activa.

 

Per tant, la delinqüència no és res més que la diferència que fa més por, o que és més perillosa, o que molesta més.

 

Els quatre exemples: 

  • els que roben agredeixen als normals en un bé estratègic com és la propietat,

  • les persones amb opcions sexuals diferents  agredeixen als normals en un bé estratègic com és la continuació de l’espècie o la identitat sexual dels normals, 

  • els que maten agredeixen als normals en un bé estratègic com és la vida,

  • els okupes agredeixen als normals en un bé altament estratègic –el mercat immobiliari-

 

distinció entre delinqüència i desviació

  • desviació és trencar qualsevol norma,

  • delinqüència és trencar només les normes que protegeixen els béns estratègics de la societat

(per tant, mentre tota delinqüència és desviació, no tota la desviació és delinqüència: la delinqüència és una part de la desviació). La diferència entre delinqüència i desviació depèn, doncs, d’una sola variable: la perillositat (agressió a les àrees més sensibles de cada societat)

 

Control social: els normals es relacionen amb aquests diferents aplicant-los les sancions més dures, principalment l’ exclusió del grup i/o la seva eliminació (física o moral, temporal o permanent, parcial o global)

 

Ull a la distinció entre delinqüència i criminalització:

  • la delinqüència és una definició política

  • la criminalització és una relació social

 

La diferència entre criminalització i delinqüència és crucial per a l’anàlisi:

La delinqüència és la definició que fan els estats (i només els estats, per això és una definició política) de que un comportament agredeix un bé estratègic i trenca la norma que el protegeix (una llei). Els estats ho solen catalogar als codis penals: els codis penals no “creen” o “generen” la delinqüència, només la “cataloguen”, i d’aquesta manera un bé estratègic esdevé un bé protegit ( “jurídicament” protegit). Delinqüència és, doncs, la denominació formal (l’etiqueta) que els estats donen als comportaments que agredint béns estratègics trenquen les lleis.

La criminalització, en canvi,  és una relació social en la que la població (o una part d’ella) se sent agredida en algun bé estratègic, estigui o no protegit el bé per una llei (hi hagi o no una norma que el protegeixi), i sigui realment o sigui només en la percepció. Per tant, la població (o una part d’ella) vol excloure i/o eliminar els diferents que han agredit un bé estratègic. Les relacions de criminalització depenen de variables d’acció (òbviament depèn de cada ésser humà) tanmateix depenen sobre tot de variables d’estructura (les més pròpies de la sociologia): són els canvis demogràfics, econòmics, polítics i culturals els que fan que la gent se senti agredida o es deixi de sentir agredida en algun bé estratègic.

 

Delinqüència i criminalització solen coincidir. Així ho expliquen tant la lògica social com la lògica del poder (si no hi ha correspondència entre definició política i relació social, hi ha crisi: el poder no normalitza prou). Ara bé, delinqüència i criminalització poden no donar-se amb simultaneïtat. Es el que passa per exemple quan:

Hi ha criminalització prèvia a la delinqüència: la relació de criminalització pot ser prèvia a la definició política de delinqüència: es dóna quan els normals són agredits o senten que són agredits en béns importants, i reaccionen definint i excloent/eliminant els diferents que els agredeixen. Aquestes relacions, que podentenir base real o no (realitat versus percepció), es poden fer informalment o formalment, espontàniament o organitzadament, i hi poden intervenir o liderar empresaris morals (predicadors, intel·lectuals, polítics, periodistes, etc). Si la relació culmina i s’arriba a la intervenció de l’estat, la criminalització esdevé delinqüència: l’estat confirma la relació de criminalització definint l’agressió com delinqüència (incorporant-la al corpus jurídic, habitualment a través del codi penal).

També hi pot haver criminalització posterior a la delinqüència: pot ser una conseqüència de l’establiment de les lleis.

La delinqüència pot ser anterior i posterior a la criminalització: de la mateixa manera, la definició la delinqüència pot fer-se d’acord amb un procés previ de criminalització, i pot fer-se sense cap procés previ de criminalització.

 

Per tant, la cosa va així:

  1. criminalització: agressió a un bé estratègic, encara que no hi hagi lleis que el protegeixin. L’agressió pot ser real o només percepcional. Lògicament, si la relació de criminalització triomfa, l’estat l’acabarà definint com delinqüència incorporant-la al codi penal.

  2. delinqüència: l’estat defineix que un comportament agredeix un bé estratègic i per tant el protegeix per normes amb rang de llei. I això pot ser independent del procés de criminalització .

Es a dir,  els normals criminalitzen i l’estat tipifica o penalitza (l’estat defineix la delinqüència amb els tipus penals).

 

 

relativitat de les relacions entre normals i diferents.

 

 

Les relacions entre normals i diferents són relatives; poden ser d’oposició, de minoria, de depreci, de desviació i de delinqüència. Les variables que expliquen la major probabilitat i freqüència amb que es doni cada una de les cinc relacions possibles son:

 

1.- l’estructura social. Aquesta és la variable independent bàsica. Cada estructura social té les seves definicions de normalitat i diferència (i de béns estratègics i les seves agressions).  Tanmateix, com es veurà a continuació cal precisar dient: “qui mana a cada estructura social imposa les seves definicions de normalitat i diferència”

 

2.- Manar o no manar: el poder

Òbviament, la proximitat a qualsevol mena de poder: econòmic, polític, organitzatiu o corporatiu, acadèmic, etc. explica la  major o menor probabilitat i freqüència amb que es doni cada una de les cinc relacions, com a mínim per les següents raons

1. perquè els que manen són els qui defineixen la normalitat.

2. perquè el poder és una gran eina de defensa contra el control social

3. perquè els que manen solen comptar amb la presumpció de respectabilitat

4. i perquè els diferents amb poder  poden invisibilitzar les seves diferències (i les agressions des del poder solen ser opaques, ergo amb alta probabilitat d’impunitat)

 

3.- el tipus de diferència

Les relacions entre normals i diferents depenen del tipus de diferència, que es pot analitzar amb les dues variables següents:

  1. diferència activa o comportament versus diferència passiva o situació. La diferència activa sol trencar les normes; la diferència passiva no arriba als valors. Per tant, interpel·len diferentment els normals i la reacció social hi és també diferent.

  2. El grau de “perillositat” o “molèstia” que creen els diferents.

 

4.- el punt de vista dels actors: els significats

Un mateix comportament o situació pot ser reivindicat per uns i criminalitzat pels altres. Per tant, els significats que els éssers humans donem a les nostres accions constitueixen una altra variable de la relativitat de les relacions entre normals i diferents.

Podeu trobar l'explicació sencera del text sobre "normals i diferents" a:

http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/139582/13/normals_diferents.pdf

  • Facebook - Círculo Negro
  • Twitter - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
Subscriu-te al nostre blog!

© 2020 Normals i Diferents