Parlant d’Amèrica, acostumem a contraposar el Nord estable i ric amb el Sud inestable i pobre. De fet un famós i enganyós text compara interessadament la pròspera i benestant ciutat de Nogales (Arizona, EUA) amb la deprimida i pobra Nogales (Santa Cruz, Méxic).
“Rio Grande arriba y Rio Grande abajo”: Tots tenim clar que quan parlem del Nord i del Sud d’Amèrica ho fem a partir del riu que fa frontera entre els EUA i Mèxic, de manera que “arriba” només hi ha els EUA i Canadà, i “abajo” tota la resta del continent
Aquest matxembrat proposa alguna hipòtesi per explicar les diferències entre el Sud de Rio Grande i el Nord de Rio Grande a partir de la seva relació amb els europeus, analitzant les conseqüencies estructurals, demogràfiques, econòmiques, polítiques i culturals d’aquesta relació.
Població i economia
Amèrica-Sud: Els europeus hi arriben al segle XVI i provenen del sud dels Pirineus. Son conqueridors i aventurers: volen la glòria. La presència i influència sud europea, doncs, és llarga i com que són catòlics no hi ha un extermini total de les poblacions preexistents (amb permís de Bartolomé de las Casas), hi ha mestissatge i barreja socials.
La lògica d’aquesta arribada sudeuropea és a/econòmica (o no econòmica) més enllà de l’error inicial de buscar una ruta comercial cap a les Indies. En aquells moments i al sud dels Pirineus la transició del Mode de Producció Feudal-senyorial (MPF) al capitalista (MPC) era incipientíssima, per tant no va ser una arribada productiva sinó de pura aventura i conquesta (també rapinya: les remeses de plata que anaven directes als banquers alemanys van impossibilitar fins i tot l’acumulació primitiva). Es tracta doncs d’una lògica precapitalista, potser no ben be feudal, o en tot cas a-capitalista o a-econòmica: anaven a conquerir, no a produir!
Amèrica-Nord: els europeus hi arriben als segles XVIII i XIX i provenen del Nord dels Pirineus. Són immigrants econòmics (també religiosos: l’ètica protestant i el capitalisme), resultats de la incipient revolució demogràfica europea (migracions d’excedents de població) i del començament del Mode de Producció Capitalista (MPC); per tant es una arribada nítidament econòmica i capitalista. D’altra banda, la presència i influència nord europea és recent i ràpida i com que hi va haver un extermini total de les poblacions preexistents (extermini total!), la dominació és exclusiva dels europeus.
La lògica d’aquesta arribada nordeuropea explica la lluita constant pel poder econòmic: primer entre els colons, agricultura contra ramaderia; i després l’aparició del poder industrial que al llarg del SXIX genera i accentua el conflicte entre el nord amb predomini industrial i MPC, i el sud d’explotacions agràries esclavistes (de fet, Mode de Producció Esclavista al segle XIX), fins que el nord necessita que els esclaus del Sud esdevinguin obrers lliures al Nord, i la guerra de secessió resol el conflicte amb la derrota de la confederació (els esclavistes) i el pas dels esclaus (explotats) a obrers (igualment explotats, però formalment lliures). Si tota guerra civil és l’expressió màxima de la lluita de classes, la guerra de secessió americana va donar com a resultat la dominació de la burgesia del nord i va liquidar la vella classe senyorial del sud.
Extermini i guerra formen part constitutiva del passat i el present de l’Amèrica-Nord. No tant de l’Amèrica-Sud:
A Amèrica-Nord es va exterminar les poblacions indígenes, mentre a Amèrica-Sud se les va esclavitzar, explotar, enganyar, però no exterminar,
per tant al Nord, un cop guanyada la guerra de secessió, els nord europeus van tenir les mans lliures per construir ex novo una societat individualista i competitiva nítidament basada en la lògica productiva i social del MPC. Al sud, les petites guerres locals van ser econòmicament infructuoses.
El Nord (de Rio Grande) és una societat jove (només té un parell de segles), adolescent i per tant agressiva, i amb una economia on el MPC és totalment predominant. Individualisme i competència, doncs.
El Sud (de Rio Grande) es una societat de tradició i barreja demogràfiques, amb una menor penetració econòmica del MPC; per tant és (o era) més comunitària i solidària
Òbviament, en termes de poder i dominació guanya el nord.
Política
Com que l’estat es el gerent de la societat (el consell d’administració de la classe dominant), al Nord una classe dominant amb un mercat enorme requereix un gerent simultàniament fort i dèbil: fort per poder abastar tot el territori del mercat propi (i a més federal per respectar els diferents poders territorials), i dèbil perquè està al servei de l’individualisme de la classe dominant, esdevenint el primer estat fallit de la història (incapaç de fer front a la voluntat individual de portar armes i renunciant al “monopoli de l’ús legítim de la violència” -Weber-, i d’altra banda convertint-se en l’exemple més clamorós del que no és un estat modern de serveis per exemple per la inexistència de serveis públics de salut o educació)
Al sud en canvi, el llast d’un passat improductiu més feudal que capitalista i la inexistència d’un únic mercat i una única classe dominant, explica que les petites oligarquies locals anessin ajustant els seus estats als territoris dels seus mercats i poder. Posteriorment els diversos estats, en el seu rol de gerents, van anar construint per tot arreu el concepte i el sentiment nacional (himnes, banderes, mites fundacionals, etc) per obtenir la necessària legitimitat.
Al Nord, doncs un únic estat gerent d’un únic poder, i al Sud molts estats gerents per a molts petits poders. La victòria demogràfica i econòmica del Nord ha estat també política amb la intervenció en pràcticament tots dels països del Sud, sovint promocionant violents cops d’estat plens de sang (la història política del Sud és la historia de la intervenció del Nord a partir de la doctrina Monroe: “America per als americans... del Nord”).
Cultura
Amb aquest desigual panorama demogràfic, econòmic, i polític, les cultures són lògicament també diferents.
Al Nord la cultura és l’estil de vida del “destí manifest”: el destí del Nord d’Amèrica és liderar el mon mundial i portar-lo a cotes cada cop més elevades de la llibertat de l’individu competitiu (només si triomfa, perquè al Nord no hi ha espai per als perdedors). Per fer-ho s’han inventat la cosa aquella del “american way of life” on tothom és de classe mitjana i no hi ha cap límit al consum. I han trobat el millor vehicle possible per a la seva transmissió: Hollywood (i ara les sèries). La seva capacitat per l’espectacle els ha donat l’hegemonia cultural arreu del món mundial: han exportat meravellosament els seus valors i la seva ideologia. Culturalment, el Nord son els reis del mambo.
Al sud han mamat de grat o per força la cultura del Nord. L’estil de vida de les poblacions del Sud ha estat subaltern i ha anat assumint com un necessari indicador d’excel·lència social l’estil de vida del Nord: des de l’individualisme i la pèrdua de la comunitat fins els valors i àdhuc l’idioma. Al Sud han assumit que són el pati del darrera del Nord.
En síntesi, Amèrica-Nord: Hollywood i protestantisme. Amèrica- sud: «mexan por nós e temos que dicir que chove” i catolicisme.
(Parèntesi malvat: Rio Grande és la denominació de la frontera entre el Nord i el Sud que s’ha imposat. Tanmateix és la denominació del Nord. Perquè al Sud es diu Rio Bravo. Fins i tot els cinèfils, quan parlem de Rio Bravo només pensem en aquell meravellós western de Howard Hawks, amb John Wayne, Dean Martin, i Angie Dickinson.... El Nord té Hollywood i sempre guanya).
Entre les moltes explicacions de les diferències entre el Nord i el Sud d’Amèrica, hi pot haver també aquesta que combina el desigual impacte de l’arribada dels europeus amb les desigualtats amb que s’han anat construint la població, l’economia, la política i la cultura del continent.
Comments