Probablement Ada Colau es l’alcalde/ssa de Barcelona que més crítiques ha rebut en tota la història de la ciutat (i probablement per això mateix podria guanyar les properes eleccions si hi ha molta dispersió de vot). Així que oferim tres observacions crítiques sobre les crítiques així com una altra crítica per fer més intel.ligible aquest experiment sociopolític que han representat l’Ada Colau i els comuns.
Les observacions
1.- antes negro que mujer
Obama -negre home- va guanyar les eleccions, Hillary Clinton -dona blanca- les va perdre.
Moltes de les crítiques que es fan a la Colau son “ad mulierem”: coses que en els polítics-home es consideren normals en ella són objecte de crítica, per exemple l’afany de poder o la manera de vestir. I aquestes crítiques no les fan només els homes sinó també les dones (¿és que les dones li tenen enveja i no li perdonen que mani?).
Això s’inscriu en una llarga tradició de crítica de les dones-polítiques que no són glamouroses (recordeu que de Golda Meir es deia que no portava minifaldilla per que no se li veiessin els collons): la dona que es dedica a la política no pot ser cutre ni pot fer polítiques cutres. Per tant, a la Colau se la critica no tant per ser dona (que també) sinó per ser cutre i no glamourosa i per fer actuacions polítiques cutres que no fan lluir la ciutat.
Tot plegat requereix una anàlisi, que algun dia farem, sobre la persistència de components de la superestructura (per exemple valors culturals masculins) per damunt dels canvis infraestructurals (per exemple els demogràfics).
2.- derrota: la gran crítica
L’experiment Colau ha intentat defensar els vianants i la comunitat en l´us de la ciutat. N’ha sortit derrotat, clarament derrotat.
El cotxe ha guanyat. Victòria inapel·lable. I inapel.lable derrota la dels vianants.
L’individu/individualisme ha guanyat. Victòria inapel·lable. I inapel·lable derrota la de la comunitat.
Derrota dels vianants:
La immensa majoria de recorreguts de la immensa majoria dels habitants de la ciutat es fan a peu o en transport públic. Només una minoria es fan amb vehicle privat.
En canvi, la perspectiva de la majoria de la gent quan pensem en la ciutat és la del cotxe (o de qualssevol vehicle privat): i així critiquem els embussos d’entrada/sortida de la ciutat, critiquem les limitacions al vehicle privat (superilles, peatonalitzacio ,etc). I no considerem gens ni mica que tot això beneficia a la majoria que es mou a peu o amb transport public.
Derrota de la majoria i victòria de la minoria. Quan critiquem anem, doncs, contra els nostres propis interessos. ¿Es que ens hem tornat bojos? : no, es que el cotxe ha guanyat. El cotxe ha guanyat materialment (indústria potent i lobbi poderosíssim) i ha guanyat simbòlicament (quan pensem/critiquem la ciutat pensem en cotxe; i el cotxe segueix essent indicador de status i autonomia individuals).
Per això quan ens definim en relació a la ciutat ho fem a partir del cotxe, la perspectiva minoritària esdevé la majoritària, i així el cotxe és el rei i critiquem les limitacions al cotxe i ens queixem dels embussos i de les superilles i acabem criticant un ajuntament que ha tingut la gosadia de pensar en la majora vianant (i ara!).
Derrota de la comunitat
La Colau no se n’ha sortit (algú podria dir que ni s’ho ha plantejat mai) i l’espai urbà s’ha privatitzat cada cop més. La comunitat també en surt derrotada.
Els carrers de BCN ja no són per a la comunitat sinó per a terrasses de bars, aparcaments de motos i bicis, càrrega i descàrrega, per no parlar dels efectes a l’espai públic del creixement de tots els tipus d’habitatges turístics. El negoci privat ha guanyat la ciutat.
L’interès privat està estructurant l’espai públic/col.lectiu de la ciutat a partir del seu benefici. Derrota, doncs, de la comunitat.
Tot plegat,
Les crítiques s’expliquen per la derrota. Derrota de l’experiment BCN que ha intentat defensar la perspectiva col·lectiva en lloc de la perspectiva individual, i ha volgut defensar els vianants contra el cotxe.
Si permeteu una mica de pedanteria erudita: l’hegemonia (Gramsci scripsit) la té el cotxe, no el vianant; la té la perspectiva individual, no la col.lectiva.
3.- el poder dels ajuntaments: una filfa
La crítica a la crítica: “doncs que la Colau posi més autobusos/metros/trens i aparcaments dissuassoris i que limiti les terrasses i els pisos turístics””.
Sí senyores!. Gran crítica (i encertada, oidà) que posa de manifest que els poders més propers a la gent (els ajuntaments) son els que tenen menys poder. Perquè tots els estats democràtics funcionen a partir d’una profunda desconfiança en la democràcia.
Per exemple l’immens engany de la separació de poders: el que més mana -el judicial, capaç d’aturar legislatius i executius- és l’únic que no te legitimació democràtica, a part de ser corporativament el més conservador
I per exemple l’enorme desconfiança en els ajuntaments que fa que les seves competències/poder siguin mínimes i que siguin els que més bufetades reben perquè són els que estan més a la vora de la gent. Insistim-hi: els ajuntaments no tenen poder, tenen escassa capacitat financera, escasses competències, i no es poden saltar les lleis (per molt injustes que siguin com les que permeten l’especulació): un ajuntament no pot fer res (o gairebé res) en front de l’especulació del sòl i els fons voltor; ni pot obligar renfe, adif, ferrocates, e tutti quanti a posar més trens/metros/autobusos; ni pot modificar miraculosament la mala educació d’indígenes i forasters que embruten sense pietat per on passen.
A més, el petit poder que tenen els ajuntaments es limita al seu terme municipal (que en el cas de BCN és només de 100 quilòmetres quadrats, quan, per exemple el de Madrid es de 600 quilòmetres quadrats)
En fi... El poder més proper a la gent és el que té menys poder.
L’altra crítica
Colau porta ja vuit anys a l’Ajuntament, i certament s’ha topat amb el seu escàs glamour, amb la victòria dels cotxes i de l’interès individual, i amb les misèries competencials dels ajuntaments d’aquest país.
Tanmateix, pel que fa a la victòria dels cotxes i de l’interès individual (la gran derrota de l’experiment Colau!) hi ha una altra crítica a fer: l’escassa ambició de l’experiment. En la nostra hipòtesi es tracta d’una crítica política: l’escassa ambició s’explica perquè Colau i la seva gent provenen d’una cultura política de resistència, més acostumats a negar que a afirmar, més acostumats a la defensa que a l’àtac. Per tant més acostumats a reivindicar que a gestionar.
Si aquesta hipòtesi és certa es pot confirmar en tres manifestacions crítiques:
1.- el grouchomarxisme quan els principis topen amb la realitat (covardia política: hi ha uns principis, però si no agraden es canvien). Exemples a dojo al llarg dels vuit anys, essent potser el més paradigmàtic el de la relació amb el Mobile.
2.- la inseguretat en la gestió, observable tant en la incapacitat d’imposar (sembla que la coerció els fa por) com en la dificultat de relació amb col·laboradors i treballadors i amics i coneguts i saludats (és més important la lleialtat que l’eficiència)
3.- incapacitat de transcendir els límits territorials: BCN és petita però no sembla que s’hagin aprofitat gaire les possibilitats i recursos que ofereix l’àrea metropolitana (més de 600 quilòmetres quadrats), de la qual n’és la presidenta l’alcaldessa de BCN.
Miniconclusió
La crítica als poders locals és fàcil i gratis: d’una banda perquè són filfa i d’altra banda perquè són el punching ball ideal per descarregar la ràbia conscient i/o inconscient de la derrota.
Tanmateix, es bo recordar que els límits dels poders locals son a petita escala els mateixos límits que els macropoders de qualsevol societat (econòmics i polítics -els estats-) posen a tots els esforços de transformació social: novament, doncs, la derrota i la necessitat de trobar algú a qui carregar-ne les culpes.
Tot això (que ja sabem però que sovint oblidem com cantava Raimon) ens posa al davant d’un astut i pervers dil.lema del presoner: si la voluntat de transformacions socials es fa fora del sistema és extremisme i terrorisme i pecat mortal i totes les plagues d’Egipte; i si es fa dintre del sistema les seves limitacions la fan pràcticament inoperant (generant la ràbia conscient i/o inconscient de la derrota).
Per tant, només ens queda el derecho al pataleo i per tant patalegem a la pobra Colau.
Ja ens ho van dir fa 50 anys i llavors no ens ho vam voler creure: “todo està atado y bien atado”