6. Confinament i control
6.1. Confinament i control tècnic
El confinament, que és,com es viu. Potser el confinament, ara no és una eina de control social, i si de control sanitari com un recurs més que té la humanitat per assumir el seu paper de salvar la espècie.
El que és ben cert, és que ningú conscientment al segle XXI, podria preveure la deriva dels aconteixements tan destructius, per a la vida tal i com la coneixem; això sí al primer món.
Potser ara és el moment de parar a reflexionar, si la societat que estem construint en els últim seixanta anys i que ens ha portat aquí, l’hem de reconstruir o generem una nova societat, sabent que en un món global el verdader confinament és saber que el que passa a una petita illa de la polinesia ens pot passar a nosaltres, perquè el món que coneixem i que hem construït està connectat.
6.2. Confinament i control social
El confinament massiu és un «immens experiment social», que es pot mesurar empíricament i que té grans conseqüències per a la filosofia, la psicologia, la sociologia, l’economia i multitud d’altres ciències. «També ha de tenir-les per a la vida de les persones i per a les polítiques socials, econòmiques i ecològiques».
Aquest Estat d’excepció és perfecte per als diferents experiments, teletreball, educació virtual, com la població respon en poc temps a una situació “extrema”. Tal situació, en un context de canvi climàtic, pot tornar a donar-se, i no precisa ment com a forma de virus. Coronavirus com a simulacre.
6.2.1. Presó domiciliària amb dret a xarxes
Les xarxes socials s’han omplert de receptes per fer més amè el confinament: coaching cultural i gastronòmic, actuacions en directe, i youtubers de proximitat... Fan el seu servei, però també enterboleixen el col·lapse col·lectiu. És com si no ens haguéssim deslliurat del tot de la idea de challenge, dels reptes col·lectius passats pel filtre de l’entreteniment de les xarxes socials que, alhora, són un aliat perfecte per mantenir-nos distrets i cecs davant les estratègies de control social que aquests mateixos alimenten intrínsecament. Ironitzant amb la situació, el pensament quotidià del jove mitjà burgès estaria ocupat més o menys així: L’actoret catalanet Roger Coma va iniciar la febre del pa a Instagram. Fer massa mare és molt senzill, diu. Tothom l’hauria de fer a casa. Alguns han optat per fer-lo de xeixa, altres integral amb llavors o blanc i dens, com el de sa padrina. Ai, si només fos el pa!. Espalda alta, lanza baja, bebé feliz, tadasana, postura del guerrero invertido, la mariposa en el suelo...tots els nous coneixements apresos durant aquests últims vint dies són gràcies a l’app de ioga professional Down Dog. L’aplicació serà gratuïta fins a l’1 de maig i un cop convertits en ionquis del mantra ens hi haurem de subscriure. Tanmateix és barata, llavors ja haurem entès que sis euros al mes per invertir en el mente sana in corpore sano no són res!.
El complexe de pres tampoc s’ha estat de penetrar l’esfera estètica, no només presumim de xandall als storis sinó que un challenge ens ha obligat a rapar-nos el cap. Tota aquesta gent rapada són homes melancòlics, anhelant la mili que la “transició democràtica” els va robar i que ara es troben orfes a l’hora d’encarar la guerra contra el virus. Sort en tenen tots aquests joves acomplexats de poder-se emmirallar en figures com la d’en M.A. Villarroya –jefe mayor de Defensa aérea i pilot de confiança del rei Joan Carles i de l’enyorat president Aznar– qui amb el monopoli de les rodes de premsa televisades ens recorda que “No, no, en la guerra no hay fines de semana, en la guerra todos los días son lunes”. Ara, la mili, es pot fer en xandall els diumenges i tot!. Al twitter oficial de l’Ajuntament d’esquerres de Maó hi llegim: “Emocionants imatges de l’homenatge de la Policia Local, juntament amb Protecció Civil, a n’Iker Martínez, un fillet de 5 anys que viu al C/Infanta de Maó i que, cada dia, a les 20h, es vesteix de policia per aplaudir al personal dels serveis essencials”. Aquest fillet es deu vestir uniformat per supervisar que els aplaudiments no superin els decibels permesos per llei. El primer soldado ja ens va advertir que la llei és per complir-la, així que tothom als balcons!.
I qui diu que el capitalisme no havia previst aquesta crisi sanitària quan Ikea, el gegant suec, fa gairebé una dècada que ens dóna la benvinguda a la república independent de casa nostra.. Ui, però quina mandra pensar amb la fi del capitalisme, amb despertar consciències i amb nous models de societat si em puc entretenir amb els negres de twitter– que casualment fan broma sobre la mort en un món on expirar és tabú– o veient com tot el sector cultural precari, precaritzant i precaritzat (Bourdieu dixit., per aquells que no ho hagueu notat) m’ofereix contingut gratuït a tota hora.
Em sembla que si hem de fiar-nos d’en Villarroya, la revolució no serà televisada, perquè de moment, se’ns pixen a sobre i diuen que plou.
7. Inconclusió: La desigualtat
Les accions més bàsiques que hem de fer durant la Pandemia són: quedar-nos a casa i rentar-nos bé les mans. Però hi ha un col·lectiu que no disposa ni de llar ni d’aixeta. Com sol passar, les persones sense sostre són un col·lectiu vulnerable que està totalment exposat. Moltes persones sense llar pateixen malalties cròniques, i això els converteix en un col·lectiu de risc.
En estat d’alarma les administracions no funcionen amb el mateix hàbit. S’han reduït els serveis d’ajuda i altres han tancat mentre duri la crisi sanitaria. Per tant, els col·lectius que depenen d’elles es veuen agreujats, sense recursos econòmics en molt casos, i sense espais suficients per allotjar a aquestes persones. A més, no existeix un pla desde el govern per abordar la situació, per tant han sigut les administracions locals les que s’han organitzat per donar resposta a la problemática, i ni així, es garanteix la protecció de la salut de les persones sense llar. Activistes i fundacions denuncien la falta d’equipaments municipals per a poder garantir la protecció de les persones sense llar i dels mateixos voluntaris.
Per tant veiem que el confinament no tracta a tothom per igual, existeixen les persones que estem vivint un confinament “romàntic” des dels nostres dispositius electrònics connectats amb la resta del món a través de pantalles minúscules o gegants, i les persones que no disposen de mitjans per viure aquest “romanticisme” ja que no disposen de mitjans electrònics ni connexió a internet, o d’ una llar on quedar-se i assegurar-se que no s’infectaran.
Dins de les desigualtats del confinament, sembla però, que podem trobar-nos amb una pseudo-igualtat entre la població gent que disposa d’uns mínims recursos electrònics. El món de la cultura i l’esport s’ha volcat cap a la societat per fer-ho més amè, i per tant ajudar distreure’s a la població, i que aquesta pugui gaudir de diverses activitats: visites a museus guiades virtualment, anar a veure una òpera de manera digital, portar el gimnàs a casa teva sense importar quina tarifa et permet pagar la teva butxaca, ja aquests han suspès el cobrament de les quotes, … són un petit exemple d’una oferta molt variada que ni la Time Out sap com recollir. Per tant, el senzill fet de disposar d’un telèfon mòbil amb dades suficients, en aquest cas no és motiu de discriminació, sinó d’igualtat, i el problema el tenim a l’hora d’omplir la nostre agenda setmanal i fer quadrar totes aquestes activitats d’oci gratuites i que normalment no realitzem, amb la compaginació de les tasques domèstiques, i laborals (en cas de no haver-nos quedat sense feina per un ERTO).
Malgrat tot, i no obstant el món de la cultura haber-se posat a disposició de la societat per amenitzar aquest confinament i mostrar-nos que hi ha llum al final del túnel, i per més mostres d’afecte que nosaltres els hi mostrem amb més followers, més Likes i més de tot, aquestes persones no viuen de tot això, si no que ara mateix segurament estan sobrevivint com poden, ja que la seva entrada de capital s’ha vist reduïda per la cancel·lació d’espectacles (concerts, obres de teatre, i derivats), i no pensem amb els grans artistes si us plau! més aviat amb les petites produccions. Per tant, i sense ser considerades activitats essencials, aquest col·lectiu està passant a formar part dels “herois i heroïnes” no reconeguts d’aquesta situació imposada de normalitat, sense rebre els aplaudiments de les 20h, igual que la resta de professions no reconegudes i sense prestigi social, que ara mateix s’han transformat en essencials per ser les que ens proporcionen les necessitats bàsiques i les que vetllen per a que tot pugui seguir rutllant (entenem dins d’aquestes professions serveis com lampisteria, electricitat, etc., serveis de neteja, conductors de transport públic, caixers i treballadors de botigues d’alimentació, entre moltes d’altres).
El BOE del dia 29 de març de 2020, recull al Reial Decret -Llei, 10/2020, pel qual “se regula un permiso retribuido recuperable para las personas trabajadoras por cuenta ajena que no presten servicios esenciales, con el fin de reducir la movilidad de la población en el contexto de la lucha contra el COVID-19.”, un total de 25 tipologies d’activitats considerades com essencials, i entre elles hi trobem establiments comercials minoristes d’alimentació, begudes i béns de primera necessitat (altrament coneguts com a mercats, supermercats, i botigues de venda d’alimentació i productes de la llar), establiments farmacèutics, professionals del sector sanitari, forces de seguretat, comerç on-line i activitats d’hosteleria i restauració amb entrega a domicili, i per tant també empreses de missatgeria (i aquí hi trobem els riders, es clar), i també tasques de manteniment i neteja, entre moltes d’altres; però clarament dins d’aquestes activitats essencials hi trobem dues categories diferenciades:
persones treballadores qualificades amb un reconeixement social (bàsicament personal sanitari, però també hi englobem farmacèutics, i inclús forces de seguretat);
persones treballadores amb llocs de feina que abans de la pandèmia i el confinament, no realitzaven activitats amb un reconeixement social elevat, però que també posen en risc la seva salut per seguir oferint els seus serveis (personal de supermercats, de neteja d’empreses de missatgeria, etc.)
Aquesta distinció, fa doncs, que el confinament no sigui igual per a tothom, ja que a les 20h se segueix aplaudint només pels “herois i heroïnes” que lluiten directament contra el COVID-19 i de manera més visible, és a dir el personal sanitari (i s’ho mereixen!), però ens deixem una gran part de la població oblidada que se segueixen posant en risc, i que seguiran patint aquestes desigualtats laborals i sense més reconeixemen,t des de les seves tasques laborals poc reconegudes, mentre les persones que seguim a casa confinades jutgem des dels nostres balcons a aquelles persones que potser s’estan dirigint cap a les seves activitats laborals, siguin les que siguin, per a contribuïr a la lluita d’aquesta pandèmia, i que evidentment no és igual per tothom.