top of page

Delictes d’odi: estem castigant la por


Un conductor de bus, a juicio por tirar del velo a una pasajera y gritarle "vete a tu país" delante de sus hijos. La Audiencia de Barcelona juzgará a este conductor acusado de un presunto delito de odio. El fiscal pide 10 meses de prisión y una multa de 5.000 euros

Europa press, la vangardia, el país, el mundo, 20minutos, tve, antena3, tele5, etc etc etc 7 de febrer de 2023




Els delictes d’odi son un bon exemple d’aquella afirmació de Marx (Carles, no Groucho) segons la qual els estats son el Consell d’administració de la classe dominant.


Veiem-ho amb l’exemple de les migracions.

A tots els diversos poders econòmics que constitueixen la classe dominant els convé la immigració d’una ma d’obra barata, majoritàriament jove, i disposada a tot. Els rics no tenen cap problema amb els immigrants: quants més en vinguin més barats resulten i més competència tenen els treballadors autòctons (no fos cas que reivindiquessin massa). I a més de ser econòmicament funcional, la immigració també ajuda a redreçar la piràmide demogràfica i fer créixer una mica les taxes de fecunditat.


Aleshores encarreguen al gestor dels seus interessos (l’estat: tots els estats de totes les societats on el mode de producció hegemònic és el capitalista) que legisli, executi i jutgi per tal que la cosa funcioni.

A partir d’aquí, els estats van fent lleis de quotes (de fet, totes les lleis d’immigració són lleis de quotes) per tal que el flux d’immigrants s’ajusti a les necessitats dels poders econòmics per omplir l’estructura productiva de mà d’obra obedient i de pas tenir una mica d’exercit industrial de reserva.

I els estats també legislen, executen i jutgen que la població autòctona rebi bé aquests fluxos, i en aquesta operació compten amb l’inestimable ajut d’un grapat de voluntarioses i benpensants organitzacions més o menys no governamentals i el no menys inestimable ajut de paraules màgiques que obren el cel i la terra com solidaritat, fraternitat, acolliment, etc.


A tot això, els autòctons pobres (per exemple, l’avui desapareguda classe obrera) acollonits. Acollonits no només per la immigració que els treu feina i ajuts socials (encara que només sigui en la seva imaginació), sinó també perquè els sembla que la seva vida fa aigües.

Perquè semblava que la vida serien flors i violes, i així ens ho vam creure durant quasi dues generacions (baby boom, creixement i benestar econòmic, transició política “modèlica”, i cultura hedonista). Total, que ens vam desarmar moralment (i col.lectivament i solidàriament). I ara resulta que la vida ens ha girat l’esquena (hem envellit, el benestar econòmic trontolla, l’estat de serveis no arriba, i l’hedonisme ens ha desentrenat per l’esforç i el sacrifici), i ens trobem sols i moralment desarmats.

Amb aquest panorama, costa arribar a fi de mes, i l’estat del benestar s’està morint: la sanitat pública ha desaparegut, l’escola publica és un cachondeo, renfe i adif i rodalies pertanyen al territori de l’esoterisme, etc.

Per tant, molts autòctons tenen por. Tenen pors.


I els mateixos estats que ara dedicaran el 2% del PIB a armes, diners que no cauen del cel sinó de les partides pressupostàries que més podrien ajudar la vida de la gent, aquests mateixos estats vassalls del complex militar industrial demanen als autòctons acollonits i plens de pors que acullin carinyosament uns nous vinguts que precisament incrementen les seves pors (sigui realment sigui només en la seva imaginació).

I curiosament ni els diversos poders econòmics, ni els estats, ni les organitzacions més o menys no governamentals solidàries i benpensants qüestionen la socialment ruïnosa despesa en armes, ni les despeses sumptuàries de diner públic, ni la manca d’inversió als llocs d’on vénen els immigrants (ni, encara que no sigui diner públic, l’obscè guany de les grans empreses del país).


Ah carai, llavors a la població autòctona els toca ser cornuts i pagar el beure. I es reboten. I s’enfaden. Però ara el rebot és individual i no col.lectiu, i l’enuig és a la defensiva i no a l’ofensiva. I construeixen un relat (probablement fet més de percepció que de realitat) en el que es queixen que els nou vinguts aprenen ràpidament els seus drets però no els deures, i que s’enduen tots els ajuts socials, i que vénen a robar i a violar, i que han vingut a viure del cuento, i etc....

Es la por, és el relat d’una gent atemorida amb raó o sense, tant se val.


Però per això estan els estats (Ah els estats, consells d’administració de les classes dominants!) per ajustar-ho amb lleis i el codi penal, i executar i jutjar. I els estats s’inventen els delictes d’odi sense parar-se a pensar que potser l’odi neix de la por.

De manera que (Oh la definitiva hegemonia de la classe dominant!) avui ja ningú es planteja culpar als diversos poders econòmics del delicte de fabricadors de por i de desigualtat i d’explotació... i del mateix odi amb que es culpabilitza als que pateixen la por, la desigualtat i l’explotació. Ara es culpa als atemorits.



Per exemple l’autobusero en qüestió. Ningú ha dit res de les seves probables pors i inseguretats, ningú ha dit res del que li va poder passar abans del rifirrafe jutjat: quants insults va poder rebre, quants adolescents se’l van torejar, quanta gent se li va regirar en contra per colar-se o no portar la mascareta quan encara era obligatòria, quanta tensió portava acumulada en el seu ofici de conduir un bus pel transit infernal de BCN. ¿i el dia abans? ¿i la setmana anterior?. (Per cert, cap dels passatgers que van estar d’acord amb ell es va atrevir a anar a testificar al judici..... ep, ¿d’això no se’n diu por?)

Només sabem que l’acusem d’odiar.

I acusem d’odiar a tota la gent que té por i actúa per reacció a la seva por. I confonem l’odi amb la por.

Els castiguem, doncs, per tenir por.

I clar... podem castigar la por, però la por no desapareix,

senzillament se’n va a Vox.



1 comentario

Entradas Recientes

Ver todo

Europa: no volem immigrants

La mala relació entre els europeus i els immigrants s’explica per un doble conflicte estructural: el conflicte entre les quatre estructures de qualsevol societat (població, economia, política i cultur

El pitjor enemic del govern espanyol és l’estat espanyol

L’estat espanyol (com tots els estats del mon) és Leviathan: una bèstia poderosa encarregada de gestionar la societat segons els interessos dels que manen, sigui la classe dominant siguin les fraccion

Te'n recordes d'aquell mem?

El dimecres 25 d’abril el president Sánchez va dir que estava pensant en dimitir desprès que es filtrés una acusació contra la seva dona per un possible delicte de tràfic d’influències. Es va retirar

1 Comment


zahoum Ettouali Cherrib
zahoum Ettouali Cherrib
Feb 28, 2023

L'agressió que es va produir a l'autobús és fruit de la por, és cert, però aquesta por sorgeix de les estructures mentals que promouen la societat actual, basada en el patriarcat, el capitalisme, l'hedonisme i el racisme. És important que, alhora que abordem les pors de les persones autòctones, també considerem les pors de les persones migrades, com ara la por a expressar la seva identitat en espais públics com a musulmans/es, negres, persones amb orientacions sexuals divergents, etc. Això ens obliga a reflexionar sobre com les estructures sociopolítiques invisibilitzen i penalitzen les diferències, considerant-les una amenaça per a la pau social (status quo).

Els delictes d'odi es sostenen de forma sistèmica, estructural i simbòlica, i per això és necessari…

Like
bottom of page