Delictes d’odi: estem castigant la por

Un conductor de bus, a juicio por tirar del velo a una pasajera y gritarle "vete a tu país" delante de sus hijos. La Audiencia de Barcelona juzgará a este conductor acusado de un presunto delito de odio. El fiscal pide 10 meses de prisión y una multa de 5.000 euros

Europa press, la vangardia, el país, el mundo, 20minutos, tve, antena3, tele5, etc etc etc 7 de febrer de 2023

Els delictes d’odi son un bon exemple d’aquella afirmació de Marx (Carles, no Groucho) segons la qual els estats son el Consell d’administració de la classe dominant.

Veiem-ho amb l’exemple de les migracions.

A tots els diversos poders econòmics que constitueixen la classe dominant els convé la immigració d’una ma d’obra barata, majoritàriament jove, i disposada a tot. Els rics no tenen cap problema amb els immigrants: quants més en vinguin més barats resulten i més competència tenen els treballadors autòctons (no fos cas que reivindiquessin massa). I a més de ser econòmicament funcional, la immigració també ajuda a redreçar la piràmide demogràfica i fer créixer una mica les taxes de fecunditat.

Aleshores encarreguen al gestor dels seus interessos (l’estat: tots els estats de totes les societats on el mode de producció hegemònic és el capitalista) que legisli, executi i jutgi per tal que la cosa funcioni.

A partir d’aquí, els estats van fent lleis de quotes (de fet, totes les lleis d’immigració són lleis de quotes) per tal que el flux d’immigrants s’ajusti a les necessitats dels poders econòmics per omplir l’estructura productiva de mà d’obra obedient i de pas tenir una mica d’exercit industrial de reserva.

I els estats també legislen, executen i jutgen que la població autòctona rebi bé aquests fluxos, i en aquesta operació compten amb l’inestimable ajut d’un grapat de voluntarioses i benpensants organitzacions més o menys no governamentals i el no menys inestimable ajut de paraules màgiques que obren el cel i la terra com solidaritat, fraternitat, acolliment, etc.

A tot això, els autòctons pobres (per exemple, l’avui desapareguda classe obrera) acollonits. Acollonits no només per la immigració que els treu feina i ajuts socials (encara que només sigui en la seva imaginació), sinó també perquè els sembla que la seva vida fa aigües.

Perquè semblava que la vida serien flors i violes, i així ens ho vam creure durant quasi dues generacions (baby boom, creixement i benestar econòmic, transició política “modèlica”, i cultura hedonista). Total, que ens vam desarmar moralment (i col.lectivament i solidàriament). I ara resulta que la vida ens ha girat l’esquena (hem envellit, el benestar econòmic trontolla, l’estat de serveis no arriba, i l’hedonisme ens ha desentrenat per l’esforç i el sacrifici), i ens trobem sols i moralment desarmats.

Amb aquest panorama, costa arribar a fi de mes, i l’estat del benestar s’està morint: la sanitat pública ha desaparegut, l’escola publica és un cachondeo, renfe i adif i rodalies pertanyen al territori de l’esoterisme, etc.

Per tant, molts autòctons tenen por. Tenen pors.

I els mateixos estats que ara dedicaran el 2% del PIB a armes, diners que no cauen del cel sinó de les partides pressupostàries que més podrien ajudar la vida de la gent, aquests mateixos estats vassalls del complex militar industrial demanen als autòctons acollonits i plens de pors que acullin carinyosament uns nous vinguts que precisament incrementen les seves pors (sigui realment sigui només en la seva imaginació).

I curiosament ni els diversos poders econòmics, ni els estats, ni les organitzacions més o menys no governamentals solidàries i benpensants qüestionen la socialment ruïnosa despesa en armes, ni les despeses sumptuàries de diner públic, ni la manca d’inversió als llocs d’on vénen els immigrants (ni, encara que no sigui diner públic, l’obscè guany de les grans empreses del país).

Ah carai, llavors a la població autòctona els toca ser cornuts i pagar el beure. I es reboten. I s’enfaden. Però ara el rebot és individual i no col.lectiu, i l’enuig és a la defensiva i no a l’ofensiva. I construeixen un relat (probablement fet més de percepció que de realitat) en el que es queixen que els nou vinguts aprenen ràpidament els seus drets però no els deures, i que s’enduen tots els ajuts socials, i que vénen a robar i a violar, i que han vingut a viure del cuento, i etc....

Es la por, és el relat d’una gent atemorida amb raó o sense, tant se val.

Però per això estan els estats (Ah els estats, consells d’administració de les classes dominants!) per ajustar-ho amb lleis i el codi penal, i executar i jutjar. I els estats s’inventen els delictes d’odi sense parar-se a pensar que potser l’odi neix de la por.

De manera que (Oh la definitiva hegemonia de la classe dominant!) avui ja ningú es planteja culpar als diversos poders econòmics del delicte de fabricadors de por i de desigualtat i d’explotació... i del mateix odi amb que es culpabilitza als que pateixen la por, la desigualtat i l’explotació. Ara es culpa als atemorits.

Per exemple l’autobusero en qüestió. Ningú ha dit res de les seves probables pors i inseguretats, ningú ha dit res del que li va poder passar abans del rifirrafe jutjat: quants insults va poder rebre, quants adolescents se’l van torejar, quanta gent se li va regirar en contra per colar-se o no portar la mascareta quan encara era obligatòria, quanta tensió portava acumulada en el seu ofici de conduir un bus pel transit infernal de BCN. ¿i el dia abans? ¿i la setmana anterior?. (Per cert, cap dels passatgers que van estar d’acord amb ell es va atrevir a anar a testificar al judici..... ep, ¿d’això no se’n diu por?)

Només sabem que l’acusem d’odiar.

I acusem d’odiar a tota la gent que té por i actúa per reacció a la seva por. I confonem l’odi amb la por.

Els castiguem, doncs, per tenir por.

I clar... podem castigar la por, però la por no desapareix,

senzillament se’n va a Vox.