L’èxit econòmic -i mediàtic- del mundial de Qatar s’explica perquè es tracta d’una enorme concelebració litúrgica d’una de les religions més importants del món: el fúmbol. Aquesta religió és tan potent que passa per damunt de tres insignificants assumptes:
1.- amb grans corrupteles incloses, la FIFA s’acaba d’embutxacar uns quants milions d’eurus per fer que les millors cames del món peguin patades a una pilota a Qatar, un lloc on:
2.- el clima no permet l’esport de competició (solució: canviar el calendari i posar aires acondicionats als estadis -i el medi ambient que es foti!-)
3.- els “anomenats” (per occident i només quan li convé) drets humans no hi són (de fet, més que de drets humans hem de parlar de frets humans).
I ningú piula. No només ningú piula sinó que tot el món mundial està pendent del fúmbol. I tot el mon mundial es paralitza quan hi ha partit. I les teles i les ràdios i els diaris hi fan el seu negoci.
Es la potència de les religions laiques,
que com moltes de les institucions socials contemporànies corrumpeixen, agredeixen, menteixen, hipocriteixen, i haurien de patir la desconfiança de la gent.... Però no, gens ni mica, i ara ves per on, no cal patir perquè les religions ho aguanten tot (o quasi tot).
Per exemple, els tres assumptes: ningú parla del miracle de la sobrenatural decisió de la FIFA de fer el mundial a Qatar (1). I ningú parla del medi ambient, pobret, just després que el secretari general del ONU anunciés l’infern climàtic a Sharm el sheikh (2). I per descomptat ningú parla de les dones ni dels treballadors immigrants, i cap jugador s’ha atrevit a dur un braçalet “arco iris” (3). Tots pendents del mundial i tots els països paralitzats quan juguen les seves seleccions.
Queda, doncs, clar que avui el fúmbol és una de les més potents religions que hi ha al planeta terra. Ah les religions..... carai amb les religions, parlem-ne una mica de les religions.
Els humans creiem perquè volem seguretats que ens expliquin el món i donin sentit a les nostres vides. I les religions organitzen les creences, perquè com que religió no ve de relegere sinó de religare, les religions son una manera de relligar-nos amb el món i de donar sentit a les nostres vides.
Les religions són un sistema que funciona a un triple nivell: individual (la fe), col.lectiu (la religió) i poder (les esglésies)
1.- Individual: la fe. Cada individu “creu” (és a dir, té fe) en Déu, o en la ciència, o en l’atzar, o en l’amor, o en la música, o en el fúmbol.
2.- Col.lectiu: la religió és la suma dels individus que tenim la mateixa fe. La religió ens estalvia la soledat i ens proporciona identitat col.lectiva (¡religió és comunitat!): això és molt potent, potentíssim, potentississism (és la hòstia, i nunca mejor dicho). Tot i que antigament el terme religió s’havia aplicat només a les sobrenaturals, ara a les nostres societats i a pràcticament tot el món vivim/creiem/parlem de religions laiques (per exemple el fúmbol)
3.- Poder!: Organització social; abans les esglésies i les sectes... i avui la FIFA, els clubs, les organitzacions governamentals i no governamentals, les entitats, els partits, les associacions, etc, etc. Perquè totes les religions es plasmen en organitzacions socials i per tant generen poder (i lluites pel poder)
Fe, religió i organització són fets universals; i la seva concreció (existència i/o predomini) depèn de la societat: Veiem-ho esquemàticament seguint les quatre estructures de qualsevol societat (població, economia, política i cultura):
Abans, en societats de
baixa esperança de vida,
economia de subsistència,
política d’estats leviatan i
cultura sacrificial ,
això es resolia amb les religions sobrenaturals, amb les que acceptàvem els sacrificis terrenals que ens manaven les esglésies a canvi de la seguretat (la grandiosa seguretat) d’una eternitat feliç als diversos cels que ens asseguraven les diferents esglésies en competència (fins i tot bèl.lica com sabem per la història).
Com que vivíem poc i no teniem ni un duro i els que manaven eren uns cabrons, i estàvem acostumats al sacrifici, el negoci de la seguretat eterna al més enllà era molt atractiu i rendible i ens hi apuntàvem.
Això era el passat.
Ara, en societats on el mode de producció dominant és el capitalista, i
d’alta esperança de vida,
economia de consum,
estats de serveis i
cultura hedonista
la fórmula sobrenatural no és atractiva ni rendible i és un incordio i està passada de moda, i no volem sacrificis i l’eternitat ens queda molt lluny.
Com que vivim molt (i el més enllà ens queda lluny) i tenim calers per disfrutar i als que manen els elegim, i ens ho volem passar bé… volem seguretats terrenals, concretetes i immediatetes, i ens inventem noves religions per donar sentit a les nostres vides i algunes d’aquestes son laiques: esport, música, ciència, etc. El fúmbol, doncs és una religió laica i el paradís que promet és guanyar el mundial (o la champions o la lliga... o encara que només sigui guanyar al Madrid o al Barça).
El fúmbol també té una organització clarament eclesial (organització, poder!):
paradís promès (la gran seguretat: la victòria, sigui avui o demà, sigui el mundial, o la lliga o la mera permanència o fins i tot derrotar el rival)
poder (i milions, carai!),
mites (“Hi ha qui creu que el fúmbol és una qüestió de vida o mort; doncs estan equivocats; és molt més important que això”, Bill Shankly)
professionals: sacerdots, bisbes, cardenals i papa (jugadors, entrenadors, directius, i la FIFA)
sants (per exemple el Messi) i dimonis (per exemple el Mourinho)
I també màrtirs (son del tot religioses les litúrgies que es concelebren quan es retira o fins i tot quan es mor algun jugador).
temples (els estadis) i peregrinacions col.lectives als temples i carinyosa confraternització amb els feligresos de l’equip rival
rituals i celebracions: cada partit és un solemne ritual d’identificació col.lectiva
Fe, religió, i església/FIFA: aquesta és l’ enorme potència del fúmbol a les nostres societats (és l’opi de Marx i el soma de Huxley, toma ya!).
Ergo, que el Papa (o un summe sacerdot) d’una d’aquestes esglésies com és la FIFA monti una gran celebració religiosa a Qatar i en tregui benefici econòmic(1), donant pel sac al pobre planeta (2), i fent que ens despreocupem dels frets humans (3), pot ser heretgia, pecat de corrupció, qualsevol altre pecat capital, traïció a les essències esportives, mercantilització del missatge evangèlic però els feligresos del futbol seguirem enganxats a la tele, i trobant en el fúmbol sentit a les nostres vides, i no caldrà ni que fem penitència perquè sempre acabarem perdent, però sempre hi haurà un altre paradís somniat d’una champions per guanyar o d’un Madrid o un Barça al que derrotar.
EL MUNDIAL DE LA TRANSPARENCIA
Aquest any es celebra el mundial de futbol, és més, mentre s’escriuen aquestes línies la pilota ja ha començat a rodar.
A comparació dels mundials anteriors aquesta ha generat una gran polèmica per vàries raons, les més rellevants són les següents:
Com a resultat de les obres de la preparació del mundial s’estima que han mort 6500 persones des de 2010 davant les pèssimes condicions laborals, la gran majoria treballadors procedents de Bangladesh, India i Nepal.
És un país al que els drets LGTBI no es respecten (per no dir que no existeixen) i que les persones que formen part d’aquesta comunitat són perseguides i jutjades, tant per la justícia com per la societat.
L'última raó que assenyalarem és la situació de la dona a Qatar. Estan sotmeses a la infantilització i control per part dels homes (marit, germans, pare), arribant a necessitar la seva aprovació per aspectes com anar a la universitat, casar-se, rebre alguns serveis de salut reproductiva, etc. Un exemple és el cas de Paola Schietekat (treballadora mexicana a Qatar). Schietekat va ser agredida sexualment i una cort catarí la va acusar de mantenir “relacions extramaritals”, condemnant-la a rebre 100 fuetades i 7 anys de presó, càstigs dels quals s’ha pogut alliberar (però el procés desemparament i injusticia al que ha estat sotmesa també s’ha de tenir en compte).
Davant d’aquest panorama s’han donat vàries reaccions a nivell internacional, debats a xarxes socials, personalitat públiques pronunciant-se al respecte, campanyes per boicotejar el mundial, etc. Tot això oferint doble espectacle, per una banda el produït per la celebració del mundial, i per l’altra tota la controvèrsia que ha generat la polèmica seu del mundial de futbol 2022.