top of page

El pitjor enemic del govern espanyol és l’estat espanyol



L’estat espanyol (com tots els estats del mon) és Leviathan: una bèstia poderosa encarregada de gestionar la societat segons els interessos dels que manen, sigui la classe dominant siguin les fraccions hegemòniques de la classe dominant (el vell Marx ja deia que els estats son els consells d’administració de la Classe dominant).


S’ha de ser molt poderós per poder fer això.

I a mesura que les societats es fan grans i complicades, els estats arriben a ser tan poderosos (fins i tot econòmicament) que es fonen amb la mateixa classe dominant i/o es poden permetre el luxe d’arribar a controlar els seus mateixos interessos.


Leviathan és, doncs, una bèstia poderosa.

I a tot arreu del món i des de que el món és món, tots els estats són Leviathan

 


D’altra banda, el romanço dels tres poders:


A cap estat del mon mundial no hi ha tres poders angelicalment  independents (Montesquieu: se t’ha vist el plumero), sinó tres departaments de la mateixa bèstia: el que marca les regles del joc (legislatiu), el que les posa en marxa (executiu), i el que vetlla per que ningú se’n surti (el judicial): no són tres poders independents sinó tres departaments del mateix poder.

I els tres departaments estan farcits de infinitat de sub poders (negociats, seccions, unitats, direccions i subdireccions, i  llarg etcètera) .  

A més, eI creixent poder dels estats els permet dominar, dirigir, controlar, influir, manifassejar, manipular... els mitjans de comunicació.

I en els estats de democràcia formal, els partits polítics son les fàbriques que subministren els professionals que es faran càrrec de la  bèstia, i per tant, com més bèsties siguin aquests professionals, millor.


Per acabar-ho d’arreglar i deixar-ho tot “atado y bien atado”, el disseny de l’estat modern és profundament antidemocràtic perquè fa que el poder definitiu, el que finalment acaba manant, sigui el judicial. I ves per on! el judicial és l’únic departament de l’Estat que ningú ha votat!!!! I es composa d’unes persones l’únic mèrit de les quals es haver guanyat unes oposicions: cap mena de legitimació democràtica, doncs.

Tenint en comte, a més que tal com assenyala la sociologia de les professions, els professionals encarregats de vetllar per l’ordre (per exemple policies i jutges) acostumen a ser una mica més conservadors que les seves societats de referència: això és lògic i passa a tot arreu del mon mundial.

 


Fins aquí tot clar. I, doncs,  què passa al nostre país?


Com que la classe dominant espanyola ha estat sempre més aviat dèbil (fins i tot va haver de fer una guerra civil per mantenir-se!), el seu estat també ha estat i segueix essent dèbil:

per això l’estat espanyol és agressiu i violent: perquè és  el dèbil gestor d’un amo dèbil.

i per això te dos fantasmes amenaçadors (encara que avui ja no amenacen res): los rojos y los separatistas.

I per això com que es agressiu i violent contra los rojos y los separatistas.... quan s’ensuma que  poden alterar el seu fràgil domini (perquè s’ha de ser fràgil per tenir por a los rojos y los separatistas) reacciona, i ho fa agressivament.


Però, ai las!

Resulta que un trosset de l’estat s’escapa d’aquesta lògica i, ves per on, pacta amb los rojos y los separatistas: l’executiu governa amb podemos/pudimos i amb sumamos- o-no-sé-si-sumaremos, i indulta i amnistia els separatistes.


Es a dir, l’executiu -el govern espanyol- ingènuament s’ha cregut el romanço de la independència dels tres poders i ha intentat governar amb independència política. Ep, això és greu.


I per tant, l’estat reacciona por “tierra, mar, y aire”: trossos del legislatiu (sobre tot al senat), el poder judicial, els alts funcionaris, les terminals mediàtiques, antics presidents del govern, la sempre benintencionada i caritativa conferencia episcopal, fins i tot algun amic europeu, e tutti quanti  passen a l’atac contra l’atreviment de l’executiu.

 

I l’atac no és només polític, sinó judicial, institucional, i mediàtic,  (d’una banda la persecució que van patir els líders de podemos/pudimos,  d’altra banda l’àmplia gamma de sentències contra els indepes, així com els entrebancs als indults i l’amnistia).

I com que la reacció és por “tierra, mar, y aire” arriba també a la destrucció personal, per exemple afectant la mateixa dona del president del govern).

 


La conclusió és obvia:


Espanya es una construcció dèbil, tal com dèiem en un altre matxembrat:

En conseqüència, la classe dominant espanyola és dèbil.

El seu estat és dèbil i per tant violent i agressiu.

I en la mesura que l’estat espanyol reacciona amb violència i agressivitat contra el govern espanyol confirma la debilitat del país, de la seva classe dominant, i del consell d’administració de la seva classe dominant.


Aquesta és la realitat .

Mentre no acceptem això, no entendrem res de res.

Ja ho cantava el Serrat:

“nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio"

0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Te'n recordes d'aquell mem?

El dimecres 25 d’abril el president Sánchez va dir que estava pensant en dimitir desprès que es filtrés una acusació contra la seva dona per un possible delicte de tràfic d’influències. Es va retirar

Recuperem la mili / Recuperemos la mili

(o Dios escribe recto con lineas torcidas) Versió catalana Les excelsament estúpides elits polítiques i corporatives europees estan reclamant  que torni la mili: volen recuperar els exèrcits obligator

agricultores: los palestinos de Europa

Desaparición, eliminación, exterminio, holocausto. Exactamente esto es lo que le espera al campo europeo. Exactamente como a los palestinos. Exactamente un futuro negro y sin vuelta de hoja. Y esto es

Comments


bottom of page