La dreta ha guanyat les eleccions municipals i autonòmiques de 2023.
Com a tota Europa, on en els darrers mesos la dreta ha guanyat a Itàlia, Finlàndia, Grècia, i ara Espanya. Els europeus votem a la dreta perquè som conservadors; i som conservadors perquè hem envellit (demografia), tenim benestar i consum (economia) , un estat que ens protegeix de tot mal (política), i som una panda d’hedonistes (cultura).
Tot això està escrit a:
A més som una societat individualista i la dreta es individualista mentre l’esquerra (o el que queda d’ella) és col.lectiva. Els impostos per exemple: la dreta els vol baixar/eliminar i l’esquerra els voldria mantenir.
En el cas d’Espanya hi ha tres factors més a considerar:
El primer és clarament estructural, els altres dos son conjunturals:
1.- La fragilitat de la societat espanyola.
Espanya potser no és un estat fallit però sí que és una societat fallida (i mal construïda): històricament i estructuralment és una societat fràgil, i la fragilitat necessita unes seguretats que només pot proporcionar la dreta
Població:
Vam arribar tard a la transició demogràfica, i per tant ara anem amb presses i urgències perquè no hem tingut temps per sedimentar els canvis demogràfics: tot d'una ens hem trobat amb els talls generacionals (hem envellit ràpidament i els joves, mimats i sobreprotegits, són individualistes i hedonistes i per tant conservadors) i els conflictes de génere.
Economia:
No vam fer la revolució burgesa a temps i per tant no hi ha hagut cap burgesia nacional que liderés la transició del mode de producció feudal al mode de producció capitalista i que articulés racionalment l'espai d'un mercat propi amb un estat adequat (la construcció territorial d'Espanya és una catàstrofe).
Tot això ens ha conduit a una economia descompensada, improductiva, i dependent (del turisme: els espanyols ens hem acostumat a ser els criats dels turistes), amb unes elits extractives i per tant corruptes.
D’altra banda, la nostra economia pateix l’opció atlantista i de submissió als EUA; en conseqüència l’energia va cara i la inflació es dispara (i haurem de dedicar un 2% del PIB a comprar armes).
Política:
Els poders dominants (no ens atrevim a dir “classes dominants” perquè no hi havia burgesia: terratinents, església, exèrcit, etc) van fer un cop d’estat que va desembocar en una guerra civil que va portar 40 anys d’anihilació de la moral cívica, de la responsabilitat col.lectiva, i de profunda desconfiança -i malvolença- en la política.
Terreny abonat, doncs, per a la dreta.
Cultura:
D’acord amb la fragilitat demogràfica, econòmica i política, la fragilitat cultural: la cultura, l'estil de vida és de pura fatxenda.
“Dime de lo que alardeas y de diré de lo que careces”: la cultura espanyola “alardea” i apel·la constantment a l’orgull, a l’honor i a la grandesa (“zoy espanyol, casi ná”, “el país más rico del mundo”, etc), per tant, és que no hi ha ni orgull ni honor ni grandesa (som els criats dels guiris) .
D’altra banda, els canvis culturals son de digestió lenta, i com que tenim pressa els volem accelerar fent que la nostra cultura sigui anòmica (per aconseguir els objectius que es marquen les elits culturals, ens saltem la lògica i els mitjans i el tempo necessaris)
Tornant a la política: Espanya sempre ha estat de dretes. Des de el “vivan las cadenas” de l’absolutisme del segle XIX, als quaranta anys de dreta “nacionalfranquista”, i els governs de la transició: Felipe González, Aznar, Rajoy (potser amb l’excepció dels anys d’Adolfo Suàrez). L’esquerra només ha guanyat en conjuntures excepcionals (Zapatero per la pèssima gestió que la dreta va fer dels atemptats d’Atocha, i Sánchez per la moció de censura en un moment de descomposició de la dreta).
2.- la conjuntura: Catalunya i Euskadi, el procés i eta
Catalunya i Euskadi han donat un esplèndid argument a la dreta: com que Espanya és una societat fràgil, “los que quieren romper España” son el dimoni escuat, i qui pacta amb el dimoni -l’esquerra- mereix la condemnació eterna.
La dreta ha explotat perfectament aquesta doble por de la fragilitat espanyola (perfectament per als seus interessos electorals, clar): tant el procés com eta (el record interessat d'eta) han enfonsat l'esquerra.
El cas basc és de manual: eta ha estat des de sempre la gran mobilitzadora electoral de la dreta, comptant amb l'inestimable ajut del formidable lobby de les seves víctimes. I la dreta l'ha utilitzat sense cap vergonya. Fins i tot en aquestes eleccions, amb eta desapareguda des de fa ja molt temps, ha servit el crit de "que te vote Txapote".
En el cas català, l’expressió “a por ellos” expressa la por al trencament (i a la pèrdua del 20% del PIB..... i també a la pèrdua del boc expiatori, perquè... ¿a qui culparien els espanyols de tot si els catalans no hi fossin?)
I els independentistes catalans o no ho hem sabut veure (ingenuïtat enorme: com que no tenim estat no sabem del que és capaç un estat) o ho hem volgut aprofitar en benefici propi (“cuanto peor mejor”: quanta més repressió contra Catalunya més consciència de poble oprimit i més capacitat de lluita)
3.- la conjuntura: el gènere
Acabem de dir textualment que : “com que tenim pressa volem accelerar els canvis culturals fent que la nostra cultura sigui anòmica”. El conflicte a l’entorn del gènere s’ha traduït en un slogan de gran repercussió electoral que la dreta ha fet servir: “la ideologia de gènere”
En un matxembrat anterior dèiem:
l’imperi que els homes havien edificat des de temps immemorials trontolla. I no hi ha res més perillós que un imperi en crisi. (......) Per tant, pensar que amb uns quants canvis legislatius la violència contra les dones desapareixerà és d’una ingenuïtat tan extraordinàriament i immensament monumental que fa pensar en que es tracta d’un nou truc dels homes per seguir-la mantenint.
El risc precedent s’intensifica o es redueix amb les estratègies femenines, que es poden resumir en les dues grans estratègies de tots els moviments socials des de que el món és món: reforma o revolució.
Revolució: Pel que sabem de la història dels moviments socials, al començament s’hi sol aglutinar molta gent amb diferents nivells de compromís i participació, fins que les diverses contradiccions del procés van fent que la direcció vagi quedant en mans dels sectors més dinàmics (els més combatius i/o il.luminats) que imprimeixen un ritme accelerat de confrontació i conflicte amb dos resultats:
· no tothom pot seguir el ritme de manera que les líders es poden anar allunyant de les seves bases (o de la majoria de les seves bases).
· L’adversari s’encabrona (i pot fer augmentar la resposta del poder en crisi),
I a partir d’aquí poden donar-se dos escenaris: triomf de la revolució o thermidor (derrota de la revolució -victòria de vox, per exemple-).
Probablement durant aquesta legislatura el lideratge polític del ministeri d'igualtat ha anat massa depressa, allunyant-se de les seves bases i provocant l'encabronament de gran part de la societat. I la dreta ha aprofitat la dissociació entre aquest lideratge accelerat i la lenta (i atemorida i no sempre acceptada) digestió social d’aquest important canvi social): i la dreta, ai las, ha guanyat.
En síntesi, Espanya també vota a la dreta
perquè els espanyols també som conservadors,
i perquè la fallida construcció d’Espanya no pot tolerar que Catalunyai Eukadi emprenyin,
i perquè encara som molt hetero-el-que-sigui per anar i no volem ni sentir a parlar del gènere.
I el 23 de juliol la dreta tornarà a guanyar les eleccions
Comments