Volem viure i no volem morir.
Ara bé, viure és envellir i envellir és el que ens acosta a la mort.
I envellim de mica en mica, sense adonar-nos-en gaire, tal com deia aquella dolcíssima cançó de l’enyorat Jean Ferrat:
J'ai souvent pensé c'est loin la vieillesse
Mais tout doucement la vieillesse vient
Petit à petit par délicatesse.
(sovint he pensat que la vellesa em quedava lluny, però la vellesa arriba lentament -dolçament-, de mica en mica, amb delicadesa...).
Envellir i morir ens fan por. Una doble por: por a la desaparició i a l’acabament, i també por a la decrepitud i al dolor.
Envellir i morir ens posen al davant de la nostra finitud i contingència. I ens rebel·lem perquè encara ens queden coses a fer i a veure i a viure (ah el nostre etern anhel d’omnipotència!).
Envellir i morir ens remouen emocionalment i ens sacsegen racionalment.
Aleshores, si és cert que no volem morir, ¿com és que els humans ens hem inventat una manera d’accelerar la mort i fer-la més ràpida?
com ha arribat l’eutanàsia?.
D’entrada, aquesta pregunta constata una de les paradoxes de la nostra exagerada espècie: aconseguim allargar la vida i viure més temps, i llavors no sabem què fer amb ella.
Perquè allargar la vida es una de les grans conquestes de la humanitat, però té uns efectes secundaris (dolor i dependència) que fan que ens inventem la eutanàsia per morir abans!
(vegeu: “1 som l’espècie exagerada”)
La resposta: Si la vida és important, per què ha arribat l’eutanàsia?
Per començar assumim que la vida és un bé estratègic; de fet la vida és el bé més estratègic de tots els que es fan i es desfan (sempre que els que manen no diguin el contrari, com passa per exemple a les guerres, on ens hem de matar els uns als altres) . I la revolució demogràfica (RD), en allargar la seva durada l’ha fet encara més important.
Per tant, l’anàlisi ha de plantejar i respondre dues sub/preguntes per poder entendre l’arribada de l’eutanàsia:
1.- ara que ja vivim molt de temps, ¿pot ser que la qualitat de la vida comenci a ser tan important o més que la seva mateixa durada?
2.- i ¿qui mana/decideix sobre la vida i la mort: l’individu o el déu corresponent segons la religió de torn?
1.- qualitat versus quantitat
Ens importa cada cop més la qualitat de la vida que vivim.
En societats anteriors a la RD, moltes de les agressions al que avui entenem per qualitat de vida eren absolutament normals i “la letra con sangre entraba”: com que es vivia poc temps, la quantitat de vida era important i el concepte “qualitat de vida” ni tan sols existia.
Ara amb l’allargament de la vida, la qualitat (benestar, salut, autonomia, integritat, etc.) ha esdevingut també un bé estratègic i agredir-la és cada cop més criminalitzat i definit com delinqüència. Els codis penals han ampliat el valor de la vida a assumptes com les agressions físiques (càstigs físics, lesions, mutilacions, etc.) i psíquiques (agressions contra la llibertat, coaccions, amenaces, etc), que són agressions “contra la qualitat amb la que es viu la vida”.
Ara, doncs, que ja vivim molt temps, estem en condicions d’exigir poder viure amb qualitat, perquè la vida no té sentit si no es pot viure amb qualitat.
Per tant, si el cost de viure molt de temps (bàsicament el dolor i la dependència) és superior al seu benefici (és a dir si la qualitat de vida arriba a ser incompatible amb la seva quantitat) els humans de les nostres generacions ens estem començant a plantejar accelerar la mort .
La qualitat sembla, doncs, tan important o més que la durada.
la qualitat de vida pot fer preferible l’eutanàsia a un dolor o una dependència irrecuperables. Sigui la qualitat de vida d’una persona malalta o impedida que prefereix morir a malviure, sigui una reacció ètica contra l’acarnissament terapèutic, sigui el benestar moral i l’equilibri psicològic i emocional del nombre creixent de famílies afectades, sigui fins i tot -i encara que soni a cinisme- l’estalvi econòmic del diner públic.
2.- qui mana a la vida de cada individu
Des de sempre el poder de les religions sobrenaturals s’havia imposat als individus: el poder religiós ha impedit als individus prendre decisions sobre una cosa tan important com la seva vida (i el seu final).
Els individus alienaven la seva capacitat de decisió en mans del Déu corresponent, donant així un enorme poder a la religió en qüestió.
Això era així en societats de baixa esperança de vida, on manaven les religions sobrenaturals .
L’allargament de la vida ha estat un dels factors de l’alliberament de la capacitat de decisió individual multiplicant la importància de cada individu. Com més temps vivim, més temps tenim per a la nostra individualitat (per exemple, per prendre decisions sobre al nostra vida i el seu final), de manera que ara ja estem en condicions de respondre la segona pegunta: avui els humans podem decidir.
De fet, avui l’individu és més “definidor” i “decididor” que abans, i menys alienat per les decisions de les seves religions: els éssers humans estem legitimitats per decidir sobre la nostra seva vida i la nostra mort.
Per tant és cada individu qui mana a la vida de cada individu.
Ara bé, la mort segueix fent por: és el gran buit. Acceptar i decidir, doncs, la pròpia mort és acceptar la nostra mortalitat (era molt més còmoda la immortalitat que ens prometien les religions a canvi de deixar-les decidir a elles).
Per això ha arribat l’eutanàsia però també per això ens costa tant d’acceptar, perquè acceptar-la és responsabilitzar-nos de la nostra finitud i assumir personalment la decisió més greu de la nostra vida: morir.
En conseqüència,
Podem admetre que com més temps vivim, més temps tenim per fruir de la qualitat de la vida, i per decidir personalment sobre ella.
Heus aquí les arrels estructurals de:
1.- la reivindicació del dret a viure dignament
2.- la reivindicació del dret a morir dignament (eutanàsia: la vida no té sentit si no es pot viure amb qualitat)
De manera que la nostra hipòtesi és que, malgrat la por que ens fa,
la descriminalització de l’eutanàsia i la seva destipificació com delinqüència s’anirà generalitzant (en un termini de dues generacions com a màxim, i no només a Occident) per l’acció combinada de les modificacions a les quatre estructures (no només la demogràfica):
Població
Cal començar amb una obvietat redundant: és inimaginable impossible inconcebible impensable inviable l’eutanàsia en societats amb règims demogràfics d’alta mortalitat i breu esperança de vida.
I a partir de la RD incrementa la població vella (dintre d’una generació, tres de cada deu espanyols seran vells), i amb ella hi haurà cada cop més probabilitats de que augmenti el nombre de persones amb dolors crònics i hiperdependents, sense autonomia personal i amb escassa qualitat de vida, amb malalties irreversibles –sense curació real-, degradació i processos dolorosos irrecuperables. Es a dir, sense qualitat en el seu viure.
Economia
Hi ha i hi haurà un increment del sobrecost econòmic públic i privat de poblacions de llarg recorregut vital: tant el relatiu a la mera supervivència (les pensions) com el de l’atenció sanitària: impossibilitat d’atenció per part del sistema públic de salut i enormes sobrecostos per a l’atenció privada (sobre tot en cassos d’irreversibilitat)
Així com el sobrecost econòmic, social, i moral que suposa l’acarnissament terapèutic que és una despesa inútil i ruïnosa explicable només en termes del poder mèdic.
D’altra banda, les societats de consum han generat una cultura econòmica del benestar (com que ja vivim prou, quan deixa d’haver-hi benestar la vida sembla menys atractiva)
Cultura
L’hedonisme és l’efecte més clar dels canvis demogràfics i econòmics. I l’hedonisme és incompatible (antagònic contradictori antitètic) amb el patiment i el previsible increment del dolor físic i psicològic individual i col·lectiu, així com del patiment i desgast familiar.
Patiment i desgast familiar (hi insistim), que no es només econòmic, ni només psicològic i emocional sinó pràctic, quotidià, constant.
Simultàniament la secularització amb la pèrdua d’importància de les religions sobrenaturals disminuirà el poder de les diferents esglésies per mantenir a tota costa la vida dels seus fidels, i farà que la vida no depengui de la voluntat de cap déu i vagi esdevenint una responsabilitat dels individus.
Conseqüentment, la moral individual i col·lectiva anirà virant cap a l’acceptació de l’eutanàsia.
Política
Finalment, els estats, amatents a les demandes dels seus ciutadans clients, aniran reduint la seva definició de delinqüència de l’eutanàsia fins a la seva des tipificació.
(En el fons del fons de fons, als estats ja els anirà bé alleugerir els costos de mantenir a qualsevol preu vides inviables).
No serà immediat, però serà impepinable.
Tanmateix, l’anàlisi és freda i no pot amagar les emocions que se’ns remouen:
Perquè encara que volem viure bé i decidir sobre les nostres vides,
això no elimina les nostres pors al buit, la nostra finitud i el nostre desig de perdurabilitat.
Segles de cultura sacrificial ens han fet sublimar pors, finitud i desig de perdurabilitat en la gran seguretat de la recompensa eterna: si ens portàvem bé, seríem eterns i perdurables pels segles dels segles.
En canvi ara, la cultura hedonista ens deixa orfes d'aquestes seguretats i paradoxalment ens confronta amb les nostres pors i la finitud per decidir com assumim el final.
De moment, doncs, i mentre anem ajustant la cultura a les altres revolucions del nostre temps, és el moment de tornar a escoltar el bell desig de Jean Ferrat:
com que hem de marxar, almenys que haguem pogut fruir del temps de les cireres!
Ah qu'il vienne au moins le temps des cerises
Avant que j'aie dû boucler mes valises
Et qu'on m'ait poussé dans le dernier train
(Ah, que vingui almenys el temps de les cireres, abans de fer les maletes i haver d’agafar el darrer tren)
Comments