top of page

L’eutanàsia, la vida i la mort


Volem viure i no volem morir.


Ara bé, viure és envellir i envellir és el que ens acosta a la mort.

I envellim de mica en mica, sense adonar-nos-en gaire, tal com deia aquella dolcíssima cançó de l’enyorat Jean Ferrat:

J'ai souvent pensé c'est loin la vieillesse

Mais tout doucement la vieillesse vient

Petit à petit par délicatesse, pour ne pas froisser le vieux musicien.

(sovint he pensat que la vellesa em quedava lluny, però la vellesa arriba lentament -dolçament-, de mica en mica, amb delicadesa...)



I això ens fa por (a la desaparició, a l’acabament, a la decrepitud i al mateix dolor).

I ens posa al davant de la nostra finitud i contingència.

I ens pensem que “això no toca”, i que encara ens queden coses a fer i a veure i a viure (ah l’etern anhel d’omnipotència!).

Viure, envellir i morir ens remouen emocionalment i ens sacsegen racionalment


Doncs, ¿com carai ha arribat l’eutanàsia?.

Perquè heus aquí una altra paradoxa de la nostra exagerada espècie: aconseguim allargar la vida i viure més temps; i llavors resulta que ens inventem la eutanàsia per morir abans!)




N’hem de fer, doncs, una mica d’anàlisi:


Per començar podem assumir que, en general, la vida és un bé estratègic; de fet la vida és el bé més estratègic de tots els que es fan i es desfan (sempre que els que manen no diguin el contrari, com passa per exemple a les guerres) .

I la Revolució (o transició) demogràfica (RD), en allargar la seva durada l’ha fet encara més important.

Per tant, les dues preguntes a respondre són:

1.- ara que ja vivim molt de temps, ¿pot ser que la qualitat de la vida comenci a ser tan important o més que la seva mateixa durada?

2.- i ¿qui mana/decideix sobre la vida i la mort: l’individu o el déu corresponent segons la religió de torn?


1.- ens importa la qualitat: per exemple hem ampliat el valor de la vida a assumptes com les agressions físiques (càstigs físics, lesions, mutilacions, etc.) i les psíquiques (agressions contra la llibertat, coaccions, amenaces, etc), que són agressions “contra la qualitat de vida”

En societats anteriors a la RD, moltes d’aquestes agressions eren normals i “la letra con sangre entraba”. Amb l’allargament de la vida, la qualitat (la integritat física i la llibertat) ha esdevingut bé estratègic, i agredir-la és un comportament criminalitzat i definit com delinqüència.

La qualitat sembla, doncs, tan important o més que la durada.


2.- l’allargament de la vida multiplica la importància de cada individu. Com més temps vivim, més temps tenim per a la nostra individualitat (per exemple, per fer projectes a llarg termini).

Aquesta és la base de l’actual reivindicació de l’individu, que és més que demogràfica i s’estén per les altres estructures de la societat: com que visc més, soc important (demografia); com que consumeixo i produeixo, soc important (economia); com que voto soc important (política); com que tinc coneixements i he de ser feliç, soc important (cultura).

En conseqüència, l’individu és més “definidor” i “decididor” que abans, i està legitimitzat per decidir sobre la seva vida i la seva mort.



Com més temps vivim, més temps tenim per fruir de la vida i de la seva qualitat, i per decidir sobre ella.

Per tant, ara que ja vivim molt, el valor de la vida pot no tenir sentit si no es pot viure amb plenitud i decidir sobre ella.

I heus aquí les arrels estructurals de:

1.- la reivindicació del dret a viure dignament

2.- la reivindicació del dret a morir dignament (eutanàsia: la vida no té sentit si no es pot viure amb qualitat)



La nostra hipòtesi és que

La descriminalització de l’eutanàsia i la seva destipificació com delinqüència s’anirà generalitzant (en un termini de dues generacions com a màxim, i no només a Occident) per l’acció combinada de les modificacions a les quatre estructures (no només la demogràfica):


Demografia

  • Cal començar amb una obvietat redundant: és inimaginable impossible inconcebible impensable inviable l’eutanàsia en societats amb règims demogràfics d’alta mortalitat i breu esperança de vida.

  • I a partir de la RD cal comptar amb l’increment de la població vella i de les majors probabilitats de que incrementi també el nombre de persones hiperdependents, sense autonomia personal i amb escassa qualitat de vida.

Economia

  • Hi ha i hi haurà un increment del sobrecost econòmic públic i privat de poblacions de llarg recorregut vital: pensions, atenció sanitària, etc. Així com el sobrecost econòmic i social que suposa l’acarnissament terapèutic que és una despesa inútil i ruïnosa explicable només en termes del poder mèdic.

  • D’altra banda, les societats de consum han generat una cultura econòmica del benestar (com que ja vivim prou, quan deixa d’haver-hi benestar la vida sembla menys atractiva)

Cultura

  • L’hedonisme és l’efecte més clar dels canvis demogràfics i econòmics. I l’hedonisme és incompatible (antagònic contradictori antitètic) amb el patiment i el previsible increment del dolor físic i psicològic individual i col·lectiu, així com del patiment i desgast familiar.

  • Simultàniament la pèrdua d’importància de les religions transcendentals va fent que la vida no depengui de la voluntat de cap déu i vagi esdevenint una responsabilitat dels individus.

  • Conseqüentment, la moral individual i col·lectiva anirà virant cap a l’acceptació de l’eutanàsia.

Política

  • Finalment, els estats, amatents a les demandes dels seus ciutadans, aniran reduint la tipificació delictiva de l’eutanàsia.

  • No serà immediat, però serà impepinable



Tanmateix, l’anàlisi és freda i no pot amagar les emocions que se’ns remouen:


Perquè encara que volem viure bé i decidir sobre les nostres vides,

això no elimina les nostres pors, la nostra finitud i el nostre desig de perdurabilitat; segles de cultura sacrificial ens han fet sublimar pors, finitud i desig de perdurabilitat en la gran seguretat de la recompensa eterna: si ens portàvem bé, seríem eterns i perdurables pels segles dels segles.

En canvi ara, la cultura hedonista ens deixa orfes d'aquestes seguretats i paradoxalment ens confronta amb les nostres pors i la finitud per decidir com assumim el final.


De moment, doncs, i mentre anem ajustant la cultura a les altres revolucions del nostre tgemps, és el moment de tornar a escoltar el bell desig de Jean ferrat:


com que hem de marxar, almenys que haguem pogut fruir del temps de les cireres!

Ah qu'il vienne au moins le temps des cerises

Avant que j'aie dû boucler mes valises

Et qu'on m'ait poussé dans le dernier train

(Ah, que vingui almenys el temps de les cireres, abans de fer les maletes i haver d’agafar el darrer tren)I






0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

El pitjor enemic del govern espanyol és l’estat espanyol

L’estat espanyol (com tots els estats del mon) és Leviathan: una bèstia poderosa encarregada de gestionar la societat segons els interessos dels que manen, sigui la classe dominant siguin les fraccion

Te'n recordes d'aquell mem?

El dimecres 25 d’abril el president Sánchez va dir que estava pensant en dimitir desprès que es filtrés una acusació contra la seva dona per un possible delicte de tràfic d’influències. Es va retirar

Recuperem la mili / Recuperemos la mili

(o Dios escribe recto con lineas torcidas) Versió catalana Les excelsament estúpides elits polítiques i corporatives europees estan reclamant  que torni la mili: volen recuperar els exèrcits obligator

Kommentarer


bottom of page