top of page

Les futbolistes del Barça són marxistes!

Actualizado: hace 4 días



versió catalana


Ves per on!: resulta que les superfutbolistes del superbarça que acaben de superguanyar la supercopa del supermón de superfútbol superfemenì són marxistes!

Wowww!.


Expliquem-ho:


el gran Marx (Groucho, evidentment) va dir allò de “tinc els meus principis, però si no agraden els puc canviar”.

Doncs això és el que ha passat:

Fa uns mesos, 15 jugadores de la seleccio espanyola del futbol (la majoria) van decidir no tornar a jugar a la selecció per dos motius: el tracte masclista i prepotent que hi rebien i les deficiències tècniques del seleccionador.

Semblava, doncs, que les futbolistes en qüestió tenien uns valors, defensaven uns principis, i per tant formulaven unes reclamacions que les impedien anar a guanyar la supercopa del supermón de superfutbol.

Ara bé, la supercopa del supermón és molt llaminera perquè dóna fama i glòria, publicitat i contractes publicitaris, i -last but not least- diners!

Per tant algunes de les 15 han fet cas a Marx (Groucho) i han canviat valors, principis i revindicacions per la fama i la glòria, i els diners i la publicitat i tota la pesca:

tenien els seus principis però com que no agradaven els han canviat.

I cap problema. Elles contentes (i famoses) i el personal feliç.

De manera que hem assistit a una alliçonadora paradoxa: les que s'han passat els valors, principis i reivindicacions “pel sursum corda i por donde la espalda pierde su nombre” son les bones, les positives, l'exemple a seguir.... mentre les que s'han mantingut fidels als principis, reividicacions, valors són les dolentes, les negatives, les “resabiades” (que es diu en castellà).

La coherència es castiga i la incoherència es premia


I això és un fet social absolutament normal: és l'anomia del Merton

El que han fet les futbolistes grouchomarxistes no és altra cosa que una lògica adaptació a l'anomia.


Què és L'anomia: tensió entre objectiu i mitjans.


La societat ens diu constantment que hem d’assolir uns objectius (per exemple triomfar a la vida, fer diners, o guanyar la copa del món) amb uns mitjans “normals” o “legítims” (per exemple treballant, respectant les normes, o essent fidels als valors i als principis i mantenint les reivindicacions).

I una societat és anòmica quan fa que hi hagi desequilibri entre objectius i mitjans, fent que sigui més important assolir els objectius que respectar els mitjans. Per exemple, és molt més important guanyar el mundial que ser fidel als valors o principis o reinvindicacions.

Per tant l’anòmica és la societat i no els individus (en aquest cas les individues). El que fan els individus (en aquest cas les futbolistes) és adaptar-s’hi, saltant-se els valors, principis i reividicacions per tal de guanyar la superpcopa del supermón.

I per què la societat és anòmica?:


per la preponderència del guany individual, és a dir per l'hegemonia del mode de producció capitalista que es basa precisament en el guany individual. De fet, tota societat on el mode de producció capitalista és l'hegemònic és una societat estructuralment anòmica.


Per posar un exemple amb l'economia, en un matxembrat anterior s'enunciava que “l'economia capitalista és estructuralment anòmica”, i es deia:

Un sistema econòmic basat en l’individualisme, la competència i la supervivència del més fort és estructuralment anòmic, perquè si es tracta de competir i guanyar, la pressió cap als objectius és tan gran que pot fer eliminar els mitjans. El sistema econòmic, doncs, és un factor estructural d’anomia perquè incrementa les probabilitats de fer trampa (per exemple la delinqüència utilitària consisteix en acceptar els objectius de l’èxit econòmic, saltant-se el respecte a les normes econòmiques).”

https://www.normalsidiferents.com/post/l-economia-capitalista-%C3%A9s-estructuralment-an%C3%B2mica-toma-ya

En el futbol (i l'esport en general), està passant exactament el mateix:


L’esport (ah l’esport!) s’ha industrialitzat i per tant s'ha professionalitzat. Ja no es tracta de participar sinó de guanyar. L’esportista d’avui es dedica professionalment a guanyar, i el seu treball professional es mesura per la victòria: si guanyen esportivament guanyen diners, fama i glòria, contractes publicitaris, etc etc.

En el cas del futbol aquesta tensió per assolir els objectius sense preocupar-se dels mitjans (és a dir per guanyar com sigui i al preu que sigui) explica l'increment de les petites i grans trampes: les pèrdues de temps, la teatralització de la violència, fins i tot les “faltes tàctiques” (tots trobem normalíssim fer faltes tàctiques, i elogiem tal o qual jugador per la seva habilitat per fer-les –que és com dir que tots trobem normalíssim fer “petits” actes delictius i elogiem el “petit” delinqüent en qüestió-)

L’esport i el futbol avui són tan anòmics com qualsevol altre sector econòmic.

Es , doncs, absolutament lògic el comportament grouchomarxista de les futbolistes del Barça: la societat els demanava guanyar la copa del món (i amb ella, diners, fama i glòria, contractes publicitaris, etc.) i per tant s'han saltat els principis, reivindicacions i valors: Aquest és el comportament normal a la nostra societat.

El que és extrany, increible, inadequat, inoportu, incomodador, a-normal i fora de tota lògica és que hi hagi hagut algunes futbolistes que s'hagin mantingut fidels als principis, reivindicacions i valors. Tot el respecte per a elles, tanmateix són anacròniques, estan fora del temps. Com cantava Raimon “no són d'eixe món”.

Malgrat tot, aquestes són les bones.


PostScriptum. Les superfutbolistes i el masclisme de la federació: no hi ha res com un bon enemic!




PostScriptum del PostScriptum: finalment sí que perdrem un moment parlant dels patètics masculinets que dirigeixen el futbol femení i del seu masclisme agressor i del seu abús de poder.


I es que el Luis Rubiales s’ha passat i li hem de dedicar unes línies a aquests masculinets i a les seves pràctiques abusives junt al seu llenguatge de “macho ibérico”. Tot el que ha vingut desprès del petó no consentit agreuja la situació, des de declaracions de dones que han treballat per a ell que han rebut un tracte vexatori, l’aplaudiment per part dels seus col·legues (entre els que es trobava l’entrenador de la selecció de futbol FEMENINA de fútbol) a la roda de premsa a la que en teoria anava a dimitir. S’ha de dir que a la roda de premsa es va dedicar a atacar al feminisme (“falso feminismo segons ell”) i a retractar-se com a víctima del succés.


Per tant, l’actitud de Rubiales manifesta la gran necessitat del feminisme a la societat, no solament perquè les seves paraules han estat fruit de la “cunyadesa”, sinó perquè a un context com va ser la final del mundial va tenir la idea de que donar un petó a la boca sense consentiment a una de les guanyadores no anava a tenir cap repercussió (i la pregunta del milió, què pot arribar a fer quan no hi ha càmeres?). I la repercussió és el punt d’inflexió, ja que el feminisme va més enllà de pensar si un acte tindrà unes conseqüències positives o negatives, va de tenir en compte (entre moltes altres qüestions) si l’altra persona vol rebre un petó o no, va de tenir en compte les seves emocions. I tornem a repetir, és prendre consciència dels nostres actes estiguem on estiguem i jutjar-nos fent anàlisi d’allò que diem, fem, i fins i tot pensem, el feminisme és un treball de introspecció també.


Dimitir és un nombre rus.


versión castellana


¡Vaya por dónde!: ¡resulta que las superfutbolistas del superbarça que acaban de superganar la supercopa del supermundo de superfútbol superfemenìno son marxistas!

Wowww!.

Expliquémoslo: el gran Marx (Groucho, evidentemente) dijo aquello de “tengo mis principios, pero si no gustan los puedo cambiar”.

Pues esto es lo que ha pasado:

Hace unos meses, 15 jugadoras de la selección española del fútbol (la mayoría) decidieron no volver a jugar en la selección por dos motivos: el trato machista y prepotente que recibían y las deficiencias técnicas del seleccionador.

Parecía, pues, que las futbolistas en cuestión tenían unos valores, defendían unos principios, y por tanto formulaban unas reclamaciones que les impedían ir a ganar la supercopa del supermundo de superfútbol.

Ahora bien, la supercopa del supermundo es muy apetitosa porque da fama y gloria, publicidad y contratos publicitarios, y ¡last but not least- dinero!

Por consiguiente, algunas de las 15 han hecho caso a Marx (Groucho) y han cambiado valores, principios y reivindicaciones por la fama y la gloria, y el dinero y la publicidad y todo lo que cuelga:

tenían sus principios pero como no gustaban les han cambiado.

Y ningún problema. Ellas contentas (y famosas) y la gente feliz.

Así que asistimos a una aleccionadora paradoja: las que se han pasado los valores, principios, y reivindicaciones “por el sursum corda y por donde la espalda pierde su nombre” son las buenas, las positivas, el ejemplo a seguir; mientras que las que se han mantenido fieles a los valores, los principios, y las reivindicaciones son las malas, las negativas, las "resabiadas" .

La coherencia se castiga y la incoherencia se premia

Y esto es un hecho social absolutamente normal: es la anomia de Merton


Lo que han hecho las futbolistas grouchomarxistas es una lògica adaptació a l'anomia.

Qué es la anomia: tensión entre objectiu i mitjans.

La sociedad nos dice constantemente que tenemos que conseguir unos objetivos (por ejemplo triunfar en la vida, enriquecernos, o ganar la copa del mundo) con unos medios “normales” o legítimos (por ejemplo respetando las normas, trabajando o siendo fieles a los valores/principios/reivindicciones) .

Y una sociedad es anómica cuando desequilibra objetivos y medios, haciendo que sea más importante alcanzar los objetivos que respetar a los medios. Por ejemplo, es mucho más importante ganar el mundial que ser fiel a los valores, principios o reivindicaciones.

La anómica es la sociedad y no los individuos (en este caso las individuas). Lo que hacen los individuos (en este caso las futbolistas) es adaptarse a lo que pide la sociedad, saltándose los medios (es decir los valores, principios, y reivindicaciones) para alcanzar los objetivos (ganar la supercopa del supermundo).


¿Y por qué la sociedad es anómica?: por la preponderencia de la ganancia individual, es decir por la hegemonía del modo de producción capitalista que se basa precisamente en la ganancia individual.

De hecho, toda sociedad en la que el modo de producción capitalista es el hegemónico es una sociedad estructuralmente anómica.

Por poner un ejemplo, en un matxembrat anterior se enunciaba que “la economía capitalista es estructuralmente anómica” y se decía:

“Un sistema económico basado en el individualismo, la competencia y la supervivencia del más fuerte es estructuralmente anómico, porque si se trata de competir y ganar, la presión hacia los objetivos es tal que puede eliminar los medios normales. El sistema económico, pues, es un factor estructural de anomia porque incrementa las probabilidades de hacer trampa (por ejemplo la delincuencia utilitaria consiste en aceptar los objetivos del éxito económico, saltándose el respeto a las normas económicas).”

https://www.normalsidiferents.com/post/l-economia-capitalista-%C3%A9s-estructuralment-an%C3%B2mica-toma-ya

En el fútbol (y el deporte en general), está ocurriendo exactamente lo mismo:


El deporte (¡ah el deporte!) se ha industrializado y por tanto se ha profesionalizado. Ya no se trata de participar sino de ganar. El deportista de hoy se dedica profesionalmente a ganar , y su trabajo profesional se mide por la victoria: si ganan (deporte), ganan (dinero, honor y gloria, contratos publicitarios, etc etc)

En el caso del fútbol esta tensión para alcanzar los objetivos sin preocuparse de los medios (es decir ganar como sea y al precio que sea) explica el incremento de las pequeñas y grandes trampas: pérdidas de tiempo, violencia, incluso las “faltas tácticas” (parece normalísimo hacer faltas tácticas, y elogiamos a tal o cual jugador por su habilidad para hacerlas –que es como decir que todos encontramos normalísimo hacer “pequeños” actos delictivos y elogiamos al “pequeño” delincuente en cuestión-)


El deporte y el fútbol son hoy tan anómicos como cualquier otro sector económico.


Es, pues, absolutamente lógico el comportamiento grouchomarxista de las futbolistas del Barça: la sociedad les pedía ganar la copa del mundo (y con ella, dinero, honor y gloria, contratos publicitarios, etc.) y por tanto se han saltado los principios , reivindicaciones y valores: Éste es el comportamiento normal en nuestra sociedad.


Lo extraño, increíble, inadecuado, inoportuno, incomodador, a-normal y fuera de toda lógica es que haya habido algunas futbolistas que se hayan mantenido fieles a los principios, reivindicaciones y valores. Todo el respeto para ellas, sin embargo son anacrónicas, están fuera del tiempo. Como cantaba Raimon "no son d'eixe món".

Sin embargo, ellas son las buenas.


PostScriptum. Las superfutbolistas y el machismo de la federación: ¡no hay nada mejor que un buen enemigo!

N


PostScriptum del PostScriptum: finalmente sí que perderemos un momento hablando de los patéticos masculinitos que dirigen el fútbol femenino y de su machismo agresor y de su abuso de poder.


Y es que Luis Rubiales se ha pasado y le tenemos que dedicar unas líneas a estos masculinitos y a sus prácticas abusivas junto a su lenguaje de macho ibérico. Todo lo acontecido después del beso no consentido agrava la situación, desde declaraciones de mujeres que han trabajado para él las cuales han recibido un trato vejatorio, hasta los aplausos por parte de sus colegas (entre los cuales se encontraba el seleccionador de la selección FEMENINA de fútbol) en la rueda de prensa en la que en teoría iba a dimitir. Es necesario decir que en la rueda de prensa se dedicó a atacar al feminismo (“falso feminismo” según él) y a retractarse como víctima de lo sucedido.


Por lo tanto la actitud de Rubiales manifiesta la gran necesidad del feminismo en la sociedad, no solamente porqué sus palabras han sido fruto del cuñadismo, sino porqué en un contexto como fue la final del mundial tuvo la idea de que dar un beso sin consentimiento a una de las ganadoras no iba a tener repercusión alguna (y la pregunta del millón, ¿qué puede llegar a hacer cuando no hay cámaras?). Y la repercusión es el punto de inflexión, ya que el feminismo va más allá de pensar si un acto tendrá unas consecuencias positivas o negativas, va de tener en cuenta (entre otras muchas cuestiones) si la otra persona quiere recibir un beso o no, va de tener en cuenta sus emociones. Y volvemos a repetir, es tomar conciencia de nuestros actos estemos donde estemos y juzgarnos haciendo un análisis de aquello que decimos, hacemos e incluso pensamos, el feminismo es un trabajo de introspección también.


Dimitir es un nombre ruso.

0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

versió catalana Societat de consum: qui avui no viatja és un pringat. I com que avui les vacances són sagrades, els viatges turístics són el millor truc per consumir (i fer les fotos corresponents per

versió catalana El 23 de Juliol (2023) vam tenir unes ereccions legislatives a Espanya que mereixen una doble anàlisi: 1.- per què la dreta no va guanyar de carrer (tal com tothom, fins i tot aquest m

bottom of page