top of page

No es l’amnistia, son els catalans / No es la amnistía, son los catalanes

Actualizado: 24 oct 2024


versió catalana

 

“El Supremo prevé llevar al TC la ley de amnistía, al ser el único que puede determinar si es constitucional. La Sala Segunda y el juez Llarena descartaron aplicar la medida de gracia a la malversación”,

 

 Faves comptades: està confirmat que l’anticatalanisme dona vots a Espanya i podem afirmar sense cap mena de dubte que a l’hora de votar els espanyols voten els partits que critiquen/ataquen/ridiculitzen/menystenen... odien Catalunya i els catalans (odien sí, hem de fer servir aquesta paraula gruixuda per no seguir-nos enganyant amb eufemismes). ¡A por ellos!.

Per tant, en general i en termes de probabilitat, els espanyols odien Catalunya i els catalans.

Una altre assumpte és, que també en general i en termes de probabilitat, els catalans s’hi tornin.

Ni la convivència ni la “conllevancia” de l’Ortega Y Gasset:  ¡A por ellos!. I aquest odi es manifesta amb l’assumpte de l’amnistia. El que emprenya als espanyols no és l’amnistia (d’amnisties n’hi ha, n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre), sinó que l’amnistia sigui per als catalans. ¡A por ellos!..

 

I d’on ve aquest odi, carai?

El podem rastrejar en

  • la història (des d’Isabel i Fernando al comte-duc d’Olivares i a la guerra de Secessió amb el Decret de Nova Planta, per no parlar de la guerra civil i el franquisme)

  • Potser també en la dimensió econòmica de la història (Catalunya va intentar dur a terme una fràgil revolució burgesa en el desert d’una espanya feudal/senyorial).

  • Fins i tot en la vida quotidiana (la cultura: l’estil de vida) que també provoca distància perquè tothom accepta- catalans inclosos- que els catalans pixem colònia, som els millors, som estupendus,  i  estem encantats d’haver-nos conegut .

  • Àdhuc en la psicoanàlisi col·lectiva (algú hauria d’estudiar si la pulsió de mort dels espanyols contra els catalans té arrels en algun complex d’inferioritat espanyol ).

  • Menyspreu (menyspreu, sí senyor!) perquè els catalans son uns fenicis covards en front de l’heroisme espanyol de la “honra sin barcos” i “los españoles somos así, señora”. Menyspreu també perquè som insolidaris amb Espanya i només pensem en la pela

  • I l’enfadada perplexitat per la tossuda voluntat de mantenir la llengua  (és curiós que un poble covard tingui la valentia quotidiana  de salvar la llengua cada dia, a cada casa, de pares a fills, al camp i a les ciutats,  durant tants i tants anys...).

¡A por ellos!.

 

El procés tampoc ha ajudat.

El procés ha confirmat els pitjors presagis dels espanyols i ha accentuat l'odi i la malvolença. I encara més perquè els catalans hem fet trampa  i hem comès quatre errors garrafals (un per estructura)

 

La trampa ha estat l’anomia: voler els objectius saltant-nos els mitjans. L’objectiu era la independència i el mitjà hauria d’haver estat senzillament la democràcia: no n’hi va haver ni en la relació amb els espanyols ni en la relació entre els mateixos catalans.

 

Els quatre errors (que probablement han vingut marcats per l’anòmia):

·         Demogràficament hem tingut massa pressa (ja ho diu la dita: “qui et dona pressa “algo” et pren”) perquè hauríem hagut d’esperar una generació fins la desaparició de la generació de la immigració dels 60/70 del segle passat (la generació que te més lligams sentimentals amb Espanya).

·         Econòmicament hem sigut babaus que ens hem pensat que podríem ser autosuficients i atractius per al capital: el resultat ha estat la pèrdua d’empreses i capital humà.

·         Políticament dos errors: d’una banda la nostra ingenuïtat ens ha fet creure que Europa ens esperava (no hem entès que Europa és un club d’estats i que no està per independències quan es tracta d’un estat amic), i el segon error absolutament garrafal és haver pensat que l’estat espanyol era de pissarrí i no haver entès que és Leviathan: un mostre poderós.

·         Culturalment en cap moment hem tingut el domini del relat per què els grans mitjans de comunicació de masses (excepte els que depenen de la Generalitat) ens van donar l’esquena.

 

 

Ara be:

Més enllà de l’odi i dels errors propis, l’enrenou de l’amnistia és un indicador social d’un fet o problema o assumpte molt més greu/important/seriós/preocupant 

sobre el que potser no hi pensem gaire:

 

Espanya és un país mal fet i una societat fallida:

 

Som una societat que arriba al segle XXI sense haver fet ni la revolució burgesa, ni haver resolt l’hegemonia de classe, ni haver consolidat una base industrial i una cultura de treball (seguim dedicant-nos a llepar servilment el cul dels turistes). Amb un profund desequilibri entre un centre hipertrofiat i xuclador de recursos, un desert (la España vaciada), i unes perifèries mal encaixades. Per descomptat, doncs, tampoc hem resolt gens ni mica l'articulació territorial. País mal fet i societat fallida vol dir que som un país dèbil i una societat fràgil.

 

Els espanyols som, doncs, una gent

·         necessitada de gestes i gestos de força i heroisme i fortalesa (justament el que no tenim: “dime de lo que alardeas y te diré de lo que careces”)

·         i per tant amb por, temor, pavor a la ruptura (com més dèbils som, més pànic tenim a la  desaparició i/o la destrucció).

 

I, per parlar de l’estat espanyol, aquesta fragilitat l’afecta: no és que l’estat espanyol sigui un estat fallit (i ara!) és que és l’estat d’una societat fallida, mal feta. Per tant, és un estat dèbil -no fallit-.

Si els estats son els consells d’administració de la classe dominant, i la classe dominant és dèbil  -o inexistent-,

·         els estats són  dèbils (per tant  amb una permanent tendència a l’agressivitat i al "monopoli de la violència")

·         i enlloc de ser els gerents de la societat son espai de conflicte de les diverses fraccions dels grups (classes) dominants.

 

Es el que passa a Espanya, on el principal enemic del govern espanyol és la resta de l’estat espanyol.

 

Per això els catalans, i la voluntat de separació d’un percentatge important de catalans, fa tanta por i genera tant d’odi: perquè és un indicador de la debilitat del país i de la fragilitat de la societat espanyola

 

Per tant, com va dir el general Espartero:  “Pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada cinquanta anys” (i qui diu Barcelona, pot dir Catalunya)

¡A por ellos!

 

 

versió castellana


Como está confirmado que el anticatalanismo da votos en España, podemos afirmar sin lugar a duda que los españoles odian a los catalanes (odian, sí, debemos utilizar esta gruesa palabra para no seguirnos engañando con eufemismos). ¡A por ellos

 Ni la convivencia ni la “conllevancia” de Ortega Y Gasset: ¡A por ellos!

 Y ese odio se manifiesta claramente en el asunto de la amnistía. Lo que cabrea a los españoles no es la amnistía (amnistías las hay, las ha habido y las habrá siempre), sino que la amnistía sea para los catalanes.

¡A por ellos!

 

 ¿Y de dónde viene este odio, caray?

 Lo podemos rastrear

  • En la historia (desde Isabel y Fernando al conde-duque de Olivares y a la guerra de Secesión con el Decreto de Nueva Planta).

• Quizás también en la dimensión económica de la historia (Cataluña hizo una frágil revolución burguesa en el desierto de una españa feudal/señorial).

 • Incluso en la cultura (los catalanes meamos colonia, somos estupendos, y estamos encantados de habernos conocido).

• Hasta en el psicoanálisis colectivo (la envidia de los españoles explica su pulsión de muerte contra los catalanes).

• En el desprecio porque los catalanes son unos fenicios cobardes frente al heroísmo español de la “honra sin barcos” y “los españoles somos así, señora”. Desprecio también porque somos insolidarios y solo pensamos "en la pela"

• Y la tozuda voluntad de mantener la lengua (es curioso que un pueblo tan cobarde tenga la valentía cotidiana de salvar la lengua cada día, en cada casa, de padres a hijos, en el campo y en la ciudad, durante tantos y tantos años... ).

¡A por ellos!

 

El ¨procés” tampoco ha ayudado.

 El "procés" ha confirmado los peores presagios de los españoles y ha acentuado el odio y el desamor. Y encima, los catalanes hemos cometido cuatro errores garrafales (uno por estructura)

• Demográficamente hemos tenido demasiada prisa porque habríamos tenido que esperar a la desaparición de la generación de la inmigración de los 60/70 del siglo pasado.

• Económicamente hemos sido bobos al pensar que podríamos ser autosuficientes y atractivos para el capital.

• Políticamente nuestra ingenuidad nos ha hecho creer que Europa nos esperaba y que el estado español era filfa.

• Culturalmente en ningún momento hemos tenido el dominio del relato.

 

Ahora bien

 Más allá del odio y de los errores propios, el revuelo de la amnistía es un indicador social de un hecho o problema o asunto mucho más grave/serio/preocupante/importante sobre el que quizás no queremos pensar mucho:

 

España es un país mal hecho y una sociedad fallida:

 

Somos una sociedad que ha llegado al siglo XXI sin haber hecho ni la revolución burguesa, ni haber establecido la hegemonía de clase, ni haber construido unas estructuras productivas propias, ni una cultura de trabajo (seguimos cuidando servilmente a los turistas). Con un profundo desequilibrio entre un centro hipertrofiado y un país vaciado ("La España vaciada). Y por supuesto, sin haber resuelto lo más mínimo la articulación territorial.

País mal hecho y sociedad fallida  significa que somos un país débil y una sociedad frágil.


Los españoles somos, pues, una gente

  • necesitada de gestas y gestos de fuerza y heroísmo y fortaleza (justamente lo que no tenemos: “dime de lo que alardeas y te diré de lo que careces”)

• y por tanto con un miedo, temor, pavor a la ruptura (cuanto más débiles más temor a la desaparición/destrucción).

 


Refiriéndonos al estado español, esta fragilidad le afecta: no es que el estado español sea un estado fallido (¡de ninguna manera!) es que es el estado de una sociedad fallida, mal hecha. Por tanto, es un estado débil -no fallido-.

 Si los estados son los consejos de administración de la clase dominante, y la clase dominante es débil -o inexistente-,

• los estados son débiles (por tanto, con una permanente tendencia a la agresividad y "al monopolio de la violencia")

• y en lugar de ser los gerentes de la sociedad, son espacio de conflicto de las diversas fracciones de los grupos (clases) dominantes.

Es lo que ocurre en España, donde el principal enemigo del gobierno de España es el resto del estado español.

 

Por eso los catalanes, y la voluntad de separación de un porcentaje importante de catalanes, atemorizan y generan tanto odio: porque son un indicador de la debilidad del país y de la fragilidad de la sociedad española

 

Por tanto, como dijo el general Espartero: “Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años (y quien dice Barcelona, bien puede decir Cataluña)

 

¡A por ellos!

 

 

 

0 comentarios

Entradas recientes

Ver todo

Comments


  • Facebook - Círculo Negro
  • Twitter - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
Subscriu-te al nostre blog!

Fet!

© 2020 Normals i Diferents

bottom of page