Pandèmia: el desconfinament (II)

Actualizado: ago 5


3 Conseqüències: llibertat i desconfiança en els governs

Amb el desconfinament ha tornat la venta per fascicles, però aquest cop de la llibertat, a mode d’anunci: “esta semana sale la primera dosis de libertad, franjas horarias para salir a la calle”… “¡Tercera semana! Se abren los bares, ve y consigue tu cerveza fresquita tan anhelada.”. Només faltava Planeta Agostini anunciant les fases. Creiem que és adient parlar de dos tipus de persones (sí, al món hi ha dos tipus de persones, les que diuen que hi ha dos tipus de persones i les que no) davant el desconfinament, les cautes i les incautes, i és a les cautes on està l’esperança que els rebrots siguin més controlats.

Però considerem un altre cop la llibertat de la que tractàvem a altres matxembrats, la falsa il·lusió d’aquesta llibertat, ja que si en matxembrats anteriors dèiem que la llibertat es donava pels calers que tenies, aquesta llibertat que estem experimentant ara la tenim perquè no podem ser lliures econòmicament, sinó segurament seguiríem en quarantena, o ENS haguessin tancat abans.

A més a més, faltarà veure quines repercussions tenen aquests tres mesos que ens hem vist privats de “llibertat”, de poder abraçar a la família i persones amigues, de poder esbargir-nos sense pensar massa en que pot comportar, on les criatures (si aquelles de les que sempre ens queixem tant) no han estat en contacte amb altres criatures… què passarà? Com repercutirà tot això? Ah! I el sexe expressiu, que en fem d’això? Perquè si el virus se suposa que es contagia per la boca… nos ens podrem fer petons ni fer servir la llengua? I les tapes? Les famoses tapes que caracteritzen Espanya… que en fem amb elles? Ja no podrem compartir plats? Perquè clar… Aquí tots som potencials focus de contagi, i per tant sospitoses i sospitoses…

També podem formular una hipòtesi que complementa el que ja hem exposat de per què la gent no fa cas a les advertències de les institucions, provocant així el rebrot del virus que, per altra part, semblava evident en un món tan interconnectat i amb un pes tan pronunciat de l'estructura econòmica.

Apuntaria cap a la desconfiança cap a les institucions. Fake news i conspiranoia competeixen amb força amb la versió oficial que ens arriba de les institucions. Part de la població creu que les institucions ens enganyen sistemàticament, fins al punt que hi ha gent que no creu que això del virus existeixi o que no sigui tan greu. No ens oblidem que estem en un món on existeixen els terraplanistes. En el fons de tot roman la idea de veritat deformada.

4.- nova normalitat: contradiccions

Normals i diferents: és fantàstica l’expressió “nova normalitat”: ara el normal torna a ser sortir/treballar/moure’s (tot això ha estat diferent durant quasi quatre mesos)... però “no com abans”, i la novetat consisteix en el límit. La “nova normalitat” és la vella normalitat limitada (limitem la distància, limitem els abraços, limitem la confiança en l’altre) sempre que no afecti l’economia (no limitem el treball i ni limitem el turisme)...... i al las! la limitació lliga molt malament amb l’hedonisme que teníem perque`l’hedonisme és omnipotent (ho hem de poder disfrutar tot). Per tant, entre la importància de l’economia i la dificultat de la limitació….. podem esperar qualsevol cosa (conflicte, cacau, baralla, disturbi, merder, queixa i queixes..... i com que els governs l’han cagat: “piove: porco governo”).

El desconfinament ens desperta pensaments contradictoris, per un cantó la por ha calat, i per tant la sensació d’anar pel carrer evitant qualsevol contacte personal, tothom amb mascareta (excepte als locals de restauració… clar, com menjariem i beuriem si no?), i a més paranoïcs i paranoiques pensant en mantenir la distància. La nostre societat, si per alguna cosa es caracteritzava, era precisament pel contacte físic, per l’afecte mostrat de manera física… i ara ens veiem negats d’aquest, amb tota la repercussió que això porta.

I en aquesta nova normalitat limitada, fa dies que li anem donant voltes a una reflexió sobre la responsabilitat dels “normals”. Durant el confinament, i també ara, han sorgit els famosos policies de balcó. A tothom ens semblen molt antipàtics i estem d’acord en engegar-los (i alguns s’ho mereixen realment) però oju! no estem abusant d’aquest desig de llibertat? ens estem oblidant que vivim EN SOCIETAT i que , per tant, mai serem lliures i que allò que fem, pot perjudicar els del voltant?

No fa tant que el pensament comú era que “no ens havíem de ficar en coses dls altres” així que, si sentiem una parella barallant-se, (i permeteu-me l’eufemisme), no dèiem res perquè no voliem ficar-nos. Perque és antipàtic fer de policia. Pero si no haguèssim canviat això, avui dia no seriem tan conscients que tenim un problema estructural amb la violència de gènere i que ens hem de implicar per lluitar en contra. El mateix amb una agressió de qualsevol tipus o amb comportaments incívics fins i tot.

Ens molesta que ens diguin el que hem de fer, pero.. si ens molesta, llavors hauriem de tenir comportaments exemplars, i no és el cas. La festa dels descerebrats que tenim al costat de casa, també pot costar que se’ns acabi confinant també a nosalres. Per tant, ¿no tenim dret a dir-los que no facin el gilipolles ja que, lamentablement anem en el mateix barco?. La nostra societat no està preparada per deixar-nos volar lliures com volem i per tant, és necessari que, dintre dels límits del respecte i bones formes, ens recriminem les males actuacions i per tant ens posem i demanem al del costat QUE ES POSI LA PUTA MASCARETA!


  • Facebook - Círculo Negro
  • Twitter - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
Subscriu-te al nostre blog!

© 2020 Normals i Diferents