Pandèmia i gestió social del sexe (II)

Actualizado: ago 5



LA DIFÍCIL GESTIÓ DE LES DIFERÈNCIES

El sexe ha passat de ser utilitari a ser expressiu. Canvi, doncs de normalitat, però ens apareixen diferències: Per exemple, dins aquesta nova realitat, però, també sorgeix una nova forma de sexe que és UTILITARI I NO EXPRESSIU: ELS TREBALLADORS SEXUALS. No necessàriament ni únicament la prostitució. Si a dia d’avui hem acceptat que el sexe és salut, de quina manera es proporcionarà sexe a aquelles persones que no en poden tenir? Persones malaltes, discapacitades,... Com gestionarem socialment això? Amb quins valors xocarà? Qui voldrà fer aquesta feina?. Podem estar super a favor d’aquesta forma de sexe, però no tenim ni idea de com portar-la a terme.

D’altra banda, la gestió del sexe a la nostra societat és expressiu i, per tant, les pràctiques que no tenen com a finalitat la reproducció no són quelcom "diferents", facilitant l'emergència de noves sexualitats. Tanmateix, sembla que L'EXPRESSIVITAT DEL SEXE DELS QUE ES PASSEN DE DIFERENTS MOLESTA I/O FA POR. L'homosexualitat l'hem entès. La bisexualitat/asexualitat no tant. No concebem la sexualitat més enllà del pol hetero i el pol homo. L’entenem en termes absoluts. El sexe expressiu és una “faena” pel control social i per qualsevol pretensió de classificació. Sexe expressiu sí, però sempre que la societat l'entengui i l’estructura pugui exercir el seu control.

En aquest intent d'enteniment d'allò diferent es troben els pedòfils, que miren d’establir relacions de minoria [p. ex als Països Baixos fa poc existia un partit polític de defensa dels pedòfils (Partido de la Caridad, la Libertad y la Diversidad)].

Podem provar de fer una anàlisi de la difícil gestió del les opcions sexuals diferents, agafant aquest cas com exemple.

Què passa amb la gestió social del sexe amb nens:

A les societats d’alta natalitat, els nens són un bé abundant i tenen poc valor (treball infantil, esclavitud infantil, explotació infantil, soldats infantils, l’infanticidi pot ser normal, i pel que fa al sexe: follen i son follats)

A les societats de baixa natalitat, els nens són un bé escàs i tenen molt valor: són protegits (i hi ha un grapat d’empresaris morals que se’n carreguen: psicòlegs i pedagogs, i educadors i treballadors socials, i papes i mames). Per tant: no treball infantil, no esclavitud infantil (i quan n’hi ha es denuncia), no explotació infantil (i quan n’hi ha es denuncia), no soldats infantils(i quan n’hi ha es denuncia) , l’infanticidi és delicte, i el sexe... ah el sexe!!!. La gestió social fa que el sexe amb nens sigui una opció diferent molt depreciada, desviada, criminalitzada (criminalitzadíssima) i delinqüència.

La nostra hipòtesi sociològica és que la persistència i la potencia de la gestió utilitària (sobre tot la moral sexual) que té mal rotllo amb el sexe perquè el sexe és lleig/brut/dolent aprofita que els nens són un bé escàs per protegir-los també del sexe. Assumim socialment que el sexe és lleig/brut/dolent com el treball, l’esclavitud, l’explotació i la guerra, i per tant s’ha de protegir els nens d’aquesta cosa lletja/bruta/dolenta.


Un indicador és el llenguatge, que mai és neutral, i els termes que fem servir per parlar-ne. Per exemple diem “parafília”: 
 
La trampa del terme “parafilia”. Es un terme que té un doble biaix : el “para” i el “filia” 
Biaix a) el prefixe “para” es depreciador (o fins i tot criminalitzador): per veure-ho, mirem que diuen del prefixe para el diccionari de la RAE i la definició de la wikipedia: 
“significa 'junto a', 'semejante a', 'al margen o en contra de'. Paradoja, paráfrasis, paramilitar, parafarmacia, parapsicología”. (diccionari de la RAE)
El prefijo para  deriva del griego παρά-, pará: ‘al margen de’, ‘junto a’ o ‘contra’. Indica que el sufijo de éste ha de referirse que está "contra él", "junto a él" o "al margen de él". Algunos ejemplos de palabras que incluyen este prefijo son: Paranormal: está al margen de lo catalogado como normal, o en contra de lo que se considera normal; Paramilitar: personas u organismos que están al margen del reglamento militar. (wikipedia)
Per tant, la cosa a la que ens referim amb el prefixe “para” és xunga
Biaix b) el “filia”és l’amor:
D’una banda, posar junts “para” i “filia” fa que el terme condueix a les emocions i no a l’anàlisi, i a unes emocions depreciadores perquè “parafilia” vol dir que “no s’arriba a l’amor”. Emocionalment interessa lligar sexe i amor per deslegitimar l’opció sexual diferent.
I d’altra banda,  ni necessàriament el sexe va lligat a l’amor ni necessàriament l’amor va lligat al sexe  (de fet, la historia universal de la gestió utilitària del sexe des de que el món és món no ha comptat mai amb l’amor: comptaven el patrimoni, o l’interes o la conveniencia o la necessitat…. No pas el que avui entenem per amor).
En fi i en síntesi, segons el Diccionari de la RAE: “parafilia es desviación sexual”

A partir d’aquesta hipòtesi ens plantegem i mirem d’explicar tant el marc legislatiu com la vivència social:

El marc legislatiu:

A Espanya la possibilitat de "normalitzar" aquest tipus de pràctiques és poc probable. La tendència sembla que és a la repressió. L'edat de consentiment sexual durant els últims anys s'ha anat pujant, darrerament de 13 a 16. Si el legislador, representant hipotètic de la voluntat de la societat, fa incompatibles infància i sexe (amb adults, sí permès amb joves pròxims en edat), existint consens social al respecte, només es pot esperar la criminalització i definició com a delinqüència. Podríem comparar l'estructura social d'aquells països que tenen una edat de consentiment més baixa (p. ex. Argentina amb 13 o Alemanya amb 14) i aquells amb l'edat de consentiment més alta (p. ex. Malta o Bolívia amb 18). Curiós/sorprenent que Xile té edats de consentiments diferents per heterosexuals (14 anys) que per homosexuals (18 anys). Més curiós/sorprenent que faci lo mateix un Estat membre de la UE (Grècia).

La vivència social

D’una banda, la necessitat de trobar “una base ètica” amb el que fonamentem la criminalització del pedòfil: els infants (o menors) no tenen ús de raó, per tant no poden decidir, per tant se’ls ha de protegir, i com que són un bé estratègic, se’ls ha de protegir. Per exemple, el límit d’edat totalment arbitrari. Podriem afirmar que abans ja hi pot haver certa maduració per escollir (sempre en un escenari de 0 coacció/abús). Essent així, quin és el mínim?

Per tant,

reconeixem que el sexe continua sent tabú en la nostra societat i moltes altres, es un fet. Tant que des de les nostres normes i valors creiem que s'ha de vetar el sexe a algunes persones per protegir-les. Per exemple als nens, que a demés son un bé estratègic en la nostra societat. Avui dia, parlar de la sexualitat de nens i nenes sona com una monstruositat i no és estrany, ja que coneixem casos que ens repugnen i estem d'acord en condemnar-los amb molta energia i amb molt de fàstic.

Dit això, quan expliquem els nostres motius per protegir/negar els nens i nenes aquesta part de la seva vida, som incapaços de deslligar el sexe d'un exercici d’abús. Molts cops amb raó. Però els nens i nenes tenen sexualitat i la volen gaudir. Tenim dret a negar-se la i punt? els fem un favor amb això? quins problemes els pot portar aquest paternalisme i aquesta privació?

No naixem amb un manual d’ètica sota el braç, som les persones adultes qui inculquem les nostres creences en les criatures nouvingudes, així, els fem veure el sexe com una cosa bruta i vergonyosa de la que han de fugir, i que han d'amagar. A vegades amb mètodes autoritaris i fent-los sentir culpables per buscar plaer explorant el seu cos.

No fa tant que una persona que volia tenir sexe amb persones del mateix sexe era catalogat com un malalt, de la mateixa manera que ho és avui dia un pedòfil. Ens pot avergonyir haver estat en algun moment de les nostres vides part d'aquesta normalitat que feia la vida impossible a persones homosexuals, l’únic delictes de les quals era estimar persones que algú (la providència? Déu? Un senyor ràndom?) havia escrit que no podia estimar. I és per això que els sociòlegs sempre em plantegem una visió diferent sobre tot. Ens preocupa molt trobar-nos amb la majoria perquè sovint pensem que se’ns està escapant alguna cosa.

A dies d'ara, doncs, ens sembla una monstruositat mesclar nens i sexe, sobretot amb adults, però, i si poguéssim deslligar el sexe de l’abús? en una societat feminista, es a dir, lliure de dominació i de violència, que els adults tinguessin sexe amb nens (i això no implica necessàriament practiques com la penetració (recordem que encara que tinguem una visió coitocèntrica derivada del control masculí, no vol dir que el sexe es redueixi a això, ni molt menys) podria aportar-los coses ben positives. Creixerien més lliures, i segurament amb una educació emocional molt millor que la nostra, que és de pena.

Tenim molt clara la violència que implica el sexe, però no ens plantegem la violència de portar-los al cole amb un munt de desconeguts i no preocupar-nos mai per si estan be, si est troben a gust amb aquests o si voldrien estar en un altre lloc, amb altres persones, i fent qualsevol altra cosa. Els mutilem aquesta part de decisió. Sovint diem que no son capaços de prendre decisions. Som els adults i les adultes capaces de prendre sempre bones decisions? diríeu que tothom que coneixeu, escolteu, etc.. té suficient bon criteri per prendre les seves decisions? protegim els nens o els tanquem en una gàbia d'or que ens agrada a nosaltres per la nostra tranquil·litat?. Per tant, no sembla tan estrany que en una societat futura que no sabem si arribarem a veure, el sexe no estigui vetat per els nens i nenes. I en qualsevol cas, la reflexió més important que hem de fer és sobre l'enteniment que tenim en el segle XXI del sexe com una cosa bruta, de dominació i d'abús, i com de necessari és que avancem cap a una societat igualitària en que el sexe no sigui una amenaça per ningú.

  • Facebook - Círculo Negro
  • Twitter - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
Subscriu-te al nostre blog!

© 2020 Normals i Diferents