Pandèmia, una mica de macrosociologia (I)

Actualizado: may 31

Els sociòlegs i el coronavirus La sobtada irrupció del coronavirus ha afectat la salut i la vida de milers d’éssers humans, i ha tingut un potentíssim impacte en la societat. Las persones que fem aquest blog, que només som sociòlegs o criminòlegs i no epidemiòlegs ni experts en salut pública, volem aportar la nostra reflexió per tal d’entendre millor la repercussió social de la pandèmia. La reflexió que aportem fa servir les dues perspectives del nostre ofici: la micro i la macro,

La perspectiva micro, que explica l’acció social dels individus, ens permet entendre l’impacte de confinament en les nostres vides,

La perspectiva macro, que explica l’estructura social, ens permet entendre l’impacte de la pandèmia en l’organització de les nostres societats.

L’anàlisi, doncs, del confinament (micro) i de la pandèmia (macro) constitueix la nostra aportació com a sociòlegs.​ ​Amen et cum spiritu tuo, et tariro tariro


Així, el segon matxembrat l’hem construït posant en comú les nostres reflexions d’urgència sobre la pandèmia des de la perspectiva macrosociològica, completant així l’enfocament microsociològic amb que hem analitzat el confinament.

Us oferim el resultat d’aquesta posta en comú, que consta de 8 anàlisis.


  1. Una reflexió inicial sobre la sotragada col·lectiva que la pandèmia ha comportat en la nostra organització social. Es tracta d’un sotrac monumental que ha rebregat l’acció dels individus (vegeu les anàlisis sobre el confinament) i ha desquajaringat tota l’estructura social sencera. Començant perquè:

  2. La sotragada és un enorme indicador dels límits que té el creixement de l'espècie humana. Som l’espècie exagerada: ens hem cregut que el planeta terra era nostre i que podíem envair i eliminar els hàbitats dels altres éssers amb qui el compartim.

  3. Pandèmia normals i diferents. La sotragada impacta en la desigualtat social, per tant en el poder i els seus exercicis, i en conseqüència ha trastocat normalitats i diferències i per tant les relacions entre normals i diferents.

  4. Les tres anàlisis anteriors ens porten a l’assumpte més específic del nostre ofici: l’estudi de l’estructura social. Hem fet un grapat de reflexions sobre l’impacte de la pandèmia en l’estructura social, diferenciant cada un de les seves quatre parts: la població, l’economia, la política, i la cultura.

  • Pandèmia i població: inicialment el poder de la vida s’ha imposat al poder de l’economia i es confirma el canvi en l’estructura edat: molts vells (bé abundant: sobremortalitat) i pocs nens (bé escàs: els primers del desconfinament).

  • Pandèmia i economia: l’aturada general i l’economia de guerra estan fent redescobrir la importància dels treballs de cura i obrint la porta a formes d’organització del treball més flexibles, com per exemple el teletreball.

  • Pandèmia i política: la pandèmia ha evidenciat la fragilitat de l’estat, que en lloc de ser la institució que gestiona la vida col·lectiva ha esdevingut un ring per a la lluita política “por tierra, mar y aire”.

  • Pandèmia i cultura: Sembla que se’ns ha acabat l’hedonisme (almenys per una estona) i està emergint un estil de vida de desconfiança de l’espai públic i dels altres que hi transiten.

5. Després de la relació de la pandèmia amb l’estructura social, hem reflexionat sobre els canvis que vénen, sobre tot els econòmics i laborals, i els canvis que enfortiran les desigualtats.

6. També hem reflexionat sobre la relació de la pandèmia amb la moral col·lectiva: ¿s’obre una porta a la recuperació de la vella –i bella- ètica de l’austeritat?... ni que sigui com conseqüència de la patacada en la producció i el consum.

7. Penúltimament, hem fet un mínim apunt sobre l’impacte de la pandèmia en el fals dilema entre democràcia i autoritarisme en les nostres societats, i en el possible canvi en l’hegemonia mundial.

8. Finalment la inconclusió de les nostres reflexions és sobre l’impacte de la pandèmia en la desigualtat social


1. PANDÈMIA: LA SOTRAGADA


La pandèmia està essent una sotragada monumental que està matxucant totes les estructures socials del món: és un autèntic fet social: se’ns imposa (ens pot) i és exterior a la nostra voluntat (és “contra” la nostra voluntat).

Pensant en aquest sotrac, fa ja unes setmanes que una estimada col.lega escrivia: “En el 21é dia de confinament per Coronavirus, em ve una reflexió al cap. Estem vivint una pandèmia. Estem vivint una pandèmia!!. La gent de la meva quinta, sóc de l’any 1982, segurament recordarà la pel·lícula Estallido[1]. En una ciutat dels EEUU “de cuyo nombre no me acuerdo”, es produïa una pandèmia i la gent queia com a mosques. Era espectacular veure els desplegament de mitjans que es feia, amb aquest trajes grocs i aquella tensió que la pantalla transmetia i la meva ment exploradora i impressionable al·lucinava amb tot el que veia. Qui havia de dir que, un cop més, la realitat superaria la ficció! Als meus 37 anys em trobo vivint quelcom molt semblant en les meves carns. Bé, no tenim en Dustin Hoffman i no és una mona si no un ratpenat (segurament) l’hoste del virus, però deu n’hi do l'espectacularitat del tema!

Òbviament hi ha unes quantes diferències i és que aquesta gent no tenia xarxes socials, Netflix i demés per entretenir-se i també els morts anaven bastant més seguits i feien bastant més por. Ja sabem que el cine és espectacle i les pústules en fan més que un malalt de grip. I és que el món canvia a una velocitat enorme i la societat, per suposat canviem, especialment des de la revolució tecnològica.

La pregunta que em ve al cap és: per què ara? És per què el món està tan globalitzat? O potser perquè la situació geoestratègica i política ha impulsat que hagi certs interessos en que això es gestioni d’aquesta manera? Bé, deixarem les teories conspiranòiques per un altre moment. Podria haver passat com una grip normal si no haguéssim actuat com ho hem fet? El cert és que quan escollim una opció, mai podrem saber com hauria anat si haguéssim agafat una altra, perquè no som adivins, així que no seguirem per aquí”

[1] Outbreak (titulada Epidemia en Hispanoamérica y Estallido en España) es una película estadounidense de 1995 dirigida y producida por Wolfgang Petersen y basada en la novela del mismo nombre de Robin Cook. Protagonizada por Dustin Hoffman, Rene Russo y Morgan Freeman.



Perquè fa anys que veiem pel·lícules de pandèmies que acabaran amb la humanitat, historietes que afirmen que si esclata una tercera guerra mundial, aquesta serà biològica, i a tot això hi podem sumar que els humans mateixos podem ser considerats una pandèmia per la terra. Aquesta situació, sense arribar a ser una tragicomèdia com les de qualsevol novel·la o pel·lícula d’aquestes on s’hi reflecteix la fi de la raça humana arrel d’una pandèmia, afectarà a tota l’estructura social i a cada una de els seves 4 estructures (població, economia, política i cultura) de diferents maneres.

Recordem quan va començar tot. La pandèmia va arribar des dels nostres televisors: el confinament xinès, bah, aquí no arribarà ens vam dir, això s’atura… és a la Xina, estem a Europa i estem preparats, la sanitat espanyola és una de les millors o si no la millor, vam pensar.

Fins que va arribar, primer a Itàlia, on es veia el col·lapse dels hospitals, on la gent que estava de visita fugia del país, sense saber que amb ells possiblement viatjava el virus, i no cal culpar a ningú pequè la por sol ser més ràpida que la lucidesa del pensament.

Primer cas a Espanya, Illes Canàries, “bueno”, un cas aïllat, aquest que no surti de l’hotel i ale. I els casos es van anar propagant, un per aquí, un per allà, ja no feia tanta gràcia, i el confinament s’apropava, un confinament en el que ja portem temps i ens fa pensar, quins collons, i tornem a pensar, i això, no ho sabien? On estan els anuncis de MediaMarkt dient: “¡yo no soy tonto!”.

El virus, doncs, va arribar a Espanya, i va passar com a Itàlia, i com ells, aquí estem confinats, tancats amb familiars, amics, mascotes, i a vegades amb nosaltres mateixos, sentint-nos presos de la nostra inquietud i la incertesa que una cosa dolenta ens pot passar, que el del nostre costat pot emmalaltir, i passar-ho una mica pitjor. El pitjor és això, la por, no només la por a perdre la gent que estimem, sinó la por al que passarà després d'això, el món canviarà i no sabem com, i estar confinats a vegades no ajuda a buidar aquests pensaments.


2.- LA PANDÈMIA I L’ESPÈCIE

Som l’espècie exagerada: per tal de sobreviure, la nostra espècie ha hagut d’anar ocupant cada cop més espais, i el nostre creixement s’ha fet depredant la resta d’éssers del planeta. Ara la nostra espècie som així:

  • Població: més de set mil milions d’éssers humans molt més mòbils que mai.

  • Economia: consumint cada cop més (perquè som més i perquè cadascun de nosaltres consumeix més) i competint pel benefici individual: tenir/consumir cada cop més.

  • Cultura: hem vingut al món a passar-nos-ho bé (hedonisme); s’ha acabat el temps de les restriccions i els sacrificis.

  • Política: volem que els estats ens assegurin tot això, i per això els estats –els gerents- no s’atreveixen a donar-nos males notícies i reaccionen quan ja és tard.

En conseqüència, estem tensant els límits: canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, i modificacions en la nostra relació amb la vida (sida, ebola, coronavirus, etc.).

Per tant, la pandèmia del coronavirus és un indicador de que la nostra organització social no és sostenible en el planeta Terra i de que cal canviar-la. Com diu David Quammen, Tots els humans som responsables del que està passant, totes les nostres decisions: el que mengem, la roba que vestim, els productes electrònics que posseïm, els fills que vulguem tenir, quant viatgem, quanta energia cremem. Totes aquestes decisions suposen una pressió al medi que tendeix a acostar-nos als virus que viuen en animals salvatges. Els humans som més abundants que qualsevol altre gran animal en la història de la Terra. I això representa una forma de desequilibri ecològic que no pot continuar per sempre. En algun moment hi haurà una correcció natural. Els ocorre a moltes espècies: quan són massa abundants per als ecosistemes, els ocorre alguna cosa. Es queden sense menjar, o nous depredadors evolucionen per a devorar-los, o pandèmies virals les esfondren. Això ens pot passar als humans. (El país, 19 d’abril de 2020)


La pandèmia no ens deixa creure’ns Déus (temporalment?)

Des de la perspectiva occidental dominant, la pandèmia qüestiona la creença que ja ho dominàvem tot de la Terra. No cal atorgar-li pensament diví a la terra (“la naturalesa és sàvia”, “ens l’està tornant”, etc.), n`hi ha prou amb parlar de les “lleis cegues” de la naturalesa: una cadena complexa d’accions-reaccions que genera això, com amb el canvi climàtic (obviant la mà negra humana que hagi pogut intervenir, o permetre el camí vertiginós d’aquesta pandèmia).

Ara bé, la situació ens planteja una paradoxa: fa 200 anys aquesta pandèmia no hagués sortit de la província xinesa de Hubei, o fins i tot, de la ciutat de Wuhan. Però fa 200 anys estàvem mil vegades menys preparats per neutralitzar-la. Actualment la globalització (tecnologia) ha fet real que s’escampés pel món sencer. I torna a ser la tecnologia la que ens fa més aptes que mai combatre-la.


Pandèmia, o justícia poètica mediambiental.

L’evolució de les espècies sempre ha estat en la primera línia de la lluita per la supervivència, d’ençà que l'ésser humà i les altres espècies van colonitzar la Terra. I en els darrers mil·lennis, l'espècie humana s’ha situat damunt la cadena alimentària. S’ha mostrat com un depredador salvatge i sense miraments en relació a moltes espècies amb les quals ha conviscut: potser ha obligat que de manera indirecta, a través de la mateixa espècie humana es provoqués la seva pròpia caiguda?

Aquesta és una reflexió que cal fer i no és gratuïta. En els últims mesos hem passat d’observar com els carrers estaven bruts i els contenidors plens, a observar com els carrers estan més nets i els contenidors més buits. Aquesta observació fa pensar en què vindrà a continuació: podríem pensar que la gent entendria que un espai net és més saludable per a tothom, i poder combatre (fent servir el lèxic bèl·lic, influència dels missatges que arriben de manera directa o indirecta) la situació actual i situacions futures que es poguessin donar. Així que durant dues setmanes no hem vist més enllà d’alguna bossa de plàstic o un paper fora del seu lloc habitual, però els últims dies coincidint amb que hi ha començat a haver-hi mobilitat, hem pogut observar com s'ha produït un canvi de brutícia als carrers. Hem passat de tenir papers i altres objectes a tenir guants de làtex, plàstic, mascaretes fetes servir i altres.

Aquest fet fa pensar que potser l'ésser humà, per molt que estigui al cim de la cadena alimentària, no és ni molt menys el depredador contra les altres espècies amb les que comparteix l'hàbitat, sinó també amb la pròpia espècie.

El futur: La nostra hipòtesi és que si la pandèmia és curta, seguirem igual com fins ara. Depredant el planeta , consumint i produint sense límits (fins un altra catacroc que no sabem què serà ni com serà); i només si la pandèmia és llarga i dolorosa tal volta l’espècie humana aprengui que hem de modificar la nostra organització (no per grat sinó per força) i la fem més sostenible per al planeta, cosa que impepinablement suposarà menor consum i menor producció.


El "matexembrat" d'assumptes macrosociològiques sobre pandèmia i sociologia continua a la pròxima entrada!

On parlem de:

  • Normals i diferents

  • Estructura social

  • Facebook - Círculo Negro
  • Twitter - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
Subscriu-te al nostre blog!

© 2020 Normals i Diferents