Pandèmia, una mica de macrosociologia (II)

Actualizado: ago 5

3. PANDÈMIA, NORMALS I DIFERENTS


La pandèmia està impactant en la desigualtat social, per tant modifica els poders, trastoca normalitats i diferències i per tant redefineix les relacions entre normals i diferents.

Estructuralment, els dos poders principals a les nostres societats, són els demogràfic i els l’econòmica, aquests defineixen com a normal la producció i el consum (i la mobilitat, per exemple anar a treballar) i com a diferent no produir i no consumir... i no moure’s.

En canvi, en aquesta conjuntura de pandèmia i momentàniament, s’ha produït un desplaçament del poder cap al sistema de salut, i el poder sanitari ha definit com a normal justament no moure’s del llocs de confinament, generant inicialment doncs un conflicte de poder: econòmic versus sanitari.

Inicialment sembla que va guanyar el poder sanitari: ergo el normal ha estat el confinament i qui se l'ha saltat ha estat el diferent fins i tot arribant a ser criminalitzat.

Ara bé, la legitimació del poder sanitari es fonamenta en la vida humana... però ja sabem que la vida humana no és un valor absolut. Per tant, el poder econòmic està recuperant el seu poder amb una altra legitimació, per exemple, fent servir com argument la terrorífica crisi econòmica que se’ns ve a sobre que superi el valor de la vida. També argumentant que hi haurà més morts per la crisi que pel coronavirus.

Els poders econòmics volen recuperar el poder que la crisi sanitària li ha tret a través de generar un nou conflicte entre les morts sanitàries i les morts que es generaran per la crisi econòmica. S’està projectant un pensament d’aquells que lideren els poders econòmics dels països que cada cop és més evident: si l’economia cau, el món s’acaba. És tan evident aquesta voluntat de recuperar el poder econòmic, que orbita en totes les rodes de premsa de molts polítics (que, recordem-ho, només són els gestors del poder) que estan assumint una determinada quantitat de morts, en un discurs que està passant de “la salud primero”, al discurs de “salvemos la economía que se acaba el mundo”.


Per tant, els gestors polítics no sembla que estiguin per la feina de millorar aquelles qüestions que faran l'espècie humana més adaptativa a les noves situacions, sinó que segueixen amb la dependència del poder de l’economia, que és aquella fórmula fantàstica que ens permet superar totes les inclemències, inclús les sanitàries a través de grans ingestes de diners per tal de comprar el materials necessaris. Per tant, encara l'espècie humana segueix ancorada en una lògica del segle XX, sense adonar-se que ja fa temps que vam canviar de segle però no de pensament.


A una escala macro sociològica, podem parlar de països normals (aquells que poden confinar-se) i diferents (aquells que tenen majors preocupacions que el virus –com la fam o la supervivència– i que, per tant, moriran més en la mesura que en no s’hi apliquin polítiques adequades).


4. PANDÈMIA I ESTRUCTURA SOCIAL:


Els tres assumptes precedents ens emmarquen i condueixen a la temàtica més específica del nostre ofici de sociòlegs: l’anàlisi de l’estructura social.

Hem fet un important grapat de reflexions sobre l’impacte de la pandèmia en cada una de les quatre estructures que componen qualsevol societat: la població, l’economia, la política, i la cultura.


PANDÈMIA I POBLACIÓ


Fins ara vivíem en una societat considerada com a desenvolupada, on s’ha incrementat l’esperança de vida i conseqüentment la natalitat ha baixat, i per tant vivim en una societat envellida. Abans hi havia molts nens i pocs vells; per tant, els nens eren un bé abundant i els vells un bé escàs: els nens no valien gaire (depreciats, desviats, i criminalitzats així com ser agredits amb tota normalitat) i els vells eren molt respectats (eren diferents elite). Ara, hi ha pocs nens i molts vells; per tant, els nens són un bé escàs i els vells un bé abundant: els nens són els reis del mambo (protegits, ni criminalitzats ni depreciats i les agressions contra ells penalitzades i molt criminalitzades) i els vells (que ja no són un bé escàs sinó abundant) depreciats.


Demogràficament, el desastre està servit i es confirma per la via dels fets: sobremortalitat a les residències dels vells i els han estat els primers del desconfinament. Estem veient com aquest virus s’enduu la gent gran, perquè en una població envellida, aquesta passa a ser considerada prescindible i el nostre nivell de vida actual no ens facilita el fet de reflexionar què estem fent amb aquesta gent que tant ha aportat a la nostra societat, que han lluitat pels nostres drets i que ara es veuen abandonats a la seva sort sent la part més damnificada en el moment que ens ocupa.

Sembla que les vides que s’han de protegir són les dels infants en detriment de les persones grans i persones en risc d’exclusió social, o considerades grups de risc, ja que aquestes sembla que no aportin res al sistema, per tant el monopoli de la vida el té la gent jove. Les criatures són importants, i en una societat amb una taxa de natalitat tan baixa com la d’Espanya, aquests esdevenen un bé estratègic i per tant molt important, atorgant-los d’aquesta manera a ells i als seus empresaris morals (pares, mestres, pedagogs, etc.) molt de poder, i per tant els protegim i hiperprotegim com mai abans s’havia fet.


Aquesta crisi sanitària ens porta, doncs, a observar qui té dret a rebre el tractament On abans era senzill anar a rebre atenció sanitària, i tothom era rebut, ara estem veient fins i tot imatges de gent gran cedint els seu suport d’oxigen a gent més jove “perquè tenen més a aportar a la societat d’avui en dia”, ells ja ho han fet tot. Estem veient imatges de residències de gent gran, on el virus s’està cobrant les màximes taxes de mortalitat, i les poques mesures que s’han pres al respecte, i això porta a pensar: quines vides són més importants?

El debat està servit. El sistema sanitari està col·lapsat, com bé s’han encarregat de recalcar-nos aquests dies, dient que no anem als CAP’s per una mica de febre, i estem veient que la gent ha deixat de parar atenció a altres patologies, avui, tot és COVID-19; on han quedat la resta de malalties? Per tant, potser sí que arribem a un moment on hem de decidir de qui ens ocupem abans, si de les persones grans i amb patologies vàries o de les joves, però potser això ja ho estem fent, i sense ser-ne conscients?


I aquest debat ens porta doncs a una de les conseqüències més interessants d’aquesta crisi sanitària que és la variació del valor de la vida (quines vides importen) i la gestió excepcional –d’excepció, no meravellosa– que n’han fet els estats; al cap i a la fi no estem fent altra cosa que lidiar amb la mort. Com bé sabem, quanta més gent mor menys ens deixa d’importar qui són. És a dir, passem d’una valoració qualitativa (quines esqueles hi deu haver aquests dies als diaris?) a una quantitativa (una corba). La majoria d’aquestes morts numèriques no han tingut funerals, ni enterraments, ni un procés de dol que ens caldrà superar col·lectivament quan totes aquestes xifres deixin de plorar-se a porta tancada.

I la mort ens porta a pensar ens els vindran després, els naixements, què passarà amb els i les nouvingudes? Una de les hipòtesis és la d’un possible Baby Boom. Al segle passat van començar les polítiques de planificació familiar i és interessant veure el seu paral·lelisme en la segona meitat del segle: per una banda,el govern dels EUA i moltes organitzacions privades com Ford i Rockefeller fent causa comú per aturar el creixement poblacional a tot el món i per l’altra banda, la Xina Maoista. Ambdues nacions del món, una que era la primera potència mundial i l’altre un país en vies de desenvolupament, que actualment es barallen per l’hegemonia mundial, van arribar a la mateixa conclusió, frenar els naixements. Per què? La resposta és senzilla, a més població més difícil controlar-la, per tant més conflicte en tots els aspectes que ens puguem imaginar en una societat. I és aquí on lliguem amb el principi d’aquest punt, els infants són un bé escàs que cal cuidar, i que en cas que hi hagi un pic de creixement demogràfic en aquests temps, caldrà sobreprotegir, perquè garantiran el benestar dels que ens envellim.


Però hem de tenir present que, aquesta variació demogràfica, i aquesta crisi sanitària ens portarà més conseqüències que no només una alta mortalitat i un, potser insipient, augment de la natalitat. Vivim (o vivíem?) en una societat on la gestió del sexe era per mer plaer, i per tant expressiva, donant pas a noves sexualitats, i també a una nova onada feminista reconeixent el paper de la dona dins de la societat. Cal dir que més probable que retrocedim en aquest aspecte, es parla dels maltractaments deguts al confinament i com aquests augmentaran per la manca de llibertat de les dones a poder-los denunciar, i aquí es faria palesa la pèrdua de llibertats i com les camuflem amb la gran crisi sanitària que estem vivint. Com aquesta, també es faran obvies altres desigualtats que probablement augmentaran, i que sembla que amb la desescalda també s’estan fent més que òbvies, ciutadans de primera i ciutadans de segona com, amb diferents torns per poder sortir a passejar, qui ens havia de dir que els llibres de ciència-ficció passarien a ser l’actualitat del nostre dia a dia?


PANDÈMIA I ECONOMIA


La crisi de la COVID19 tindrà unes conseqüències incertes a llarg termini. Sembla evident que la mateixa estructura econòmica canviarà i, amb ella, l'organització social i les relacions socials, en el fons i en la forma. Les decisions que es prenguin en l’àmbit econòmic reorientaran, d’una o altra manera, les nostres vides, i potser que el canvi sigui substantiu.

Com afrontarem els pròxims mesos o anys ho anirem veient, en quant a la situació d’avui podem extreure algunes idees:


1 Importància dels treballs de cures

Sembla clar que els treballs de cures s’han despuntat manifestament més importants que el treball productiu i centrant-nos en el nostre país, que un model productiu dedicat quasi únicament en el turisme, no és efectiu quan les coses venen mal dades i que potser en endavant haurà més moments com aquest, pel que hem d’estar preparats i pensar si caldria donar-li una volta a això.


2 Comunisme de guerra

L’intent desesperat de salvar el capital, i per tant, de prioritzar l’estalvi econòmic a la vida (voluntat explicita del primer ministre del Regne Unit i voluntat latent del govern espanyol enviant-nos a fer feina) s’encara a l’obvietat de la mort i, per tant, a la pèrdua d’un bé estratègic com és la vida.

La competició per veure qui frena la corba sense abans enfonsar el país és el que està portant a nacionalitzar els serveis sanitaris als EUA. Un gest que no respon pas a una voluntat ideològica, sinó a la necessitat urgent de salvar un bé estratègic (la vida), és a dir treballadors, és a dir consumidors. Es tracte d’un “comunisme de guerra” a mercè de salvar el capitalisme.

La previsió ens aboca a un futur de més pobresa i precarietat.


3 Sistema productiu. Canvis accelerats

L'economia espanyola ja es va veure afectada amb la crisi del 2008, però aquesta vegada ha sigut una crisi “imposada” per una crisi major, que ha dut a l’acomiadament (temporal o no) de milers de persones, la parada de milers de negocis de petites i mitjanes empreses, i malgrat estiguin sortint alternatives, degut a que l’autoabastament aquests dies en molts casos s’està fent per mitjans electrònics, és probable que això també provoqui un canvi accelerat en el model d’adquisició de productes, i molta més gent de la que ja ho feia decideixi fer-ho habitualment després del confinament, i per tant això porta a un canvi del model productiu. No obstant, com amb qualsevol canvi, sempre hi ha un contra canvi, i estan sortint moviments de “suport al comerç local” on sembla que cada vegada hi ha més gent conscienciada, portarà això també a un retrocés, i triarem tenir una economia de proximitat, no tant capitalista, i de suport mutu?. També caldrà comptar amb la previsible implantació del teletreball.



PANDÈMIA I POLÍTICA


Recordant un cop més que l’estructura política no és altra cosa que la gerència dels grans poders demogràfics i sobretot econòmics, la pandèmia ha evidenciat l’extrema debilitat del gerent de la societat espanyola: l’estat. Com es veurà a continuació:


1.- Contextualització

Les polítiques socials són les que ens treuen de l'atolladero, així que neix l'expectativa d'una major implicació política i en la defensa dels Drets socials. Mentre aquest moment no arriba, el camp de lluita contra un virus s'ha concebut malament i és usat com a fòrum on tenen lloc baralles estèrils i discursos buits per veure quin partit resulta més deslegitimat, sense que es produeixi una col·laboració efectiva entre ells. La lluita també s'estén en l'àmbit autonòmic, doncs cada autonomia estableix un tipus de relació amb el poder central, existint les que segueixen la norma i tenen poder (Madrid) i les que divergeixen (Catalunya). Si abans ja s'intuïa certa polarització social – amb l'emergència de partits d'extrema dreta i Esquerra – l'Estat d'alarma ha fet visible el sistema paternalista ja existent.

En síntesi: discursos deslegitimadors de cada partit polític envers els altres i polítiques de la por com a mitjà de control social.


2.- Política – Gestió de l’estoc

Per preservar el bé estratègic objecte de preocupació actual – la vida – els estats com als gerents de la societat han adoptat mesures excepcionals. Cada gerent ha escollit una gestió, que reflecteix la filosofia dels models socials de cada país. Sembla que es poden identificar dos tipus de gestió no excloents: el control (frenar el virus mitjançant l'aïllament, com la Xina o EE.UU.) o la cura (tenint cura de la població, com "Espanya" o Itàlia). Els països que aconsegueixen superar el virus sense atemptar en excés contra el bé estratègic que legitima l'extra de poder en la gestió seran els normals (p. ex. Dinamarca o Portugal). Els països que facin una escabetxina seran els diferents perquè han agredit el bé de la vida.

Previsió: més desigualtat a escala geopolítica i menys confiança en els gerents que agredeixen el bé estratègic de la vida.


3. Una mica de comparació


Política abans

  • Estat gerent. Limitació de la seva autonomia davant els organismes internacionals.

  • Polítiques d’austeritat.

  • Privatització: invertir en rescats d’empreses privades mitjançant diners públics.

Política ara

  • Increment de l’autonomia com a Estat regulador.

  • Major control 1. als carrers amb presència militar i policial; 2. als dispositius electrònics (geolocalització) i gestió de dades amb o sense permís; 3. salubritat (control de tests)

  • Creació de mesures més restrictives.

  • Sobreinformació; 1. a nivell polític; 2. sanitari; 3. falses notícies.

PANDÈMIA I CULTURA


Els balcons de Gran Hermano

Ara per ara, la normalitat és el confinament. Per tant, els normals són els que es queden a casa, respectant la norma i els diferents són els que, havent-se de quedar a casa, se salten el confinament, posant en perill la vida dels altres membres de la societat, sota el criteri dels normals.



La cultura, abans de la crisi, estava composta per l’individualisme i els valors hedonistes (cosificació del cos, relacions líquides); valors capitalistes (alt consumisme, competitivitat); evasió cap al món virtual (pes important de les tecnologies); valors postmodernistes, amb aparició de nous credos (ja sigui la natura i el medi ambient, com el karma, el tarot, el futbol, etc.); secularització i valors eclesiàstics relegats en la gent gran.

Ara, en canvi, els valors hedonistes han pres una doble dimensió: persones submergides en el món virtual vs. persones en contacte directe amb la pandèmia. Imperen la por i la desorganització social o aïllament de l'individu com a conseqüència de la manca o la incongruència de les normes socials. Això provoca una por subjectiva que és igual o més important que l’objectiva. És a dir, que potser estem percebent la pandèmia com un fet més greu del que realment és.

I en aquest ambient on impera la por i la incertesa, la falta de respecte per la vida i la falta de solidaritat col·lectiva que mostren els diferents fa que els normals es posin alerta. Escapar-se al súper és suficient per veure com impera la nova cultura de la desconfiança i l’acusació: es jutja i es criminalitza informalment (i formalment, amb denúncies entre veïns o trucades a la policia) a aquells que surten al carrer sense motiu aparent. Pel carrer, a més, els altres es perceben com a enemics. Aquesta actitud se superposa a la mediàtica i hipotètica solidaritat que es diu que domina aquest moment; però realment és així? Un valor com la solidaritat no pot exercir-se individualment, ni tancats des de casa, ja que necessàriament és un valor comunitari. Potser és que, ara, de l’individualisme (egoista) en diem solidaritat?

Aquest nou paradigma cultural de desconfiança podria ser que ens fes saber vulnerables –aquí podríem citar Butler i fer-nos els erudits-. Aquesta presa de consciència sobre la nostra vulnerabilitat actual davant la pandèmia ens pot crear paral·lelament una presa de consciència sobre la vulnerabilitat en general, dels membres més vulnerabilitzats i els que estan més exposats al risc. Pot ser aquest element podria desencadenar en el futur una solidaritat real?

Se’ns dibuixen, per tant, dues hipòtesis de com es podria direccionar l’escenari post-desconfinament:

  • Primera opció: Escletxa divisòria en la població, on augmenta el depreci cap a aquelles persones que agredeixen la vida, apareixen “policies de balcó”, s’agreugen els conflictes entre veïns, etc. i, per tant, s’entremesclen amb més força les idees de drets, llibertats i seguretat. Exemple: Això mateix ja es va reforçar davant la gran commoció que van generar els atemptats dels 2001 als EE.UU, on la llibertat va quedar estretament vinculada i supeditada a la seguretat d’una mateixa i en contraposició a un altre).

  • Segona opció: sorgiment d’accions solidàries cap a les persones que no poden sortir al carrer per motius diversos, consolidació de xarxes veïnals, enfortiment de petites comunitats, etc.


El "matexembrat" d'assumptes macrosociològiques sobre pandèmia i sociologia continua a la pròxima entrada!

On parlem de:


  • Els canvis que venen

  • Moral col·lectiva

  • Facebook - Círculo Negro
  • Twitter - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
Subscriu-te al nostre blog!

© 2020 Normals i Diferents