Pandèmia, una mica de macrosociologia (III)

Actualizado: ago 5

5.- PANDÈMIA: ELS CANVIS QUE VENEN

Quan pensem en la paraula pandèmia ens venen moltes frases contradictòries al cap. Això és degut a que portem més d’un mes en el que la realitat ha canviat d’un dia per l’altre. Però ja que ens trobem aquí i hem vist que hi ha una amenaça bastant real, ens preguntem també si faríem alguna cosa per posar-li remei. A què estaríem disposades a renunciar per tal de no caure en una altra pandèmia? Deixaríem o reduiríem els viatges? Canviaríem radicalment el nostre mode de vida? Deixaríem de menjar éssers vius sabent com sabem que no els necessitem per tenir una dieta sana i equilibrada?.


D’altra banda, sembla que hi ha canvis que han vingut per quedar-se. Les empreses i treballadores s’estan adonant que el teletreball no és tan dolent. Que té bastants avantatges de fet, però els canvis que pot portar només aquest fet són importants. Tindríem més fàcil la conciliació familiar. Estalviaríem podent fer-nos el menjar a casa tranquil·lament i això redundaria en una millor salut i una millor xarxa de comerç de proximitat. Potser fins i tot podríem criar els nostres fills a casa en comptes d’aparcar-los en una guarderia. Però clar, si féssim això, s’hauria de pensar en una mena de sistema de quotes per evitar que sempre siguin les mateixes (les dones) les que es quedin a casa teletreballant i fent les tasques domèstiques. Algunes ho veurien com un pas enrere, una tornada de la dona a la casa i jo no m’atreviria a treure’ls la raó.

La pandèmia ha fet de “noia de neutrex”... a la inversa

Ha accelerat certes reptes que sense aquesta situació excepcional ni de bon tros estarien tant al centre del debat com ho estaran els pròxims mesos. Exemples:

  1. Insistim en el teletreball: el sotrac ha suposat el major experiment de teletreball conegut fins al moment. Moltes empreses n’han pres bona nota d’això. Com pot afectar això a la conciliació laboral-familiar-personal?

  2. Acceleració de la robotització en feines de transport i emmagatzematge. Ara és massa d’hora per veure cap canvi, però pot ser una conseqüència de la pandèmia. Grans hubs de mercaderies no essencials han hagut de tancar per evitar contagis entre els milers de treballadors que s’hi reuneixen. Pèrdues econòmiques elevades. En canvi, magatzems robotitzats han pogut operar més fàcilment ja que aquests no s’infecten, no es contagien, no emmalalteixen. La robotització per a moltes empreses d’aquest perfil pot ser una inversió que augmenta la producció (els robots treballen 24/7) reduint el cost (plantilla i salaris). Però, i que passa amb aquesta gent que queda expulsada del mercat laboral?.

  3. D’aquí el següent punt: renda bàsica universal. Si la robotització es fa real, i/o si el teletreball redueix l’existència d’oficines i per tant fa menys viables altres feines que existeixen perquè “hi ha oficines” (servei de neteja, manteniment, restauració interna o propera a l’edifici, etc..), quin percentatge de població quedarà desocupada? És realista pensar que poden reconvertir-se a un altre sector no afectat per la robotització?. Hi ha prou demanda per absorbir-los si sabem que hi ha un fenomen de sobre-formació? Ciber-seguretat. Geolocalització.

Control social. Com s’apunta des de diferents anàlisis, l'estratègia del confinament ha necessitat automàticament una evolució en els sistemes de control social per assegurar-ne el compliment. Els estats han pogut accedir a un nivell més profund de control social. La pandèmia ho legítima en el discurs mainstream “pel bé col·lectiu”. Però quant dura aquesta legitimitat atorgada a l’estat? La història ens diu que el poder en general no recula quan aconsegueix majors cotes de control.

Mai és tard per a mirar enrere, i veure tot el mal que es va fer; però aquesta vegada, es mira al capdavant amb un genuí temor, perquè de la pandèmia sortirem, això ens han dit, però potser avançarem cap endavant deixant en el camí a molta gent que volíem o teníem estima. Les projeccions futures que planen sobre nosaltres no són molt encoratjadores: viurem una crisi encara pitjor que la dels anys 30 (això és el que no han anat dient), el món no serà el mateix: demografia, economia, política i cultura hauran de reeducar-se, ajustant-nos a circumstàncies anòmales.


  • Viurem en una societat més desigual, en tots els nivells, la gent de menys recursos, sofriran més que els altres, els nens que provinguin d'aquestes famílies, tindran pitjor educació. És un fet que la pandèmia ha accentuat l'ús massiu de la tecnologia, el foment de les classes online deixa desvalguts a aquelles persones que no posseeixen recursos informàtics bàsics com a ordinadors de taula, portàtils, tauletes i internet, impossibilitant l'accés a una educació bàsica, causant d'aquesta manera que aquests nens tinguin un pitjor desenvolupament educatiu, dit d'una altra manera, molts nens es quedaran enrere, creixent la desigualtat educativa i donant peu a una desigualtat tecnològica.

  • La salut de les persones amb menys recursos decaurà, l'actual paralització de l'economia, ha fet que moltes persones no tinguin els ingressos que els servien per a cobrir necessitats bàsiques que ara és impossible cobrir; i encara que s'han donat diferents paràmetres per a no deixar en el desemparament a moltes famílies, els més desfavorits i exclosos encara no poden cobrir la cistella de la compra, fent que moltes famílies optin per menjars processats que són més barates i gens saludables, minvant d'aquesta manera la seva salut.

  • L'economia passarà per una llarga recessió, es preveu la destrucció de moltes ocupacions, afectant ocupadors i empleats, especialment a autònoms, petites i mitjanes empreses, en el cas de països que basen un percentatge de la seva economia en el turisme com Espanya, hauran de redibuixar els seus espais, perdent clientela en el camí, creant d'aquesta forma una sèrie d'incerteses que haurem d'anar resolent en el camí.

  • Finalment, el nostre comportament cultural canviarà, serem més previnguts els uns de cara als altres, actuarem amb molta cautela amb aquell que ens semblin sospitós de tenir alguna patologia mèdica, imposarem com a nou complement de vestir la màscara, i potser començarem a usar pautes socials de països asiàtics, com saludar-nos amb els nostres coneguts amb una reverència, a més d'evitar fer diferents manifestacions afectuoses en públic.

Potser tot l'anterior ens mostra un futur difícil, però no és un futur sense esperança, i com es va començar aquesta part del relat, d'aquesta crisi sortirem, però cal fer-lo sent més solidaris, empàtics i responsables, ja que és l'única manera de treure una cosa bona d'aquest present tan dolent.


6.- PANDÈMIA I MORAL COL.LECTIVA


Un retorn a l’austeritat. La pandèmia, i els seus efectes no només econòmics, poden fer que la moral col.lectiva viri cap a una ètica de l’austeritat (o un redescobriment de l’ètica de l'austeritat). Per exemple, un dels companys del blog va escriure el següent fa uns dies: “Personalment, aquesta quarentena m’està fent plantejar-me, amb més pausa que mai, moltes coses. Vaig marxar del pis on visc el 14/03 per passar el confinament, que en teoria (que bonic sonava) seria fins a finals de març, a casa de la meva cosina, “només” em vaig endur cinc camisetes, dos pantalons, cinc parells de mitjons, 5 peces de roba interior, 3 suaderes, una jaqueta i un parell de sabates (les que portava posades). Avui estem a 23 d’abril, 41 dies de confinament, en aquest temps he pogut viure amb aquesta roba i sense afaitar-me. Llavors penso, 41 dies, i el que falta encara, i únicament he fet servir aquesta poca roba, i no fa falta més, perquè tinc un armari al pis on visc amb més roba encara? La resposta la sabem, tot i així està bé qüestionar-se aquest tipus de coses.

Penso que un exemple d’austeritat seria aquest, una “austeritat” que moltes persones estan acostumades a viure i altres no. És com el fenomen “Camino de Santiago”, el més important per fer-lo és: bon calçat i no gaire pes a la motxilla, llavors t’adones que 10kg durant 6 hores a l’esquena és “durillo”. És un altre exemple d’austeritat, estàs 5, 8, 12, 15, 20 dies fent el camí amb dues camisetes, 3 parells de mitjons, 3 calcetes, dos pantalons, tovallola, xancletes, sac de dormir, cantimplora i necesser, i que no falti el sabó de marsella per rentar la roba quan arribes a l’alberg. Una experiència que no em canso de recomanar”.

Però, tot i que les causes d’ambdós exemples d’austeritat són diferents, una és per falta de previsió i per la situació adversa que estem vivint (molts dies de confinament, ens falta poc per marcar-los en la paret), l’altre per oci, per gaudir, per masoquisme (a qui li agrada fer 50 km al dia per anar a menjar pop?), ambdues no són obligades. Llavors com s’anomena una situació austera obligada? És a dir, una situació on no puguem comprar els pantalons de 30€, o aquell filet de vedella de 6,50€/kg, ni el petit plaer d’anar a sopar al restaurant de la cantonada on tenen aquelles braves de “rexupete”. En el context on vivim, en una societat que et ven el consum com a forma de vida, a les noves bambes Mustang, al restaurant gastronòmic dels dijous, al finde a Roma, etc. li podem dir falta de llibertat d’elecció? Quan menys tenim menys podem escollir. I poca controvèrsia hi ha.



L’austeritat, doncs, és llibertat d’elecció, si l’austeritat es pot escollir; el no poder consumir és una condició. Una condició a la que potser ens estem tornant a apropar amb aquesta crisis del coronavirus, perquè hem de recordar que fa dotze anys vam tenir una crisi que va minvar econòmicament a la població. Mirem un moment les dades d’atur recollides a l'INE, al quart trimestre de 2008 hi havia a Espanya un 13,79% d’atur, va començar a pujar fins arribar a un màxim al primer trimestre de 2013 amb un 26,94%, llavors ha anat baixant fins a un 13,78% al quart trimestre de 2019, gairebé el mateix percentatge que el quart trimestre de 2008, encara ens faltava una mica per arribar a la normalitat laboral d’abans de la crisi entre 8% i 11% d’atur i arriba el coronavirus. Una societat que encara estava lluitant amb les repercussions de la crisi del 2008, li ve una altra patacada, la del coronavirus. No som economistes, així que no podem fer previsions (ni del futur ni del passat), però sí que sabem llegir, i allà on llegim hi ha desesperança, no hi ha ningú que doni missatges tranquil·litzadors, cosa que preferim perquè així no ens agafa de sorpresa. Però això d’entrar a una austeritat obligada no ens ve de gust.


Aquesta falta de llibertat d’elecció també té moltes repercussions als projectes, a l'era precoronavirus teníem projectes, no fer una indústria de microprocessadors però sí projectes a petita escala, com estalviar per anar a fer el “Camino de Santiago”, casar-nos, anar al concert d’Extremoduro, etc. mil projectes, coses a fer, i ara de cop tot s’ha aturat, molts projectes, junt les relacions socials han passat o bé rere la pantalla o a un segon pla… o a l’oblit. I és que això és una altra falta de llibertat, no d’elecció, de projecció, que fem si no tenim metes?; com diu el savi: “La cuina de tan neta que està em neteja a mi”.


El "matexembrat" d'assumptes macrosociològiques sobre pandèmia i sociologia continua a la pròxima entrada! On parlem de:

  • Democràcia i hegemonia

  • La incloncusió: pandèmia i desigualtat

  • Facebook - Círculo Negro
  • Twitter - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
Subscriu-te al nostre blog!

© 2020 Normals i Diferents