Pandèmia, una mica de macrosociologia (IV)

Actualizado: ago 5

7.- PANDÈMIA I DEMOCRÀCIA, PANDÈMIA I HEGEMONIA


L’impacte de la pandèmia en l’organització política de les nostres societats és un assumpte important que es simplifica interessadament amb el dilema democràcia o autoritarisme (per descomptat, en el benentès que “democràcia” és infinitament millor que “autoritarisme”). També es simplifica atorgant-li a l’estructura política un poder que realment no té, perquè l’estructura política (els estats, per exemple) no és més que el gerent dels grans poders que són els demogràfics i els econòmics: democràcia o autoritarisme només són dues maneres de gestionar el que volen els grans poders, sobre tot l’econòmic.

Bé, doncs, potser és hora de parlar una mica de “democràcia”.

Fins ara i des del final de la 2GM (1945) l’hegemonia mundial i l’imperi han estat dels EUA. Poder econòmic i hegemonia cultural acompanyats per la dominació política universal. Per tant, com que els EUA tenen el poder des de fa més de 70 anys, han imposat el model de societat que vivim i han definit el que és normal i diferent... i han definit el que és la democràcia! I, ves per on, resulta que els EUA són la societat formalment més democràtica del món mundial.. però realment i de veritat la pandèmia està demostrant que no ho són ni de bon tros. Perquè, si democràcia és el poder del poble (del grec demos i cratos), el poder principal és el “poder” de viure: poder menjar, poder tenir un lloc on viure, poder treballar, poder tenir cura de la salut.... Per tant el poder de votar, opinar, manifestar, i expressar és posterior (podem dir secundari). Aleshores, és quan ens fem dues preguntes:


Primera: ¿els EUA són realment una democràcia? 
Resposta: aquests dies de pandèmia estem veient que no tenen un sistema de salut democràtic, i que milions de persones viuen al dia sense cap mena de seguretat econòmica, ¿té poder real el poble nord-americà?: no.

Segona: ¿Perquè quan diem democràcia només pensem en el que és secundari: votar per exemple i no pensem en el que és principal: tenir el poder de viure, de menjar, de tenir cura de la salut?
Resposta: Per l’hegemonia cultural del model de societat que ens han imposat els EUA i el seu poder econòmic (wall street, ibex, etc) que ens ha fet creure que el secundari és més important que el principal: ens creiem que és més important opinar, manifestar, i expressar que menjar, viure, treballar i tenir cura de la salut. I el fet de que tots ens ho creguem és un indicador de l’hegemonia cultural dels EUA (per descomptat tots preferim la democràcia dels EUA a l’autoritarisme de la Xina, per exemple). El mateix fet semàntic de contraposar democràcia a “autoritarisme”, i que tots ens apuntem a la democràcia i rebutgem l’autoritarisme n’és un bon indicador. I que ens sigui més important “poder” opinar que “poder” tenir un bon sistema de salut davant de la pandèmia n’és un altre bon indicador.

A partir d’aquí ens podem seguir preguntant per la democràcia real de les nostres societats en temps de pandèmia: gent que “no pot” tenir la feina o la casa, gent que s’amuntega en uns hospitals retallats i privatitzats: ¿quin “poder” real tenen totes aquestes persones?. Resposta no hi ha democràcia real.


I també podem preguntar pel tipus de democràcia formal (la secundària) que tenim, comptant que som unes poblacions envellides ergo conservadores (demografia), enriquides gràcies a la pobresa dels altres i amb por a perdre els nostres nivells de consum material (economia), amb un estil de vida hedonista –no volem sacrifici ni en pintura- (cultura).... i que som clients dels nostres estats –votem per què ens mantinguin tot això- (política):


  • Resposta: El vot, l’opinió/expressió/manifestació, és a dir la democràcia formal de les noses societats es limita a assumptes secundaris (llibertat de viatjar, de consumir, de criticar el gerent/estat, i fins i tot de votar qui ens seguirà donant pel sac, i (ai las!) no vol males notícies (per això els gerents/estats no s’atreveixen a dir-nos-les (exemple la pandèmia d’aquest coronavirus). Per això els nostres estats han reaccionat tard i esporuguits: per no donar-nos males notícies i no fer-nos enfadar.... no fos cas que com que som els clients no els votéssim.

Les democràcies actuals no són, doncs, altra cosa que la gestió d’un doble darwinisme socio-econòmic, d’una banda el d’una espècie (humana) que ha tingut durant molt de temps el poder sobretot el que trepitjava i que per tant s'ha corromput per l'eròtica del poder que creu que ostenta, i d’altra banda el que ha permès que entre membres de la mateixa espècie es rivalitzi per tenir l’hegemonia. Això sí, a través d’emmascarar a les societats sota la creença que són societats democràtiques, quan s’està demostrant que en situacions complicades, on la col·laboració de tots és necessària per a la supervivència de la pròpia humanitat, no hi ha acords reals per part de les elits dirigents per trobar solucions, posant-se de manifest que els moviments socials i per tant el “populacho” són els que realment estan entomant la crisi sanitària com a crisi Sanitària i no econòmica que és la causa indirecta com sembla que fan els governs. Per tant en algun moment caldrà parlar de com “la societat civil“ ha fet front a aquesta pandèmia des del punt de vista de la mateixa societat civil.

I per tant, tal com estan les coses, la qüestió no és que la pandèmia comporti un deriva autoritària i de major control

  1. Primer perquè l’autoritarisme i el control ja existeixen en els assumptes principals: el treball i l'habitatge per exemple no són democràtics: no hi ha poder del poble en ells. I ho acceptem com a “normal”, i a qui lluita contra això el definim com “diferent”.

  2. Segon, perquè un major control ja existeix. Estem ja controlats (mòbils, targetes bancàries, historials clínics: el big data és això): i estem encantats de la vida perquè així ens aconsellen com consumir millor i viatjar millor, i trobar els millors restaurants, i etc....

  3. Tercer, perquè unes poblacions envellides/conservadores, enriquides i amb por, hedonistes i poc sacrificials, i clients dels estats: a) poden acceptar la relació entre llibertat i seguretat com a contradictòria... i b) poden preferir la seguretat a la llibertat.

  4. I quart perquè com que estem estirant constantment els límits de la nostra supervivència com espècie (som ja 7.500.000.000 de bitxos consumint cada cop més: depredant cada cop més), si volem seguir així (si volem seguir així!) ens cal una organització que ens defensi d’una naturalesa que cada cop està més enfadada amb nosaltres. I aquesta organització implica necessàriament creixents sistemes de control.

Si l’impacte de la pandèmia és escàs, seguirem encantats de la vida amb la democràcia secundària (i que ningú ens la toqui): seguirem “normals” sota l’autoritarisme del capital. Únicament si l’impacte és profund potser podrem arribar a comprendre en què consisteix realment el poder del poble més enllà dels miratges de la democràcia formal.


Pandèmia i hegemonia mundial

I això ens porta a la lluita per l’hegemonia mundial. Als EUA els ha sortit un competidor seriós: la Xina. I tinguem en compte que parlem d’hegemonia, parlem de poder, parlem de manar: aquí no hi ha angelets, aquí no hi ha ni bons ni dolents.

D’una banda, la societat nord-americana és el principal perill per a l’espècie humana (pels seus nivells d’inconsciència i consum), i d’altra banda pel que fa a la Xina, tot i que ens queda molt lluny i en sabem poc, tanmateix sabem que a casa nostra està triturant tot el sistema de comerç i restauració de proximitat.

Dit això, caldrà veure com queda la cosa després del coronavirus: la Xina (amb 1.500.000.000 d’habitants) està emergint com una potència que ha superat la pandèmia i que està apareixent com a benefactora universal dels països que l’estan patint. En canvi els EUA han esdevingut la societat amb més infeccions i més morts, tancada en sí mateixa i abandonant els seus aliats.



Més enllà de discussions estèrils (propiciades per la por dels EUA a perdre l’hegemonia) sobre ocultació de dades, autoritarisme, i càlcul geopolític xinesos, el fet és que podem estar en presència d’un desplaçament (o d’un inici de començament de principi de “conato de intento” de desplaçament) de l’hegemonia ....... i alerta que mentre l’economia dels EUA és de benefici individual (poc espai per a la responsabilitat col.lectiva), l’economia de la Xina és planificada (per tant amb una mica d’espai per a la responsabilitat col.lectiva), i la responsabilitat col.lectiva és essencial en la superació de la pandèmia.

Per tant, caldria revisar si avui en dia vivim a les nostres societats sota el paraigua de democràcies reals o falses democràcies reals (on els valors no són els mateixos que es donen a les definicions de democràcies).


¿i Europa?

Què passarà amb la Unió Europa després d'aquesta pandèmia? Aquesta crisi ha evidenciat l’homogeneïtat demogràfica (continent envellit: sobremortalitat de les poblacions velles) i l’heterogeneïtat econòmica, política, i cultural dels països membres. La Unió Europea només és un club d’estats perquè la identitat política dels habitants del vell continent no és europea sinó nacional/estatal; i per tant quan aquests voten ho fan en clau nacional/estatal no europea, i en conseqüència els polítics europeus, si volen ser elegits i reelegits, han de fer polítiques nacionals/estatals i no europees: per posar un exemple i dir-ho clarament els ciutadans holandesos no votaran a qui vulgui gastar els seus diners fora d’Holanda (més encara si això és a Espanya, on ja se sap que tots són una colla de “vagos” i de “sànganus”).

Pot ser que Europa es trenqui, i aquesta serà la següent crisi que viurem després de la sanitària, perquè la crisi sanitària ha posat de manifest grans diferències entre països europeus. El coronavirus no és un inici, sinó un indicador del rebuig a les diferents polítiques europees que es venien posant de manifest per grups polítics denominats “euroescèptics”, passant pel Brexit anglès, i arribant al seu punt més àlgid amb l'actual crisi sanitària.



El coronavirus ha afectat els països de diferents maneres, sent Itàlia i Espanya els més afectats, que entre els dos han superat a la Xina en contagiats i morts. Sense entrar a detallar l'actuació de tots els països, les solucions dels països del sud d'Europa han anat de menys a més, passant per restriccions lleus fins a arribar a les més restrictives, que passen per limitar la llibertat de trànsit, la paralització de gran part de l'economia que es considera no essencial, fins al tancament de les fronteres. Aquestes solucions només atenen a frenar l'avanç de la pandèmia, a través de frenar-ne el contagi, però tenen com a conseqüència l'afebliment econòmic dels països del Sud que anaven sortint de manera lenta de l'anterior crisi econòmica. En aquest punt, la dificultat d’establir mecanismes que puguin donar una solució conjunta a aquesta crisi, evidencia que si la unió europea com a organisme regulador hauria de ser més protagonista, no ho ha estat: Europa sembla estar fracassant. La recomanació dels sanitaris de mantenir-nos separats també ha afectat els representants polítics europeus: Itàlia amb el suport de França i Espanya han demanat ajuda a la unió europea per a la gestió conjunta de la crisi, i l’Europa del nord (Holanda secundada per Alemanya, i els països Nòrdics) s’hi ha negat. Els arguments per a aquest rebuig és que consideren que els països demandants no han sabut gestionar el seu creixement econòmic dels últims anys, fent esment especialment a Espanya com un país malbaratador, arguments que desencadenen una sèrie de reaccions entre les que destaquen les declaracions del primer ministre portuguès Antonio Costa, que titlla de “repugnant” aquests rebuigs, destacant que “si no hi ha respecte entre els països de la unió, i no s'afronta la crisi en comú, llavors ningú ha entès res sobre la unió europea”. Enmig de tot això, i davant la sorpresa de la població europea, la Xina que és un país injuriat pels occidentals, ha prestat ajuda amb metges i equipament, especialment a Espanya i Itàlia, enfortint així la seva pretensió a l’hegemonia mundial que acabem de comentar.


Tots aquests esdeveniments han portat un gran descontent i descoratjament per part dels individus, grups i institucions que estan a favor de la Unió Europea, enfront de l'apoderament del discurs dels escèptics.


8.- INCONCLUSIÓ: PANDÈMIA I DESIGUALTAT


  1. El confinament, derivat de la pandèmia, ha accentuat esferes de la desigualtat social com és la digital. Ha estat notícia com aquells infants que no disposen d'ordinador o d’Internet, no han pogut seguir les classes virtuals amb normalitat. Per tant, la bretxa digital s’ha traslladat a un primer pla social fent evident que a major pobresa major impossibilitat de realitzar teletreballs. I, per tant, aquelles persones que realitzen treballs manuals i que no disposen dels mitjans per treballar des de casa, s’han hagut d’exposar a un major risc de contagi. En gran mesura, aquestes famílies més exposades al contagi i més castigades per la bretxa digital són les mateixes que, si perden l’escassa entrada de diners mensuals que rebien, tindran majors dificultats per sobreposar-se al dia a dia. Només a les primeres setmanes de confinament, Càritas Barcelona va passar de tenir 10 persones anant a buscar menjar a tenir-ne 50.

  2. La contemplació frívola dels morts (que durant aquests dies s’han convertit en números per deixar de ser persones) no s’ha vist aplicada de forma igual a totes les vides. Aquesta gestió de la mort està condicionada per una nova i més accentuada jerarquia i desigualtat social: els normals són els supervivents immunes (aquells amb joventut i recursos) i els diferents aquells destinats a morir, ja que les seves vides són menys importants (gent gran, immigrants, gent sense recursos o sense llar, etc.). L’edatisme, el racisme o la desigualtat social estan ara legitimades sota la falsa premissa que la mort ens afecta a tots per igual. Per tant, la crisi del coronavirus obre una nova bretxa de desigualtat entre: els normals que hagin superat la pandèmia i els diferents, que per vells o per la impossibilitat de confinar-se (falta de llar, feines precàries, economia informal...) suposen una amenaça de contagi per les vides que importen. Una de les anàlisis posteriors a fer serà veure quines famílies –i de quin rang socioeconòmic– han perdut algun dels seus membres. En aquest sentit, és evident que d’aquesta nova crisi sanitària i, conseqüentment econòmica, se’n derivi encara més desigualtat social.

  3. Els pronòstics en termes de desigualtat no són gens optimistes: pensem que l’economia entrarà en recessió, que els pobres ho seran encara més, que tots aquells que intentaven tirar endavant amb petits negocis propis –i els famosos emprenedors!–ho perdrem tot, i que els rics deixaran de fer caritat per fer negoci i ser més rics.


  • Facebook - Círculo Negro
  • Twitter - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
Subscriu-te al nostre blog!

© 2020 Normals i Diferents