Treball productiu versus treball reproductiu
En moments d’excepció on baixa la producció, el poder del treball productiu (preferentment masculí) pot disminuir en favor del poder del treball reproductiu (femení) que es revaloritza. I aquest canvi de tendència s’ha donat, precisament, al bell mig d’una crisi sanitària on el treball reproductiu s’ha tornat imprescindible per la pròpia supervivència. Ara bé, encara que el treball de les cures es tornarà decisiu i necessari a l’hora de fer front a la pandèmia, ha seguit invisibilitzant-se per la precarietat i “feminitat” intrínseca que el defineixen. Com si aquestes cures, que expliquen per què el percentatge de dones contagiades és molt major que el de la població masculina, s'haguessin produït de forma natural i orgànica.
Si el fet de posar la vida al centre i, per tant, donar visibilitat als treballs de cures, no va acompanyat d’una perspectiva de gènere, ens arrisquem a que sigui un tret merament circumstancial provocat per la situació extrema.
Les dones omplen un sector ocupacional horitzontal amb major precarietat que, paradoxalment, ha seguit infravalorat malgrat ser el suport vital d’aquesta crisi.
Tasques feminitzades com la de les farmacèutiques, infermeres, del comerç de proximitat, caixeres de supermercat, treballadores de la llar i treballadores de la neteja (que, entre altres espais, han desinfectat a diari els quiròfans) segueixen econòmicament i socialment invisibles, ja que el col·lectiu sanitari, dins l’imaginari social, segueix tenint fesomia de metge.
Amb la normalització (on la producció torna a ser important) en que tornarem a perdre de vista la necessitat de les cures (ja que la nostra vida deixarà d’estar en perill), s'esvairà l’espurna de reconeixement que hem viscut accidentalment per tornar a l’estadi anterior, on totes aquestes feines semblen inexistents.
Postcrisi
Les crisis viscudes anteriorment, en especial la del 2008, ens han ensenyat que quan es perden llocs de treball (increment de l’atur), creix la probabilitat d’arraconar les dones (per major contractació masculina en contextos d’atur).
És més, podem apuntar que en contextos de crisi econòmica les dones en surten realment castigades: per l’accentuació de les desigualtats socials; per la gestió de la crisi intrafamiliar en que la dona acaba carregant més treball domèstic no remunerat i remunerat (si l’home perd l’accés a l’àmbit productiu, la dona busca de pal·liar-ne els efectes accedint a fer treballs informals); i, per últim, la crisi serveix d’excusa pel poder per anar enrere en termes d’igualtat de gènere (drets o disseny de polítiques).
Ambit Polític
1.- En els debats ens ha sortit un assumpte important: té la dreta més dones lideresses que l’esquerra? I en aquest cas, per què la dreta té més dones lideresses que l’esquerra? ¿és perquè una cosa és el conflicte per la desigualtat (contradicció de classe: terreny propi de l’esquerra) i una altra són els conflictes per la diferència (contradiccions específiques: dones, sexe, etc.; terreny on poden confluir dreta i esquerra i potser amb predomini de la dreta). Hem distingit entre feminisme i classe social en el sentit que una dona líder no necessàriament comporta un lideratge feminista (hem posat alguns exemples de dones de la nostra dreta política no feministes).
2.- Ha tornat a aparèixer el lideratge: els lideratges femenins solen ser més eficients i empàtics; ara bé, la variable independent no és el lideratge sinó l’estructura social (el lideratge femení no és causa sinó conseqüència de l’estructura social): cal veure quines estructures socials fan més o menys probable el lideratge femení, i caldrà veure si en aquestes mateixes estructures un lideratge masculí probablement seria també eficient i empàtic.
¿La formació acadèmica de les dones que lideren els diferents grups polítics ha estat determinant dins de l’estructura social per tal d’arribar a llocs de poder o, com s’ha comentat en els punts anteriors, és simplement una estadística que s’havia de consolidar dins dels grups de poder existents, per tal de poder abanderar els diferents moviments i arribar a les quotes femenines que es reivindiquen per tal de semblar igualitaris? ¿La cultura ens permet que aparegui un nou model de lideratge o, realment, l’oportunitat que algunes generacions han tingut per formar-se ha estat un altre miratge que pot finalitzar quan els homes poderosos es vegin amenaçats per les dones? En certa manera ens tornen a posar a les hipòtesis que es plantegen en els dos primers punts d’aquest apartat.
La història ens mostra que les dones han arribat a assolir grans fites, tenint en compte sempre les dures condicions que han hagut de soportar, i, actualment, les hemeroteques ens permeten, si més no, recopilar aquestes fites aconseguides.
Resta molt per què les dones arribin a poder sentir-se en igualtat dins l'àmbit polític, però si ens comencem a fixar en el món del cinema, curiosament cada vegada més podem apreciar que hi ha un augment de personatges que o lideren països o són les protagonistes: un exemple entre molts altres és Terminator, un guinyo, si podem dir-ho, a la lluita de la dona per la supervivència.
Àmbit domèstic
Fins i tot en aquesta conjuntura d’excepció els homes miren de mantenir domini: s’actualitza el rol d’home caçador home recol·lector.
1.- Els homes descobreixen la cuina (i en saben més que ningú): busquen també aquesta parcel·la de poder domèstic?
2.- Els homes surten a comprar i les dones es queden dins l’espai domèstic: els homes “cacen i recullen” i les dones tenen cura de l’espai interior (i a més, així, els homes surten a l’espai exterior i “s’arrisquen” perquè saben que les dones els cuidaran). L’arrest domiciliari juga a favor dels homes?
En cas de privació no són els homes els que van a Cáritas sinó les dones (els homes no passen la vergonya). Una bona anàlisi seria: quins homes van a comprar i quins homes no van a Cáritas?
Violència masclista: una conjuntura d’excepcionalitat pot ser un factor de violència; d’altra banda, en una conjuntura de major poder femení l’home pot reaccionar a la defensiva amb més duresa.
Las calles son nuestras aunque el tiempo diga lo contrario. Com deia un company nostre, “L’altre dia estava navegant per les xarxes, concretament per Instagram i vaig veure una “story” d’una noia que deia que, des que estem en confinament, ha notat que hi ha més assetjament als carrers, sensació que comparteix amb altres noies Si prenem aquesta hipòtesi com vàlida és important preguntar-nos per què. Podríem dir: la primavera la sang altera! Però considerem que tot i que som animals, la racionalitat en alguns aspectes és patent en nosaltres. Per tant, aquesta premissa queda descartada. Potser el que passa és que els carrers són buits, i llavors aquestes persones que es dediquen a portar a terme aquest tipus d’assetjament es veuen sense cap mena de control normatiu de la gent del voltant, bàsicament perquè no hi ha més vianants, i els pocs que hi ha tenen pressa i han de complir les distàncies de seguretat. Aquesta situació ens fa pensar: de qui és la conscienciació sobre l’abús i l’assetjament? És una qüestió social o individual? Tot i que és un tema que està a l’ordre del dia i fa temps que està sobre la taula encara hi ha feina a fer. Se suposa que en un estat de confinament en què no podem sortir al carrer, les violacions en l’àmbit públic han disminuït, el violador al carrer té menys possibilitats, igual que les seves possibles víctimes (una gran majoria dones). Quan acabi el confinament estaria bé saber què ha passat amb les de l’àmbit privat. Però què passa amb aquella persona que assetja? En aquest punt tornem a la pregunta del principi del paràgraf, sobre el caràcter (social o individual) de la conscienciació. Si l’assetjament verbal a la via pública ha augmentat durant la quarantena llavors podríem dir que no assetjar és una qüestió individual, però que la por a la reprimenda (quan no hi ha quarantena i hi ha més persones al carrer) és col·lectiva. Per tant queda molt a fer encara. Considerem ara la hipòtesi que a menys persones al carrer (quarantena), més assetjament. Això demostraria dues coses importants: la primera, que aquelles persones que assetgen ho van deixar de fer per por a una reprimenda, no perquè fossin conscients que és un acte desagradable, irrespectuós, violent, etc. La segona és que, en haver-hi por a la reprimenda, aquesta persona sap que el que fa està condemnat socialment i, encara més important, hi ha una bona part de la societat que jutja aquests actes.
Un exemple d’aquesta actitud recriminatòria el comentava l’altre dia una col·lega amb una anècdota personal (abans de la quarantena): “Yo estaba sentada en el metro y justo al lado mío había una chica joven. Delante nuestro había un hombre mayor y de un tamaño considerable, diciéndole cosas obscenas a la chica, la cual estaba bastante incómoda. El hombre en cuestión se sentía en todo su esplendor, en el vagón no había casi nadie, él en ningún momento supuso que nadie le diría nada, hasta que me cansé y le recriminé su actitud.”D’altra banda, ara, els homes es fiquen a la cuina i són unes màquines. Perquè qualsevol feina o activitat en mans dels homes pren prestigi. Com quan els hi dona per fer una tonteria amb el seu fill i ràpidament els donem el diploma de Padrazo del año, mentre la que treu la llengua, vesteix, dona el menjar, porta al cole, coneix el nom de la mestra, el pediatra i sap quin xarop pren o quin numero de bambes té és la mare en una immensa majoria de casos. La que no dorm, la que s'aixeca quan li falta alguna cosa a la criatura, la que l'ajuda amb els deures... en fin. L'home sempre brilla més en tot el que fa. És estructural.
I pensem en aquelles pobres dones que diuen això de “jo no noto el masclisme perquè a mi m’és igual el que diuen de mi”. Pues no senyora! El que diguin i pensin de tu t'afecta com a ésser social que ets, necessites aprovació, com tothom. A més, és injust! I et direm més, quan les veïnes parlen malament de tu i despertes l'antipatia de la gent (per motiu de la doble vara de mesurar que ens fa més criticables) creus que t'ajudaran igual quan ho necessitis? Tens suport? Creus que emocionalment no t'afecta? Penses que pots viure sola contra el món? Bueno, doncs deixa’ns dir-te que ets una pobre diabla. Perdoneu que al damunt els hi donem estopa a les dones, però no som del club "Despotrica el que vulguis, que aquí estarem les feministes per ajudar-te". I el feminisme, senyores i senyors no va de: qualsevol cosa que faci una dona ha d’estar bé, ni molt menys!! Així és com l’entén qui no té ni punyetera idea de què va i només s’apropa pel que l’interessa (masclista disfressada). Perquè les alienades són necessàries per perpetuar la desigualtat com bé deia la Beauvoir. "L’opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els mateixos oprimits”.