els previs
A la costa nord-oest d'Àfrica, el Sàhara Occidental és una antiga colònia espanyola. 266.000 quilòmetres quadrats, menys de mig milió de persones, i ric en recursos naturals i energia. A 1975 Espanya va proposar un referèndum d'independència però el Marroc se’l va annexionar utilitzant la marxa verda. Així va començar el conflicte entre el Marroc i el Front Polisario que lluitava per la independència. A 1991 l'ONU va proposar un Referèndum d’autodeterminació, que el Polisario ha anat reivindicant i el Marroc evitant.
Al 2021, l’acollida a un hospital espanyol del líder del Polisario, Brahim Ghali, va produir una entrada massiva d'immigrants des de territori marroquí a Ceuta.
El mateix 2021 Trump, encara president dels EUA, va reconèixer la sobirania marroquina al Sàhara Occidental. Després, França i Alemanya també ho han fet.
Espanya va defensar primer el referèndum d'autodeterminació de l’ONU i després una sortida negociada entre les parts recolzada també per l'ONU. Però fins ara mai havia acceptat la proposta d’annexió marroquina. Ara Espanya ha canviat i també accepta la sobirania marroquina al Sahara .
Tres possibles explicacions del canvi espanyol
(Les tres explicacions són una bona lliçó per als ingenus que encara ens pensàvem que l’ètica és independent del poder. Nanai del paraguai: qui mana decideix què és ètic -i de pas escriu la història- i qui perd és el pringat i el dolent).
Primera el Marroc: Marroc font d’energia present i futura , Marroc està bé amb els EUA i de mica en mica amb tot el món, Marroc és un creixent actor mundial, Marroc controla islamisme, Marroc regula fluxos migratoris cap Espanya. Conclusió: Cal estar bé amb el Marroc.
Segona Espanya i els EUA: els EUA no ens estimen gaire des de la independència de Zapatero quan la guerra d’Irak, i per tant ara que tota Europa ens hem posat de genollons davant l’imperi americà (amb el conflicte a Ucraïna), Espanya ha de fer un esforç per seduir els EUA. I els EUA son ara el nou gran valedor mundial del Marroc. ……
Tercera el Polisario: seguir recolzant el Polisario és una guerra perduda, una causa perduda... i com es diu en castellà “hay que soltar lastre” …… (qui perd és el dolent i el pringat, vae victis!).
Ergo: Sànchez, PSOE i Espanya hem fet exactament el que havíem de fer: abonar-nos a la “real polític”. I ho fem ara perquè és la conjuntura exacta: ens assegurem amb Europa i els EUA en moment de crisi energètica (i de pas ens assegurem estar una mica més bé amb l’imperi), i ens assegurem també el flanc sud i el control de la migració en plena arribada de refugiats ucrainesos… perquè quedaria molt lletja la comparació de la super benviguda que reben els ucranians-europeus- amb les hòsties que reben els africans que volen entrar pel sud-
(D’altra banda -i com que la vida és com el tocino, que tot s’aprofita- els ucranians europeus vénen per culpa de la malvada Rússia i els africans vénen per culpa de no se sap qui, però segur que vénen a robar i violar): ja ho deia el clàssic: “nul.la aesthètica sine ehtica”.
En conclusió: Sànchez, PSOE i Espanya: tots som absolutament marxistes de Groucho: és a dir, tenim els nostres principis...... i si aquests no agraden, els podem canviar sense cap problema.
(I, per descomptat, Argèlia ens seguirà venent gas)
I una dolenteria analítica:
Es diu que la decisió espanyola contradiu el dret internacional....
Tanmateix, l’expressió “dret internacional” és un oxímoron: el dret internacional no existeix (o és un brindis al sol) perquè no té al darrera cap estat que n’asseguri les sancions... i sense sancions el dret és paper mullat (només els estats tenen “el monopoli de la violència per a manteniment de l’ordre”).