La Renda bàsica (RB) és un ingrés pagat per l'estat (o un macrostat com podria ser la UE o un microestat com seria una comunitat autònoma) a cada membre de la societat, fins i tot si no vol treballar, i sense prendre en consideració si és ric o pobre, i tot això sense importar amb qui es convisqui.
Els dos elements bàsics de la Renda Bàsica (RB), són, doncs, la universalitat i la incondicionalitat: és a dir es tracta d’una cosa per a tothom (rics i pobres) i que no està condicionada a res (no cal acreditar res: ni cap dolència ni cap atur ni cap minusvàlua, res de res).
La cosa, doncs, sembla fantàstica: milloraria la vida de la gent i la seva salut física... i psíquica. En fi, tot estupendu:
Per exemple i per parlar només de la feina, es revaloritzaria el treball perquè ningú es veuria obligat a acceptar un treball amb males condicions i es podrien negociar millors les condicions u els contractes de treball. També eliminaríem tonelades i tonelades de burocràcia (no caldria controlar ningú perquè la RS és incondicional).
Però, ai las!, li hem trobat tres pegues que hem anat debatent i per a les quals hem anat trobant solucions:
Primera pega: la cultura de l’hedonisme. ¿Si tenim la vida resolta no cal esforçar-nos per res?. No es tracta només de l’esforç econòmic per guanyar més i més, sinó de l’esforç vital perquè a la vida no tot són flors i violes i de vegades cal apretar els punys (per exemple qualsevol formació requereix esforç)
Solucions a la primera pega:
1.- els únic que tenen problemes amb l’hedonisme son els iaios (sobre tot els de 71 anys!)
2.- no dependre de la “producció” ens pot fer més creatius, i desenvolupar ocupacions de creixement personal no remunerades
3.- a més, el nostre concepte d’esforç va molt lligat a la competència que ens imposa el capitalisme
4.- si volem viure millor, també treballarem més, amb la diferència de que també podrem triar més i no estarem obligats a acceptar qualsevol feina mal pagada
Segona pega: això crearà nous conflictes socials?
Solucions a la segona pega
1.- “empoderament” (buff amb la parauleta!) dels treballadors: no seran tan depenents i això els permetrà més llibertat personal
2.- pel que fa a la pobresa, probablement es modificarà la percepció social de la pobresa: en ser la RB una cosa incondicional eliminarem l’assistencialisme i la percepció vergonyant de la pobresa!
3.- menys risc de xenofòbia: perquè si ara els immigrants ens fan por perquè ens poden fotre la feina, aquesta por s’haurà acabat! (clar que si els immigrants segueixen fent els feines que els d’aquí no volen... això pot ser un “efecte crida” i el remei seria pitjor que l’enfermetat)
Tercera pega: com ho pagarem tot això?, sobre tot tenint en compte que en aquest país el 30% del PIB és economia submergida, i que assegurar la RB cal us sistema fiscal mínimament potent.
Solucions a la tercera pega
1.- el Rb ens estalvia diners, estalvia altres prestacions, estalvia burocràcia (diners!!)
2.- Els canvis econòmics (la reducció del temps de treball humà, la robotització, menys pressió al mercat de treball, millors remuneracions....): podrem treballar mitja jornada, i conciliarem més el curro i la vida personal, i (insistim) podrem fer activitats més creatives)
3.- També hem discutit sobre el càlcul cost-benefici que la seva implementació tindria pel capitalisme. Seguint la seva lògica, la seva aplicació seria beneficiosa, doncs augmentar la capacitat adquisitiva dels ciutadans els transforma en consumidors que donen sortida a la producció i generen beneficis.
Però no s'ha aplicat encara. I malgrat la seva popularització al món acadèmic, tampoc se'n parla als mitjans de comunicació. Simptomatològic. ¿Per què?, doncs perquè el capitalisme més rendible econòmicament ha deixat de ser el productiu i ara és el financer. A la banca ja li va bé que la gent no tingui calés, perquè això significa que els haurà de demanar (= beneficis per les entitats financeres). I les taxes de deute privat són il·lustratives: l'endeutament de les famílies (a causa de la precarització de les condicions laborals, especialment de les baixades de salari) són una bona notícia per la banca, que és actualment qui maneja el cotarro. I això, amb la RB s'acaba.
A més, al capitalisme productiu, malgrat que la implementació de la RB li reportarà beneficis, li traurà poder. I el poder és un bé més estratègic per l'estructura econòmica que els diners en sí. La possibilitat d'influir en l'estructura política és més atractiva que estar a la cúspide de l'estructura econòmica per l'acumulació de capital (si ja en tenen un munt). Estar present en dues estructures és més interessant que ser el rey d’una sola. La desregulació del mercat laboral i la desprotecció del treballador implica poder. Atemorir als treballadors amb l'acomiadament és una estratègia (exitosa) per disciplinar i sufocar relacions d'oposició (la gent calla i atorga per por). Amenaçar a l’Estat amb la fuga (i conseqüent pèrdua de llocs de treball) també implica poder.
La mateixa lògica es pot aplicar a escala supraestatal: en parlar de la necessitat d'implementar la TB a nivell europeu i no a escala nacional hem topat amb el mateix problema: a la banca ja li va bé que els Estats s'endeutin.
Kommentare