top of page

Som l’espècie exagerada


(paradoxes instructives sobre la nostra societat en la que el mode de producció dominant és el capitalista)



Aquell gran psuquero i millor persona que va ser Manuel Sacristán deia que “somos la especie exagerada”, i quanta raó que tenia!.

Som excessius i “así nos va”: una espècie que aconseguim grans fites i enormes meravelles, i que un cop assolides no sabem què fer amb elles i se’ns giren en contra.

Aquesta maledicció bíblica passa a les quatre estructures de la societat: veiem-ho


· i llavors resulta que no sabem què fer amb els vells, i endarrerim la jubilació, i tremolem pel sistema de pensions ,

· i llavors resulta una altra gran paradoxa macro i micro. Macro: endarrerim l’edat de jubilació (per no gastar diner públic en els vells). Micro: i les empreses privades no volen vells (perquè són menys productius).


I portem els fills a la guarderia i els iaios a la residència,

· i llavors resulta que ens comprem un gos per no estar sols.


Inventem la màquina (oh la la, les maquines i els robots i la IA: quina gran cosa!!!!) i ens podem estalviar el treball pesat i treballar tots treballant menys temps,

· I llavors resulta que treballem no tots i molt de temps; i amb por a l’atur i acollonits perquè no ens prenguin la feina

· I llavors també resulta que se’ns evidencia la nostra vulnerabilitat: el dia que el sistema es penja o que patim un atac informàtic ens quedem a quadres i amb cara d’idiotes.


I produïm cada cop més i consumim cada cop més (bé, és al revés, consumim cada cop més i per tant produïm cada cop més). I volem guanyar cada cop més

· I llavors resulta que uns il·luminats ens diuen que ens estem carregant el planeta i que això acabarà molt malament

· (i també resulta que hem aconseguit una deliciosa quadratura del cercle amb aquest esplèndid oxímoron que és el consum sostenible, carai!).


Una part de l’espècie inventem la democràcia “formal” (i la pretenem exportar a l’altra part de l’espècie, a tot al mon mundial),

· I llavors resulta que la tal democràcia (demos-cratos: poder del poble) és falsa perquè el poble no mana, i és lenta i ineficient, i és tant o més corrupta, i és tant o més clientelar, i finalment es resumeix en acabar votant a qui millor ens donarà pel sac durant quatre anys

(abans els antidemòcrates ho eren perquè tenien por de que amb el vot universal votaria la classe obrera i guanyarien els partits revolucionaris... ai las!; ara els antidemòcrates ho son senzillament perquè la democràcia és ineficient i corrupta).


Inventem la llibertat i la pretenem exportar tot al mon mundial (una part inventem la llibertat i la pretenem exportar a l’altra part de l’espècie, a tot al mon mundial),

· I llavors resulta que la tal llibertat nostra tampoc existeix aquí, i que a altres parts del mon tampoc els interessa (de manera que no ens queda més remei que anar-los a envair i matar-los a tots “hasta el último ucraniano”, i un cop ben morts els podem regalar la gran torxa de la llibertat).


Inventem un estil de vida (una cultura) secularitzada i sense el pes opressiu de les religions i ens dotem d’uns sistemes de comunicació potentíssims,

· I llavors resulta que tenim molta informació i poca comunicació, i amb xarxes o sense elles estem més sols que la una.


Paradoxes, no contradiccions

Una paradoxa és una contradicció aparent, i per tant tot això no és contradictori.

No és contradictori perquè són claríssims indicadors (paradoxals, si volem) d’una doble contradicció, que aquesta sí que és contradictòria.



Les contradiccions de veritat


D’una banda la contradicció entre la nostra espècie i el planeta terra (toma ya!): aquesta és la contradicció fonamental (o estratègica)

D’altra banda (al tanto que va de canto): la contradicció entre les forces productives i les relacions de producció (Marx Carles, no Groucho): aquesta és la contradicció complementària (o tàctica)



la contradicció entre la nostra espècie i el planeta terra: el que ens ha fet viure serà el que ens acabarà matant.


La nostra espècie ha sobreviscut gràcies a que hem sigut capaços de transformar/depredar el planeta (minerals, plantes i altres animals) i la nostra història és la història d’una creixent i imparable transformació/depredació de tot el que hi ha al planeta terra: cada avenç nostre és un retrocés de la resta.

Hem estat i som uns depredadors cada cop més eficaços (no eficients) i així és com hem pogut sobreviure.

I això no ho podem evitar: som com una bici en baixada. Va escrit en la mateixa naturalesa de les coses: estem eixamplant els nostres límits a costa dels altres límits.

Fins que a la terra no quedi res per a nosaltres i ens expulsi i desapareguem.


En el benentès (¡ves quin consol!) que el “tempo” col.lectiu és molt diferent del “tempo” individual, per tant això no es mesura en anys sinó en segles i mil·lennis... ara bé:



la contradicció entre les forces productives i les relacions de producció


Ara bé, la nostra organització social pot accelerar o pot retardar la contradicció principal.

I sembla que l’estem accelerant.


Perquè els diversos, variats i fins i tot contradictoris poders econòmics que configuren la classe dominant a escala mundial imposen un model de societat on la variable fonamental es el guany individual (que, per definició sempre és a curt termini).

I guany individual vol dir creixement imparable a costa de la resta d’habitants del planeta: més consum i més producció, i més destrucció de recursos naturals i dels habitats de les altres espècies, etc. etc.

I com que això es fa competint (és la “lliure competència”) no hi ha aturador possible perquè sempre es tracta de guanyar més que els competidors.

El Mode de producció capitalista, hegemònic a les nostres societats, és individualista i individualitzador, interessat només en el creixement del guany, i per tant accelerador de la destrucció.


Per tant, s’entén la paradoxa de que totes les fites i meravelles que aconseguim se’ns giren en contra. Per posar algun dels exemples d’abans:

No sabem què fer amb els vells perquè son només un cost i no un guany. I el diner públic té preferències privades (armes que engreixen el complex militar industrial, subvencions a la indústria privada, i -posant-nos demagògics- pagar els tripijocs del nebot del rei a Dubai). I es molt més rendible fer treballar gent acollonida i amb por a l’atur (i per tant menys reivindicativa). I impulsem l’economia depredadora del turisme i el consum individual (amb tots els costos socials i mediambientals que comporten).

Es a dir que preferim el guany individual al guany/benestar col.lectiu



La nostra organització social, doncs, està exageradament centrada en el guany individual i és exageradament depredadora del planeta i per tant ens fa avançar exageradament cap al col.lapse .


Y así nos va.



0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

El pitjor enemic del govern espanyol és l’estat espanyol

L’estat espanyol (com tots els estats del mon) és Leviathan: una bèstia poderosa encarregada de gestionar la societat segons els interessos dels que manen, sigui la classe dominant siguin les fraccion

Te'n recordes d'aquell mem?

El dimecres 25 d’abril el president Sánchez va dir que estava pensant en dimitir desprès que es filtrés una acusació contra la seva dona per un possible delicte de tràfic d’influències. Es va retirar

Recuperem la mili / Recuperemos la mili

(o Dios escribe recto con lineas torcidas) Versió catalana Les excelsament estúpides elits polítiques i corporatives europees estan reclamant  que torni la mili: volen recuperar els exèrcits obligator

Comments


bottom of page