Tots creiem en alguna cosa... segons cada societat


Des de que el món és món els humans creiem: és a dir ens adherim sentimentalment a qualsevol cosa que ens doni seguretat. Creure és recerca de seguretat: les creences ens donen seguretats vitals, ens expliquen el món i donen sentit a les nostres vides.

Hi ha creences de diversos tipus i el seu predomini depèn de la societat: sobrenaturals o terrenals; científiques, històriques, polítiques, o esotèriques; mites, llegendes, supersticions, fins i tot les llegendes urbanes, etc. Podem creure en el Barça o el Madrid, en la ciència , en l’atzar, en la bondat, en l’amor, i en alguns dels déus que hi ha al món: el que sigui, amb tal que ens asseguri i doni sentit a les nostres vides. Creure es, doncs,universal i funciona des de que el món és món.

Ara bé, en què creiem és relatiu (contingent, depèn de cada societat, és a dir depèn de qui mana): les creences estan, doncs, socialment determinades, i com sempre depenen del poder: qui mana decideix en què s’ha de creure. I també com sempre el normal és fer cas al que mana i creure en el que diu, i el diferent és no fer cas i creure en una altra cosa.

El sistema de les creences funciona a un triple nivell: fe, religió, església

1.- Individual: la fe.

Els individus “creiem” (és a dir, tenim fe) en Déu, o en la ciència, o en l’atzar, o en la bondat o en la justícia o en el Barça o en el Madrid

2.- Col.lectiu: la religió.

Es la suma dels individus que tenen la mateixa fe (la religió és la fe compartida per una pluralitat d’individus: és doncs una cosa col.lectiva: social).

Per raons històriques el terme religió s’havia aplicat només a la fe en quelcom sobrenatural (qualsevol dels déus divins). Darrerament també es parla de religions naturals quan es vol remarcar la intensitat de la fe dels seus fidels (per exemple es parla del Barça o del Madrid com a religions; o per exemple, també es sol parlar de qualsevol ideal social com una religió)

3.- Organització social, poder!: abans les esglésies i les sectes... i avui també els clubs, les organitzacions governamentals i no governamentals, les entitats, els partits, les associacions, etc, etc,

Perquè quan la qualsevol religió es plasma en una organització social estem davant del poder. Aquest nivell d’anàlisi connecta amb l’estructura social perquè les esglésies “organitzen socialment” una religió (que al seu torn és la suma de fes individuals). Són organitzacions, ergo:

1. Són un poder social (històricament han estat un importantíssim poder)

2. Per tant, al seu interior hi ha una clara distribució de poder, jeràrquica i ben legitimada... i per hi ha lluita pel poder (els que en tenen contra els que no: per exemple homes versus dones, professionals versus fidels, jugadors versus directius, etc)

3. L’anàlisi de les estructures ens porta a la sociologia de les organitzacions:

• Distribució de poder a partir d’una organització normalment piramidal,

• Professionalització i lideratge,

• Imatge de marca i publicitat

• Cultura de l’organització: normes i valors propis; rituals, ritus generals i ritus de pas; mites, tradicions i costums;

• I competència (violenta i sovint bèl.lica) pel mercat de les creences,

I ara una mica de sociologia de les creences, tant les sobrenaturals com les naturals:

1.- les creences sobrenaturals

Durant molts segles, les creences sobrenaturals han estat importantíssimes (fes, religions i esglésies). La clau està en el més enllà.

• El negoci (en el sentit més noble de la paraula negoci) consisteix en el més enllà.

• El producte: oferir la màxima seguretat on l’ésser humà té la màxima inseguretat: el més enllà; a canvi l’ésser humà s’ha d’adherir a la religió i entrar en l’església corresponent

• El benefici esperat és la màxima seguretat: la felicitat en el més enllà. El cost assumit és el sacrifici (o la obediència a l’església corresponent) a la vida terrenal.

I la pregunta per als sociòlegs: ¿quines societats fan més probables aquest tipus de creences (i de fes, i de religions i d’esglésies)? :

son les societats amb estructures demogràfiques de vida breu (poca esperança de vida: com que morim aviat, el benefici esperat (la seguretat eterna) supera amb molt el cost (la obediència a l’església corresponent): negoci rodó!

economies pobres i de treball dur: com que no tenim res i la vida és dura, val la pena sacrificar-se perquè el premi s’ho val (quan es parla d’alienació sovint es parla d’això: la gent no fa la revolució perquè el déu corresponent li fa acceptar el sacrifici a canvi del plaer etern). I d’aquesta manera la creença funciona a més com un potent sistema de control social (normalització)

polítiques severes... i amb forta presencia del poder religiós: la gestió política afavoreix la creença predominant ... i si convé va a la guerra contra una altra creença.

cultura sacrificial: “hem vingut al món a patir” (i amb això ja està tot dit)

.... i per cert, en aquestes societats el sexe té mal acomodo: és lleig, brut, i distreu! (gestió, doncs, utilitària, disciplinada, continguda, familiar... reprimida)

2.- les creences terrenals.

Darrerament les creences sobrenaturals han anat perdent importància: i a Occident creixen les laiques . Això ha comportat un quíntuple fenomen que podem observar constantment avui a casa nostra, a Occident):

1.- les grans esglésies segueixen funcionant... i mantenint poder (poca conya)

2.- creixen les alternatives a les grans religions/esglésies sobrenaturals per exemple, (les sectes) i es descobreixen les grans religions orientals i d’altres continents

3.- apareixen i es multipliquen les creences seculars (el Barça i el Madrid, la ciència, l’atzar, la bondat, etc per exemple)

4.- Ep, i la vivència de les creences “a la carta”: és a dir cadascú es va fent un menú del que creu (i del que no creu): creiem només en el que interessa (per exemple podem formar part d’una església i no fer cas d’algunes de les seves normes o dels seus dogmes)

5. fonamentalisme: les religions/esglésies en crisi destapen la seva cara més agressiva: és la violència religiosa (bèl.lica en unes societats i moral en d’altres)

I la pregunta per als sociòlegs: ¿quines societats fan més probables aquests canvis?.

Són les societats amb estructures demogràfiques de vida llarga (molta esperança de vida: el benefici esperat (la seguretat eterna) s’allunya molt en el temps i ja no compensa el cost de la obediència a l’església corresponent): negoci ruïnós!

economies riques i terciàries: tenim pasta i benestar i la vida és estupenda, no val la pena sacrificar-se.

polítiques de serveis... i desaparició del poder religiós (sobre tot a occident): la gestió política afavoreix menys les creences sobrenaturals... i ja li van bé les creences terrenals que serveixen per seguir tenint el personal alienadet.

cultura hedonista: “hem vingut al món a passar-nos-ho bé” (i amb això ja està tot dit).... i per cert, en aquestes societats el sexe té millor acomodo: gestió, doncs, expressiva

i el control social?

Ah carai!, com que això de creure té el seu pelendengue, des de sempre ha servit per al control, i per a definir normals i diferents.

Posem com exemple el cas de les religions sobrenaturals. La cosa mereix una anàlisi que imagini com a mínim un triple escenari (obviíssimament se’n podrien dibuixar molts més, però per a la pretensió d’aquest matxembrat poden ser suficients):

1. escenari 1: normals i diferents en societats de gran component religiós eclesial: teocràcies.

2. escenari 2: normals i diferents en relació a la religió i les esglésies en societats de baix/escàs/nul component religiós eclesial (societats secularitzades)

3. escenari 3: normals i diferents en l’àmbit estrictament eclesial de les societats de baix o nul component religiós (el poder interior de les organitzacions religioses)

Escenari 1: societats teocràtiques

La normalitat té en aquestes societats un fort component religiós (sovint és el poder religiós el que dicta –o com a mínim influeix en- la gestió de la societat

Oposició

Tanmateix, hi ha els diferents que aspiren a instaurar un nou poder religiós... i amb ell una nova normalitat (vindrien a ser l’oposició). La fórmula organitzativa amb que ho fan sol ser també la secta (per contraposició a les esglésies).

Minoria

és la comunitat singular o secta tolerada (és a dir, la diferència religiosa que no posa en qüestió l’ordre)

Desviació i depreci

són les dues cares de la fredor religiosa (els tebis, els descreguts, els no practicants, etc): són depreciats si se’ls viu com a diferents passius i desviats si se’ls viu com a diferents actius

Delinqüència

Les organitzacions eclesials toleren molt malament la competència, tendeixen a criminalitzar les diferències (la dissidència religiosa), a través de considerar-les herètiques –l’heretgia és el delicte religiós- i excomunicar-les i/o exterminar-les. Les etiquetes més utilitzades en aquesta lògica són les denominacions d’heretgia o de “secta” i si convé, ’assumpte pot cursar amb tortures i morts. Fins i tot si cal i el poder perilla, es va a la guerra.

Escenari 2: les societats laïques

La societat secular (laica o aconfessional) és el normal i l'església o esglésies són allò diferent (i més o menys minoritari): Les relacions església-societat seran de normalitat quan l'església s'adapta a les normes i valors de la societat..... i seran diferents en el cas contrari:

oposició:

Pretensió de modificar la normalitat civil: quan l'església o esglésies volen canviar el poder. Exemples actuals poden ser la pretensió de modificar les normalitats civils imposant-ne de religioses (campanyes contra el divorci, l’avortament, l’educació sexual a les escoles, etc.).

Un bon exemple històric del que passa quan l’oposició guanya és el de 1936 quan l’església es va oposar al Govern legítim d’Espanya i va recolzar l'aixecament feixista de l’oligarquia i part de l’exèrcit..... com que van guanyar, després va ser l’església la que va definir la normalitat durant un grapat d’anys i panys.

minoria

quan l’església vol que se'ls respecti els seus status: per exemple l'ensenyament de la religió a les escoles, el salari als capellans, els concerts amb les escoles confessionals, etc. També entren en aquest concepte les confessions no majoritàries quan reivindiquen el seu status (reconeixements per part de l’estat, construcció de mesquites, per exemple)

depreci:

suposadament les esglésies no sostenen els valors laïcs de la societat, per exemple els valors sexuals –l’exemple més clar és el celibat dels sacerdots catòlics-. El depreci es podria concretar en diversos indicadors, un dels quals poden ser els acudits que hi circulen.

desviacio:

quan l'església o esglésies trenquen normes o costums o reglaments o directrius tècniques: per exemple, la seva insistència en que la gent no prengui mesures anticonconceptives,

delinqüència

Les esglésies poden delinquir (amb diversos graus de criminalització per part de la societat) quan s'enfronten amb les lleis (per exemple les croades dels bisbes contra la legislació d’un parlament) .

També cal comptar amb les sectes noves que per tal d’obtenir quota de mercat duen a terme una estratègia de marqueting agressiu que pot violar la llibertat civil; i en aquest cas se les sol criminalitzar (amb una sanció moral afegida que és la de ser etiquetades amb la ironia de “sectes destructives”.

Escenari 3.- els àmbits religiosos de les societats laïques

L'església com una microsocietat (la religió no és una societat, ho són les esglésies): allà hi ha normals (els fidels normals, els capellans normals etc...) i també diferents que poden tenir relacions de:

oposició quan els diferents volen canviar les lleis o els dogmes o l'estructura organitzativa a l’interior de la mateixa església, o quan altres diferents exteriors a l’església es plantegen com alternativa (sectes, noves confessions, etc)

minoria

si els només volen tenir un status diferenciat i veure'l respectat

depreci: si es considera que els diferents són uns desgraciats, pecadors, esgarriats i se'ls menysprea

desviació si es considera que trenquen reglaments, costums o normes-no-llei de l'església en qüestió

criminalització (i per tant excomunicació, és a dir, expulsió) si se'ls considera que trenquen normes-llei (per exemple el codi de dret canònic).

  • Facebook - Círculo Negro
  • Twitter - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
Subscriu-te al nostre blog!

© 2020 Normals i Diferents