Trump ha guanyat les eleccions presidencials als EUA.
I nosaltres ja ho vam dir fa quatre anys: “Trump ha guanyat encara que hagi perdut les eleccions”
(També es pot repassar un escrit més recent: "Amèrica, el Nord i el Sud: alguna hipòtesi":
Fa quatre anys vam atribuir la victòria de Trump a les característiques estructurals de la societat nord-americana, bàsicament al seu caràcter bipolar (Dr. Jekyll i mr. Hide) i a la por que tenen per la crisi de la seva dominació imperial (i de tot el seu model de societat). Acabàvem dient: encara que Trump hagi perdut les eleccions, ha guanyat.
Amb aquesta societat bipolar i acollonida votant, era lògic que Trump tornés a guanyar, i això mereix una doble anàlisi:
1.- La victoria electoral de Trum no es feixisme:
Trump no es feixista, es fatxenda
perquè la seva societat no es feixista es fatxenda
una societat fatxenda vol un lider fatxenda.
El feixisme és una política dura de defensa sense límits de la burgesia contra una classe obrera revolucionària a l’Europa de meitat del segle XX. L’objectiu va ser eliminar la revolució eliminant (físicament si calia) la classe obrera. Ni Trump ni els EUA del segle XXI son feixistes.
En canvi,
Segons el diccionari, fatxenda és: “fet de presumir de si mateix o d'ostentar alguna cosa”, “persona que ho fa tot per presumir, per fer-se veure”.
Això son els EUA contemporanis: una societat fatxenda feta d’aparences sense base real.
Perquè ells saben la seva crisi i saben que és econòmica, i és política, i és moral, i en definitiva és la crisi del seu projecte imperial (ho saben, ho intueixen, s’ho ensumen, etc), per això volen “tornar a fer gran Amèrica” (tornar a fer gran, perquè ja no ho son), i recuperar les velles seguretats de classe, de raça i de gènere amb una potent contrareforma que torni a donar poder als rics, als homes, i als blancs (també als negres si son bons), i que té dues grans visualitzacions: una contra la immigració i una altra contra la ideologia de gènere.
Per tant, si és lògic que una societat fatxenda voti un líder fatxenda, és natural els nord-americans votin Trump.
(per cert, el mapa electoral torna a reflectir l’eterna i universal dicotomia entre centre i perifèria: les perifèries han votat Harris i la gran majoria de l’interior ha votat Trump)
La segona anàlisi és per què els europeus ens escagarrinem?
2.- La por dels europeus
Si els europeus haguéssim votat, els demòcrates i la Harris haurien guanyat de carrer.
Els nord-americans voten Trump perquè tenen por i els europeus no votem Trump perquè tenim por. Òbviament son pors diferents perquè som societats diferents:
La societat nord-americana només té dos segles, és jove i per tant agressiva, la vella Europa té una trajectòria de mil·lennis. Els EUA son individualistes i competitius, els europeus també però ho mirem de dissimular. Els EUA encara són imperi, Europa ja fa temps que va perdre els seus imperis. Els EUA tenen Hollywood i l’hegemonia cultural, els europeus tenim un cine avorrit i som subalterns. Els EUA son els amos i els europeus som els servents. Els EUA van decidir enfrontar-nos amb Rússia i hem caigut de quatre potes en el parany d'Ucraïna, que tal com diu Emmanuel Todd: és "el col.lapse de la voluntat europea. La Unió europea ha abandonat la defensa dels seus propis interessos i s'ha aïllat del seu soci energètic i comercial rus (...) que els alemanys acceptessin que el seu protector dinamités (els Nord Stream) un element essencial del seu sistema energètic va ser un acte de submissió prodigiós". (Emmanuel Tood, la défaite de l'Occident, Gallimard, 2024)
Per tant la por dels americans és un motor per recuperar la grandesa (tornar a fer gran Amèrica) i la por del europeus és “virgencita, que me quede como estoy”: por activa versus por passiva.
Per això la por europea ens paralitza perquè ens temem que si Nord-Amèrica torna a ser gran ho farà sense nosaltres o a costa nostra o en contra nostra. La por europea es por al buit (“horror vacui” que deien els clàssics), por a la desaparició del nostre “primo de Zumosol”, por a haver d’afrontar la nostra decrepitud social, la nostra dependència i la nostra subalternitat . En definitiva, por a perdre la seguretat que ens dona (o donava) la servitud: perdre la seguretat dels criats.
La por dels americans és la d’un violent imperi que no vol decaure i que per tant està disposat a “morir matant”. La por dels europeus és a “morir essent matats”.
Tanmateix, cal precisar: quan parlem dels europeus estem parlant de les dèbils elits europees: unes elits corporativament oligàrquiques i totalment dependents dels interessos i designis nord-americans (en especial del seu complex militar industrial). I les elits transmeten les seves debilitats, les seves pors i la seva dependència dels EUA a les poblacions del vell continent. I les poblacions del vell continent (envellides, benestants, hedonistes i clientelars) ho compren.
I com que això és molt poc glamurós i elegant, i els europeus som els reis del verb florit i la paraula escaient, ho justifiquem pervertint paraules nobles com democràcia i llibertat, i escopint perversitats com populisme i autoritarisme. Diem doncs, que Trump no és demòcrata sinó populista i que no vol la llibertat sinó l’autoritarisme. I en quedem tan amples. I no volem entendre res de res.
Fem el que va dir el gran Dario Fo: “com que la merda ens arriba fins el coll, anem amb el cap ben alt”
Comments