Afganistan, un divorci complicat

El cas d’Afganistan reflexa la visió que té occident, i sobretot les superpotències, de la resta del món, reflexa com els interessos polítics i econòmics són anteposats al respecte per la vida humana.


És important entendre que ha succeït anteriorment per poder explicar la situació en la que Afganistan es troba actualment. En contraposició al discurs que es ven des de la presidència d’Estats Units, el conflicte a Afganistan comença molt abans del tràgic 11 de setembre de 2001, i la intervenció d’Estats Units també, en concret, l’any 1978 (tot i que es creu que la intervenció es va donar molt abans, l’any 1973), just després del desencadenant del conflicte: la revolució de Saur. En plena Guerra Freda, Afganistan, un país d’economia rural i poc desenvolupat, pateix una revolució comunista encapçalada pel Partit Democràtic Popular. Durant aquesta etapa, s’implementen molts canvis a nivell econòmic i social, que descontenten a anticomunistes terratinents i a la població més ortodoxa, els quals provoquen una insurrecció. La CIA aprofita aquesta insurrecció per intervenir (secretament) i armar als que properament s’anomenarien Muyahidin, aconseguint dos objectius, desestabilitzar el nou govern comunista i, alhora, amenaçar la frontera del sud de l’antiga Unió Soviètica. Junt a l’expressa petició d’ajuda del govern comunista i els problemes al sud de la frontera, la URSS decideix intervenir sobre el territori l’any 1979.


"Ahora tenemos la oportunidad de darle a la URSS su guerra de Vietnam." Zbigniew Brzeziński (1998)


L’any 1988, la URSS anuncia la retirada de les seves tropes i, quatre anys després, el govern del PDPA és enderrocat per les forçes Muyahidin.


"¿Qué es lo más importante para la historia mundial? ¿Los talibanes o la caída del imperio soviético? ¿Algunos locos islamistas o la liberación de Europa central y el fin de la guerra fría?" Zbigniew Brzeziński (1998)


Entre finals dels 80 i 90, comencen a aparèixer les primeres ramificacions dels Muyahidin; organitzacions militars fonamentalistes islàmiques de caire terrorista. Anys després, el terrorisme islàmic ataca contra occident i, en concret, l’11 de setembre de l’any 2001, es produeix l’atac a les torres bessones de Nova York.


El president George Bush declara la guerra al terrorisme islàmic, intervenint sobre Afganistan i instaurant un nou govern, un govern absolutament corrupte i basat en la producció d’opi. 20 anys després, la premsa internacional ocupa les portades dels seus mitjans de comunicació principals amb noticies de la presa de la capital afgana, Kabul, per part dels talibans. Als conflictes mundials sempre hi ha hagut un posicionament nacional i ideològic, tant des de un punt de vista extern (països observadors) com intern (país/països on esdevé l’acció). En el cas d’Afganistan, desconeixem el punt de vista intern, tot i que ens ho podem imaginar, estan passant per un moment de canvi precipitat, on els diferents a partir de relacions d’oposició són els que estan definint la normalitat del país fent us de la “Sharia”, la llei islàmica.


Com a conflicte bèl·lic, on molts drets s’estan perdent (sobretot de les dones), hi ha una resposta per part d’occident bastant contundent, uns dies desprès que els talibans arribessin al poder, la resposta va ser donar refugi a aquelles persones afganes que han estat col·laboradores de països europeus i nord-americans. I és en aquest punt on Espanya pren algunes responsabilitats , deixa de ser purament observador.


Aquestes responsabilitats les analitzarem des de un punt de vista sociològic, i només esmentarem dues, una en quant a la immigració i l’altra en quant al feminisme:


El nou paradigma afganès ha generat la fugida d’afganesos/es del seu propi país. Afganistan està lluny, tot i així alguns països europeus ja han donat la seva postura al respecte, Hongria no acceptarà refugiats d’Afganistan, i Àustria demana que siguin acollits als països musulmans que els envolten. Aquestes declaracions no sorprenen a una Europa cada cop més en contra de la immigració pobre (permeteu-nos la confiança) i el fet que Estats Units hagi estat el país desencadenant d’aquest catàstrofe només dóna eines per tal de escórrer “el bulto” dient que no es faran responsables de la mala gestió d’Estats Units (“ojo”, que aquí també entra el caràcter ideològic com a països observadors de la decisió nord-americana). En el cas espanyol, hi ha una escissió, per una banda hi ha partits polítics a favor de la vinguda de persones refugiades, però n’hi ha d’altres que estan en contra. Personalitats com Ada Colau ja han dit que ofereixen asil a dones refugiades afganes, des de l’ajuntament de Madrid també han donat el mateix missatge al Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions.


Però, quin paper té el feminisme en aquest punt? O millor dit, què s’espera del feminisme occidental en relació al conflicte? A les xarxes socials s’ha observat un fet curiós, diferents comptes de Instagram associats a la dreta i a l’extrema dreta s’han dedicat a atacar el feminisme que lluita a territori espanyol amb expressions com les següents:


- Davidsatnosvlog, 35.000 seguidors/es: “Este 8M las feministas podria ir a manifestar a Afganistán a ver qué tal.”

- Alviseperez, 329.000 seguidors/es: “España es un lugar horrible donde las mujeres no pueden ni salir soles a la calle por culpa del heteropatriarcado... salvo cuando se trata de acoger inmigrantes, en cuyo caso es un paraiso seguro que les recibe con los brazos abiertos. Hasta vuestra demagogia es pèssima.”

- Progrestona0: 11.400 seguidors/es: “La izquierda pide asilo para las mujeres afganas pero se olvidan de sus hijos y maridos. Para ellos esto no va de humanidad, va de seguir manteniendo sus chiringuitos.”


La llista segueix, diferents comptes fent comentaris semblants, sense parlar de les respostes de qui segueix aquests tipus de perfils. Què hi ha darrere d’aquests missatges, quin esquema segueixen per tal que d’una crisis a un país en guerra, empobrit, acabi en atacs contra el feminisme occidental? És important fer-se aquestes preguntes. Pel que sembla, certs homes es senten molt atacats per tal de negar el masclisme que opera a nivell espanyol i assenyalar les barbaritats que es cometen a Orient Mitjà (quan els hi convé), però quan hi ha agressions masclistes, tràfic de persones, crims homòfobs, etc. al nostre territori no aixequen la veu, per tant queda pensar que amb el seu discurs el que realment volen dir és: aquí al menys us deixem ensenyar les cames.


Per cert, per a qui es pregunti, diversos perfils feministes han fet campanyes per les xarxes socials per conscienciar del que ha passat a Afganistan i han donat a conèixer diferents maneres d’ajudar, òbviament no aniran a Afganistan amb un fusell com molts il·luminats demanaven.


Altra punt que és important observar des del moviment feminista és que els nous canvis sobre el territori provocats per l’ascens al poder de la branca més ortodoxa de l’islam, han posat en dubte la visió que tenen certs feminismes occidentals sobre l’islam. Fins ara, l’individualisme i les polítiques identitàries han comportat que certs feminismes tractin l’opressió de la dona diferentment segons el context cultural. Posant com a exemple el vel, un símbol de submissió i opressió de la dona en la cultura islàmica, ha deixat d’entendre’s com un fet general e igual en totes les dones musulmanes, per concebre’s com una vivència única i personal de cada una. Aquest discurs presenta dos problemes:


1. El lliure pensament no és aplicable a totes les societats: precisament per aplicar una perspectiva occidental a la resta de cultures, s’arriba a la conclusió que regir la vida mitjançant les creences i normes d’una religió és una decisió plenament individual, però la laïcitat no s’aplica en tots els estats, i en molts, la religió continua imposant-se sobre els individus, ja sigui institucionalment o familiarment, per tant, la lliure decisió de l’individu no existeix.


2. És important mantenir la diferenciació entre ètica i moral; la cultura, les creences i tradició de les diferents societats humanes ha de ser respectada sempre i quan no atempti contra els principis ètics universals, per tant, és inacceptable justificar comportaments que atemptin contra els drets humans només perquè aquests formin part d’una cultura.


Tres preguntes i una resposta


1.- Què carai van anar a fer els EUA a l’Afganistan (i amb els EUA, l’OTAN narinan narinan, l’ONU , el sursum corda e tutti quanti?

2.- Què carai hi han estat fent durant 20 anys?

3.- Com és que els superdolentíssims i megaperversos i satànicoinfernals talibans s’ho han cruspit en només dues setmanetes?


Resposta: l’imperi.


Un imperi dirigit per interessos privats (el complex militar industrial i els grans contractistes privats).


Un imperi que no sap ser-ho (tant per la seva joventut -és un imperi adolescent i per tant fatxenda- com perquè està en mans privades -que només busquen el benefici immediat-).


Un imperi que, per tant, no se n’entera del que està passant al món (ja no es tracta d’una confrontació entre dos contendents occidentals com a la guerra freda, sinó d’una confrontació multilateral i no només occidental): per exemple, es troba amb aliats que l’enganyen, com Pakistan, l’Arabia Saudí i els Emirats que reben ajuda i pasta dels EUA i simultàniament ajuden als talibans.


Resposta a les tres preguntes:


1.- Hi van anar a marcar paquet imperial… i de pas a controlar la cosa de la droga (en la que hi ha molts quartos a guanyar). Exactament com van fer a l’Irak amb la cosa del petroli (i amb l’enganyifa de les armes de destrucció massiva).


2.- Durant vint anys han fet això: menystenir el 38 milions d’afganesos i afganeses, refiar-se només dels que els reien les gràcies incrementant així la corrupció i desmantellant qualsevol estructura social autònoma, bombardejant quan els semblava (incrementant l’odi dels afganesos i afganeses), assegurar-se el control de la droga (amb algun pacte al respecte amb els talibans).


3.- Precisament per això, els talibans s’ho han cruspit tot en quinze dies: a Occident els media només ens diuen que uns pocs milers se’n volen anar i que les dones s’ho passaran molt malament segons els paràmetres analítics occidentals (com si la vida de la dona a Occident fos un camí de roses). Però de moment ningú no respon les tres preguntes en qüestió. Amen et tariro tariro.


(És ben curiós això de dir que els EUA han portat la llibertat a un país i que per fer-ho l’han envaït, bombardejat, massacrat civils -clar, com que no els poden distingir dels insurgents!-, desconfiat, desconegut, etc).

(I també és molt curiós l'esforç semàntic de tots els mitjans de comunicació dominats per l’imperi d’anomenar refugiats els col·laboracionistes. Ves per on, després de la segona guerra mundial per exemple, ningú va anomenar refugiats als que havien col·laborat amb els nazis, els van dir col·laboracionistes i el més amable que es va fer amb ells va ser rapar-los al zero).

0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo