Bars i pandèmia


(Qui diu bars diu restaurants i tot el que engloba el sector de la restauració).


El nostre debat s’ha anat organitzant a través dels següents eixos:

1.- els bars son un component evident de la nostra estructura cultural

2.- per tant, n'hi ha molts (o n'hi ha massa?)

3.- per tant se’ls tanca, independentment de la seva utilitat de cara a aturar la pandèmia

4.- tot això ens ha portat a parlar del futur del sector...

5.- i no hem parlat de les propines (que segur mereixen un matxembrat apart)


1.- els bars son un component evident de la nostra estructura cultural

Bars i cultura: a Espanya, els bars són part de la cultura, és difícil no trobar un bar allà on vagis.

Els bars són llocs en els quals existeix alguna cosa i, sobretot, la possibilitat d’alguna cosa. Com deia una estimada col·lega “quantes relacions s’han iniciat en un bar!”

Als bars es parla: del present i del futur (i del passat), es critica jefes i amics, ens queixem de tot i de res, es discuteix, arreglem el món,

Als bars es queda: amb els amics, amb els companys de feina, amb les parelles...

Als bar mirem la tele!

Per tant, el tancament de bars afecta a la interacció de les persones, i, com a part cultural del país, també a l’economia d’un ampli grup de persones.



2.- per tant n’hi ha molts (o n’hi ha massa?)

N’hi ha molts:

Bars i economia: el fet que els bars siguin part de la cultura espanyola indica que aquests estiguin bastant freqüentats i que en un àmbit d’oferta i demanda n’hi hagi tants com per suplir la demanda. Al 2016 el sector de la restauració va emplear 1,6 milions de persones, i al 2018 el mateix sector va facturar 123.000 milions d’euros, un 6,2% del PIB. Sense ser economistes podem entendre que des de que van començar les mesures per aturar la propagació del virus (març 2020) fins ara, a partir de les diferents mesures el sector de la restauració està tenint un impacte molt negatiu a la seva economia, fet que també afecta als negocis que viuen a partir d’aquest sector. Tenint en compte aquests indicadors, el tancament de bars i restaurants i/o la restricció dels seus horaris i aforament és un gran problema econòmic.


N’hi ha massa?:

Hi ha massa oferta (fins i tot per nosaltres): trobem un bar al costat d'un altre, que fa cantó amb un altre. Per què? Hipotetitzem que és per la falta d'un projecte darrere. Obrim un bar perquè si, per què no? Mancar d'un pla de negoci és sinònim de baixa rendibilitat. Aquests bars són molt dèbils com actor social en la presa de decisions (el bar del Manolo és poc influent). Malgrat que el tancament d'aquest tipus de negoci es pugui arribar a definir com a problema grupalment i aconsegueixi certa ressonància pels mitjans de comunicació, rarament es passa a l'organització per a l'acció social.

Per tant, si hi ha molts/massa bars, es possible que la precarització i l’explotació del treballador s’hagi tornat conditio sine qua non pel sector.

I amb això entenem la baixa sindicació: l’escassa capacitat de reivindicació de millors sou i millors horaris.

Hi ha, doncs, un efecte positiu en l’abandonament de l’hostaleria i que alhora concorda amb la situació d’aquest sector: l’oferta supera en grans quantitats a la demanda, obligant a moltes empreses treure rendibilitat de pràctiques abusives contra el treballador. La pandèmia serveix com eina d'enfonsament de locals de limitada rendibilitat.



3.- per tant se’ls tanca

Ens preguntem com teòricament un dels motors econòmics d’Espanya s’abandona tan dràsticament no nomes en temps de pandèmia sinó de manera general


Primer ens preguntem com valorar l’acció del govern envers la pandèmia, quines han sigut les seves preferències i sacrificis.

Bars i responsabilitat: però de qui és la culpa que tanquin bars, dels bars o dels clients? La pandèmia i la seva solució és un qüestió de responsabilitat, des de les més altes esferes de poder fins les més baixes. És important recalcar que el sector de la restauració és diferent a tots els demés ja que hi ha una excepció a la norma en l’ús de les mascaretes, i és que les persones es poden treure les mascaretes per tal de menjar i beure, aspecte que no es contempla en altres negocis degut a que ni es beu ni es menja, i on el fet de treure's la mascareta és sancionat normativa i moralment. Però, només bevem i mengem quan ens traiem la mascareta al bar? NO, parlem, interaccionem, perquè és cultural, la cultura és el bar com a interacció social, i no només amb les persones que anem al bar xerrem, sinó amb persones fora del nostre cercle. Llavors on queda la responsabilitat? A les persones encarregades del bar, a la clientela, ambdues parts?

Tancar bars i restaurants pot ser necessari en termes de control de la pandèmia. Tanmateix, l’administració (tant el Gobierno de España com el govern de la Generalitat) l’han cagat i l’estan cagant estrepitosament en la gestió d’aquest tancament: en efecte, es diu que som un país pobre i que per tant no se’ls pot ajudar més perquè no hi ha diners. Mentida podrida i botifarra de pagès: el que no hi ha son ganes i agilitat!. Només que cada conselleria i cada empresa pública de la Generalitat dediqués un miserable 1% del seu pressupost a ajudar tindríem més de quatre-cents milions d’euros a disposició de tota la gent que ha tancat per la pandèmia. La pregunta és ¿per què no es fa això?

oju! Pot haver un interès en que no sigui així? Per una banda el fet que bars i restaurants tanquin fa que hi hagi un exèrcit de reserva molt nombrós i que la gent accepti sous més baixos en altres sectors i així poder abaratir costos (sobretot en sectors on hi ha una forta sindicalització). Per una altra banda, aquest mateix exèrcit de reserva al estar a l’atur (si es que en tenen) poden apuntar-se a cursos gratuïts generats per part de les institucions com el SEPE i que estiguin encarats a un àmbit més competitiu i productiu que els bars i restaurants, i que no siguin tan sensibles a les crisis.


I després ens preguntem con ha estat tan fàcil tancar-los.

Bars i col·lectiu: tenint la importància que tenen els bars, restaurants, hotels, etc. en l’economia espanyola, perquè ha estat “tan fàcil” tancar-los i fer-los cedir a partir d’unes mesures clarament devastadores? La unió fa la força. Imaginem per un moment que una empresa a Espanya, amb 1,6 milions de persones treballant decideix fer fora al 30% de la seva plantilla, les repercussions de les manifestacions haguessin ocupat les primeres planes del periòdics nacionals i internacionals. La Hosteleria és un sector molt ampli, però tant dispers que no tenen força com a grup, i moltes empreses, cadenes, petits propietaris s’han beneficiat d’això per no pagar hores extres com es deuen, fer contractes “basura”, etc. Òbviament n’hi ha d’altres que no, però com ens encanta repetir, paguen justos per pecadors.

Un altre aspecte que cal remarcar, és tota les persones que queden sense feina arrel del tancament dels bars, ja estem a una fase en que s’estan deixant de pagar ERTO i s’està fent la gent fora. Això deixa una quantitat ingent de persones al carrer, potser és un bon moment de canviar la cultura espanyola i fer-la més productiva, no podem seguir depenent de l’autoconsum d’alcohol per ser una mica competitius.


En tercer lloc, i finalment, també hem de reconèixer que bars i restaurants han patit molt les restriccions de la pandèmia: cada bar i cada restaurant que tanquen són un cost social i un drama personal de milers de persones. Ara bé, a part de criticar els governs, també hem de reconèixer que el tancament de bars i restaurants té la seva lògica: són espais d’interaccio sense protecció (i la cosa no és tant els usuaris dels bars i restaurants com les seves famílies a qui poden contagiar)



4.- el futur del sector?


Bars i canvi: quin futur hi ha per la restauració? Hi ha varies qüestions que deriven d’aquesta pregunta. Per una part, la diferència entre bars i restaurants de barri (individuals per dir-ho d’alguna manera) i bars i restaurants que estan sota el nom d’una cadena/franquícia (corporacions potser és la millor manera de catalogar-los). En aquest aspecte és important tornar al concepte de cultura de bars, en l’imaginari col·lectiu el bar de tota la vida és el bar Manolo, una tasca, un restaurant que el porta la família, etc. Aquesta visió queda en la memòria històrica, ja que cada cop més els bars ja no són portats per persones de la cultura espanyola, sinó que estan regentats per famílies xineses. En l’altre banda, al nivell corporatiu tenim noms que ens sonen cada cop més, Vivari, La Tagliatella, Gino’s, Udon, etc. i d’altres, que són els precursors, Mcdonald’s, Burger King, Telepizza, etc. Tenint aquest panorama, individualització vs corporacionisme, qui aguantarà més contra les mesures del virus?.


I una altra qüestió no menor: malgrat “anar al bar” forma part de la nostra cultura mediterrània (per això n’hi ha tants)... bars i restaurants cada cop més estan en mans extranyes, siguin les màfies xineses o paquistanies que segur els utilitzen per blanquejar diners, o siguin grans franquícies que despersonalitzen la relació social del bar: un estimat company deia que molta gent, si els canvien el cambrer deixen d’anar al bar.


Cosa a part són els negocis hostelers on sí que existeix un projecte (generalment dirigit a ser negocis molt rendibles). Pensem en grans cadenes (per exemple els McDonald's o 100 Montaditos). Aquests s'adapten molt bé a la crisi, compten amb serveis de Glovo que els permeten complir amb el seu objectiu de generar riquesa. A més, com el bars Manolo està tancat, acaparen més mercat. Malgrat que suposo que tindran pèrdues, no són comparables amb els petits hostalers. Les cotitzacions de McDonald's no han patit grans efectes, indicador de la continuïtat del volum les transaccions. Ens recorda a la crisi de 2008, on els efectes van ser pagats per una part molt concreta de la societat. Doncs repetim al 2020 amb el tancament de locals per la COVID-19, on els grans mals seran patits per un grup concret de negocis.


5.- i no hem parlat de les propines (que segur mereixen un matxembrat apart), ai las!



0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo