Els sociòlegs i el coronavirus La sobtada irrupció del coronavirus ha afectat la salut i la vida de milers d’éssers humans, i ha tingut un potentíssim impacte en la societat. Las persones que fem aquest blog, que només som sociòlegs o criminòlegs i no epidemiòlegs ni experts en salut pública, volem aportar la nostra reflexió per tal d’entendre millor la repercussió social de la pandèmia. La reflexió que aportem fa servir les dues perspectives del nostre ofici: la micro i la macro,
La perspectiva micro, que explica l’acció social dels individus, ens permet entendre l’impacte de confinament en les nostres vides,
La perspectiva macro, que explica l’estructura social, ens permet entendre l’impacte de la pandèmia en l’organització de les nostres societats.
L’anàlisi, doncs, del confinament (micro) i de la pandèmia (macro) constitueix la nostra aportació com a sociòlegs. Amen et cum spiritu tuo, et tariro tariro.
Per començar, hem posat en comú les nostres reflexions d’urgència sobre un dels aspectes més sociològics de la pandèmica del coronavirus: el confinament.
Assumim que el confinament no és més que una de les conseqüències socials de la pandèmia, ara bé és la conseqüència que més afecta la vida quotidiana de la gent.
Per tant, i amb la voluntat de contribuir al debat i millorar la nostra capacitat d’anàlisi , oferim el resultat d’aquesta primera posta en comú, que consta de set assumptes microsociològics:
La vulnerabilitat
L’encarament amb un mateix
La distància i la incomunicació
El veïnatge
L’obediència
El control
La desigualtat
Assumptes microsociològics
1. Vulnerabilitat
La crisi del coronavirus ha introduït el factor de la por i el pànic en el nostre dia a dia, creant la sensació de pèrdua del control sobre les nostres vides. Estem davant una situació nova, global i sense data prevista de finalització, ja que encara no tenim el coneixement científic suficient per frenar l’expansió del virus de forma eficaç. Són molts els patrons que es deriven d’aquest pànic, com ara la compra compulsiva, la propagació de rumors i fake news, comportaments insolidaris, etc. Tots aquests factors no ajuden a trobar els elements de certesa o estabilitat que crèiem que teníem en la situació anterior a la pandèmia.
Davant aquesta nova realitat s’hi contraposen dues actituds: l’acceptació dels nostres límits personals i com a societat, versus l’enuig i el rebuig de la realitat que vivim. Pel que fa a la gestió política de la crisi és similar; s’hi contraposen la delegació i confiança, versus el qüestionament i pèrdua de la confiança en la gestió del govern. De totes maneres, cal recalcar que des de l’espectre que sigui, tant el de l’acceptació com el del rebuig, la societat ha mostrat una gran capacitat d’obediència en tot moment. Les lleis i normes sorgides de l’estat d’alarma ens donen la sensació de protecció i ens fan lliures a llarg termini (“no sortiu i abans podrem sortir”). Estem vivint un auge de la civilització i de la legalitat en la seva màxima esplendor.
Tot i l’obediència actual de la societat, l’estructura política trontollarà segur arran de la crisi. Però l’erosió més forta és la que es produirà en l’estructura econòmica, qüestionant de nou (tal com ja va qüestionar la crisi del 2008) el sistema capitalista.
A més, també observem vulnerabilitat social. En una societat hiperconnectada com l’actual, cal ser més conscient que mai de l'importància de la bretxa digital en una situació de confinament. Els nuclis familiars, a més, cada vegada són més atòmics i el factor de la soledat juga un paper important.
Juntament amb la desestabilització del panorama polític, econòmic i social, es produeix una desestabilització emocional arrel del confinament prolongat: irritabilitat i baix estat d'ànim, depressió, ansietat, insomni, ira, por, nerviosisme o solitud.
Recapitulant, els factors que afecten la felicitat de les persones estan tots amenaçats actualment: context polític; context social; context econòmic; economia individual i familiar; accions, actituds i valors; qualitat de vida; capital social i participació, benestar i satisfacció; dimensió psicològica, dimensió religiosa i sociodemografia.
Hem d’aprendre a viure en crisis, és a dir, a no donar per descomptades unes estructures estatals estables que ens protegeixen quan venen problemes. Dit d’una altra manera, aquesta experiència ens ensenya a viure amb la previsió que succeiran futures crisis.
2. Encarament amb un mateix
Des de la sociologia sabem de la importància de les estructures socials en les decisions individuals. Per dir-ho així, no som realment lliures per triar allò que ha de ser la nostra vida. Des que naixem, de manera formar i informal, per mitjà de l'educació reglada i la no reglada, per mitjà del teu entorn, de la televisió, de la feina, etc. t'arriben les pautes de comportament considerades normals allà on vius. De la mateixa manera, encara que no som realment lliures, l'agregat d'accions individuals, la suma d'allò que vam decidir individualment, pot fer que la mateixa societat canviï. Diguem que la societat i l'individu es retroalimenten i això genera canvis individuals i estructurals / socials.
Fa uns dies llegia un tweet d'algú que havia decidit, juntament amb la seva família, abandonar la ciutat de Barcelona per quan acabi el confinament. Aquesta reflexió individual, produïda en una circumstància d'excepcionalitat com la que estem vivint, pot no ser l'única, pot ser que molta gent estigui pensant en els canvis que hauria d'introduir en la seva vida. Ha d'apuntar també que aquesta persona té els mitjans suficients per canviar la seva vida, és, en aquest sentit, molt més lliure per provocar un canvi en la seva vida del que ho és gran part de la població que pertany a la classe baixa i fins i tot a la classe mitjana d’aquest país.
L'avorriment, gairebé impossible en l'accelerada societat en què vivim, és, en aquests dies de confinament, un company de viatge que t'interpel·la cada dia. Tot i l'agenda que ens autoexigim, tot i el teletreball, de les cerimònies de solidaritat grupal com són els aplaudiments als sanitaris, tot i les xarxes socials, les sèries i les vídeo-conferències, la situació és tan kafkiana i confusa, que l'autoreflexió sobre el que és la teva vida és inevitable. Aquest pensament es converteix, llavors, en font de canvi, sempre, òbviament, atenent a les possibilitats materials de realització d'aquests canvis. Aquests canvis es poden produir en diferents àmbits:
a. Vida urbana-vida rural
Com aquest senyor de què he parlat, algunes persones estaran pensant en fer aquest canvi. L'amuntegament a les ciutats està significant, avui dia, més perill de contagi, la distància social que ens exigeixen les autoritats és molt més complexa en zones d'alta densitat poblacional. La gent gran pot quedar atrapada, sense poder exercir aquest recurs, d'una banda perquè no tenen mitjans materials per fer-ho, d'altra pel seu estat de salut, els impedeix físicament realitzar certs canvis i al seu torn es troben amb el perill que suposa allunyar-se de la ciutat, més dotada en recursos sanitaris.
b. Canvis cap a l'anomenada Slow Life
El confinament pot estar tornant a cada un de nosaltres a bioritmes interns que havíem abandonat per l'exigència i el ritme de la vida en societat, potser ens porta a escoltar les queixes del nostre propi cos i ens porti a actuar, a llarg termini, sobre això. Parlo, sobretot, dels hàbits diaris.
c. Canvis en els hàbits de consum
La mateixa situació ens està obligant a canviar-los, a comprar només allò que ens és imprescindible, d'una banda, per la incertesa econòmica, que ens fa gastar l’estrictament necessari, per altra, el mateix confinament impedeix realitzar segons quines compres, encara que gairebé tot o tot es pot comprar de manera on-line. Molta gent pot estar arribant a la conclusió que gastava els diners en coses innecessàries. D'altra banda, la manera com sortirem de l'emergència sanitària pot comportar en si mateix un canvi, al no ser necessària la inversió en productes que el distanciament social a què estarem obligats durant un temps, no sabem quant, els converteixin en inútils.
d. Canvis laborals
Probablement en les circumstàncies econòmiques en què ens trobem, com a societat però especialment com a país, aquest canvi no és fàcilment realitzable, però serà, no tinc cap dubte, el pensament recurrent en gran part de la societat. D'una banda perquè els canvis a què ens obligarà el futur ens portarà irremissiblement a plantejar-los; de l'altra, per la comparació entre l'alleujament que pot sentir l'individu en confinament amb l'ansietat o insatisfacció que li provocava la feina.
e. Canvis en les relacions personals
La confrontació amb un mateix estarà lligada també als teus companys de viatge. El resultat del confinament pot significar, per exemple, una allau de divorcis quan aquest finalitzi. D'altra banda, les profecies sobre el futur proper, un nou confinament a l'octubre, amb la nova arribada del fred i potser del virus, pot fer plantejar-se a moltes persones amb qui volen passar aquest temps confinats altra vegada, si estan bé amb la persona amb la qual estan, si volen canviar de parella o si prefereixen passar-ho soles. De la mateixa manera per a qualsevol forma familiar, el pensament d'un nou confinament futur pot comportar canvis en les llars.
El "matexembrat" d'assumptes microsociològiques sobre confinament i sociologia continua a la pròxima entrada!
On parlem de:
La distància i la incomunicació
El veïnatge
L’obediència
Comments