(en català)
Sempre hi ha hagut homes que han matat dones. I avui no n’hi ha més que abans. El que passa és que ara ho sabem més que abans, i en parlem més, i ens preocupa més, i ho comptabilitzem més. I, sobretot, ho denunciem més. Perquè abans aquesta violència era normal i ara és diferent:
El poder ha estat masculí des de temps immemorial, i en conseqüència:
a) els homes definien la normalitat i les dones eren les diferents.
b) El poder masculí, com tots els poders, s’ha exercit amb violència.
Ara això està canviant (o sembla que està canviant) .
Per tant cal explicar: 1) perquè està canviant aquest poder i 2) com això afecta a la violència contra les dones.
1.- perquè està canviant aquest poder
Totes sabem que el poder és molt llaminer, i que per tant qui el té no el vol perdre. Aleshores... ¿com és que els homes d’avui estan deixant poder: són més tontos que els homes d’abans? i ¿com és que les dones d’avui estan conquerint poder: son més llestes que les dones d’abans?. Òbviament, la resposta és negativa: sempre hi ha hagut homes tontos i sempre hi ha hagut dones llestes, lluitadores, combatives, etc.
Ergo, la resposta està en allò que condiciona l’acció dels homes i les dones: la societat. L’estructura social es la que feia que abans els homes tinguessin el poder i que avui això estigui canviant.
El poder de l’estructura és més fort que el poder dels humans. Resseguim-ho veient, com fem sempre, les quatre estructures de la nostra societat
1. Població: La revolució demogràfica ha allargat la vida de les dones (també dels homes, clar) i els ha tret feina reproductiva. Molta més vida lliure per viure: una estructura demogràfica de llarga esperança de vida i baixa natalitat obre la porta a la vida i visibilitat social de les dones.
2. Economia: Les revolucions industrials i postindustrials han eliminat els components mes físics del treball (convencionalment considerats masculins). Això, sumat al canvi demogràfic, ha permès la incorporació massiva de la dona a l’economia regular –la visible- .
3. Política: els estats se n’han fet ressò amb major o menor lentitud i ara legislen, executen i jutgen d’acord amb la nova situació.
4. Cultura: els components masculins de l’estructura cultural van canviant, tot i que més lentament, essent més ràpids els formals (l’escola per exemple) i més lents els informals (els valors i actituds, per exemple, on la normalitat encara és molt masculina).
Estructura i acció:
Cal tenir en compte la paradoxal perspectiva quan l’anàlisi es fa des de l’estructura/macro o des de l’acció/micro. Perspectiva paradoxal perquè sembla contradictòria però és complementària!
Estructura/macro, la baixa natalitat és la causa: en baixar la natalitat es donen les condicions socials per a que les dones accedeixin a la vida social, per exemple treball, estudis, etc.
Acció/micro, la baixa natalitat és l’efecte: (a partir del canvi estructural) cada dona té vida social, per exemple treball, estudis, etc. I a partir d’aquí pot decidir tenir menys fills i baixa la natalitat.
Conclusió:
Sense aquests canvis estructurals, sobre tot el demogràfic, les dones d’avui correríem la mateixa sort que les nostres besàvies: la subordinació; i les dones combatives d’avui correrien la mateixa sort que les seves besàvies: el menyspreu (o la presó o la foguera).
Només un poder més fort que el poder dels homes podia modificar la dominació masculina: aquest és el poder de l’estructura social
2.- ¿per què ara sembla que hi ha més homes que maten dones? (¿ara hi ha més homes que maten dones?)
Psicologia i psiquiatria, medicina i biologia ens expliquen com son els homes que maten dones (fins i tot el dret penal s’hi atreveix malgrat la seva enorme ignorància sobre l’ésser humà). Tanmateix, aquí ens interessa explicar el paper de la societat, perquè és el marc que condiciona i explica l’acció de les persones. I ho fem seguint el consell del vell Durkheim: considerant els fets socials aïllats de les seves manifestacions individuals.
Així, l’actual violència contra les dones com a fet social s’explica per l’acció combinada de dos factors socials que són les estratègies dels dos grups en conflicte, els homes i les dones.
El que no sabem (no ho pot saber ningú, i només ho podem conjecturar) és si l’acció combinada d’aquests dos factors incrementa la violència contra les dones o només n’incrementa la percepció (el coneixement, la preocupació, i sobre tot la denúncia).
2.1.- “morir matando” o els imperis en crisi són els més perillosos (l’estratègia masculina)
L’exercici de tots els poders funciona necessàriament amb violència (en qualsevol de les seves manifestacions: física o moral, material o simbòlica, tant se val). En conseqüència, la dominació masculina també s’ha exercit amb violència.
Ara, el desplaçament del poder està posant en crisi la dominació masculina, de manera que l’imperi que els homes havien edificat des de temps immemorials trontolla. I no hi ha res més perillós que un imperi en crisi per l’atractiu de la destrucció (sembla millor “morir matando”). I com més gran i antic és l’imperi major risc de violència final.
Podem, a més, sumar-hi dues dades més:
· una societat com la nostra (competitiva, garantista i hedonista) fa més probables aquests comportaments violents
· la persistència de valors masculins (la testosterona com a valor) que s’imposen a la manca d’arguments (és allò que cantava Raimon “no tenen arguments, usen la força”).
Per tant, pensar que amb uns quants canvis legislatius la violència contra les dones desapareixerà és d’una ingenuïtat tan extraordinàriament i immensament monumental que fa pensar en que es tracta d’un nou truc dels homes per seguir-la mantenint.
2.2.- reforma o revolució / reforma o ruptura (l’estratègia femenina)
El risc precedent s’intensifica o es redueix amb les estratègies femenines, que es poden resumir en les dues grans estratègies de tots els moviments socials des de que el món és món: reforma o revolució. Ambdues estratègies es poden compaginar, essent els moments revolucionaris els de major probabilitat de violència.
Revolució: Pel que sabem de la història dels moviments socials, al començament s’hi sol aglutinar molta gent amb diferents nivells de compromís i participació, fins que les diverses contradiccions del procés van fent que la direcció del moviment vagi quedant en mans dels sectors més dinàmics (els més combatius i/o il.luminats) que imprimeixen un ritme accelerat de confrontació i conflicte amb dos resultats:
no tothom pot seguir el ritme de manera que les líders es poden anar allunyant de les seves bases (o de la majoria de les seves bases).
L’adversari s’encabrona (i pot fer augmentar la resposta violenta del poder en crisi),
I a partir d’aquí poden donar-se dos escenaris: triomf de la revolució o thermidor (derrota de la revolució -victòria de vox, per exemple-). En ambdós cassos l’escenari és de violència: enfrontant la violència revolucionària del moviment (poc o gens física) amb la violència reaccionària del poder en crisi (que òbviament es pot manifestar de manera física i brutal).
La hipòtesi d’aquest escrit és que ara estem en un moment així: lideratge combatiu (molt combatiu), desconcert de les bases, i resposta agressiva del poder en crisi.
Reforma: La reforma té mala fama i és molt menys heroica que la revolució. Es una opció gradual que evita l’enfrontament directe. Es lenta. Òbviament no estalvia la violència reaccionària del poder en crisi, però tal volta la redueix i segur que la deslegitima.
Conclusió
La violència contra les dones ha existit des de sempre com a conseqüència de l’exercici del poder masculí. I ara s’hi suma la crisi d ‘aquest poder (primer factor), podent ser accentuada o no segons l’estratègia femenina predominant (segon factor).
De manera que tot i que no sabem si avui realment hi ha més violència física contra les dones (ningú ho pot saber), la intervenció dels dos factors:
en fa créixer la percepció (coneixement, preocupació i denúncia)
i potser també la pot fer créixer realment si és correcta la hipòtesi de que ara estem en un moment revolucionari.
A partir d’aquesta anàlisi del marc social, poden resultar més intel·ligibles les explicacions de la psicologia, la psiquiatria, la medicina i la biologia per entendre millor qui i com són els homes que maten dones.