Joves aturats i anòmics

Actualizado: mar 29



El gràfic no és massa intuïtiu, però pel que aquí importa: junt amb Grècia, estem al top 3 de països europeus amb més atur juvenil. Per què?


Poca demanda? A Espanya el consum final de les llars representa la major part del PIB (57,3%), consumim bastant. A Portugal, amb una taxa d'atur dels joves molt menor, el consum final de les llars només és de 5 punts percentuals més (63,89%). No sembla que la demanda sigui l'explicació.


Massa intervenció estatal? Anem a mirar si hi ha més atur juvenil després de l'SMI. La pujada del SMI es produeix el juny de 2020. Al Quart trimestre de 2019 iniciem la tendència a l'alça en la taxa d'atur juvenil. No podem afirmar que hagi estat la intervenció estatal en el mercat laboral la causant d'una pujada de l'atur en aquest col·lectiu, ja que la tendència a l'alça és anterior.


Massa poc qualificats (*)? Des de 2015 existeix una tendència a la baixa sobre els matriculats en estudis universitaris, però els matriculats a un màster universitari ha augmentat. Però a mi em fa que la direcció de la relació és inversa. No és que els joves estem menys formats i per això menys empleats, sinó que com estem menys empleats tenim més necessitat d'engrossir el nostre CV. La premissa és que, el capitalisme – necessàriament anòmic – impulsa a farcir el currículum d'estudis o idiomes per tractar d'aconseguir treball. Si l'anomia tradicional consisteix en la falta de mitjans per aconseguir una fita, pel cas dels joves en atur es tracta d'un excés de mitjans per una fita que no arriba.

(*) Cal ser conscient de l'elevada taxa d'abandonament escolar prematur d'Espanya en comparació amb la resta d'Europa.


Anècdota: Una companya nostra (graduada i alumna de màster) ha vist com a la botiga on treballa l'encarregada descartava a una graduada amb un màster acabat en biodiversitat, amb C1 d'anglès i algun idioma més. Què feia aquesta noia tirant el currículum a una botiga per ser explotada 16h setmanals?

Malgrat que es pensa que el grup d'edat més vulnerable són els vells, sembla que ara mateix són els joves. Per què són tan vulnerables a Espanya? Quins elements de la seva estructura social ens estan empenyent cap a l'atur?


L'estructura:


Però qui mana a l’atur juvenil? Un dels possibles problemes que existeix al país és la desconnexió del currículum formatiu respecte el que demanen les empreses. Com tot a la societat, aquesta manca de treball del jovent també forma part de la qüestió estructural. Des de la crisi del 2008 han passat 13 anys, 13 anys en que ens hem adonat que no es pot viure de la construcció, llavors vivim del turisme, i ara ens adonem que tampoc es pot viure del turisme, fet que toca de ple a l’hostaleria que després de perdre la construcció encara li quedava el turisme, i ara?


Però tornem a les dades, tornem a l’estructura. L’última època de la que tenim un record positiu en quant a xifres econòmiques i laborals a Espanya corresponen als anys 2000 - 2007. Tot i així, l’atur juvenil al període 2001 - 2005 era de un 21,52%, 18,01% per homes i 26,13% per dones. Després va arribar la famosa crisis de 2008, llavors desde el 2006 l’atur juvenil no va fer més que pujar, d’un 17,89% al 2006 va arribar a un màxim de un 55,46% al 2013, punt en que va començar a baixar fins al 2019 on era de un 32,55% i seguia a la baixa, ja que a febrer de 2020 (el coronavirus ja era portada) estava a un 31,50%.

Font: gràfic d'elaboració pròpia a partir de les dades de "datosmacro"


Tot i així, l’atur juvenil no deixa de ser una conseqüència sistèmica de l’Estat espanyol, la relació entre la taxa d’atur de les persones majors de 25 anys i les persones menors de 25 anys es manté gairebé fixe en els últims 20 anys com es pot veure a la gràfica i a la taula següents.



Font: gràfic d'elaboració pròpia a partir de les dades de "datosmacro" i del Institut Nacional d'Estadísitica (INE)


Font: taula d'elaboració pròpia a partir de les dades de "datosmacro" i del Institut Nacional d'Estadísitica (INE)


Amb aquestes xifres potser la joventut aturada no és anòmica en el sentit mertonià com dèiem en un altre matxembrat, qui és anòmic és el país ja que basa la seva productivitat en funció del que li és més fàcil i no el que té, joves amb estudis de grau i màster que marxen del país o acaben ocupant llocs de treball que no estan relacionats amb el que han estudiat. Ens han venut la moto, ens han venut el “estudia pa labrarte un buen trabajo, algo de provecho”, per després ser un número més a la taxa d’atur. Una idea que s’ha d’extreure d’aquí és de la quantitat de persones que treballen, quin percentatge d’aquestes persones ocupen el lloc de treball desitjat, o tenen un grau de satisfacció acceptable amb el seu lloc de treball, en aquest punt recuperem al vell Durkheim, i a la pregunta de si tenir un lloc de treball i no estar gaire satisfet és anòmia, responem que sí, faltaría més!, perquè patim una divisió del treball social que no produeix solidaritat, és a dir una divisió del treball social anòmica.


Per rematar la qüestió juvenil, com es sent la joventut? Aquí una anècdota: el dia 11 de març de 2021 al Congrés es va votar una proposició no de llei presentada per Ciutadans. Aquesta proposta posava sobre la taula la situació emocional del jovent i la necessita d’intervenir per millorar-la, es feia referència a la quantitat de professionals de la psicologia que hi ha al país (5 per cada 100.000 habitants), la quantitat de suïcidis per dia (10 per dia), i la necessitat de tenir un jovent sa mentalment per assegurar un futur en que els problemes derivats de la falta de gestió emocional contribueixi a un empitjorament de la societat futura. Aquesta proposta va ser rebutjada pel Congrés per diferents motius, però qui rep les conseqüències és el jovent, com sempre.


LA FORMACIÓ D’UNA NOVA CLASSE SOCIAL?


Guy Santding al 2013 va escriure un proposta teòrica sobre la formació d’una nova classe social anomenat “precariat”. Aquest actor i cos social estaria en formació degut a que el composaria 3 grups; 1. Un grup relativament poc format i fàcilment manipulable pel populisme dretà, ja que tindrien un sentiment de pèrdua (real o imaginària) i sovint troben un culpable; 2. El grups dels immigrants i minories ètniques entre d’altres. Es tractaria d’un col·lectiu desposseit de drets i criminalitzat; 3. Finalment, el grup de joves amb estudis universitaris que no contemplen un futur com la societat els hi havia promès.

Aquests tres grups tindrien la característica de no tenir un sentiment indentitàri fruit del treball per la seva constant transitorietat laboral. Falta de temps, d’agència, de recursos econòmics, i d’encadenar feines empobrides. En aquest sentit, caldria preguntar-se:

s’observa elements objectius i subjetius en la formació d’una nova classe social? Dit d’un altre manera, les manifestacions que s’observa, a priori per la detenció d’un rapero, és un símptoma de la caiguda de joves cap al precariat? En aquest sentit, volem compartir una reflexió sobre si realment podríem considerar als treballadors/es amb feina precaria com una classe social anomenada “precariat”, o simplement es tracte de treballadors/es del proletariat que estan en pitjors situacions.


Per tant, compartim un hipotètic debat entre Standig i Wright.

Erik Olin Wright, és un dels autors que més ha centrat els seus esforços en entendre l’estudi i la definició de classes socials. La seva contribució sociològica més destacada és la renovació conceptual analítica de l’estudi de classes, amb una incorporació i convergència d’estudis metodològics de classe proposats per Max Weber i Karl Marx. En aquest sentit, realitza una sèrie de consideracions respecte al terme “precariat” i la diferenciació intencionada amb el proletariat que realitza Guy Standing. Resulta molt interessant, observar quines són les apreciacions d’ambdues postures.


En primer lloc, E. O. Wright, ens dirà que el principal objectiu que realitza Standing amb la proposta del precariat, no és proporcionar un mapa complet de classes socials (tot i que sí ho faci) en el capitalisme actual, sinó delimitar un marc diferenciador entre el precariat i “la vella classe obrera” (Martínez-Cava, 2018). En aquesta línia, continuaria exposant que el proletariat sempre ha estat sotmès a una explotació, i que el precariat tal i com ho anomena Standing, n’hi ha existit sempre. De fet, una de les característiques del mercat laboral espanyol són els insiders i els outsiders que són grups d’individus que es van movent entre aquests dos sectors amb les característiques que assenyalava Standing i per això, no caldria dividir al proletariat. Standing (2013) refutaria aquesta visió remarcant que el precariat és distint de la “classe obrera” o del “proletariat”, perquè no disposa de les mateixes victòries del “proletariat”, com llocs relativament estables i duradors, jornades de treball fixes i vies bastant clares de millora, sindicats i amb convenis col·lectiu, etc. A més a més, el precariat es mou en esferes laborals on no coneix als patrons i tampoc sap quants treballador/es estan contractats.


En relació a les “victòries” que citava Standing, E.O. Wright podria apel·lar a l’objectivitat i universalització d’aquelles victòries col·lectives. Tant si ho veuen o no, el sindicalisme que protegeix al proletariat seguiria lluitant pels mateixos objectius d’una suposada “nova classe social” en formació. Potser en aquest punt, Standing donaria la raó (a mitges) a E. O. Wright, però diria que tot i que pugui existir una característica compartida del precariat amb gran part del proletariat, divergeixen en el salari, en la transitorietat de les feines i en l’acceptació d’una gran quantitat de feina que no és remunerat, a més a més, anomenaria que la visió i percepció subjectiva d’interessos del precariat també s’hauria de tenir en compte, ja que són rellevants per a la formació de classe.


Finalment, E.O. Wright, podria raonar i assenyalar que Standing està manifestant una distinció entre el precariat i els moviments sociopolítics. Standing contestaria que efectivament, però que no són bones notícies que sorgeixi aquesta distinció, ja que la recuperació dels drets com a citizens no només és l’autogestió dels bens comuns i tampoc només del mercat laboral, com podria entendre el proletariat, sinó també dels drets a l’accés a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat, etc. que els hi manca als dennizens.

En aquest sentit, Martínez-Cava (2018), observa que la crítica que realitza Wright a Standing des d’una punt de vista polític:


“Standing parece subrayar tanto las diferencias entre el proletariado y el precariado que tiende a hipostasiarlas, cuando en realidad ambos estratos tienen mucho más que ganar cooperando que acentuando sus divisiones.”


Però, alerta que la manifestació crítica de Wright es difumina.

“A nuestro entender Standing tiene una intuición clave que está operando como factor determinante de nuestros tiempos: existe una base común dentro del precariado que rechaza los viejos consensos y partidos políticos de centroderecha y centroizquierda.” (Martínez-Cava, 2018, p. 339)


La idea que convé ressaltar d’aquesta discussió és que la renovació d’anàlisi d’estudi que proposa E. O. Wright està en base a una narrativa d’elements i factors del proletariat de la classe industrial. El ressorgiment de nous canvis en l’estructura de mercat en plataformes per internet, fa que sorgeixen noves dinàmiques i pautes de control sobre els treballadors/es. Per tant, Standing amb la proposta del precariat aporta l’inici d’estudi d’una nova composició de classes en la relació amb les noves dinàmiques.






0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo
  • Facebook - Círculo Negro
  • Twitter - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
Subscriu-te al nostre blog!

© 2020 Normals i Diferents