3. Aïllament i incomunicació
Sempre hem estat aïllats i sempre hi ha hagut incomunicació: som una multitud solitària. Ara bé, fins ara ho havíem pogut dissimular: des dels companys de la feina fins la cervesa al bar, i des del carrer fins la tele.
Ara amb el confinament, l’aïllament i la incomunicació son estructurals: d’una banda se’ns imposen i modifiquen les nostres relacions socials; i d’altra banda resulta en persones soles amb massa temps per pensar, per plantejar-se necessitats, dependències, identitats personals (habitualment lligades a l’àmbit laboral) etc.
En definitiva, l’aïllament i la incomunicació es posen al davant d’una modificació de la nostra identitat com a persones, de les nostres xarxes comunitàries; i de com entra en joc aquest engranatge del nostre dia a dia amb la legitimitat que li donem al sistema en el que vivim.
3.1. L’aïllament: d’una banda ens distancia de les relacions socials i d’altra banda ens les aguditza
Aïllament i distància. L’aïllament ens força a mirar-nos més a nosaltres. Aquesta mirada és una mirada obligatòriament aïllada. Qui no cau dins del nostre nucli vital estricte està pràcticament fora de la nostra vida ara mateix. L’aïllament, doncs, ens distancïa dels altres. Tanmateix, el confinament ha eliminat la idea de distància clàssica: el confinament ens ha unificat a tots. Estem igual de lluny o a prop físicament de tot, donat que només ens podem moure per anar a comprar menjar, llençar la brossa, etc. Tal com diu una reconeguda col·lega: el portal va amb pany i clau i aquí no hi entra ni el meu nòvio, que òbviament no ha gosat venir-me a veure en tot un mes per clars motius de solidaritat.
Aïllament i proximitat. D’altra banda, l’aïllament aguditza algunes relacions socials: parelles que es veuen forçades a conviure massa hores (s’ha parlat de l’increment de divorcis a la Xina), i força fins límits abans inimaginables les relacions intergeneracionals (la coexistència de fins a tres generacions en un mateix espai)
3.2. La incomunicació: d’una banda hem perdut els codis quotidians i d’altra banda estem construint-ne uns altres
Pèrdua dels codis: modificació de la microsociologia de les salutacions i altres interaccions quotidianes que normalment donàvem per descomptades, i que s'estan convertint en un assumpte inquietant: dono la mà, faig un cop a l’esquena, un petó, una abraçada, em quedo a un metre de distància?. En perdre aquests codis, ¿Com ens coneixem i en re-coneixem ara, és a dir com ens comuniquem o no comuniquem ara?
Construcció de nous codis: com que no podem estar sense comunicació estem inventant nous sistemes i nous codis: sistemes (els mòbils, les videoconferències, la mateixa tele, etc) i nous codis (gestos i aplaudiments de les 20 h, que són molt més que un homenatge al personal sanitari). Tanmateix, els nous sistemes i els nous codis tenen una clara limitació comunicativa: son virtuals i no físics. Tanmateix, algú ha escrit: «habría más pánico ahora si el individuo obrara por sí solo»
4. Veïnatge
El confinament fa més evident l’impacte que té el veïnatge en les nostres vides: el retorn de la comunitat. I redescobrim (si és que algun dia ho havíem oblidat) que la comunitat pot ser acollidora i que també pot ser punitiva (“la fuerza” i “el lado oscuro”) de la comunidad.
4.1. El veïnatge acollidor (la fuerza)
Cal fer esment dels diferents projectes col·lectius, cooperatives, les xarxes de voluntaris que compren menjar per als veïns amb dificultats de mobilitat, fomentar hàbits diaris autosostenibles etc. Les persones que ja estaven involucrades d’una manera o altra en projectes comunitaris i no depenents de les grans estructures, notaran menys els efectes d’aquesta i noves crisis. I que de totes formes, els ciutadans ens hem d’anar preparant plans B en aquesta línia.
També hem de pensar que els aplaudiments de les 20h són veïnatge acollidor: no es tracta només d’aplaudir les persones que estan treballant per la nostra salut (no exclusivament el personal sanitari), es tracta també de comunitat, de recerca de la comunitat perduda: veure’ns, saludar-nos, primer tímidament després amb més confiança, finalment preguntar-nos com estem i oferir-nos ajuts diversos, somriure, saber-nos junts, saber que hi som. Això és comunitat.
4.2. El veïnatge punitiu (el lado oscuro)
Com que estem emprenyats perquè hem d’estar tancats, dirigim la nostra irritació contra la gent que ens sembla que se salta la confinació, i ens convertim en la policia dels balcons.
Crec que la següent reflexió va en aquest grup. He vist una cosa que m'ha cridat bastant l'atenció aquests dies, i no sé si vosaltres l'heu vist, i són algunes publicacions recriminant les persones dels balcons que jutgen a qui està al carrer
És en contextos de vulnerabilitat o excepcionalitat com aquest, que s’observa que les tasques de Convivència i les de la Seguretat es toquen. I fins i tot es suma la del veïnatge, que surt al balcó i truca a la policia per avisar que hi ha un grup de joves a la plaça i que no haurien d’estar-hi. El veïnatge, per tant, valora la seguretat especialment quan està essent un bé escàs i posa en marxa les eines per protegir-se i proveir-se de la seguretat que té a l’abast. El veïnatge, quan pren aquesta responsabilitat, acostuma a fer-ho agafant de referent de seguretat “l’executor de la llei” i no pas “el de la convivència”.
5. Obediència
Les restriccions imposades per l'Estat d'Alarma han estat acceptades per una gran majoria de la població, que fins i tot corregeix a la minoria que intenta saltar-les-hi (els diferents). M'ha sorprès aquesta ràpida adhesió a unes normes que han estat aprovades de manera sobtada i que han suposat la institució d'una nova normalitat.
El compliment normatiu es pot explicar per qüestions com la certesa de sanció, l'adhesió a la norma per convenciment o l'amenaça que suposa la no adhesió per a la supervivència de l'individu. Però crec que en aquest cas el desassossec experimentat arran de la anomia viscuda és clau. Davant situacions noves i d'emergència, en les quals no existeixen normes grupals establertes per la sobtada rapidesa de l'assumpte, és molt probable que es visquin situacions d'anomia. I Espanya és sensible a l'anomia. Crec que tenim molta por a la incertesa i intentem evitar-la per qualsevol via, ja sigui amb la previsió d'una estructura burocràtica extremadament complexa, amb protocols que preveuen com comportar-nos en infinitud d'escenaris o amb l'extensa previsió legal sobre el que està prohibit.
Arriba la pandèmia, que no deixa de ser una amenaça real contra la supervivència de l'individu. Ens desbordem. Necessitem una norma grupal que guiï el comportament i faci desaparèixer aquesta sensació tan incòmoda. I arriba en forma de Reial decret, que a més és explicat repetidament en els mitjans de comunicació. En aquests moments en els quals ningú sap què fer es necessiten normes. És a dir, quan no gaudim d'un context normatiu ens desbordem, d'aquí la necessitat d'instaurar-ne un per a ajudar a preveure, permetre l'actuació i evitar el desbordament. I quan apareix aquest context normatiu tindrà la capacitat de cristal·litzar el nou esdevenir de les interaccions i fixar una nova normalitat, perquè és l'única cosa que pot evitar l'anomia. Sembla que el millor moment per a imposar una manera de fer és aquell en el qual ningú sap què fer.
És a dir, que si en un context de anomia apareix una norma que dóna seguretat en reduir la por per l'evitació de la incertesa (si et confines no hi haurà contagis; si et rentes les mans no et contagies), l'adhesió a la mateixa és molt probable. Més encara quan entren en joc béns com la vida.
El "matexembrat" d'assumptes microsociològiques sobre confinament i sociologia continua a la pròxima entrada!
On parlem de:
Control tècnic i social
Desigualtat