top of page

El turisme d'aventura es neocolonialisme / El turismo de aventura es neocolonialismo

Actualizado: 21 oct 2023


versió catalana



Societat de consum: qui avui no viatja és un pringat.

I com que avui les vacances són sagrades, els viatges turístics són el millor truc per consumir (i fer les fotos corresponents per poder fardar després).


I com que tots els destins turístics ja estan descoberts i ocupats i saturats i massificats, ens hem inventat el turisme d'aventura (deliciós oximorom perquè sí és aventura no és turisme i si és turisme no és aventura).


I com que vivim al jardi de l'inefable Borrell (“Los europeos hemos construido un jardín (…) pero, fuera de nuestro jardín está la jungla”: Josep Borrell, alt representant de la Unió Europea per a afers exteriors i política de seguretat), doncs per als que vivim al jardí, la millor aventura és anar a veure com viuen els desgraciats que viuen a la selva del Borrell: i aixi convertim en una aventura (aixó sí, ben asseguradeta) l'anar a disfrutar de les nostres vacances veient el que per a milions d'éssers humans no és res més que la lluita quotidiana per la supervivència. Neocolonialisme puro y duro.


I com que som consumistes només ens importen les nostres sagrades vacances: sabem que la nostra “aventureta” no és altra cosa que una foto/reportatge/queixa (aixó sí ben intencionada) del malament que viuen a la selva del Borrell. Seguim els passos del que feia l'antropologia clàssica: mirar com viuen els pobles inferiors per poder-los controlar millor (en el nostre cas purament per sentir-nos millors, superiors, civilitzats). Neocolonialisme puro y duro.


I com que es tracta de la selva del Borrell, de vegades els conflictes ens arriben a tocar, i tenim ensurts, i ens espantem, i volem fugir... perquè “això no toca”. I llavors com que som del jardí i no de la selva del Borrell cridem i plorem i ens acollonim i ens queixem i reclamem i demanem i exigim que ens treguin de l'aventura; i ens adrecem a la ONU i la UNO, i al ministerio i a la conselleria, i al papa i a la mama i a la tieta Matilde, i als amics i als coneguts i als saludats, i a tots els mitjans de comunicació haguts i per haver... i a tutti quanti que ens tornin a casa, al jardí del Borrell (perquè els éssers humans que viuen allà no tenen dret a res d'això perquè no són del jardí sino de la selva). Nosaltres ja els hem observat com una curiositat turistica i antropològica, hem cobert el nostre cupo d'aventura turística, i ens hem pogut sentir superiors, i quan tornem a casa no els dediquem ni un minut del nostre temps. Neocolonialisme puro y duro.

O bé, volem establir un nou récord d'ascensió al K2 i pel camí se'ns mor un sherpa pakistaní (raça inferior) per tant passem per damunt seu i el deixem morir perquè és molt més important la nostra aventura del récord d'ascensió que la vida d'un pobre colonitzat. Pur colonialisme: mentre ens serveixen els aprofitem i quan no ens serveixen de res els eliminem. Neocolonialisme puro y duro.


Així som la part occidental -la que viu al jardí- de l'espècie humana.

Fent psicologia barata: potser necessitem aquest chute de turisme d'aventura perquè les nostres vides quotidianes són avorrides i buides. Tal volta si fossim capaços de convertir el nostre viure quotidià en una aventura vital no ens caldria fer el préssec neocolonial.


Tanmateix, així som els humans: som capaços d'empastifar i pervertir qualsevol cosa que siguem capaços d'inventar.

Som l'espècie exagerada: https://www.normalsidiferents.com/post/som-l-esp%C3%A8cie-exagerada)

Per a cada solució tenim un problema, així és com hem arribat a la decadència d'Occident



versión castellana


Sociedad de consumo: quien hoy no viaja es un pringado.


Y como hoy las vacaciones son sagradas, los viajes turísticos son el mejor truco para consumir (y tomar las fotos correspondientes para poder fardar después).


Y como todos los destinos turísticos ya están descubiertos y ocupados y saturados y masificados, nos hemos inventado el turismo de aventura (delicioso oxímoron porque sí es aventura no es turismo y si es turismo no es aventura).


Y como vivimos en el jardín del inefable Borrell (“Los europeos hemos construido un jardín (…) pero, fuera de nuestro jardín está la jungla”: Josep Borrell, alto representante de la Unión Europea para asuntos exteriores y política de seguridad ), así pues para los que vivimos en el jardín, la mejor aventura es ir a ver cómo viven los desgraciados que viven en la selva de Borrell: y así convertimos en una aventura (eso sí, asegurada con toda la seguridad de las seguridades) el ir a disfrutar de las nuestras vacaciones viendo lo que para millones de seres humanos no es más que la lucha cotidiana por la supervivencia. Nuestra aventurilla es su vida real. Neocolonialismo puro y duro.

Y como somos consumistas sólo nos importan nuestras sagradas vacaciones, sabemos que nuestra “aventurilla” no es otra cosa que una foto/reportaje/queja (eso sí bien intencionada) de lo mal que viven en la selva de Borrell. Seguimos los pasos de lo que hacía la antropología clásica: mirar cómo viven los pueblos inferiores para poder controlarlos mejor (en nuestro caso puramente para sentirnos mejor, superiores, civilizados). Neocolonialismo puro y duro.

Y como se trata de la selva de Borrell, a veces los conflictos llegan a tocarnos, y entonces es cuando nos asustamos, y nos acojonamos y nos acongojamos, y queremos huir... porque “eso no toca”: y por lo tanto como somos del jardín y no de la selva de Borrell nos exclamamos y lloramos y nos quejamos y pedimos y exigimos que nos saquen de la aventura; y se lo demandamos a la ONU y la UNO, y al ministerio y a la consejería, y a papá y a mamá y a la tía Matilde, y a los amigos y a los conocidos y a los saludados, y a todos los medios de comunicación habidos y por haber... y a tutti quanti: que nos de/vuelvan a casa, al jardín seguro de Borrell (porque los seres humanos que viven allí no tienen derecho a nuestra seguridad). Nosotros ya los hemos observado como una curiosidad turística y antropológica, hemos cubierto nuestro cupo de aventura turística, y hemos podido sentirnos superiores, y cuando volvemos a casa no les dedicamos ni un minuto de nuestro tiempo. Neocolonialismo puro y duro.

O bien, queremos establecer un nuevo récord de ascensión al K2 y por el camino se nos muere un sherpa pakistaní (raza inferior) por tanto pasamos por encima suyo y lo dejamos morir porque es mucho más importante nuestra aventura del récord de ascensión que la vida de un pobre colonizado. Puro colonialismo: mientras nos sirven los utilizamos y cuando dejan de servirnos los eliminamos. Neocolonialismo puro y duro.

Así somos la parte occidental -la que vive en el jardín- de la especie humana.

Haciendo psicología barata: a lo mejor necesitamos este chute de turismo de aventura porque nuestras vidas cotidianas son aburridas y vacías. Tal vez si fuéramos capaces de convertir nuestro vivir cotidiano en una aventura vital no necesitaríamos dedicarnos a esas tonterías neocoloniales.


Pero en fin, así somos los humanos: capaces de enmierdar y pervertir cualquier cosa que seamos capaces de inventar.

Somos la especie exagerada: https://www.normalsidiferents.com/post/somos-la-especie-exagerada)

Pues, para cada solución somos capaces de encontrar un problema, y así es como hemos ido llegando a la decadencia de Occidente

0 comentarios

Entradas recientes

Ver todo

Recuperem la mili / Recuperemos la mili

(o Dios escribe recto con lineas torcidas) Versió catalana Les excelsament estúpides elits polítiques i corporatives europees estan reclamant  que torni la mili: volen recuperar els exèrcits obligator

agricultores: los palestinos de Europa

Desaparición, eliminación, exterminio, holocausto. Exactamente esto es lo que le espera al campo europeo. Exactamente como a los palestinos. Exactamente un futuro negro y sin vuelta de hoja. Y esto es

pagesos: els palestins d’Europa

Desaparició, eliminació, extermini, holocaust. Exactament això és que li espera a la pagesia europea. Exactament com als palestins. Exactament un futur negre i no hi ha volta de full. I això és així p

bottom of page