L’economia capitalista és estructuralment anòmica (toma ya!)

Actualizado: feb 2




L’anòmia és el desequilibri entre objectius i mitjans.

La societat ens diu que hem d’assolir uns objectius (per exemple triomfar a la vida) amb uns mitjans “normals” (per exemple treballant). I la societat és anòmica quan hi ha desequilibri entre objectius i mitjans (per exemple donant més importància als objectius que als mitjans).

L’anòmica és la societat i no els individus!. El que fan els individus és adaptar-s’hi, i ho poden fer acceptant objectius i mitjans (aquests són els normals), i també ho poden fer no acceptant els objectius i/o els mitjans (aquests són els diferents). Un tal Merton va descriure cinc diferents adaptacions individuals al tàndem objectius/mitjans... que tots els estudiants de sociologia han hagut d’estudiar des de que el món és món:

L'adaptació normal la fan els conformistes, que són els que accepten objectius i mitjans, i les altres quatre adaptacions (innovadors, ritualistes, retrets i rebels) són diferents.

L’adaptació innovadora consisteix en acceptar els objectius i saltar-se els mitjans; és un comportament molt habitual (copiar per aprovar un examen o robar per tenir diners.... bufff , habitualíssim!). I quan diem que l’economia capitalista és anòmica volem dir que és una estructura que fa molt probables les adaptacions innovadores, perquè com que es tracta de competir i guanyar, tot s’hi val per aconseguir l'objectiu i els mitjans normals poden saltar pels aires.

L'anòmia també pot ajudar a explicar els altres comportaments diferents aparentment allunyats de l’economia capitalista :

● El ritualisme consisteix en respectar les normes (els mitjans) tot renunciant als objectius (l’estrès de la lluita per l’èxit). Per tant, en renunciar als objectius, es renuncia als valors normals (no s’hi arriba).

● El retraïment és la renúncia als objectius i als mitjans (“parad el mundo que me apeo”). Darrerament s’ha anat convertint en una opció vital de no ser objecte de normalització.

● Finalment, la rebel·lió coincideix amb la revolució: no s’accepten ni els objectius –l’èxit individual- ni els mitjans –el treball d’acord amb la lògica del sistema- i a canvi s’ofereixen objectius i mitjans alternatius i solidaris.


L’economia capitalista i l’adaptació innovadora a l’anòmia

Perdoneu que ens repetim: si l’adaptació innovadora és la que accepta els objectius (triomfar, guanyar diners, etc) saltant-se els mitjans normals, un sistema econòmic basat en l’individualisme, la competència i la supervivència del més fort és estructuralment anòmic. L’economia capitalista és, doncs, anòmica.

Perquè, si es tracta de competir i guanyar, la pressió cap als objectius és tan gran que pot fer eliminar els mitjans normals. El sistema econòmic, doncs, és un factor estructural d’anomia perquè incrementa les probabilitats de fer trampa (per exemple la delinqüència utilitària perquè s’accepten els objectius de l’èxit econòmic, i es refusen els mitjans normals com el respecte a les normes econòmiques).

Ep, i hem de fer un importantíssim parèntesi: Tradicionalment s’ha dit (o acusat) la teoria de l’anòmia de concentrar-se en el pobres i deixar de banda els rics: mentida podrida!. L’anòmia també va amb els rics ja que la pressió entre objectius i mitjans explica molt bé les agressions dels rics i poderosos (delinqüència de coll blanc, dels cavallers, corporativa, financera, etc): de fet, els rics i poderosos accepten els objectius de guanyar diners i poder i es salten els mitjans molt més que els pobres.



Per exemple la delinqüència utilitària i l’anomia

Hem de recordar el que sempre diem els sociòlegs: la variable inicial de tota anàlisi social és la desigualtat. La desigualtat social és la que genera poder, i el poder econòmic prové de la desigual propietat i/o control privats dels béns econòmics.

Per tant la classe social que té el poder econòmic organitza l’economia i tota la societat a partir de la propietat privada (privada!, no pública). La propietat privada (de béns de producció o de béns de consum!) és el gran bé estratègic de l’estructura econòmica. Per tant respectar-la és normal i agredir-la és diferent.

(parèntesi; si la propietat fos pública, la propietat privada seria inexistent i no podria servir per a definir el normal ni el diferent. Tanmateix com seguiria havent alguna altra desigualtat, hi seguiria havent poder, hi seguiria havent agressions, i hi seguiria havent normals i diferents).


I per tant (i seguim amb l’estructura), l’organització de l’economia es basa en que els individus competeixin per tenir cada cop més propietat privada (de béns de producció o de béns de consum... o de diners que permeten tenir-los)

I per tant, l’organització (l’estructura) de l’economia és de lliure competència:

● Lliure: regles del joc iguals per a tothom (els mitjans)

● Competència: per tenir cada cop més propietats privades (diners, béns de producció, béns de consum, etc: els objectius).

(nou parèntesi; competim perquè la propietat és privada....... Si la propietat fos pública no sabem què passaria, podríem competir per altres coses, però no competiriem per una cosa inexistent com seria la propietat privada).


I bé, una estructura econòmica que fa competir als seus individus és una estructura a la que li costa mantenir l’equilibri entre els objectius i els mitjans.

Per tant, és una estructura anòmica (pel més que probable desequilibri entre els objectius i els mitjans, i l’enorme probabilitat de fer trampa): Ergo, és l’organització de l’economia (l’estructura econòmica) la que està anòmica, no els seus individus!.

Repetim-ho: és l’organització de l’economia la que està anòmica, no els seus individus!.

Els individus (tots els individus: rics i pobres!) l’únic que fan és adaptar-se a aquesta organització competitiva; i si ho fan amb l’adaptació innovadora, accepten els objectius (guanyar diners i/o quota de mercat) i no accepten els mitjans (per tant fan trampes com robar o estafar o conspirar, etc) agredint la propietat dels altres: i això és la delinqüència utilitària (i això ho poden fer rics i pobres.... bé, probablement ho fan més els rics que els pobres!).

La delinqüència utilitària és doncs una de les maneres amb que els individus (no anòmics, no anòmics, no anòmics, no anòmics, no anòmics, no anòmics) s’adapten a una estructura anòmica, anòmica, anòmica, anòmica, anòmica, anòmica, (desequilibrada entre objectius i mitjans).

Ergo, conclusió i traca final: una estructura econòmica de lliure competència, per tant anòmica, és la variable independent bàsica de la delinqüència utilitària: explica per què la gent roba, estafa, conspira i fraueja, etc. I com que la delinqüència utilitària representa més del 90% de tota la delinqüència registrada i més del 80% de la total, l’estructura econòmica anòmica explica més del 80/90% de tota la delinqüència que hi ha a la nostra societat.


Més anòmia: especulació i economia submergida

La terciarització econòmica té una altra conseqüència anòmica, perquè la preponderància del sector serveis -amb les finances- transforma el poder econòmic passant-lo de productiu a financer, passant de l’acumulació lenta al diner ràpid, i de la disciplina a l’especulació: es guanya més especulant que produint.

L’economia especulativa (terciaritzada) reforça encara més el desequilibri anòmic. Perquè l’especulació, tal com diu la RAE és “Efectuar operaciones comerciales o financieras, con la esperanza de obtener beneficios basados en las variaciones de los precios o de los cambios,”. No es tracta de crear riquesa sinó d’esperar el lloc i el moment del major guany. De manera manera que el poder econòmic:

a) inverteix on més pot guanyar (la deslocalització)

b) inverteix com més pot guanyar (precarització, contractes temporals, atur, etc)

c) inverteix quan més pot guanyar (triar el moment i el tipus de la inversió).


L’economia submergida s’explica també en clau anòmica: davant la pressió per assolir guany, hom s’estalvia costos (impostos, salaris, seguretat...): l’economia submergida és, doncs, un exemple més de l’adaptació innovadora. Per cert, l’economia submergida no està prou criminalitzada (encara que formalment estigui definida com a delinqüència) perquè té una doble dimensió absolutament contradictòria: d'una banda és delinqüència amb víctima col·lectiva -tota la societat- i amb víctima individual -cada treballador explotat-; però d'altra banda la seva percepció social és bona tant perquè sembla un factor antidelictògen per la seva capacitat de crear ocupació com per la seva generalització: és difícil percebre com a delictiu –i per tant criminalitzar- un comportament generalitzat per tota la societat.


Per acabar, posem-nos sentimentals: anòmia i amor

Un sistema econòmic basat en la competència, i per tant anòmic, ens posa al davant de la vella i bella tesi d’Eric Fromm : ¿pot existir l’amor en una societat competitiva on els altres són el rival a derrotar?. Dit d’altra manera, com que l’estructura condiciona l’acció, una estructura econòmica de lliure competència condiciona l’acció dels seus individus fent més probable l’acció inamorosa que l’acció amorosa. Podem trobar molts exemples del llenguatge comú que ho acrediten: “competim” per “conquerir” algú, “en l’amor i en la guerra tot s’hi val”, etc.

Seguint per aquest camí, i anant a paraules més gruixudes, una estructura social i econòmica competitiva fa més probables les accions competitives dels seus individus i més improbables les solidàries: per tant l’estructura econòmica (i social) fa més probable l’acció utilitària-racional-egoista que l’acció expressiva-afectiva-solidària (és a dir amorosa).

Apa, "y ahí queda eso"!.

0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo
  • Facebook - Círculo Negro
  • Twitter - Círculo Negro
  • Instagram - Negro Círculo
Subscriu-te al nostre blog!

© 2020 Normals i Diferents