Las muertes por suicidio entre menores de 15 años crecieron el 57% el año pasado (el periódico 19 desembre 2022 i la vanguardia 20 desembre 2022)
Els nens d’ara son els nens més desprotegits de tota la historia de la humanitat des de que el món és món. Ho repetim: els nens d’avui son els més indefensos de tota la historia de la humanitat.
Perquè els hem protegit tant que a còpia de sobreprotegir-los els hem acabat desprotegint del tot: els hem deixat sense defenses de cara a una vida que de vegades pot ser divertida i estupenda però quan s’hi posa també pot ser una cabrona que reparteix bufetades de tot calibre.
I, doncs, com és això?, ¿és que de sobte tots els papes i totes les mames d’ara s’han tornat idiotes?: òbviament no (no tots). És la societat. Es l’estructura!. L’estructura social és la que està desprotegint i indefensant els nens (i adolescents i joves) sobretot al món occidental.
Veiem-ho resseguint com sempre les quatre estructures de la societat: població, economia, política i cultura.
1.- població: la revolució demogràfica ha tingut dos efectes en la indefensió dels nens (adolescents, joves) contemporanis,
D’una banda l’allargament de l’esperança de vida ha multiplicat la importància dels grups d’edat. Com que els humans ens ajuntem amb els nostres afins, i l’edat és un potent factor d’afinitat, els grups d’edat tenen una enorme potència social. Això que no es ni bueno ni malo sino todo lo contrario, comporta en els nens (adolescents i joves) la socialització transversal (retinguem aquest palabro perquè hi tornarem de seguida)
D’altra banda, la baixada de la natalitat (tant les taxes brutes de natalitat com les taxes i índexs de fecunditat són clares) : es fan menys nens que abans. En conseqüència els nens son un bé escàs i per tant molt valorat (i molt protegit, clar).
Cal insistir en el darrer punt per la seva enorme incidència en la indefensió dels nens. Com que hi ha pocs nens, són un bé escàs i per tant molt valorat i protegit: els nens d'avui són molt valorats i protegits i defensats i emparats. Molt més que en qualsevol altre moment de la història del món mundial.
2.- economia: els nens no treballen (1) i només consumeixen (2) . També estudien (3)
1. El treball pot ser una putada -o no-, però és una relació social que curteix i disciplina i endureix. Els nens no hi són, però és que a més a més, la societat sencera cada cop hi es menys perquè la reducció del temps de treball humà necessari (economia dixit) canvia la cultura econòmica disminuint el valor del treball, la seva capacitat de disciplina, i fins i tot decreix la mateixa voluntat de treballar (mala peça al teler, doncs, de cara a l’educació dels nens adolescents i joves).
2. El nens només consumeixen (per tant, més que disciplinats estan afalagats per la publicitat).
3. Els nens (adolescents i joves) estudien, i el període en que són escolaritzats s’allarga pels canvis demogràfics i econòmics suara esmentats. S’allarga la infància, s’allarga l’adolescència i s’endarrereixen el compromís i l’assumpció de responsabilitats. I amb tot això s’endarrereixen l’adquisició dels recursos de maniobra i contacte i l’aprenentatge de la capacitat de defensa davant dels conflictes que comporta el viure.
3.- política: la gestió política s’ajusta amb el que passa amb la població i l’economia, i en conseqüència els estats s’han erigit en els grans protectors de la infància (legislen i jutgen sempre i per sistema a favor seu).
Els nens no ho saben però son un dels lobbis més poderosos de tots els estats contemporanis.
4.- cultura: l’estil de vida contemporani defuig del sacrifici i és hedonista: a les darreres dècades hem passat d’un tarannà rigorós i sever dominat pel sacrifici i l’esforç a un estil de vida confortable i hedonista i preocupat per la qualitat de vida. Òbviament, els nens (adolescents i joves) són educats en aquest refús del sacrifici i la reclamació del confort, i són els reis de l’hedonisme.
D’altra banda, la cultura d’avui està omplint el món de gent plurisocialitzada: hem passat d'una societat d'individus monosocialitzats (bàsicament a la família) a una societat de gent plurisocialitzada on la socialització transversal a partir del mateix grup (per exemple d’edat) és cada cop més important perquè dona molta més protecció: és un “refugi contra” el món dels adults. Retrobem, doncs, la importància de l’aparent seguretat protectora dels grups d’edat: els papes i les mames d’avui no poden competir contra els amics/grups/xarxes dels fills perquè no tenen res a fer: perden.
En síntesi
El més probable és que els nens d’ara estiguin (sobre)protegits i valorats perquè són un bé escàs amb socialització intra-grupal, no produeixen i en canvi consumeixen i van al cole, i els estats els protegeixen de tot mal, i els diem que s’ho han de passar bé, i son els reis del mambo. D’altra banda, les agressions als nens estan criminalitzades i algunes d’elles fins i tot definides com a delinqüència.
Els nens d'avui són un dels grups de pressió més poderosos que hi ha a les nostres societats (i encara que ells no ho saben, prous que se n'adonen i ho aprofiten!)
A sensu contrario, podem suposar que en societats (presents o passades) amb estructures demogràfiques d’alta natalitat (molts nens: bé abundant i per tant poc valorat), i economies d’ocupació intensiva de treball (nens no eximits del treball ni de les diverses formes d’explotació), i estats no-protectors, i cultures sacrificials: probablement la vida dels nens era més dura i menys glamourosa, però a canvi tenen/tenien menys traumes i molta més capacitat de defensa davant les hòsties de la vida.
la força i el costat fosc.
Les estructures condicionen la vida dels individus. Com diem els sociòlegs no determinen al cent per cent el comportament humà, però el fan probable i per tant intel·ligible.
I per tant, explicable.
I en el cas dels nens, la potència de la quàdruple estructura social es manifesta fent que la força els acompanyi i també fent que els domini el costat fosc.
la força: la definitiva consideració dels infants com a éssers humans, i per tant reconeixement dels drets dels infants, etc. etc.
el costat fosc: els nens (adolescents i joves) contemporanis només tenen drets, no deures. La conseqüència és la indefensió en la que els deixa la impunitat davant de qualsevol tipus de control educatiu, manifestada en la dificultat dels límits: o no hi ha límits o hi ha massa límits.
Hi ha massa límits tan a escala macro com a escala micro (nens hiperprotegits).
· A escala macro es veu en l’increment de la normativa protectora: per exemple, cada accident -o incident- amb nens es sol traduir en enduriments normatius i fins i tot legislatius com molt bé saben els pobres i esforçats mestres i ensenyants, caps d’agrupaments escoltes, monitors d’esplais, i fins i tot entrenadors esportius: sembla com els nens hagin de viure amb risc zero (quan tots sabem que la seguretat absoluta no existeix).
· I a escala micro l’increment de la probabilitat d’hiper-protecció de familiars i cangurs (“nen: no facis, nen: vigila, etc..) que en sobreprotegir-los, els deixa indefensos en front dels inevitables conflictes que té la vida (hiperprotecció és desprotecció). Més encara, se'ls deixa sense tolerància a la frustració, esdevenint potencials fonts de traumes i agressivitat posterior).
No hi ha límits (els nens mimats):
· en tenir drets i no deures, incrementa la probabilitat que els nens estiguin acostumats a tenir-ho tot en qualsevol moment, i per tant no valorin l’esforç ni el control.
· Els hem eliminat tot el que signifiqui esforç i sacrifici, i la disciplina és un antivalor a liquidar, i el càstig ha desaparegut del panorama educatiu (i fins i tot hem eliminat aquella extraordinària escola de “supervivència en medio adverso “ que va ser la mili).
· I torna a entrar en joc la socialització transversal: nens adolescents i joves s’ho fan entre ells, i el que els poden dir les altres generacions (pares, avis, mestres, etc) no els arriba, no ho entenen, no ho poden descodificar, és soroll per a ells.
· Més encara, si uns papes/mames intenten posar límits (i anar contra l’estructura), pobres d’ells i pobres dels seus fills perquè esdevenen uns marginats/pringats i el remei acaba sent pitjor que la malaltia
Menció especial per als papes i les mames: entre tot això i els canvis en les estructures familiar van de cul, els seus rols es desdibuixen i no poden copiar el que feien els seus pares, i no saben què fer, i per tant: “in dubio pro reo”, es a dir sempre a favor del nen.... i en conseqüència dimiteixen de pares
No es confronten:
Els nens adolescents i joves contemporanis no troben ni el món ni els adults amb qui confrontar-se en el seu procés maduratiu (perquè per madurar cal confrontació –conflicte-): món i adults semblen haver dimitit. Ni es troben amb adults que s’hi confronten amb afecte (a casa, a l’escola), ni es troben amb adults que s’hi confronten amb norma (els estats els protegeixen de tot mal)... per tant, s’han de confrontar amb l’infinit, amb la manca de límits. I una possible conseqüència és la confrontació contra ells mateixos, l’autodestrucció: sigui amb el suïcidi, sigui conduint, sigui amb les drogues. Per exemple, la cita inicial:
Las muertes por suicidio entre menores de 15 años crecieron el 57% el año pasado (el periódico 19 desembre 2022 i la vanguardia 20 desembre 2022)
Los intentos de suicidio de menores de edad atendidos por ANAR se han multiplicado por 26 en la última década Cadena ser 1 desembre 2022
Profesores y expertos vinculan la caída de las notas de los alumnos catalanes al malestar emocional (el país 19 desembre)
Per acabar,
La mala notícia és que la cosa no té solució individual perquè es estructural i no depèn de la bona o mala voluntat de cada papa o de cada mama o de cada mestre o de cada educador. I la notícia pitjor és que l’estructura camina en direcció contrària.
¿i la bona notícia?: doncs que tanmateix, no obstant, nogensmenys, de tota manera, malgrat tot …..... aquesta anàlisi es limita a la minoria de nens del món que viuen a Occident, als països que anomenem desenvolupats (ai mare!), essent un indicador més de que les societats occidentals són cada cop més prescindibles i secundàries. Per tant, potser la bona notícia l’haurem de buscar a la “majoria mundial” que viu i educa fora d’occident.
De moment i a Occident, la millor conclusió d’aquesta anàlisi la dona aquella cançó del Joan Manuel Serrat que acaba dient “ nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio”.