Ucraïna 2022 i Cuba 1962: dos conflictes simètrics amb resolucions asimètriques.
El paral·lelisme és evident en comparar la crisi dels míssils de Cuba amb l’actual conflicte Rússia-Ucraïna: dos estats sobirans (Cuba i Ucraïna) veïns de dos imperis (EUA i Rússia). Els dos imperis no volen armes als dos estats veïns i s’hi oposen violentament. Recordem-ho: l’expansionisme de Rússia el 62 cap a Cuba va provocar una oposició violenta per part d’Estats Units i gairebé una guerra nuclear, i l’expansionisme dels EUA/OTAN (que ha arribat al punt més crític amb Ucraïna) ha provocat una quasi guerra convencional en territori ucraïnès.
Simetria, doncs, dels conflictes però resolucions asimètriques: a 1962 la resposta de l’imperi agredit (EUA) va ser celebrada per tot el món occidental, i al 2022 la resposta de l’imperi agredit (Rússia) és criticada i definida com agressió (i atacada) per tot el món occidental.
L’explicació és òbvia: els EUA tenen la hegemonia a Occident i tot el que fan està bé i arrengleren al seu voltant a tot el món occidental sense fissures (i si algú intentava ser autònom, amb el conflicte no pot)..... Qui controla l’hegemonia controla el relat.
Ucraïna és l’excusa i l’argument és el poder imperial. L’assumpte és un conflicte geoestratègic global (amb perdó de la Xina) i Ucraïna té la mala pata d’estar en el pitjor lloc en el pitjor moment, només és un altre país víctima de l’imperialisme en una nova Guerra Freda en la que “l’agressor estratègic són els EUA i l’agressor operatiu és Rússia”.
Aquesta comparació històrica ens posa en la pista de tres explicacions més que poden ajudar a entendre el que passa a Ucraïna:
Primera: la voluntat imperial dels EUA. En la pretensió dels EUA de seguir sent la primera potència mundial i mantenir la seva hegemonia sobre Europa, Rússia suposa un perill i per tant cal obligar a Europa a arrenglerar-se amb els EUA i trencar relacions amb Rússia. A més a més, després de la sortida d’Afganistan (una desfeta icònica com la del Vietnam: helicòpters fugint del terrat de l’ambaixada) els EUA necessiten reafirmar la imatge del seu poder com a potència mundial.
Segona: la voluntat imperial de Rússia. Rússia és una societat humiliada per occident des de 1991 (sobretot en els temps de Yeltsin): humiliada, aquesta és l’expressió. I tota humiliació comporta ressentiment i és llavor d’una agressió posterior. Per tant, Rússia, que s’ha anat enfortint els darrers anys, sap que es troba en posició de fer respectar els seus interessos (com van fer els EUA al 1962). Fet especialment perillós tenint en compte que estan ressentits i són els que tenen menys a perdre.
Tercera: Europa definitivament subordinada. Ja no cal ni parlar del somni dels fundadors de la unió europea: de l’Atlàntic als Urals, és a dir una Europa sencera amb Rússia (per tant una Europa capaç de competir), perquè aquests dies s’està veient que no hi ha lloc per la més mínima autonomia ni estratègica ni tàctica: Europa és la criada dels EUA. Per si no hi sabíem, “eso es lo que hay”: no podem aspirar a més, Europa som un continent envellit i benestant, hedonista i conservador, i acollonit i EUA/dependent. Fin de la cita.
Per acabar: explicar-ho tot per una suposada megalomania o bogeria de Putin és molt útil (ja tenim el dolent), però o és de ser dolents i enganyar deliberadament a la població o és de ser tontos i mirar el dit (d’acord amb la vella dita “quan el dit assenyala la lluna, el tonto mira el dit).
I per acabar d’acabar: aquests dies es confirma absolutament que la primera víctima de qualsevol guerra és la veritat.
I Xina fregant-se les mans.