El primer és el terrorisme.
(i el segon el terrorisme islàmic)
I tanmateix, el terrorisme no existeix. No pas.
Es només una etiqueta infamant que qui té poder posa a algú que li vol prendre el poder (normalment amb violència).
A més es una paraula rodona perquè porta tres erres: sona contundent, és sonora, imposa.
I al final, qui guanya (sigui perquè conserva el poder sigui perquè el conquereix), guanya la paraula i el seu so poderós i infamant. Tot és qüestió de guanyar o perdre.
Veiem-ho amb algun exemple d’actualitat: el conflicte que enfronta els EUA, la OTAN i Europa amb Rússia a propòsit d’Ucraïna:
Moscú acusa a Ucrania y a Occidente de "terrorismo"
El Parlamento Europeo señala a Rusia como Estado promotor del terrorismo
Tot plegat, com deia el gran Ramon de Campoamor: “En este mundo traidor / nada es verdad ni mentira / todo es según el color / del cristal con que se mira”, i fa recordar la frase d’un alt comandament aliat als judicis de Nuremberg al final de la segona guerra mundial: “sort que hem guanyat la guerra, sino ara nosaltres seriem els criminals de guerra”.
De manera que, per seguir amb l’exemple d’actualitat: qui al final guanyi a Ucraïna -perquè al final acabarà guanyant algú- definirà el perdedor com a terrorista
Un cop vista la relativitat de l’etiqueta, expliquem-nos una mica.
Qui mana (sigui un estat o un ordre internacional) te el monopoli “legítim” (atenció al terme miraculós: només dient “legítim” tot està permès) de la violència de manera que quan la violència s’exerceix des d’aquests poders és normal. En canvi, quan la violència s’exerceix contra el poder (que, insistim, pot ser el d’un estat concret o el d’un ordre internacional), aquest la criminalitza i la defineix com delinqüència, fent servir el terme “terrorisme” en aquesta criminalització. El terrorisme és, doncs, el terme amb que es criminalitza i es defineix com delinqüència l’ús de la violència contra el poder de l’estat o d’un ordre internacional poderós.
Una mica més d’anàlisi: El terrorisme és una violència de resposta a una violència prèvia.
La violència prèvia:
La violència prèvia sol estar legitimada (un altre cop la paraula màgica) perquè es fa des del poder, i pot manifestar-se de diverses maneres:.
· La violència que han exercit totes les metròpolis colonials (bèl·lica, econòmica, política i cultural com a mínim). A aquesta violència respon la violència dels moviments d’alliberament nacional.
· La violència bèl.lica (i política) dels vencedors d’una guerra (i/o els invasors d’un territori). A aquesta violència respon la violència dels derrotats i/o envaïts: “guerrilleros”, maquis, partisans, fedayins, gihadistes, etc.
· La violència del poder occidental que imposa un model geoestratègic mundial (que és global: econòmic, polític, cultural i religiós). A aquesta violència respon la resposta violenta i internacional del gihadisme (que no és exclusivament religiosa sinó també global)
· I també, la violència de les classes socials dominants en cas de greu conflicte social, com va ser l’Amèrica Llatina de la segona meitat del segle passat, que explica les respostes violentes (des del Che Guevara fins les guerrilles urbanes o rurals com els tupamaros o els montoneros)
I la violència de resposta:
· Mentre la violència de resposta no guanya, se la sòl denominar terrorisme (i òbviament se la criminalitza i tipifica com delinqüència),
· Si guanya, esdevé el nou poder i implementa un nou ordre social (demogràfic, econòmic, polític i cultural) que al seu torn funcionarà amb una violència que ara serà “legítima” perquè es farà des del poder .
En conclusió:
Quan la violència política s’exerceix contra el poder (sigui de l’estat, sigui internacional), aquest l’anomena terrorisme. Quan la violència política s’exerceix des del poder: és normal i queda legitimada.
I alguns exemples
Insistim un cop més, l’ús de la violència física (fins i tot el mateix fet de matar) és diferentment vist:
· Segons ho facin els palestins (terrorisme) o l’estat d’Israel (legítima defensa);
· segons ho facin els gihadistes (terrorisme) o els soldats occidentals (defensa de l’ordre internacional);
· segons ho fessin els guerrillers espanyols que havien perdut la guerra civil (terrorisme) o l’exèrcit franquista que l’havia guanyat (defensa de l’ordre).
· segons ho fes ETA (terrorisme) o ho fessin la Policia i la Guàrdia Civil (defensa de l’ordre).
· En una dimensió internacional pròpia de la globalització, matar nordamericans a les torres bessones de Nova York és terrorisme; mentre matar afganesos i irakians a l’Afganistan i a l’Irak és defensa d’un ordre internacional o fins i tot lluita contra el terrorisme
Els exemples històrics confirmen aquesta diferent definició de l’ús de la violència segons es tingui o no el poder(en el primer cas violència legítima i en el segon terrorisme):
· Per exemple, l’actual Estat d’Israel comença amb la violència de l’Irgun (responsable de l’atemptat terrorista contra l’hotel rey David de Jerusalem); l’Irgun es va integrar a l’exèrcit de l’estat d’Israel –el tsahal-, i ara l’estat d’Israel, amb el poder d’haver guanyat totes les guerres contra àrabs, defineix la violència defensiva dels palestins com a terrorista
· Per exemple, totes les lluites d’alliberament nacional mentre les anava guanyant la metròpoli colonial eren qualificades de terroristes, ara bé, quan els moviments d’alliberament van anar guanyant i aconseguint la seva independència i el poder, van definir les noves normalitats (a través dels aparells dels Estats que havien conquerit).... Fins al punt que, quan a les seves societats hi han anat apareixent posteriorment oposicions violentes, les han definit com a terroristes. El cas més paradigmàtic és el d’Argèlia, on el FLN va passar de grup terrorista a partit únic detentador del poder; i quan al cap d’uns anys es va trobar amb una oposició armada (el GIA –grup islàmic d’alliberament-) el va definir com terrorista i va arribar a anul.lar unes eleccions perquè els candidats del GIA havien guanyat
· Més exemples: els cops d’estat, si triomfen estableixen una nova legalitat i poden matar els anteriors definidors de la normalitat (Franco, Pinochet, etc,)... si fracassen se’ls mata a ells per sediciosos o àdhuc terroristes. De fet totes les guerres civils formen part d’aquesta violència.
I un mínim apunt sobre “el terrorisme d’estat”
Els estats, que són “el Consell d’administració de la classe dominant” han evolucionat al ritme que ho ha fet la dominació de classe; i així han passat de ser estats leviathan (estats severs preocupat per mantenir el monopoli de la violència legítima: vigilar i castigar) a estats empreses de serveis (preocupats per donar als seus ciutadans/clients serveis que aquests compren amb el seu vot i paguen amb els seus impostos)
Amb l’estat Leviathan el concepte “terrorisme d’estat” hauria estat un oximoron: si és terrorisme no és de l’estat i si és de l’estat no és terrorisme: Leviathan és, per definició, violent (es l’estat weberià: monopoli de la violència legítima)
Amb l’estat empresa de serveis, l’ús ineficient de la violència es pot criminalitzar i fins i tot definir com a terrorisme d’estat.... sempre i quan es descobreixi! (un estat eficient sol tapar bé la seva violència). De fet, el concepte “terrorisme d’estat” es fa servir només per a les “chapuzas” (terme significativament intraduïble!) de l’estat, com molt bé sabem al nostre país
I el segon fantasma: l’Islam una religió de combat
A Occident, amb l’arrogància de la nostra ignorància, hem associat terrorisme amb Islam i ens hem quedat tan amples, i hem decidit que l’Islam és terrorista i embolica que fa fort.
I bé, totes les organitzacions religioses mono-teistes lluiten pel mono-poli del poder, i ho fan amb violència (faltaria més, d’això van les guerres santes!). I l’islam no es una excepció.
Més encara, ha estat la religió dels pàries de la terra mentre el cristianisme era la religió de l’occident triomfant, invasor i colonitzador.
I com que a Occident la identitat és política (som espanyols o francesos o italians o etc, i anem a la guerra per Espanya o França o Itàlia o etc) vam exportar aquest tipus d’identitat als pobles colonitzats (identitat artificial, estats artificials, conformitat artificial).
Quan aquests pobles se’ns han rebotat i lluiten contra el poder occidental, han trobat la seva identitat (i la seva unitat) no en les identitats artificials imposades per occident sinó en el que els uneix i identifica realment (i també contradictòriament com sabem per les seves baralles) que és l’Islam.
L'Islam és, doncs, una religió de combat contra el poder occidental. I per això a Occident ens fa molta por. I per això l'Islam té màrtirs com tenia el cristianisme a l'oposició. I per això a Occident parlem del “terrorisme islamista”. I per això a Occident no comprenem el paper de l'islam en el combat d'emancipació… I per això a Occident “anem de victòria en victòria fins a la derrota final”