1.- Estat Units
De tots els imperis cruels i salvatges que hi ha hagut al mon mundial des de que el món és món, el nord-americà es el més sanguinari (ho podríem preguntar als seus pobladors indígenes exterminats sense contemplacions, així com a tots els habitants de Sud-Amèrica que han patit recurrents cops d’estat propiciats per la doctrina Monroe: “America para los americanos... del Norte”. També ho podríem preguntar a vietnamites laosians i cambodjans, per no parlar dels iraquians, iranians i afganesos. En aquests moments a Ucraïna mantenen el seu designi imperial hasta el ultimo ucraniano. Si tot això ja és sanguinari de per se, només cal afegir un record respectuós i silenciós per als dos dies de la infàmia: Hiroshima i Nagashaki).
Ara, aprofitant que el Pisuerga passa per Kiev, el designi imperial s’ha concretat en la destrucció dels seus dos competidors tradicionals: Europa i Rússia (Xina és el proper). L’objectiu ha estat no només destruir-los sinó fer que es barallin entre ells liquidant així el vell somni de la construcció d’una Europa de l’Atlàntic als Urals. I a fe que ho estan aconseguint, si més no pel que fa a Europa.
A tal fi han posat en marxa (només a Occident perquè la majoria mundial que viu a la resta del planeta ja comença a fer-los menys cas) la seva acreditada estratègia de les dues mans:
Una és l’hegemonia cultural a Occident: tots els analistes cronistes tertulians escriptors artistes polítics experts i demés s’han posat al seu costat sigui cobrant sigui gratis (a Occident no hi ha ni una sola veu imparcial: ni una sola!)
L’altra és la censura ras i curt: des del temps del Franco no havíem vist un control tan absolut dels fluxos comunicatius amb prohibicions de mitjans de comunicació incloses (ja sabem que la primera víctima de qualsevol guerra és la veritat).
¿i tot això per què?
La necessitat destructiva dels Estats Units es pot explicar per un motiu exterior (la crisi de l’imperi) i un d’interior (l’enorme desgavell que hi ha a la seva societat).
Tot i que no cal argumentar-ho gaire, quan Trump va perdre les eleccions, vam fer un matxembrat que ho explicava així:
2.- Europa
Amb Europa, el designi imperial ha funcionat a la perfecció. Definitivament desapareguda: és la criada dels nord-americans, “la voz de su amo”.
Europa ha dominat el món els darrers cinc o sis segles. Un bon exemple del poder europeu és que sense ser un continent físic l’hem definida socialment com continent, quan només és una península del continent euroasiàtic (i l’istme que connecta la península amb el continent és, ves per on, Ucraïna). El poder europeu es mereixia un continent!.
Això s’ha acabat, la decadència ha arribat i ara Europa és subalterna. I com que sempre costa assumir la decadència, Europa està fent el paper de la trista figura, secundant l’imperi i essent incapaç de defensar els seus propis interessos: ha aguantat que l’imperi hagi destruit els nordstream, que ens vengui el gas cinc i sis vegades més car, que doni pel sac les nostres polítiques econòmiques fent que les empreses europees se’n vagin a Amèrica, que ens estiguem arruïnant comprant armes amb uns diners que podrien sostenir els nostres estats del benestar, etc etc.
¿i tot això per què?
Potser per un tel·lúric complex d’inferioritat/agraïment per les dues guerres calentes i la freda (els Estats Units vindrien a ser “el primo de zumosol”) lligat a la por que fa Rússia (amb el trajecte que va de la por a l’agressio i la russofòbia: els europeus han envaït Rússia quatre vegades en els dos darrers segles).
Potser per la mateixa debilitat europea i les seves creixents decadència i subalternitat. En conseqüència la manca de lideratge: no hi ha líders a l’Europa contemporània
Potser per la mateixa construcció de la UE: la UE és un club d’estats; i els estats es queden els millors i envien a Brussel·les els que no volen per incompetents o mediocres o il·luminats (com els inefables Borrell o Ursula Von der Layden)
3.- Ucraïna.
Ucraïna te la mala sort d`estar en el pitjor lloc en el pitjor moment. De fet, la cosa no va amb ells però son ells els que moren. I moren per mantenir l’imperi. El sacrifici de milers de persones a Ucraïna serveix per derrotar Europa i Rússia, de manera que quan els ucranians estiguin tots morts els podrem donar finalment la sagrada torxa de la llibertat.
Probablement a Ucraïna hi ha les mateixes proporcions de valents i covards i de herois i atemorits que a qualsevol altra societat. Però a l’imperi li convé que només apareguin com a valents i com a herois.
¿i tot això per què?
Perquè a l’imperi no l’importa Ucraïna, només li interessa destruir Europa i Rússia “hasta el último ucraniano”
4.- Russia
Els dolents de la pel.lícula. Òbviament, ni els russos son unes germanetes de la caritat ni la seva societat és un model a seguir. I pel poc que sabem, la seva estructura social està dominada per una plutocràcia d’elits extractives i parasitàries necessàriament connectades amb el poder polític.
I amb el president de Rússia hem fet allò tan fàcil i equivocat de personalitzar el mal (com quan perdem i la culpa es de l’arbitre) estalviant-nos així “la funesta manía de pensar”: menys “guapo” li hem dit de tot (boig, egòlatra, psicòpata, etc). Putin és un mal bitxo, però no és pitjor que qualsevol dels altres polítics actuals i passats.... que en el seu lloc, probablement haurien fet el mateix.
Total que un mal dia de febrer de 2022 els russos van entrar a Ucraïna sense ser-hi invitats i per als occidentals es van convertir en els dolents més dolents dels dolents del món mundial
¿i tot això per què?
Perquè Occident portava trenta anys prenent-los el pel.
Tots els pactes que es van fer quan la dissolució de la URSS per deixar-los un espai de seguretat i no ampliar la OTAN han estat paper mullat amb la conseqüència d’una Rússia arraconada i desprotegida (míssils a cinc minuts de Moscou).
I en concret, les negociacions sobre Ucraïna de 2014, l’únic que pretenien era guanyar temps per fotre Rússia, tal com ara s’ha demostrat: Ucraïna no estava a la OTAN però la OTAN estava a Ucraïna.
Finalment tot aquest episodi es un exemple més de l’eterna lluita entre imperis: la URSS fou un imperi derrotat, i per tant arraconat i desprotegit, encerclat i reduït, i no només territoriament. Ja ho van dir els llatins: vae victis!...
Tanmateix, en tota la història del mon mundial, Rússia és l’hereva de l’únic imperi derrotat que manté intacte el seu arsenal nuclear.
Per tant sembla una mica imprudent encerclar-lo i anar-li retallant espai.
Perquè si no els queda més remei poden morir matant. I si ho fan no quedarà ni l’apuntador.
5.- l’Ovidi Montllor
Per explicar de la millor manera aquest conflicte imperial, acabem amb una deliciosa cançó del gran Ovidi Montllor (de 1968!!!!) que reflecteix amb aquella esplèndida ironia que ell gastava la relació entre un anònim ciutadà europeu i Rússia: la fera ferotge.