La mala relació entre els europeus i els immigrants s’explica per un doble conflicte estructural:
el conflicte entre les quatre estructures de qualsevol societat (població, economia, política i cultura). Es l’anàlisi macro.
I el conflicte entre l’estructura i la gent: la sempre difícil relació entre l’estructura i l’acció de les persones. Es l’anàlisi micro.
1.- l’estructura (macro):
Des de les dues estructures més importants, que són la població i l’economia, demògrafs i economistes ens diuen i rediuen que la immigració és necessària.
D’acord, tenen raó.
Però no volem. No volem immigrants i ens neguem a acceptar les recomanacions dels demògrafs i economistes (i d’altres organitzacions angelicals i ànimes benintencionades).
Perquè estem davant d’un conflicte entre estructures; població i economia a favor de la immigració, i cultura i política en contra. Paradoxalment i il·lògicament el conflicte s’està resolent amb la victòria de les estructures aparentment menys importants, la cultura i la política.
No cal analitzar els arguments dels perdedors perquè és prou diàfana la força de les raons demogràfiques i econòmiques.
Per tant, cal veure què passa amb la cultura i amb la política.
A Europa, l’estructura cultural, que és la que organitza l’estil de vida d’una societat, és (en termes generals i de majoria probabilística) absolutament incompatible amb les migracions i els immigrants.
Per dues raons, la primera perquè la cultura europea es conservadora i esporuguida, tal com s’explicava en un matxembrat anterior: https://www.normalsidiferents.com/post/per-qu%C3%A8-votem-a-la-dreta.
La cultura europea és cada cop més un estil de vida atemorit i conservador per l’acció combinada de totes quatre estructures de la societat:
1. demogràficament hem envellit (i tenim més pors i som més conservadors) ,
2. econòmicament tenim més béns que mai i som benestants: vivim una economia de consum que tenim por de perdre i volem conservar
3. políticament ens hem dotat d’uns estats que ens donen serveis que tenim por a perdre a mans dels nou vinguts. Per tant, no volem que es estats s’aventurin a grans programes d’acolliment.
4. i el nostre estil de vida es hedonista (i tenim por de perdre l’hedonisme si la nostra estructura social ha d’anar assumint conflictes de convivència amb altres estils de vida )
A més a més, la desaparició de la classe obrera ens ha deixat sense capacitat solidària i sense cap projecte col·lectiu atractiu.
La segona raó és una obvietat que tanmateix cal repetir: seguint les velles intuïcions de Ravenstein sobre els factors d’expulsió i atracció dels fluxos migratoris, aquests funcionen quan predominen els factors d’atracció (pull), i generen conflicte estructural quan predominen els factors d’expulsió (push). Això és el que està passant avui amb les migracions a Europa: hi ha uns enormes factors d’expulsió dels llocs d’origen però només hi ha atracció demogràfica i econòmica al lloc d’arribada. Culturalment el nostre estil de vida és incompatible amb ells: el factor pull és impossible a Europa perquè culturalment no hi ha lloc per a ells: estem plens, saturats, no hi caben.
I ara ja podem anar a la darrera estructura, la política, que és la que desempata el conflicte estructural (com s’està veient a tot Europa): Europa està composada per un conjunt de societats amb règims polítics de democràcia formal i no real, per tant règims polítics clientelars on nomes importa afalagar al votant/client per tal de guanyar eleccions. No es tracta doncs de responsabilitzar els ciutadans en la gestió solidària de la societat, sinó senzillament ajustar acríticament les propostes a les seves pors. Per tant, les polítiques europees són cada cop més restrictives per als immigrants.
2.- l’acció (micro):
Població i economia són les estructures decisives però no impacten immediatament en la vida de la gent: sabem que hi son però ens queden lluny del nostre viure quotidià.
En canvi l’estil de vida sí que el vivim i veiem cada dia: Així podem explicar el gran impacte social que tenen tots els greuges quotidians atribuïts als immigrants, siguin certs o siguin falsos (siguin certs o siguin falsos, tant se val, perquè allò que definim com a cert acaba sent cert en la vida social);
que si venen a robar i a violar: i ho acreditem amb una lectura indiscriminada de les estadístiques policials i penitenciàries ,
que si s’enduen totes les ajudes socials: i ho acreditem amb tots els amics, coneguts i saludats que han vist com els fotien la beca menjador del fill, el pis de protecció oficial, o l’hora de visita al metge del CAP
que si no adapten els seus costums i vestimenta: i ho acreditem amb el vel de les dones, el soroll dels homes, la manca d’higiene que els atribuïm,
etc...
Per això quan anem a votar (política: la darrera estructura) votem als partits que ens prometen alliberar-nos dels immigrants.
L’acció quotidiana de la gent, doncs, no fa cas de les recomanacions de les estructures demogràfica i econòmica. I en canvi s’ajusta perfectament a l’estructura cultural, portant l’estructura política a la restricció de la immigració.
Per això la política europea és cada cop més restrictiva en relació a les migracions i per això Europa està condemnada a ser cada cop més petita i mesquina. Aquesta contradicció entre demografia i economia contra cultura i política, i el seu impacte en l’acció dels individus explica perquè els europeus ens estem autodestruint.
Però, ull, que tan destructiva és la pretensió de fer-los fora a tots com l’angelical voluntat d’obrir totes les portes sense la menor consideració als límits estructurals en una ingènua pretensió d’acolliment universal que no té en compte l’anàlisi que s’acaba de fer.
En ambdós casos (restricció absoluta i acolliment absolut) anem directes cap al col·lapse europeu. No hi ha res a fer: el temps històric d’Europa s’ha acabat.
I, com cantava el Serrat: “nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio”: