PER QUÈ ENS HAURIA ANAT BÉ SI HAGUESSIN GUANYAT ELS REPUBLICANS……

O “Dios escribe recto con lineas torcidas”,.... o “com que la merda ens arriba fins el coll, hem d’anar amb el cap ben alt”.

Tenim dos arguments a favor de la victòria dels republicans. I els contrabalancegem amb arguments contraris (que introduïm amb el clàssic escolàstic “Sed contra respondo dicendum quod”):

Un argument és geoestratègic del món mundial, i l’altre és del país

1. l’argument geoestratègic, el món mundial (amb una mica de cinisme):

Si acceptem que l’escalfament del planeta i el risc nuclear son avui dos jinetes del apocalipsis, acceptem també que Ucraïna està relacionada directament i indirectament amb ells: directament pel risc nuclear que comporta i indirectament per l’encariment de l’energia i l’ús dels recursos fòssils i la destrucció gratuïta (a part de la igualment gratuïta destrucció de qualsevol projecte europeu autònom)

Doncs bé, els demòcrates incentiven la guerra -probablement per la major incidència en ells del complex militar industrial energètic dels EUA, que és un lobby poderossíssim- i amb ells incrementen el risc nuclear i l'escalfament del planeta . D’altra banda, els demòcrates han estat tradicionalment més intervencionistes que els republicans,

En canvi els republicans haurien desincentivat la guerra (ho havien semianunciat) perquè ells volen gastar al seu país (per exemple construint el mur fronterer) els diners que els demòcrates gasten a Ucraïna , per tant si haguessin guanyat probablement hauria disminuit la pressió als europeus d’anar-nos arruïnant gastant diners a Ucraïna. Ergo, el risc nuclear haugués pogut disminuir, i també probablement alguns dels efectes del conflicte en l’escalfament planetari.

Biden i els demòcrates volen destruir els enemics. Trump i els republicans hi volen fer negocis.

Sembla, doncs, que des del punt de vista de la supervivència de l’espècie humana hagués estat millor una victòria momentàniament dels republicans (momentàniament, qui no es consola és perquè no vol)....

Sed contra respondo dicendum quod:

Ara bé, hi ha una qüestió que no quadra i no es pot oblidar: si guanyaven els republicans, potser salvàvem la humanitat occidental (de moment). Però hi hauria un altre part de la humanitat (el sud) que seguirien patint de manera inhumana polítiques migratòries basades en la tortura i la mort (de fet, els diners que les republicans volen detreure d’Ucraïna son per construir el mur fronterer contra la immigració).

D’altra banda, tant la guerra vírica (covid) com el desabasteixement de matèries primes ha sigut en part un efecte domino que incialment va crear Trump provocant Xina. Per tant, els republicans, i si sortís un similar a Trump, serien els mes perillosos mundialment

Sobre trump:

Trump/pau: Trump va ser dels presidents més pacifistes en quant a política exterior; de veritat em pregunto si amb una reelecció de trump ens haguessim estalviat la guerra

Trump/guerra: Ara bé, malgrat no va iniciar accions armades a l’exterior, si va incitar a la violència mundial. Va prendre decisions violentes: Jerusalem, acords de París, tensions amb Iran, negativa d’entrada a ciutadans musulmans d’alguns països, mur transfronterer, separació d’infants estrangers de la seves famílies... sense esmentar les seves fites en política interior, investigacions sota mà, gestió de la pandèmia, George Floyd…No sembla gaire pacífic tot això.

Trump/síntesi: Tanmateix, algunes d’aquestes qüestions acabades d’esmentar són intrinsiques del propi funcionament dels EUA, els abusos policials i la política migratoria es donen independentment del president que hi hagi en cada moment , i probablement el mateix discurs de trump es el que va provocar el moviment Black Lives Matter, que no sabem si ha tingut algun efecte positiu a nivell social, però com a mínim va fer viure viure moments d’intensa revolta social

2. L’argument de país (efecte demostració: els EUA una societat feixista):

Ens hauria anat molt bé una victòria electoral dels republicans (per tant una victòria electoral de colpistes antidemocrates) perquè hauria confirmat que aquella societat no té arreglo. Els EUA son una societat profundament antidemocràtica i anti llibertats (ells diuen que porten la llibertat a tot arreu, però per fer-ho, primer els maten a tots i un cop tots morts els porten la llibertat!)

Si milions dels seus ciutadans voten republicà, l’imperi més sanguinari de la història del món mundial apareixeria finalment com el que és realment: una societat antidemocràtica, de fet feixista: probablement amb desprestigi i manca d’exemplaritat a Occident. Cauria finalment la careta de defensors de la llibertat.... i ja sabríem a què atenir-nos amb ells.

Sed contra respondo dicendum quod:

Cal tenir present que als republicans ja els hi va caure la careta amb l’estimat G. Bush i les seves incursions al món àrab en pro de la seguretat i supervivència del món occidental. Això no va ajudar a la caiguda de les caretes dels EUA per a les poblacions occidentals. Tampoc per la resta de països que van veure com el nostre estimat Trump feia i desfeia sense gaires retrets. Que ens fa pensar que això canviaria ara?

Perquè, ¿la victòria dels republicans implicaria el desenmascarament antidemocràtic dels EUA?: no veiem un desenmascarament democràtic; queda clar que la societat no està reaccionant més que amb quatre twits i no som gens combatius front a tot el que ens està passant.

Tanmateix, ens preguntem el mateix, ja estan força desenmascarats, no?

Falten cambrers

Aquest estiu el sector de la restauració ha estat marcat per la manca de personal. Vàries noticies han hagut de la falta de persones per treballar al gremi de l’hostaleria durant l’estiu, que és quan més es necessiten degut a que s’ha de poder atendre la demanda turista i vacacional. És un fet curiós perquè tot i que no estem al pitjor moment de l’economia espanyola, tampoc estem al millor, a juliol d’aquest mateix any la xifra d’atur estava al 12,6%. Per tant, a què es deu que no hi hagi mà d’obra per al sector de la restauració? Les raons són vàries segons el nostre parer:

A títol personal:

- És un treball que exigeix molt física i mentalment i amb poc temps per descansar, a més el temps de descans no correspon als temps de descans de les demés persones, per tant es veuen afectades les interaccions socials, sumant-li la poca conciliació familiar.

Possibles efectes secundaris de la quarantena:

- La quarantena ha significat un abans i un després a les necessitats materials dels professionals de l’hostaleria. Això es deu a 1) el fet que és un dels sectors que més ha patit les mesures restrictives. 2) La circumstància precaritzadora ha provocat que els ERTES no hagin pogut ser d’utilitat per a moltes persones del gremi al no correspondre’s el salari declarat amb la realitat. 3) Un efecte secundari (al nostre parer) que ha tingut la pandèmia és la compra a domicili de menjar a restaurants. Si bé abans de la pandèmia estava creixent, l’arribada d’aquesta va fer que creixés exponencialment. L’entrada de les “apps” per demanar menjar a domicili canvien la sinèrgia dels local de menjar, arribant a automatitzar la producció i generant encara més divisió social del treball, abans la venta d’una hamburguesa entenia de tres agents (cuiner/a – cambrer/a – clientela), ara contempla fins a cinc agents (cuiner/a – cambrer/a – transportista – clientela – qui s’encarrega del procés tècnic de l’app), per tant, aquesta automatització (de manera indirecta) crea uns altres tipus de treballs als que es poden desplaçar aquelles persones que estiguin cansades de l’hostaleria i/o vulguin millorar les seves condicions laborals. També canvia el rol de la cambrera de dues formes, eliminant la posició o reduint la seva carga de treball, fet que es tradueix a una disminució d’hores i/o personal. Aquesta última qüestió no explica el per què de la falta de personal en hostaleria però sí que pot ser un factor a tenir en compte per una possible substitució en un futur de la figura del cambrer per una màquina o per una “app”.

Estructurals:

- És un sector àmpliament precaritzat amb contractes que no es corresponen a les condiciones laborals, conciliació familiar escassa, hores extres no pagades (o mal pagades) i un llarg etcètera.

- Un factor que és interessant és la diferència entre els restaurants/bars familiars i les cadenes o franquícies. Lluny de saber si realment tot el sector de l’hostaleria s’ha vist afectat per la falta de personal sense distingir entre franquícies i negocis familiars, ens aventurem amb la següent hipòtesi “que on realment falta personal és als negocis familiars”. Per què? Els restaurants petits, degut al poc personal no poden fer rotació de plantilla per a que el personal tingui caps de setmana lliures o per a que no hagin de fer torn partit (entrar a les 12 del migdia, sortir a les 16, tornar a entrar a les 20 i sortir amb sort a les 24) varis cops a la setmana. Tenint en compte això, el panorama hostaler que es presenta és un on les cadenes i franquícies estiguin cada cop més presents i substitueixin als bars i restaurants del barri, de tota la vida (on el Xavi quan ens veu aparèixer i sense preguntar ja ens prepara el nostre tallat amb llet natural) fent que el sector de la restauració passi a ser una competència entre empreses i despersonalitzant la relació entre clientela – professional.

- Podríem afegir un parell de factors estructurals que van lligats, un referit als empresaris i l’altre als treballadors. Pel que fa als empresaris, l’hostaleria ha estat des de sempre un sector amb una cultura econòmica molt extractiva: immediatista, guany fàcil, molta explotació i creixent depredació i per tant devaluació a mig termini del medi. D’altra banda no és un sector productiu sinó parasitari. Un empresariat amb aquests vicis econòmics tant d’actitud com de comportament és un factor de retracció de la possible mà d’obra que hi vulgui treballar. I pel que fa als treballadors, el diagnòstic supera el sector hostaler i connecta amb els canvis de la nostra cultura laboral: el sacrifici i l’esforç interessen cada cop menys. Això és el resultat dels canvis de la nostra estructura social les darreres dècades: estem parlant de generacions senceres educades en la comoditat d’una economia benestant, protegides per un estat clientelar, i amb un estil de vida hedonista. En conseqüència d’aquests dos factors, el treball d’hostaleria el van ocupant cada cop més els immigrants que al temps que ens salven el cul treballant en condicions dures fent els que els nostres fills no volen fer, són acusats de tots els nostres mals des de l’increment de la delinqüència fins a la saturació de les llistes de la seguretat social i l’acaparament de tots els diversos ajuts socials disponibles.

- Per finalitzar, el sector hostaler és el que abans rep els efectes de les crisis, i és el que més tarda en recuperar-se, ja es va observar a la crisis del 2008, i amb la pandèmia, que tot i no ser una crisis econòmica de manual ha tingut les mateixes conseqüències. A aquest fet se li suma la incertesa que hi ha avui en dia respecte al futur pròxim (molt), diuen que ve altra crisis, i ja sabem qui serà el primer perjudicat.

Per què votem a la dreta?

Votem a la dreta perquè som conservadors.

(és a dir, els europeus van votant cada cop més a la dreta perquè els europeus van sent cada cop més conservadors).

I els europeus van essent més conservadors per l’acció combinada de les quatre estructures de la societat:

1. demogràficament Europa ha envellit (i això ens fa més conservadors) ,

2. l’economia és d’un consum i benestar (que volem conservar, i) que està deteriorant irremissiblement el medi (que volem conservar mentre permeti “sostenir” el consum i el benestar)

3. políticament ens hem dotat d’uns estats que ens donen tants serveis com poden (i ho volem conservar, i si no els privatitzem, que sempre és més segur).

4. i la cultura es hedonista (i ull, que l’hedonisme es molt conservador perquè necessita una estructura social molt estable).

A més a més, la desaparició de la classe obrera ha deixat a l’esquerra sense subjecte històric i per tant sense projecte.

Com que els europeus són cada cop més conservadors volen seguretats (totes les seguretats possibles). No hi ha volta de fulla.. De manera que “rebus sic stantibus”, posats a votar quan van a votar, voten als que més se’ls acosten, i aquests són els partits de dretes: a Europa les dretes porten molt de temps guanyant eleccions.

Ara bé, darrerament Europa està passant una conjuntura “xunga”:

1. demogràficament ja fa temps que el flux migratori està desbordant la piràmide poblacional i els sistemes d’ajut social, per tant fa por i genera rebuig

2. econòmicament ai las! sembla que el model de consum incessant s’està esgotant, i per acabar-ho d’empastifar ens hem equivocat d’aliat posant-nos en braços dels nordamericans i ens estem arruïnant i l’energia va caríssima (moltes gràcies, EUA!) ,

3. políticament ni els partits de dretes -ves per on- ni els d’esquerres ens donen les seguretats promeses, i a més a més son corruptes, i a més a més son lentíssims, i a més a més són una casta allunyada de la gent: el sistema fa aigues

4. i per tant la nostra cultura -el nostre estil de vida- es va crispant: tenim por, ens anem enfadant, i comencem a somniar en un mon idealitzat definit pel retorn de la comunitat (encara que no ho sapiguem)

Es el moment de la dreta-dreta (o si voleu, de la dreta-extrema) que promet el retorn de la seguretats:

1. farem fora als que ens venen a emprenyar i ens fan por -migracions-,

2. recuperarem la riquesa i el consum econòmics - energia barata-,

3. tindrem uns estats forts -leviathan per fi, ja era hora!-,

4. i el nostre estil de vida tornarà a l’hedonisme que ens mereixem.

La dreta-dreta o dreta-extrema connecta perfectament amb aquesta conjuntura, i amb el que vol un percentatge creixent d’europeus, i amb les pors d’un percentatge creixent d’europeus, i per això la vota un percentatge creixent d’europeus. Perquè si el que es vol es precisament això: seguretats, la dreta-dreta les promet: Déu (seguretats absolutes), patria (leviathan fes fora als immigrants i dona’ns seguretat, carai!), i família (la comunitat, la quintaessència de les seguretats).

No entendre això és no entendre la nostra societat. No entendre això és fer l’estruç i amagar el cap sota l’ala. En fi, no entendre això és deixar via lliura a la dreta-dreta i condemnar-nos al fracàs social i polític. Per posar un exemple clar: seguir utilitzant el fantasma del feixisme és un clar indicador de la nostra impotència analítica i sociopolítica perquè la dreta-dreta contemporània no és feixista “ni por asomo”.... Es a dir, seguint amb la vella dita xinesa, estem mirant el dit i no la lluna.

El panorama és aquest, negant-lo no l’arreglarem.