Estats Units Europa Ucraïna..… Rússia i l’Ovidi Montllor

1.- Estat Units

De tots els imperis cruels i salvatges que hi ha hagut al mon mundial des de que el món és món, el nord-americà es el més sanguinari (ho podríem preguntar als seus pobladors indígenes exterminats sense contemplacions, així com a tots els habitants de Sud-Amèrica que han patit recurrents cops d’estat propiciats per la doctrina Monroe: “America para los americanos... del Norte”. També ho podríem preguntar a vietnamites laosians i cambodjans, per no parlar dels iraquians, iranians i afganesos. En aquests moments a Ucraïna mantenen el seu designi imperial hasta el ultimo ucraniano. Si tot això ja és sanguinari de per se, només cal afegir un record respectuós i silenciós per als dos dies de la infàmia: Hiroshima i Nagashaki).

Ara, aprofitant que el Pisuerga passa per Kiev, el designi imperial s’ha concretat en la destrucció dels seus dos competidors tradicionals: Europa i Rússia (Xina és el proper). L’objectiu ha estat no només destruir-los sinó fer que es barallin entre ells liquidant així el vell somni de la construcció d’una Europa de l’Atlàntic als Urals. I a fe que ho estan aconseguint, si més no pel que fa a Europa.

A tal fi han posat en marxa (només a Occident perquè la majoria mundial que viu a la resta del planeta ja comença a fer-los menys cas) la seva acreditada estratègia de les dues mans:

Una és l’hegemonia cultural a Occident: tots els analistes cronistes tertulians escriptors artistes polítics experts i demés s’han posat al seu costat sigui cobrant sigui gratis (a Occident no hi ha ni una sola veu imparcial: ni una sola!)

L’altra és la censura ras i curt: des del temps del Franco no havíem vist un control tan absolut dels fluxos comunicatius amb prohibicions de mitjans de comunicació incloses (ja sabem que la primera víctima de qualsevol guerra és la veritat).

¿i tot això per què?

La necessitat destructiva dels Estats Units es pot explicar per un motiu exterior (la crisi de l’imperi) i un d’interior (l’enorme desgavell que hi ha a la seva societat).

Tot i que no cal argumentar-ho gaire, quan Trump va perdre les eleccions, vam fer un matxembrat que ho explicava així:

https://www.normalsidiferents.com/post/per-qu%C3%A8-trump-ha-guanyat-encara-que-hagi-perdut-les-eleccions

2.- Europa

Amb Europa, el designi imperial ha funcionat a la perfecció. Definitivament desapareguda: és la criada dels nord-americans, “la voz de su amo”.

Europa ha dominat el món els darrers cinc o sis segles. Un bon exemple del poder europeu és que sense ser un continent físic l’hem definida socialment com continent, quan només és una península del continent euroasiàtic (i l’istme que connecta la península amb el continent és, ves per on, Ucraïna). El poder europeu es mereixia un continent!.

Això s’ha acabat, la decadència ha arribat i ara Europa és subalterna. I com que sempre costa assumir la decadència, Europa està fent el paper de la trista figura, secundant l’imperi i essent incapaç de defensar els seus propis interessos: ha aguantat que l’imperi hagi destruit els nordstream, que ens vengui el gas cinc i sis vegades més car, que doni pel sac les nostres polítiques econòmiques fent que les empreses europees se’n vagin a Amèrica, que ens estiguem arruïnant comprant armes amb uns diners que podrien sostenir els nostres estats del benestar, etc etc.

¿i tot això per què?

Potser per un tel·lúric complex d’inferioritat/agraïment per les dues guerres calentes i la freda (els Estats Units vindrien a ser “el primo de zumosol”) lligat a la por que fa Rússia (amb el trajecte que va de la por a l’agressio i la russofòbia: els europeus han envaït Rússia quatre vegades en els dos darrers segles).

Potser per la mateixa debilitat europea i les seves creixents decadència i subalternitat. En conseqüència la manca de lideratge: no hi ha líders a l’Europa contemporània

Potser per la mateixa construcció de la UE: la UE és un club d’estats; i els estats es queden els millors i envien a Brussel·les els que no volen per incompetents o mediocres o il·luminats (com els inefables Borrell o Ursula Von der Layden)

3.- Ucraïna.

Ucraïna te la mala sort d`estar en el pitjor lloc en el pitjor moment. De fet, la cosa no va amb ells però son ells els que moren. I moren per mantenir l’imperi. El sacrifici de milers de persones a Ucraïna serveix per derrotar Europa i Rússia, de manera que quan els ucranians estiguin tots morts els podrem donar finalment la sagrada torxa de la llibertat.

Probablement a Ucraïna hi ha les mateixes proporcions de valents i covards i de herois i atemorits que a qualsevol altra societat. Però a l’imperi li convé que només apareguin com a valents i com a herois.

¿i tot això per què?

Perquè a l’imperi no l’importa Ucraïna, només li interessa destruir Europa i Rússia “hasta el último ucraniano”

4.- Russia

Els dolents de la pel.lícula. Òbviament, ni els russos son unes germanetes de la caritat ni la seva societat és un model a seguir. I pel poc que sabem, la seva estructura social està dominada per una plutocràcia d’elits extractives i parasitàries necessàriament connectades amb el poder polític.

I amb el president de Rússia hem fet allò tan fàcil i equivocat de personalitzar el mal (com quan perdem i la culpa es de l’arbitre) estalviant-nos així “la funesta manía de pensar”: menys “guapo” li hem dit de tot (boig, egòlatra, psicòpata, etc). Putin és un mal bitxo, però no és pitjor que qualsevol dels altres polítics actuals i passats.... que en el seu lloc, probablement haurien fet el mateix.

Total que un mal dia de febrer de 2022 els russos van entrar a Ucraïna sense ser-hi invitats i per als occidentals es van convertir en els dolents més dolents dels dolents del món mundial

¿i tot això per què?

Perquè Occident portava trenta anys prenent-los el pel.

Tots els pactes que es van fer quan la dissolució de la URSS per deixar-los un espai de seguretat i no ampliar la OTAN han estat paper mullat amb la conseqüència d’una Rússia arraconada i desprotegida (míssils a cinc minuts de Moscou).

I en concret, les negociacions sobre Ucraïna de 2014, l’únic que pretenien era guanyar temps per fotre Rússia, tal com ara s’ha demostrat: Ucraïna no estava a la OTAN però la OTAN estava a Ucraïna.

https://rafaelpoch.com/2023/02/28/ellos-lo-cuentan-asi/

Finalment tot aquest episodi es un exemple més de l’eterna lluita entre imperis: la URSS fou un imperi derrotat, i per tant arraconat i desprotegit, encerclat i reduït, i no només territoriament. Ja ho van dir els llatins: vae victis!...

Tanmateix, en tota la història del mon mundial, Rússia és l’hereva de l’únic imperi derrotat que manté intacte el seu arsenal nuclear.

Per tant sembla una mica imprudent encerclar-lo i anar-li retallant espai.

Perquè si no els queda més remei poden morir matant. I si ho fan no quedarà ni l’apuntador.

5.- l’Ovidi Montllor

Per explicar de la millor manera aquest conflicte imperial, acabem amb una deliciosa cançó del gran Ovidi Montllor (de 1968!!!!) que reflecteix amb aquella esplèndida ironia que ell gastava la relació entre un anònim ciutadà europeu i Rússia: la fera ferotge.

https://www.youtube.com/watch?v=XS2FUv374IE

Estados Unidos Europa Ucrania,….. Rusia y Ovidi Montllor

1.- Estados Unidos

De todos los imperios crueles y salvajes que ha habido en el mundo mundial desde que el mundo es mundo, el estadounidense es el más sanguinario (se lo podríamos preguntar a sus pobladores indígenas exterminados sin contemplaciones, así como a todos los habitantes de Sudamérica que han sufrido recurrentes golpes de estado propiciados por la doctrina Monroe: America para los americanos... del norte... También se lo podríamos preguntar a vietnamitas laosianos y camboyanos, por no hablar de iraquíes, iraníes y afganos. De momento en Ucrania mantienen su designio imperial hasta el ultimo ucraniano. Y si todo esto ya es sanguinario de per se, basta con añadir un recuerdo respetuoso y silencioso para los dos días de la infamia: Hiroshima y Nagashaki).

Ahora, aprovechando que el Pisuerga pasa por Kiev, el designio imperial se ha concretado en la destrucción de sus dos competidores tradicionales: Europa y Rusia (China es el próximo). El objetivo ha sido no sólo destruirlos sino hacer que se peleen entre ellos liquidando así el viejo sueño de la construcción de una Europa del Atlántico a los Urales. Y a fe que lo están consiguiendo, al menos en lo que se refiere a Europa.

Para ello han puesto en marcha (sólo en Occidente porque la mayoría mundial que vive en el resto del mundo ya empieza a hacerles menos caso) su acreditada estrategia a dos manos:

Una es la hegemonía cultural en Occidente: todos los analistas cronistas tertulianos escritores artistas políticos expertos y demás se han puesto a su lado sea cobrando sea gratis (en Occidente no hay ni una sola voz imparcial: ¡ni una sola!)

La otra es la censura lisa y llanamente: desde los tiempos de Franco no habíamos visto un control tan absoluto de los flujos comunicativos con prohibiciones de medios de comunicación incluidas (ya sabemos que la primera víctima de cualquier guerra es la verdad).

¿y todo esto por qué?,

La necesidad destructiva de Estados Unidos puede explicarse por un motivo exterior (la crisis del imperio) y uno interior (el enorme desbarajuste que existe en su sociedad).

Aunque no hace falta argumentarlo demasiado, cuando Trump perdió las elecciones, hicimos un matxembrat que lo explicaba así:

https://www.normalsidiferents.com/post/per-qu%C3%A8-trump-ha-guanyat-encara-que-hagi-perdut-les-eleccions

2.- Europa

Con Europa, el designio imperial ha funcionado a la perfección. Definitivamente desaparecida: es la criada de los estadounidenses, "la voz de su amo".

Europa ha dominado el mundo en los últimos cinco o seis siglos. Un buen ejemplo del poder europeo es que sin ser un continente físico la hemos definido socialmente como continente, cuando sólo es una península del continente euroasiático (y el istmo que conecta la península con el continente es, mira por dónde, Ucrania). ¡El poder europeo se merecía un continente!.

Esto se ha acabado, la decadencia ha llegado y ahora Europa es subalterna. Y como siempre cuesta asumir la decadencia, Europa está haciendo el papel de la triste figura, secundando el imperio y siendo incapaz de defender sus propios intereses: ha aguantado que el imperio haya destruido los nordstream, que nos venda el gas cinco y seis veces más caro, que dé por saco nuestras políticas económicas haciendo que las empresas europeas se vayan a América, que nos estemos arruinando comprando armas con un dinero que podría sostener nuestros estados del bienestar, etc etc.

¿y todo esto por qué?

Quizás por un telúrico complejo de inferioridad/agradecimiento por las dos guerras calientes y la fría (Estados Unidos vendrían a ser “el primo de zumosol”) ligado al miedo a Rusia (con el trayecto que va del miedo a la agresión y la rusofobia: los europeos han invadido a Rusia cuatro veces en los dos últimos siglos).

Quizás por la propia debilidad europea y sus crecientes decadencia y subalternidad. En consecuencia, una enorme falta de liderazgo: no hay líderes en la Europa contemporánea.

Quizá por la propia construcción de la UE: la UE es un club de estados; y los estados se quedan los mejores y envían a Bruselas a los que no quieren por incompetentes o mediocres o iluminados (como los inefables Borrell o Ursula Von der Layden)

3.- Ucrania.

Ucrania tiene la mala suerte de estar en el peor sitio en el peor momento. De hecho, la cosa no va con ellos, pero son ellos los que mueren. Y mueren por mantener el imperio. El sacrificio de miles de personas en Ucrania sirve para derrotar a Europa y Rusia, de modo que cuando los ucranianos estén todos muertos les podremos dar finalmente la sagrada antorcha de la libertad.

Probablemente en Ucrania existen las mismas proporciones de valientes y cobardes y de héroes y atemorizados que en cualquier otra sociedad. Pero al imperio le conviene que sólo aparezcan como valientes y como héroes.

¿y todo esto por qué?

Porque al imperio le importa un rábano Ucrania, sólo le interesa destruir Europa y Rusia “hasta el último ucraniano”

4.- Rusia

Los malos de la película. Obviamente, ni los rusos son unas hermanitas de la caridad ni su sociedad es un modelo a seguir. Y por lo poco que sabemos, su estructura social está dominada por una plutocracia de élites extractivas y parasitarias necesariamente conectadas con el poder político.

Y con el presidente de Rusia hemos hecho aquello tan fácil y equivocado de personalizar el mal (como cuando perdemos y la culpa es del árbitro) ahorrándonos así “la funesta manía de pensar”: menos “guapo” le hemos dicho de todo (loco, ególatra, psicópata, etc). Putin es, ciertamente, un mal bicho, pero no es peor que cualquiera de los otros políticos actuales y pasados.... que en su lugar, probablemente habrían hecho lo mismo.

Total que un mal día de febrero de 2022 los rusos entraron en Ucrania sin ser invitados y para los occidentales se convirtieron en los malos más malos de los malos del mundo mundial

¿y todo esto por qué?

Porque Occidente llevaba treinta años tomándoles el pelo. Todos los pactos que se realizaron cuando la disolución de la URSS para dejarles un espacio de seguridad y no ampliar la OTAN han sido papel mojado con la consecuencia de una Rusia arrinconada y desprotegida (misiles a cinco minutos de Moscú).

Y en concreto, las negociaciones sobre Ucrania de 2014 lo único que pretendían -tal como ahora se ha demostrado- era ganar tiempo para joder a Rusia: Ucrania no estaba en la OTAN pero la OTAN estaba en Ucrania.

https://rafaelpoch.com/2023/02/28/ellos-lo-cuentan-asi/

Finalmente, todo este episodio es un ejemplo más de la eterna lucha entre imperios: la URSS fue un imperio derrotado, y por tanto arrinconado y desprotegido, rodeado y reducido, y no sólo territorialmente. Ya lo dijeron los latinos: ¡vae victis!...

Sin embargo, en toda la historia del mundo mundial, Rusia es la heredera del único imperio derrotado que mantiene intacto su arsenal nuclear.

Por tanto parece un poco imprudente rodearlo e irle recortando espacio.

Porque si no les queda más remedio pueden morir matando. Y si lo hacen no quedará ni el apuntador.

5.- Ovidi Montllor

Para explicar de la mejor manera posible este conflicto imperial, podemos acabar con una deliciosa canción del gran Ovidi Montllor (de 1968!!!!) que refleja con aquella espléndida ironía que él gastaba la relación entre un anónimo ciudadano europeo y Rusia: la fera ferotge

https://www.youtube.com/watch?v=XS2FUv374IE

Som l’espècie exagerada

(paradoxes instructives sobre la nostra societat en la que el mode de producció dominant és el capitalista)

Aquell gran psuquero i millor persona que va ser Manuel Sacristán deia que “somos la especie exagerada”, i quanta raó que tenia!.

Som excessius i “así nos va”: una espècie que aconseguim grans fites i enormes meravelles, i que un cop assolides no sabem què fer amb elles i se’ns giren en contra.

Aquesta maledicció bíblica passa a les quatre estructures de la societat: veiem-ho

Per exemple, hem allargat la vida de la gent (gran fita, magnífica i estupenda!),

· i llavors resulta que no sabem què fer amb els vells, i endarrerim la jubilació, i tremolem pel sistema de pensions ,

· i llavors resulta una altra gran paradoxa macro i micro. Macro: endarrerim l’edat de jubilació (per no gastar diner públic en els vells). Micro: i les empreses privades no volen vells (perquè són menys productius).

I portem els fills a la guarderia i els iaios a la residència,

· i llavors resulta que ens comprem un gos per no estar sols.

Inventem la màquina (oh la la, les maquines i els robots i la IA: quina gran cosa!!!!) i ens podem estalviar el treball pesat i treballar tots treballant menys temps,

· I llavors resulta que treballem no tots i molt de temps; i amb por a l’atur i acollonits perquè no ens prenguin la feina

· I llavors també resulta que se’ns evidencia la nostra vulnerabilitat: el dia que el sistema es penja o que patim un atac informàtic ens quedem a quadres i amb cara d’idiotes.

I produïm cada cop més i consumim cada cop més (bé, és al revés, consumim cada cop més i per tant produïm cada cop més). I volem guanyar cada cop més

· I llavors resulta que uns il·luminats ens diuen que ens estem carregant el planeta i que això acabarà molt malament

· (i també resulta que hem aconseguit una deliciosa quadratura del cercle amb aquest esplèndid oxímoron que és el consum sostenible, carai!).

Una part de l’espècie inventem la democràcia “formal” (i la pretenem exportar a l’altra part de l’espècie, a tot al mon mundial),

· I llavors resulta que la tal democràcia (demos-cratos: poder del poble) és falsa perquè el poble no mana, i és lenta i ineficient, i és tant o més corrupta, i és tant o més clientelar, i finalment es resumeix en acabar votant a qui millor ens donarà pel sac durant quatre anys

(abans els antidemòcrates ho eren perquè tenien por de que amb el vot universal votaria la classe obrera i guanyarien els partits revolucionaris... ai las!; ara els antidemòcrates ho son senzillament perquè la democràcia és ineficient i corrupta).

Inventem la llibertat i la pretenem exportar tot al mon mundial (una part inventem la llibertat i la pretenem exportar a l’altra part de l’espècie, a tot al mon mundial),

· I llavors resulta que la tal llibertat nostra tampoc existeix aquí, i que a altres parts del mon tampoc els interessa (de manera que no ens queda més remei que anar-los a envair i matar-los a tots “hasta el último ucraniano”, i un cop ben morts els podem regalar la gran torxa de la llibertat).

Inventem un estil de vida (una cultura) secularitzada i sense el pes opressiu de les religions i ens dotem d’uns sistemes de comunicació potentíssims,

· I llavors resulta que les religions segueixen ben vives: https://www.normalsidiferents.com/post/el-mundial-de-f%C3%BAmbol-i-la-pot%C3%A8ncia-de-les-religions-laiques-carai

· I llavors resulta que tenim molta informació i poca comunicació, i amb xarxes o sense elles estem més sols que la una.

Paradoxes, no contradiccions

Una paradoxa és una contradicció aparent, i per tant tot això no és contradictori.

No és contradictori perquè són claríssims indicadors (paradoxals, si volem) d’una doble contradicció, que aquesta sí que és contradictòria.

Les contradiccions de veritat

D’una banda la contradicció entre la nostra espècie i el planeta terra (toma ya!): aquesta és la contradicció fonamental (o estratègica)

D’altra banda (al tanto que va de canto): la contradicció entre les forces productives i les relacions de producció (Marx Carles, no Groucho): aquesta és la contradicció complementària (o tàctica)

la contradicció entre la nostra espècie i el planeta terra: el que ens ha fet viure serà el que ens acabarà matant.

La nostra espècie ha sobreviscut gràcies a que hem sigut capaços de transformar/depredar el planeta (minerals, plantes i altres animals) i la nostra història és la història d’una creixent i imparable transformació/depredació de tot el que hi ha al planeta terra: cada avenç nostre és un retrocés de la resta.

Hem estat i som uns depredadors cada cop més eficaços (no eficients) i així és com hem pogut sobreviure.

I això no ho podem evitar: som com una bici en baixada. Va escrit en la mateixa naturalesa de les coses: estem eixamplant els nostres límits a costa dels altres límits.

Fins que a la terra no quedi res per a nosaltres i ens expulsi i desapareguem.

En el benentès (¡ves quin consol!) que el “tempo” col.lectiu és molt diferent del “tempo” individual, per tant això no es mesura en anys sinó en segles i mil·lennis... ara bé:

la contradicció entre les forces productives i les relacions de producció

Ara bé, la nostra organització social pot accelerar o pot retardar la contradicció principal.

I sembla que l’estem accelerant.

Perquè els diversos, variats i fins i tot contradictoris poders econòmics que configuren la classe dominant a escala mundial imposen un model de societat on la variable fonamental es el guany individual (que, per definició sempre és a curt termini).

I guany individual vol dir creixement imparable a costa de la resta d’habitants del planeta: més consum i més producció, i més destrucció de recursos naturals i dels habitats de les altres espècies, etc. etc.

I com que això es fa competint (és la “lliure competència”) no hi ha aturador possible perquè sempre es tracta de guanyar més que els competidors.

El Mode de producció capitalista, hegemònic a les nostres societats, és individualista i individualitzador, interessat només en el creixement del guany, i per tant accelerador de la destrucció.

Per tant, s’entén la paradoxa de que totes les fites i meravelles que aconseguim se’ns giren en contra. Per posar algun dels exemples d’abans:

No sabem què fer amb els vells perquè son només un cost i no un guany. I el diner públic té preferències privades (armes que engreixen el complex militar industrial, subvencions a la indústria privada, i -posant-nos demagògics- pagar els tripijocs del nebot del rei a Dubai). I es molt més rendible fer treballar gent acollonida i amb por a l’atur (i per tant menys reivindicativa). I impulsem l’economia depredadora del turisme i el consum individual (amb tots els costos socials i mediambientals que comporten).

Es a dir que preferim el guany individual al guany/benestar col.lectiu

La nostra organització social, doncs, està exageradament centrada en el guany individual i és exageradament depredadora del planeta i per tant ens fa avançar exageradament cap al col.lapse .

Y así nos va.