Buscar
  • Normals i Diferents

Actualizado: hace 3 días

Votem a la dreta perquè som conservadors.

(és a dir, els europeus van votant cada cop més a la dreta perquè els europeus van sent cada cop més conservadors).

I els europeus van essent més conservadors per l’acció combinada de les quatre estructures de la societat:

1. demogràficament Europa ha envellit (i això ens fa més conservadors) ,

2. l’economia és d’un consum i benestar (que volem conservar, i) que està deteriorant irremissiblement el medi (que volem conservar mentre permeti “sostenir” el consum i el benestar)

3. políticament ens hem dotat d’uns estats que ens donen tants serveis com poden (i ho volem conservar, i si no els privatitzem, que sempre és més segur).

4. i la cultura es hedonista (i ull, que l’hedonisme es molt conservador perquè necessita una estructura social molt estable).

A més a més, la desaparició de la classe obrera ha deixat a l’esquerra sense subjecte històric i per tant sense projecte.


Com que els europeus són cada cop més conservadors volen seguretats (totes les seguretats possibles). No hi ha volta de fulla.. De manera que “rebus sic stantibus”, posats a votar quan van a votar, voten als que més se’ls acosten, i aquests són els partits de dretes: a Europa les dretes porten molt de temps guanyant eleccions.



Ara bé, darrerament Europa està passant una conjuntura “xunga”:

1. demogràficament ja fa temps que el flux migratori està desbordant la piràmide poblacional i els sistemes d’ajut social, per tant fa por i genera rebuig

2. econòmicament ai las! sembla que el model de consum incessant s’està esgotant, i per acabar-ho d’empastifar ens hem equivocat d’aliat posant-nos en braços dels nordamericans i ens estem arruïnant i l’energia va caríssima (moltes gràcies, EUA!) ,

3. políticament ni els partits de dretes -ves per on- ni els d’esquerres ens donen les seguretats promeses, i a més a més son corruptes, i a més a més son lentíssims, i a més a més són una casta allunyada de la gent: el sistema fa aigues

4. i per tant la nostra cultura -el nostre estil de vida- es va crispant: tenim por, ens anem enfadant, i comencem a somniar en un mon idealitzat definit pel retorn de la comunitat (encara que no ho sapiguem)


Es el moment de la dreta-dreta (o si voleu, de la dreta-extrema) que promet el retorn de la seguretats:

1. farem fora als que ens venen a emprenyar i ens fan por -migracions-,

2. recuperarem la riquesa i el consum econòmics - energia barata-,

3. tindrem uns estats forts -leviathan per fi, ja era hora!-,

4. i el nostre estil de vida tornarà a l’hedonisme que ens mereixem.


La dreta-dreta o dreta-extrema connecta perfectament amb aquesta conjuntura, i amb el que vol un percentatge creixent d’europeus, i amb les pors d’un percentatge creixent d’europeus, i per això la vota un percentatge creixent d’europeus. Perquè si el que es vol es precisament això: seguretats, la dreta-dreta les promet: Déu (seguretats absolutes), patria (leviathan fes fora als immigrants i dona’ns seguretat, carai!), i família (la comunitat, la quintaessència de les seguretats).

No entendre això és no entendre la nostra societat. No entendre això és fer l’estruç i amagar el cap sota l’ala. En fi, no entendre això és deixar via lliura a la dreta-dreta i condemnar-nos al fracàs social i polític. Per posar un exemple clar: seguir utilitzant el fantasma del feixisme és un clar indicador de la nostra impotència analítica i sociopolítica perquè la dreta-dreta contemporània no és feixista “ni por asomo”.... Es a dir, seguint amb la vella dita xinesa, estem mirant el dit i no la lluna.


El panorama és aquest, negant-lo no l’arreglarem.


124 visualizaciones0 comentarios
  • Normals i Diferents

Actualizado: hace 6 días

Amb la col·laboració de: David Rodrigo Núñez


Si es parteix de la premissa que el feminisme és la igualtat, com s’ha defensat estoicament durant dècades, llavors, a mode de contraposició del feminisme es troba el masclisme. Però últimament ha sortit un nou concepte, l’antifeminisme, hi ha certs personatges públics que s’emparen sota aquest nou terme per a reivindicar-se contra el moviment feminista, al qual assenyalen com a causant de “grans desigualtats” entre homes i dones, en detriment dels primers.


Aquest fenomen té connotacions a nivell mundial, per posar algun exemple, a Estats Units existeix el bressol del moviment INCEL (Involuntarily Celibate), el qual està guanyant més adeptes. A Corea del Sud, les recents eleccions ens poden servir com a advertència d’un possible escenari futur. En un país amb una tradició turnista de partit polític, on els partits conservadors i progressista s’han dividit la presidència, l’arribada de Yoon Suk-yeol no és una tornada comú del partit conservador al poder. Aquest cop es tracta d’un outsider de la política que tot i estar vinculat als conservadors suposa una revolució en el se de la política conservadora coreana. Va guanyar les eleccions amb un marge molt estret (48,56% vs 47,83% del partit demòcrata). En aquests marges tan justos, la diferència de gènere entre els joves de 20-30 anys es fa interessant: el 58% dels homes en aquesta franja van votar per Yoon, mentre el 36,6% ho va fer per l’opció demòcrata Lee Jae-myung. Pràcticament a la inversa quan mirem els vots de les dones en la mateixa franja: El 58% ho van fer per Lee i el 33,8% pel polític autodeclarat antifeminista. Yoon Suk-yeol forma part del que podem anomenar forces conservadores reaccionàries a l’ofensiva. Yoon planteja l’eliminació del Ministeri d’Igualtat de Gènere per “estar esbiaixat contra els homes”. Per tant, si a Corea del Sud Moon Jae-in va guanyar les eleccions del 2017 declarant-se feminista i amb el suport de les generacions més joves, al 2022 tenim també un vector antifeminista que pot tenir rendiments electorals.


I que tenim a Espanya? En el baròmetre del Centre Reina Sofia del 2019, certifica com des del 2017 al 2019 hi ha hagut una disminució de la importància social de la violència de gènere i un augment de la inevitabilitat de la violència de gènere. Aquesta diferència de la població jove (15-29 anys) en la percepció ocorre en tots dos gèneres, però de forma molt més accentuada entre els homes.



També es poden observar diferències en el baròmetre de la mateixa institució per al 2021.


Font: Barómetro Juventud y Género 2021, Centro Reina Sofia.


Font: Barómetro Juventud y Género 2021, Centro Reina Sofia.


I no només el gènere té un impacte en la percepció de la violència de gènere, sinó que també és diferenciador a l’hora de votar partits, així es pot observar a les dades del seguiment electoral dels partits exposades per part de Sociométrica i de El Confidencial.


Font: El Confidencial.


El partit que major diferència té entre homes i dones és Vox amb 36 punts en favor dels homes. Segons les dades de Sociométrica, Vox és la força electoral amb més suport entre els homes menors de 30 anys, el 19’4% de l’electorat masculí. Hi ha una relació entre la presència d’aquest partit a les xarxes socials i la intenció de vot de l’electorat masculí menor de 30 anys, perquè si bé a Twitter és el partit que de lluny té menys persones que el segueixen, a Instagram passa el contrari, és el partit que més seguiment té, dóna per hipòtesi.



Font: El Español.


L’impacte del feminisme sobre les polítiques nacionals és fàcilment palpable. A l’Estat espanyol representa l’únic vector polític capaç d’organitzar mobilitzacions massives en els últims anys. Els partits han intentat capitalitzar aquests moviments, coneixedors de que moltes persones voten a les eleccions en clau feminista. El feminisme per tant, és i serà un element clau en la configuració de les majories parlamentàries i de les polítiques que s’acabin instaurant, tant les que siguin feministes com les que estiguin vinculades als partits que atrapin el vot que mobilitzi el feminisme, o la seva reacció.


Sembla evident que hi ha partits que s’enforteixen gràcies a lluitar contra el feminisme, la qual cosa explica campanyes com “Este feminismo es violencia” en resposta a la convocatòria del 8-M del 2021, creadors d’eslògans com “la violencia no tiene género”, anomenar a les marxes feministes “marxes de la mort”, etc. Si el feminisme havia aconseguit una hegemonia discursiva, amb amplis consensos sobre la violència de gènere, per exemple, ara això sembla estar en disputa, on es comença a negar el caràcter públic i estructural de la violència de gènere desplaçant el terme cap a una “violència intrafamiliar”. En un moment conservador reaccionari global, conèixer les estratègies reaccionàries sembla imperatiu.

Com lluitar contra la reacció antifeminista?


El feminisme ha esdevingut un moviment amb un alt component identitari, on definir-se com a feminista té cert prestigi en determinats cercles i forma part fins i tot de la forma de vestir -tendència que les grans empreses també han detectar i coopten-. Les identitats existents que xoquen contra el feminisme han trobat una identitat pròpia antifeminista encara en construcció. Al baròmetre del Centre Reina Sofia del 2021, quan es fa la pregunta de “¿Te consideras feminista?”, las respostes canvien segons homes i dones com es mostra al gràfic següent.



Font: Barómetro Juventud y Género 2021, Centro Reina Sofia.


És esperable que hi hagi una reacció per part de l’home davant del feminisme, ja que es posen de manifest certs privilegis que aquest ha mantingut de manera sistèmica per el simple fet de ser home. En una relació de gènere, on l’home sempre ha estat el privilegiat, passa a ser qüestionat, i en aquest lapsus de temps moltes de les seves actituds acceptades i rigudes (floretes, comentaris masclistes, etc.) per part dels seus cercles propers han passat a ser ignorades o amonestades pels mateixos.

Però només els homes es declaren part del moviment antifeminista? No, també hi ha dones que s’hi declaren, les quals són àmpliament vanagloriades per aquests homes contraris al feminisme. Si bé l’home antifeminista és, com hem comentat més amunt, una persona a la que li han tret els seus privilegis, llavors percep el moviment com un atac personal i el sent com una ofensa cap a tot el gènere masculí; la dona antifeminista és totalment crítica al moviment ja que sent que el discurs feminista actual el que fa és mostrar-la com el gènere dèbil i maltractat per la història. Per tant es poden observar dos processos (individuals) segons el gènere, masculí o femení:


- Procés individual que segueix el gènere masculí: el feminisme em diu que faig coses malament, jo no faig coses malament (no em qüestiono les meves actituds ni els meus rols), ataco al feminisme.

- Procés individual que segueix el gènere femení: del feminisme entenc que sóc dèbil, jo no sóc dèbil, no necessito ajuda de ningú (Estat), ataco al feminisme.


Llavors, com a resultat es podria dir que l’antifeminisme és un moviment majoritàriament masculí que rebutja al feminisme actual i que perd de vista l’estructura social que s’ha creat al voltant del gènere masculí a través de generacions. S’ha d’afegir que al contramoviment del feminisme les dones que s’hi troben, tenen un clar pensament individualista, segurament com a resultat de que el discurs antifeminista no ha calat a certs sectors femenins i/o feminitzats encara.




37 visualizaciones0 comentarios
  • Normals i Diferents

Actualizado: 8 sept


els previs

A la costa nord-oest d'Àfrica, el Sàhara Occidental és una antiga colònia espanyola. 266.000 quilòmetres quadrats, menys de mig milió de persones, i ric en recursos naturals i energia. A 1975 Espanya va proposar un referèndum d'independència però el Marroc se’l va annexionar utilitzant la marxa verda. Així va començar el conflicte entre el Marroc i el Front Polisario que lluitava per la independència. A 1991 l'ONU va proposar un Referèndum d’autodeterminació, que el Polisario ha anat reivindicant i el Marroc evitant.

Al 2021, l’acollida a un hospital espanyol del líder del Polisario, Brahim Ghali, va produir una entrada massiva d'immigrants des de territori marroquí a Ceuta.

El mateix 2021 Trump, encara president dels EUA, va reconèixer la sobirania marroquina al Sàhara Occidental. Després, França i Alemanya també ho han fet.

Espanya va defensar primer el referèndum d'autodeterminació de l’ONU i després una sortida negociada entre les parts recolzada també per l'ONU. Però fins ara mai havia acceptat la proposta d’annexió marroquina. Ara Espanya ha canviat i també accepta la sobirania marroquina al Sahara .


Tres possibles explicacions del canvi espanyol

(Les tres explicacions són una bona lliçó per als ingenus que encara ens pensàvem que l’ètica és independent del poder. Nanai del paraguai: qui mana decideix què és ètic -i de pas escriu la història- i qui perd és el pringat i el dolent).

Primera el Marroc: Marroc font d’energia present i futura , Marroc està bé amb els EUA i de mica en mica amb tot el món, Marroc és un creixent actor mundial, Marroc controla islamisme, Marroc regula fluxos migratoris cap Espanya. Conclusió: Cal estar bé amb el Marroc.

Segona Espanya i els EUA: els EUA no ens estimen gaire des de la independència de Zapatero quan la guerra d’Irak, i per tant ara que tota Europa ens hem posat de genollons davant l’imperi americà (amb el conflicte a Ucraïna), Espanya ha de fer un esforç per seduir els EUA. I els EUA son ara el nou gran valedor mundial del Marroc. ……

Tercera el Polisario: seguir recolzant el Polisario és una guerra perduda, una causa perduda... i com es diu en castellà “hay que soltar lastre” …… (qui perd és el dolent i el pringat, vae victis!).

Ergo: Sànchez, PSOE i Espanya hem fet exactament el que havíem de fer: abonar-nos a la “real polític”. I ho fem ara perquè és la conjuntura exacta: ens assegurem amb Europa i els EUA en moment de crisi energètica (i de pas ens assegurem estar una mica més bé amb l’imperi), i ens assegurem també el flanc sud i el control de la migració en plena arribada de refugiats ucrainesos… perquè quedaria molt lletja la comparació de la super benviguda que reben els ucranians-europeus- amb les hòsties que reben els africans que volen entrar pel sud-

(D’altra banda -i com que la vida és com el tocino, que tot s’aprofita- els ucranians europeus vénen per culpa de la malvada Rússia i els africans vénen per culpa de no se sap qui, però segur que vénen a robar i violar): ja ho deia el clàssic: “nul.la aesthètica sine ehtica”.

En conclusió: Sànchez, PSOE i Espanya: tots som absolutament marxistes de Groucho: és a dir, tenim els nostres principis...... i si aquests no agraden, els podem canviar sense cap problema.

(I, per descomptat, Argèlia ens seguirà venent gas)


I una dolenteria analítica:

Es diu que la decisió espanyola contradiu el dret internacional....

Tanmateix, l’expressió “dret internacional” és un oxímoron: el dret internacional no existeix (o és un brindis al sol) perquè no té al darrera cap estat que n’asseguri les sancions... i sense sancions el dret és paper mullat (només els estats tenen “el monopoli de la violència per a manteniment de l’ordre”).

66 visualizaciones0 comentarios