top of page
Buscar
  • Normals i Diferents

Las muertes por suicidio entre menores de 15 años crecieron el 57% el año pasado (el periódico 19 desembre 2022 i la vanguardia 20 desembre 2022)


Els nens d’ara son els nens més desprotegits de tota la historia de la humanitat des de que el món és món. Ho repetim: els nens d’avui son els més indefensos de tota la historia de la humanitat.

Perquè els hem protegit tant que a còpia de sobreprotegir-los els hem acabat desprotegint del tot: els hem deixat sense defenses de cara a una vida que de vegades pot ser divertida i estupenda però quan s’hi posa també pot ser una cabrona que reparteix bufetades de tot calibre.

I, doncs, com és això?, ¿és que de sobte tots els papes i totes les mames d’ara s’han tornat idiotes?: òbviament no (no tots). És la societat. Es l’estructura!. L’estructura social és la que està desprotegint i indefensant els nens (i adolescents i joves) sobretot al món occidental.


Veiem-ho resseguint com sempre les quatre estructures de la societat: població, economia, política i cultura.


1.- població: la revolució demogràfica ha tingut dos efectes en la indefensió dels nens (adolescents, joves) contemporanis,

D’una banda l’allargament de l’esperança de vida ha multiplicat la importància dels grups d’edat. Com que els humans ens ajuntem amb els nostres afins, i l’edat és un potent factor d’afinitat, els grups d’edat tenen una enorme potència social. Això que no es ni bueno ni malo sino todo lo contrario, comporta en els nens (adolescents i joves) la socialització transversal (retinguem aquest palabro perquè hi tornarem de seguida)

D’altra banda, la baixada de la natalitat (tant les taxes brutes de natalitat com les taxes i índexs de fecunditat són clares) : es fan menys nens que abans. En conseqüència els nens son un bé escàs i per tant molt valorat (i molt protegit, clar)


2.- economia: els nens no treballen (1) i només consumeixen (2) . També estudien (3)

1. El treball pot ser una putada -o no-, però és una relació social que curteix i disciplina i endureix. Els nens no hi són, però és que a més a més, la societat sencera cada cop hi es menys perquè la reducció del temps de treball humà necessari (economia dixit) canvia la cultura econòmica disminuint el valor del treball, la seva capacitat de disciplina, i fins i tot decreix la mateixa voluntat de treballar (mala peça al teler, doncs, de cara a l’educació dels nens adolescents i joves).

2. El nens només consumeixen (per tant, més que disciplinats estan afalagats per la publicitat).

3. Els nens (adolescents i joves) estudien, i el període en que són escolaritzats s’allarga pels canvis demogràfics i econòmics suara esmentats. S’allarga la infància, s’allarga l’adolescència i s’endarrereixen el compromís i l’assumpció de responsabilitats. I amb tot això s’endarrereixen l’adquisició dels recursos de maniobra i contacte i l’aprenentatge de la capacitat de defensa davant dels conflictes que comporta el viure.


3.- política: la gestió política s’ajusta amb el que passa amb la població i l’economia, i en conseqüència els estats s’han erigit en els grans protectors de la infància (legislen i jutgen sempre i per sistema a favor seu).

Els nens no ho saben però son un dels lobbis més poderosos de tots els estats contemporanis.


4.- cultura: l’estil de vida contemporani defuig del sacrifici i és hedonista: a les darreres dècades hem passat d’un tarannà rigorós i sever dominat pel sacrifici i l’esforç a un estil de vida confortable i hedonista i preocupat per la qualitat de vida. Òbviament, els nens (adolescents i joves) són educats en aquest refús del sacrifici i la reclamació del confort, i són els reis de l’hedonisme.

D’altra banda, la cultura d’avui està omplint el món de gent plurisocialitzada: hem passat d'una societat d'individus monosocialitzats (bàsicament a la família) a una societat de gent plurisocialitzada on la socialització transversal a partir del mateix grup (per exemple d’edat) és cada cop més important perquè dona molta més protecció: és un “refugi contra” el món dels adults. Retrobem, doncs, la importància de l’aparent seguretat protectora dels grups d’edat: els papes i les mames d’avui no poden competir contra els amics/grups/xarxes dels fills perquè no tenen res a fer: perden.


En síntesi

El més probable és que els nens d’ara estiguin (sobre)protegits i valorats perquè són un bé escàs amb socialització intra-grupal, no produeixen i en canvi consumeixen i van al cole, i els estats els protegeixen de tot mal, i els diem que s’ho han de passar bé, i son els reis del mambo. D’altra banda, les agressions als nens estan criminalitzades i algunes d’elles fins i tot definides com a delinqüència

A sensu contrario, podem suposar que en societats (presents o passades) amb estructures demogràfiques d’alta natalitat (molts nens: bé abundant i per tant poc valorat), i economies d’ocupació intensiva de treball (nens no eximits del treball ni de les diverses formes d’explotació), i estats no-protectors, i cultures sacrificials: probablement la vida dels nens era més dura i menys glamourosa, però a canvi tenen/tenien menys traumes i molta més capacitat de defensa davant les hòsties de la vida.


la força i el costat fosc.

Les estructures condicionen la vida dels individus. Com diem els sociòlegs no determinen al cent per cent el comportament humà, però el fan probable i per tant intel·ligible.

I per tant, explicable.

I en el cas dels nens, la potència de la quàdruple estructura social es manifesta fent que la força els acompanyi i també fent que els domini el costat fosc.

la força: la definitiva consideració dels infants com a éssers humans, i per tant reconeixement dels drets dels infants, etc. etc.

el costat fosc: els nens (adolescents i joves) contemporanis només tenen drets, no deures. La conseqüència és la indefensió en la que els deixa la impunitat davant de qualsevol tipus de control educatiu, manifestada en la dificultat dels límits: o no hi ha límits o hi ha massa límits.


Hi ha massa límits tan a escala macro com a escala micro (nens hiperprotegits).

· A escala macro es veu en l’increment de la normativa protectora: per exemple, cada accident -o incident- amb nens es sol traduir en enduriments normatius i fins i tot legislatius com molt bé saben els pobres i esforçats mestres i ensenyants, caps d’agrupaments escoltes, monitors d’esplais, i fins i tot entrenadors esportius: sembla com els nens hagin de viure amb risc zero (quan tots sabem que la seguretat absoluta no existeix).

· I a escala micro l’increment de la probabilitat d’hiper-protecció de familiars i cangurs (“nen: no facis, nen: vigila, etc..) que en sobreprotegir-los, els deixa indefensos en front dels inevitables conflictes que té la vida (hiperprotecció és desprotecció). Més encara, se'ls deixa sense tolerància a la frustració, esdevenint potencials fonts de traumes i agressivitat posterior).


No hi ha límits (els nens mimats):

· en tenir drets i no deures, incrementa la probabilitat que els nens estiguin acostumats a tenir-ho tot en qualsevol moment, i per tant no valorin l’esforç ni el control.

· Els hem eliminat tot el que signifiqui esforç i sacrifici, i la disciplina és un antivalor a liquidar, i el càstig ha desaparegut del panorama educatiu (i fins i tot hem eliminat aquella extraordinària escola de “supervivència en medio adverso “ que va ser la mili).

· I torna a entrar en joc la socialització transversal: nens adolescents i joves s’ho fan entre ells, i el que els poden dir les altres generacions (pares, avis, mestres, etc) no els arriba, no ho entenen, no ho poden descodificar, és soroll per a ells.

· Més encara, si uns papes/mames intenten posar límits (i anar contra l’estructura), pobres d’ells i pobres dels seus fills perquè esdevenen uns marginats/pringats i el remei acaba sent pitjor que la malaltia


Menció especial per als papes i les mames: entre tot això i els canvis en les estructures familiar van de cul, els seus rols es desdibuixen i no poden copiar el que feien els seus pares, i no saben què fer, i per tant: “in dubio pro reo”, es a dir sempre a favor del nen.... i en conseqüència dimiteixen de pares


No es confronten:

Els nens adolescents i joves contemporanis no troben ni el món ni els adults amb qui confrontar-se en el seu procés maduratiu (perquè per madurar cal confrontació –conflicte-): món i adults semblen haver dimitit. Ni es troben amb adults que s’hi confronten amb afecte (a casa, a l’escola), ni es troben amb adults que s’hi confronten amb norma (els estats els protegeixen de tot mal)... per tant, s’han de confrontar amb l’infinit, amb la manca de límits. I una possible conseqüència és la confrontació contra ells mateixos, l’autodestrucció: sigui amb el suïcidi, sigui conduint, sigui amb les drogues. Per exemple, la cita inicial:

Las muertes por suicidio entre menores de 15 años crecieron el 57% el año pasado (el periódico 19 desembre 2022 i la vanguardia 20 desembre 2022)

Los intentos de suicidio de menores de edad atendidos por ANAR se han multiplicado por 26 en la última década Cadena ser 1 desembre 2022

Profesores y expertos vinculan la caída de las notas de los alumnos catalanes al malestar emocional (el país 19 desembre)


Per acabar,

La mala notícia és que la cosa no té solució individual perquè es estructural i no depèn de la bona o mala voluntat de cada papa o de cada mama o de cada mestre o de cada educador. I la notícia pitjor és que l’estructura camina en direcció contrària.


¿i la bona notícia?: doncs que tanmateix, no obstant, nogensmenys, de tota manera, malgrat tot …..... aquesta anàlisi es limita a la minoria de nens del món que viuen a Occident, als països que anomenem desenvolupats (ai mare!), essent un indicador més de que les societats occidentals són cada cop més prescindibles i secundàries. Per tant, potser la bona notícia l’haurem de buscar a la “majoria mundial” que viu i educa fora d’occident.


De moment i a Occident, la millor conclusió d’aquesta anàlisi la dona aquella cançó del Joan Manuel Serrat que acaba dient “ nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio”.

175 visualizaciones0 comentarios
  • Normals i Diferents

L’èxit econòmic -i mediàtic- del mundial de Qatar s’explica perquè es tracta d’una enorme concelebració litúrgica d’una de les religions més importants del món: el fúmbol. Aquesta religió és tan potent que passa per damunt de tres insignificants assumptes:

1.- amb grans corrupteles incloses, la FIFA s’acaba d’embutxacar uns quants milions d’eurus per fer que les millors cames del món peguin patades a una pilota a Qatar, un lloc on:

2.- el clima no permet l’esport de competició (solució: canviar el calendari i posar aires acondicionats als estadis -i el medi ambient que es foti!-)

3.- els “anomenats” (per occident i només quan li convé) drets humans no hi són (de fet, més que de drets humans hem de parlar de frets humans).

I ningú piula. No només ningú piula sinó que tot el món mundial està pendent del fúmbol. I tot el mon mundial es paralitza quan hi ha partit. I les teles i les ràdios i els diaris hi fan el seu negoci.

Es la potència de les religions laiques,

que com moltes de les institucions socials contemporànies corrumpeixen, agredeixen, menteixen, hipocriteixen, i haurien de patir la desconfiança de la gent.... Però no, gens ni mica, i ara ves per on, no cal patir perquè les religions ho aguanten tot (o quasi tot).

Per exemple, els tres assumptes: ningú parla del miracle de la sobrenatural decisió de la FIFA de fer el mundial a Qatar (1). I ningú parla del medi ambient, pobret, just després que el secretari general del ONU anunciés l’infern climàtic a Sharm el sheikh (2). I per descomptat ningú parla de les dones ni dels treballadors immigrants, i cap jugador s’ha atrevit a dur un braçalet “arco iris” (3). Tots pendents del mundial i tots els països paralitzats quan juguen les seves seleccions.

Queda, doncs, clar que avui el fúmbol és una de les més potents religions que hi ha al planeta terra. Ah les religions..... carai amb les religions, parlem-ne una mica de les religions.

Els humans creiem perquè volem seguretats que ens expliquin el món i donin sentit a les nostres vides. I les religions organitzen les creences, perquè com que religió no ve de relegere sinó de religare, les religions son una manera de relligar-nos amb el món i de donar sentit a les nostres vides.

Les religions són un sistema que funciona a un triple nivell: individual (la fe), col.lectiu (la religió) i poder (les esglésies)

1.- Individual: la fe. Cada individu “creu” (és a dir, té fe) en Déu, o en la ciència, o en l’atzar, o en l’amor, o en la música, o en el fúmbol.

2.- Col.lectiu: la religió és la suma dels individus que tenim la mateixa fe. La religió ens estalvia la soledat i ens proporciona identitat col.lectiva (¡religió és comunitat!): això és molt potent, potentíssim, potentississism (és la hòstia, i nunca mejor dicho). Tot i que antigament el terme religió s’havia aplicat només a les sobrenaturals, ara a les nostres societats i a pràcticament tot el món vivim/creiem/parlem de religions laiques (per exemple el fúmbol)

3.- Poder!: Organització social; abans les esglésies i les sectes... i avui la FIFA, els clubs, les organitzacions governamentals i no governamentals, les entitats, els partits, les associacions, etc, etc. Perquè totes les religions es plasmen en organitzacions socials i per tant generen poder (i lluites pel poder)

Fe, religió i organització són fets universals; i la seva concreció (existència i/o predomini) depèn de la societat: Veiem-ho esquemàticament seguint les quatre estructures de qualsevol societat (població, economia, política i cultura):


Abans, en societats de

  1. baixa esperança de vida,

  2. economia de subsistència,

  3. política d’estats leviatan i

  4. cultura sacrificial ,

això es resolia amb les religions sobrenaturals, amb les que acceptàvem els sacrificis terrenals que ens manaven les esglésies a canvi de la seguretat (la grandiosa seguretat) d’una eternitat feliç als diversos cels que ens asseguraven les diferents esglésies en competència (fins i tot bèl.lica com sabem per la història).

Com que vivíem poc i no teniem ni un duro i els que manaven eren uns cabrons, i estàvem acostumats al sacrifici, el negoci de la seguretat eterna al més enllà era molt atractiu i rendible i ens hi apuntàvem.

Això era el passat.


Ara, en societats on el mode de producció dominant és el capitalista, i

  1. d’alta esperança de vida,

  2. economia de consum,

  3. estats de serveis i

  4. cultura hedonista

la fórmula sobrenatural no és atractiva ni rendible i és un incordio i està passada de moda, i no volem sacrificis i l’eternitat ens queda molt lluny.

Com que vivim molt (i el més enllà ens queda lluny) i tenim calers per disfrutar i als que manen els elegim, i ens ho volem passar bé… volem seguretats terrenals, concretetes i immediatetes, i ens inventem noves religions per donar sentit a les nostres vides i algunes d’aquestes son laiques: esport, música, ciència, etc. El fúmbol, doncs és una religió laica i el paradís que promet és guanyar el mundial (o la champions o la lliga... o encara que només sigui guanyar al Madrid o al Barça).


El fúmbol també té una organització clarament eclesial (organització, poder!):

  • paradís promès (la gran seguretat: la victòria, sigui avui o demà, sigui el mundial, o la lliga o la mera permanència o fins i tot derrotar el rival)

  • poder (i milions, carai!),

  • mites (“Hi ha qui creu que el fúmbol és una qüestió de vida o mort; doncs estan equivocats; és molt més important que això”, Bill Shankly)

  • professionals: sacerdots, bisbes, cardenals i papa (jugadors, entrenadors, directius, i la FIFA)

  • sants (per exemple el Messi) i dimonis (per exemple el Mourinho)

  • I també màrtirs (son del tot religioses les litúrgies que es concelebren quan es retira o fins i tot quan es mor algun jugador).

  • temples (els estadis) i peregrinacions col.lectives als temples i carinyosa confraternització amb els feligresos de l’equip rival

  • rituals i celebracions: cada partit és un solemne ritual d’identificació col.lectiva

Fe, religió, i església/FIFA: aquesta és l’ enorme potència del fúmbol a les nostres societats (és l’opi de Marx i el soma de Huxley, toma ya!).

Ergo, que el Papa (o un summe sacerdot) d’una d’aquestes esglésies com és la FIFA monti una gran celebració religiosa a Qatar i en tregui benefici econòmic(1), donant pel sac al pobre planeta (2), i fent que ens despreocupem dels frets humans (3), pot ser heretgia, pecat de corrupció, qualsevol altre pecat capital, traïció a les essències esportives, mercantilització del missatge evangèlic però els feligresos del futbol seguirem enganxats a la tele, i trobant en el fúmbol sentit a les nostres vides, i no caldrà ni que fem penitència perquè sempre acabarem perdent, però sempre hi haurà un altre paradís somniat d’una champions per guanyar o d’un Madrid o un Barça al que derrotar.




EL MUNDIAL DE LA TRANSPARENCIA


Aquest any es celebra el mundial de futbol, és més, mentre s’escriuen aquestes línies la pilota ja ha començat a rodar.

A comparació dels mundials anteriors aquesta ha generat una gran polèmica per vàries raons, les més rellevants són les següents:

  • Com a resultat de les obres de la preparació del mundial s’estima que han mort 6500 persones des de 2010 davant les pèssimes condicions laborals, la gran majoria treballadors procedents de Bangladesh, India i Nepal.

  • És un país al que els drets LGTBI no es respecten (per no dir que no existeixen) i que les persones que formen part d’aquesta comunitat són perseguides i jutjades, tant per la justícia com per la societat.

  • L'última raó que assenyalarem és la situació de la dona a Qatar. Estan sotmeses a la infantilització i control per part dels homes (marit, germans, pare), arribant a necessitar la seva aprovació per aspectes com anar a la universitat, casar-se, rebre alguns serveis de salut reproductiva, etc. Un exemple és el cas de Paola Schietekat (treballadora mexicana a Qatar). Schietekat va ser agredida sexualment i una cort catarí la va acusar de mantenir “relacions extramaritals”, condemnant-la a rebre 100 fuetades i 7 anys de presó, càstigs dels quals s’ha pogut alliberar (però el procés desemparament i injusticia al que ha estat sotmesa també s’ha de tenir en compte).

Davant d’aquest panorama s’han donat vàries reaccions a nivell internacional, debats a xarxes socials, personalitat públiques pronunciant-se al respecte, campanyes per boicotejar el mundial, etc. Tot això oferint doble espectacle, per una banda el produït per la celebració del mundial, i per l’altra tota la controvèrsia que ha generat la polèmica seu del mundial de futbol 2022.


177 visualizaciones1 comentario
  • Normals i Diferents

Actualizado: 22 dic 2022



O “Dios escribe recto con lineas torcidas”,.... o “com que la merda ens arriba fins el coll, hem d’anar amb el cap ben alt”.

Tenim dos arguments a favor de la victòria dels republicans. I els contrabalancegem amb arguments contraris (que introduïm amb el clàssic escolàstic “Sed contra respondo dicendum quod”):

Un argument és geoestratègic del món mundial, i l’altre és del país


1. l’argument geoestratègic, el món mundial (amb una mica de cinisme):

Si acceptem que l’escalfament del planeta i el risc nuclear son avui dos jinetes del apocalipsis, acceptem també que Ucraïna està relacionada directament i indirectament amb ells: directament pel risc nuclear que comporta i indirectament per l’encariment de l’energia i l’ús dels recursos fòssils i la destrucció gratuïta (a part de la igualment gratuïta destrucció de qualsevol projecte europeu autònom)

Doncs bé, els demòcrates incentiven la guerra -probablement per la major incidència en ells del complex militar industrial energètic dels EUA, que és un lobby poderossíssim- i amb ells incrementen el risc nuclear i l'escalfament del planeta . D’altra banda, els demòcrates han estat tradicionalment més intervencionistes que els republicans,

En canvi els republicans haurien desincentivat la guerra (ho havien semianunciat) perquè ells volen gastar al seu país (per exemple construint el mur fronterer) els diners que els demòcrates gasten a Ucraïna , per tant si haguessin guanyat probablement hauria disminuit la pressió als europeus d’anar-nos arruïnant gastant diners a Ucraïna. Ergo, el risc nuclear haugués pogut disminuir, i també probablement alguns dels efectes del conflicte en l’escalfament planetari.

Biden i els demòcrates volen destruir els enemics. Trump i els republicans hi volen fer negocis.

Sembla, doncs, que des del punt de vista de la supervivència de l’espècie humana hagués estat millor una victòria momentàniament dels republicans (momentàniament, qui no es consola és perquè no vol)....


Sed contra respondo dicendum quod:

Ara bé, hi ha una qüestió que no quadra i no es pot oblidar: si guanyaven els republicans, potser salvàvem la humanitat occidental (de moment). Però hi hauria un altre part de la humanitat (el sud) que seguirien patint de manera inhumana polítiques migratòries basades en la tortura i la mort (de fet, els diners que les republicans volen detreure d’Ucraïna son per construir el mur fronterer contra la immigració).

D’altra banda, tant la guerra vírica (covid) com el desabasteixement de matèries primes ha sigut en part un efecte domino que incialment va crear Trump provocant Xina. Per tant, els republicans, i si sortís un similar a Trump, serien els mes perillosos mundialment


Sobre trump:

Trump/pau: Trump va ser dels presidents més pacifistes en quant a política exterior; de veritat em pregunto si amb una reelecció de trump ens haguessim estalviat la guerra

Trump/guerra: Ara bé, malgrat no va iniciar accions armades a l’exterior, si va incitar a la violència mundial. Va prendre decisions violentes: Jerusalem, acords de París, tensions amb Iran, negativa d’entrada a ciutadans musulmans d’alguns països, mur transfronterer, separació d’infants estrangers de la seves famílies... sense esmentar les seves fites en política interior, investigacions sota mà, gestió de la pandèmia, George Floyd…No sembla gaire pacífic tot això.

Trump/síntesi: Tanmateix, algunes d’aquestes qüestions acabades d’esmentar són intrinsiques del propi funcionament dels EUA, els abusos policials i la política migratoria es donen independentment del president que hi hagi en cada moment , i probablement el mateix discurs de trump es el que va provocar el moviment Black Lives Matter, que no sabem si ha tingut algun efecte positiu a nivell social, però com a mínim va fer viure viure moments d’intensa revolta social



2. L’argument de país (efecte demostració: els EUA una societat feixista):

Ens hauria anat molt bé una victòria electoral dels republicans (per tant una victòria electoral de colpistes antidemocrates) perquè hauria confirmat que aquella societat no té arreglo. Els EUA son una societat profundament antidemocràtica i anti llibertats (ells diuen que porten la llibertat a tot arreu, però per fer-ho, primer els maten a tots i un cop tots morts els porten la llibertat!)

Si milions dels seus ciutadans voten republicà, l’imperi més sanguinari de la història del món mundial apareixeria finalment com el que és realment: una societat antidemocràtica, de fet feixista: probablement amb desprestigi i manca d’exemplaritat a Occident. Cauria finalment la careta de defensors de la llibertat.... i ja sabríem a què atenir-nos amb ells.


Sed contra respondo dicendum quod:

Cal tenir present que als republicans ja els hi va caure la careta amb l’estimat G. Bush i les seves incursions al món àrab en pro de la seguretat i supervivència del món occidental. Això no va ajudar a la caiguda de les caretes dels EUA per a les poblacions occidentals. Tampoc per la resta de països que van veure com el nostre estimat Trump feia i desfeia sense gaires retrets. Que ens fa pensar que això canviaria ara?

Perquè, ¿la victòria dels republicans implicaria el desenmascarament antidemocràtic dels EUA?: no veiem un desenmascarament democràtic; queda clar que la societat no està reaccionant més que amb quatre twits i no som gens combatius front a tot el que ens està passant.

Tanmateix, ens preguntem el mateix, ja estan força desenmascarats, no?


63 visualizaciones0 comentarios
bottom of page