la maté porque era mía

(en català)

Sempre hi ha hagut homes que han matat dones. I avui no n’hi ha més que abans. El que passa és que ara ho sabem més que abans, i en parlem més, i ens preocupa més, i ho comptabilitzem més. I, sobretot, ho denunciem més. Perquè abans aquesta violència era normal i ara és diferent:

http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/139582

El poder ha estat masculí des de temps immemorial, i en conseqüència:

a) els homes definien la normalitat i les dones eren les diferents.

b) El poder masculí, com tots els poders, s’ha exercit amb violència.

Ara això està canviant (o sembla que està canviant) .

Per tant cal explicar: 1) perquè està canviant aquest poder i 2) com això afecta a la violència contra les dones.

1.- perquè està canviant aquest poder

Totes sabem que el poder és molt llaminer, i que per tant qui el té no el vol perdre. Aleshores... ¿com és que els homes d’avui estan deixant poder: són més tontos que els homes d’abans? i ¿com és que les dones d’avui estan conquerint poder: son més llestes que les dones d’abans?. Òbviament, la resposta és negativa: sempre hi ha hagut homes tontos i sempre hi ha hagut dones llestes, lluitadores, combatives, etc.

Ergo, la resposta està en allò que condiciona l’acció dels homes i les dones: la societat. L’estructura social es la que feia que abans els homes tinguessin el poder i que avui això estigui canviant.

El poder de l’estructura és més fort que el poder dels humans. Resseguim-ho veient, com fem sempre, les quatre estructures de la nostra societat

1. Població: La revolució demogràfica ha allargat la vida de les dones (també dels homes, clar) i els ha tret feina reproductiva. Molta més vida lliure per viure: una estructura demogràfica de llarga esperança de vida i baixa natalitat obre la porta a la vida i visibilitat social de les dones.

2. Economia: Les revolucions industrials i postindustrials han eliminat els components mes físics del treball (convencionalment considerats masculins). Això, sumat al canvi demogràfic, ha permès la incorporació massiva de la dona a l’economia regular –la visible- .

3. Política: els estats se n’han fet ressò amb major o menor lentitud i ara legislen, executen i jutgen d’acord amb la nova situació.

4. Cultura: els components masculins de l’estructura cultural van canviant, tot i que més lentament, essent més ràpids els formals (l’escola per exemple) i més lents els informals (els valors i actituds, per exemple, on la normalitat encara és molt masculina).

Estructura i acció:

Cal tenir en compte la paradoxal perspectiva quan l’anàlisi es fa des de l’estructura/macro o des de l’acció/micro. Perspectiva paradoxal perquè sembla contradictòria però és complementària!

Estructura/macro, la baixa natalitat és la causa: en baixar la natalitat es donen les condicions socials per a que les dones accedeixin a la vida social, per exemple treball, estudis, etc.

Acció/micro, la baixa natalitat és l’efecte: (a partir del canvi estructural) cada dona té vida social, per exemple treball, estudis, etc. I a partir d’aquí pot decidir tenir menys fills i baixa la natalitat.

Conclusió:

Sense aquests canvis estructurals, sobre tot el demogràfic, les dones d’avui correríem la mateixa sort que les nostres besàvies: la subordinació; i les dones combatives d’avui correrien la mateixa sort que les seves besàvies: el menyspreu (o la presó o la foguera).

Només un poder més fort que el poder dels homes podia modificar la dominació masculina: aquest és el poder de l’estructura social

2.- ¿per què ara sembla que hi ha més homes que maten dones? (¿ara hi ha més homes que maten dones?)

Psicologia i psiquiatria, medicina i biologia ens expliquen com son els homes que maten dones (fins i tot el dret penal s’hi atreveix malgrat la seva enorme ignorància sobre l’ésser humà). Tanmateix, aquí ens interessa explicar el paper de la societat, perquè és el marc que condiciona i explica l’acció de les persones. I ho fem seguint el consell del vell Durkheim: considerant els fets socials aïllats de les seves manifestacions individuals.

Així, l’actual violència contra les dones com a fet social s’explica per l’acció combinada de dos factors socials que són les estratègies dels dos grups en conflicte, els homes i les dones.

El que no sabem (no ho pot saber ningú, i només ho podem conjecturar) és si l’acció combinada d’aquests dos factors incrementa la violència contra les dones o només n’incrementa la percepció (el coneixement, la preocupació, i sobre tot la denúncia).

2.1.- “morir matando” o els imperis en crisi són els més perillosos (l’estratègia masculina)

L’exercici de tots els poders funciona necessàriament amb violència (en qualsevol de les seves manifestacions: física o moral, material o simbòlica, tant se val). En conseqüència, la dominació masculina també s’ha exercit amb violència.

Ara, el desplaçament del poder està posant en crisi la dominació masculina, de manera que l’imperi que els homes havien edificat des de temps immemorials trontolla. I no hi ha res més perillós que un imperi en crisi per l’atractiu de la destrucció (sembla millor “morir matando”). I com més gran i antic és l’imperi major risc de violència final.

Podem, a més, sumar-hi dues dades més:

· una societat com la nostra (competitiva, garantista i hedonista) fa més probables aquests comportaments violents

· la persistència de valors masculins (la testosterona com a valor) que s’imposen a la manca d’arguments (és allò que cantava Raimon “no tenen arguments, usen la força”).

Per tant, pensar que amb uns quants canvis legislatius la violència contra les dones desapareixerà és d’una ingenuïtat tan extraordinàriament i immensament monumental que fa pensar en que es tracta d’un nou truc dels homes per seguir-la mantenint.

2.2.- reforma o revolució / reforma o ruptura (l’estratègia femenina)

El risc precedent s’intensifica o es redueix amb les estratègies femenines, que es poden resumir en les dues grans estratègies de tots els moviments socials des de que el món és món: reforma o revolució. Ambdues estratègies es poden compaginar, essent els moments revolucionaris els de major probabilitat de violència.

Revolució: Pel que sabem de la història dels moviments socials, al començament s’hi sol aglutinar molta gent amb diferents nivells de compromís i participació, fins que les diverses contradiccions del procés van fent que la direcció del moviment vagi quedant en mans dels sectors més dinàmics (els més combatius i/o il.luminats) que imprimeixen un ritme accelerat de confrontació i conflicte amb dos resultats:

• no tothom pot seguir el ritme de manera que les líders es poden anar allunyant de les seves bases (o de la majoria de les seves bases).

• L’adversari s’encabrona (i pot fer augmentar la resposta violenta del poder en crisi),

I a partir d’aquí poden donar-se dos escenaris: triomf de la revolució o thermidor (derrota de la revolució -victòria de vox, per exemple-). En ambdós cassos l’escenari és de violència: enfrontant la violència revolucionària del moviment (poc o gens física) amb la violència reaccionària del poder en crisi (que òbviament es pot manifestar de manera física i brutal).

La hipòtesi d’aquest escrit és que ara estem en un moment així: lideratge combatiu (molt combatiu), desconcert de les bases, i resposta agressiva del poder en crisi.

Reforma: La reforma té mala fama i és molt menys heroica que la revolució. Es una opció gradual que evita l’enfrontament directe. Es lenta. Òbviament no estalvia la violència reaccionària del poder en crisi, però tal volta la redueix i segur que la deslegitima.

Conclusió

La violència contra les dones ha existit des de sempre com a conseqüència de l’exercici del poder masculí. I ara s’hi suma la crisi d ‘aquest poder (primer factor), podent ser accentuada o no segons l’estratègia femenina predominant (segon factor).

De manera que tot i que no sabem si avui realment hi ha més violència física contra les dones (ningú ho pot saber), la intervenció dels dos factors:

• en fa créixer la percepció (coneixement, preocupació i denúncia)

• i potser també la pot fer créixer realment si és correcta la hipòtesi de que ara estem en un moment revolucionari.

A partir d’aquesta anàlisi del marc social, poden resultar més intel·ligibles les explicacions de la psicologia, la psiquiatria, la medicina i la biologia per entendre millor qui i com són els homes que maten dones.

Colau

Probablement Ada Colau es l’alcalde/ssa de Barcelona que més crítiques ha rebut en tota la història de la ciutat (i probablement per això mateix podria guanyar les properes eleccions si hi ha molta dispersió de vot). Així que oferim tres observacions crítiques sobre les crítiques així com una altra crítica per fer més intel.ligible aquest experiment sociopolític que han representat l’Ada Colau i els comuns.

Les observacions

1.- antes negro que mujer

Obama -negre home- va guanyar les eleccions, Hillary Clinton -dona blanca- les va perdre.

Moltes de les crítiques que es fan a la Colau son “ad mulierem”: coses que en els polítics-home es consideren normals en ella són objecte de crítica, per exemple l’afany de poder o la manera de vestir. I aquestes crítiques no les fan només els homes sinó també les dones (¿és que les dones li tenen enveja i no li perdonen que mani?).

Això s’inscriu en una llarga tradició de crítica de les dones-polítiques que no són glamouroses (recordeu que de Golda Meir es deia que no portava minifaldilla per que no se li veiessin els collons): la dona que es dedica a la política no pot ser cutre ni pot fer polítiques cutres. Per tant, a la Colau se la critica no tant per ser dona (que també) sinó per ser cutre i no glamourosa i per fer actuacions polítiques cutres que no fan lluir la ciutat.

Tot plegat requereix una anàlisi, que algun dia farem, sobre la persistència de components de la superestructura (per exemple valors culturals masculins) per damunt dels canvis infraestructurals (per exemple els demogràfics).

2.- derrota: la gran crítica

L’experiment Colau ha intentat defensar els vianants i la comunitat en l´us de la ciutat. N’ha sortit derrotat, clarament derrotat.

El cotxe ha guanyat. Victòria inapel·lable. I inapel.lable derrota la dels vianants.

L’individu/individualisme ha guanyat. Victòria inapel·lable. I inapel·lable derrota la de la comunitat.

Aquesta doble derrota explica la gran majoria de les crítiques a la Colau. Veiem-ho:

Derrota dels vianants:

La immensa majoria de recorreguts de la immensa majoria dels habitants de la ciutat es fan a peu o en transport públic. Només una minoria es fan amb vehicle privat.

En canvi, la perspectiva de la majoria de la gent quan pensem en la ciutat és la del cotxe (o de qualssevol vehicle privat): i així critiquem els embussos d’entrada/sortida de la ciutat, critiquem les limitacions al vehicle privat (superilles, peatonalitzacio ,etc). I no considerem gens ni mica que tot això beneficia a la majoria que es mou a peu o amb transport public.

Derrota de la majoria i victòria de la minoria. Quan critiquem anem, doncs, contra els nostres propis interessos. ¿Es que ens hem tornat bojos? : no, es que el cotxe ha guanyat. El cotxe ha guanyat materialment (indústria potent i lobbi poderosíssim) i ha guanyat simbòlicament (quan pensem/critiquem la ciutat pensem en cotxe; i el cotxe segueix essent indicador de status i autonomia individuals).

Per això quan ens definim en relació a la ciutat ho fem a partir del cotxe, la perspectiva minoritària esdevé la majoritària, i així el cotxe és el rei i critiquem les limitacions al cotxe i ens queixem dels embussos i de les superilles i acabem criticant un ajuntament que ha tingut la gosadia de pensar en la majora vianant (i ara!).

Derrota de la comunitat

La Colau no se n’ha sortit (algú podria dir que ni s’ho ha plantejat mai) i l’espai urbà s’ha privatitzat cada cop més. La comunitat també en surt derrotada.

Els carrers de BCN ja no són per a la comunitat sinó per a terrasses de bars, aparcaments de motos i bicis, càrrega i descàrrega, per no parlar dels efectes a l’espai públic del creixement de tots els tipus d’habitatges turístics. El negoci privat ha guanyat la ciutat.

L’interès privat està estructurant l’espai públic/col.lectiu de la ciutat a partir del seu benefici. Derrota, doncs, de la comunitat.

Tot plegat,

Les crítiques s’expliquen per la derrota. Derrota de l’experiment BCN que ha intentat defensar la perspectiva col·lectiva en lloc de la perspectiva individual, i ha volgut defensar els vianants contra el cotxe.

Si permeteu una mica de pedanteria erudita: l’hegemonia (Gramsci scripsit) la té el cotxe, no el vianant; la té la perspectiva individual, no la col.lectiva.

3.- el poder dels ajuntaments: una filfa

La crítica a la crítica: “doncs que la Colau posi més autobusos/metros/trens i aparcaments dissuassoris i que limiti les terrasses i els pisos turístics””.

Sí senyores!. Gran crítica (i encertada, oidà) que posa de manifest que els poders més propers a la gent (els ajuntaments) son els que tenen menys poder. Perquè tots els estats democràtics funcionen a partir d’una profunda desconfiança en la democràcia.

Per exemple l’immens engany de la separació de poders: el que més mana -el judicial, capaç d’aturar legislatius i executius- és l’únic que no te legitimació democràtica, a part de ser corporativament el més conservador

I per exemple l’enorme desconfiança en els ajuntaments que fa que les seves competències/poder siguin mínimes i que siguin els que més bufetades reben perquè són els que estan més a la vora de la gent. Insistim-hi: els ajuntaments no tenen poder, tenen escassa capacitat financera, escasses competències, i no es poden saltar les lleis (per molt injustes que siguin com les que permeten l’especulació): un ajuntament no pot fer res (o gairebé res) en front de l’especulació del sòl i els fons voltor; ni pot obligar renfe, adif, ferrocates, e tutti quanti a posar més trens/metros/autobusos; ni pot modificar miraculosament la mala educació d’indígenes i forasters que embruten sense pietat per on passen.

A més, el petit poder que tenen els ajuntaments es limita al seu terme municipal (que en el cas de BCN és només de 100 quilòmetres quadrats, quan, per exemple el de Madrid es de 600 quilòmetres quadrats)

En fi... El poder més proper a la gent és el que té menys poder.

L’altra crítica

Colau porta ja vuit anys a l’Ajuntament, i certament s’ha topat amb el seu escàs glamour, amb la victòria dels cotxes i de l’interès individual, i amb les misèries competencials dels ajuntaments d’aquest país.

Tanmateix, pel que fa a la victòria dels cotxes i de l’interès individual (la gran derrota de l’experiment Colau!) hi ha una altra crítica a fer: l’escassa ambició de l’experiment. En la nostra hipòtesi es tracta d’una crítica política: l’escassa ambició s’explica perquè Colau i la seva gent provenen d’una cultura política de resistència, més acostumats a negar que a afirmar, més acostumats a la defensa que a l’àtac. Per tant més acostumats a reivindicar que a gestionar.

Si aquesta hipòtesi és certa es pot confirmar en tres manifestacions crítiques:

1.- el grouchomarxisme quan els principis topen amb la realitat (covardia política: hi ha uns principis, però si no agraden es canvien). Exemples a dojo al llarg dels vuit anys, essent potser el més paradigmàtic el de la relació amb el Mobile.

2.- la inseguretat en la gestió, observable tant en la incapacitat d’imposar (sembla que la coerció els fa por) com en la dificultat de relació amb col·laboradors i treballadors i amics i coneguts i saludats (és més important la lleialtat que l’eficiència)

3.- incapacitat de transcendir els límits territorials: BCN és petita però no sembla que s’hagin aprofitat gaire les possibilitats i recursos que ofereix l’àrea metropolitana (més de 600 quilòmetres quadrats), de la qual n’és la presidenta l’alcaldessa de BCN.

Miniconclusió

La crítica als poders locals és fàcil i gratis: d’una banda perquè són filfa i d’altra banda perquè són el punching ball ideal per descarregar la ràbia conscient i/o inconscient de la derrota.

Tanmateix, es bo recordar que els límits dels poders locals son a petita escala els mateixos límits que els macropoders de qualsevol societat (econòmics i polítics -els estats-) posen a tots els esforços de transformació social: novament, doncs, la derrota i la necessitat de trobar algú a qui carregar-ne les culpes.

Tot això (que ja sabem però que sovint oblidem com cantava Raimon) ens posa al davant d’un astut i pervers dil.lema del presoner: si la voluntat de transformacions socials es fa fora del sistema és extremisme i terrorisme i pecat mortal i totes les plagues d’Egipte; i si es fa dintre del sistema les seves limitacions la fan pràcticament inoperant (generant la ràbia conscient i/o inconscient de la derrota).

Per tant, només ens queda el derecho al pataleo i per tant patalegem a la pobra Colau.

Ja ens ho van dir fa 50 anys i llavors no ens ho vam voler creure: “todo està atado y bien atado”

Nens indefensos, pobrets

Las muertes por suicidio entre menores de 15 años crecieron el 57% el año pasado (el periódico 19 desembre 2022 i la vanguardia 20 desembre 2022)

Els nens d’ara son els nens més desprotegits de tota la historia de la humanitat des de que el món és món. Ho repetim: els nens d’avui son els més indefensos de tota la historia de la humanitat.

Perquè els hem protegit tant que a còpia de sobreprotegir-los els hem acabat desprotegint del tot: els hem deixat sense defenses de cara a una vida que de vegades pot ser divertida i estupenda però quan s’hi posa també pot ser una cabrona que reparteix bufetades de tot calibre.

I, doncs, com és això?, ¿és que de sobte tots els papes i totes les mames d’ara s’han tornat idiotes?: òbviament no (no tots). És la societat. Es l’estructura!. L’estructura social és la que està desprotegint i indefensant els nens (i adolescents i joves) sobretot al món occidental.

Veiem-ho resseguint com sempre les quatre estructures de la societat: població, economia, política i cultura.

1.- població: la revolució demogràfica ha tingut dos efectes en la indefensió dels nens (adolescents, joves) contemporanis,

D’una banda l’allargament de l’esperança de vida ha multiplicat la importància dels grups d’edat. Com que els humans ens ajuntem amb els nostres afins, i l’edat és un potent factor d’afinitat, els grups d’edat tenen una enorme potència social. Això que no es ni bueno ni malo sino todo lo contrario, comporta en els nens (adolescents i joves) la socialització transversal (retinguem aquest palabro perquè hi tornarem de seguida)

D’altra banda, la baixada de la natalitat (tant les taxes brutes de natalitat com les taxes i índexs de fecunditat són clares) : es fan menys nens que abans. En conseqüència els nens son un bé escàs i per tant molt valorat (i molt protegit, clar)

2.- economia: els nens no treballen (1) i només consumeixen (2) . També estudien (3)

1. El treball pot ser una putada -o no-, però és una relació social que curteix i disciplina i endureix. Els nens no hi són, però és que a més a més, la societat sencera cada cop hi es menys perquè la reducció del temps de treball humà necessari (economia dixit) canvia la cultura econòmica disminuint el valor del treball, la seva capacitat de disciplina, i fins i tot decreix la mateixa voluntat de treballar (mala peça al teler, doncs, de cara a l’educació dels nens adolescents i joves).

2. El nens només consumeixen (per tant, més que disciplinats estan afalagats per la publicitat).

3. Els nens (adolescents i joves) estudien, i el període en que són escolaritzats s’allarga pels canvis demogràfics i econòmics suara esmentats. S’allarga la infància, s’allarga l’adolescència i s’endarrereixen el compromís i l’assumpció de responsabilitats. I amb tot això s’endarrereixen l’adquisició dels recursos de maniobra i contacte i l’aprenentatge de la capacitat de defensa davant dels conflictes que comporta el viure.

3.- política: la gestió política s’ajusta amb el que passa amb la població i l’economia, i en conseqüència els estats s’han erigit en els grans protectors de la infància (legislen i jutgen sempre i per sistema a favor seu).

Els nens no ho saben però son un dels lobbis més poderosos de tots els estats contemporanis.

4.- cultura: l’estil de vida contemporani defuig del sacrifici i és hedonista: a les darreres dècades hem passat d’un tarannà rigorós i sever dominat pel sacrifici i l’esforç a un estil de vida confortable i hedonista i preocupat per la qualitat de vida. Òbviament, els nens (adolescents i joves) són educats en aquest refús del sacrifici i la reclamació del confort, i són els reis de l’hedonisme.

D’altra banda, la cultura d’avui està omplint el món de gent plurisocialitzada: hem passat d'una societat d'individus monosocialitzats (bàsicament a la família) a una societat de gent plurisocialitzada on la socialització transversal a partir del mateix grup (per exemple d’edat) és cada cop més important perquè dona molta més protecció: és un “refugi contra” el món dels adults. Retrobem, doncs, la importància de l’aparent seguretat protectora dels grups d’edat: els papes i les mames d’avui no poden competir contra els amics/grups/xarxes dels fills perquè no tenen res a fer: perden.

En síntesi

El més probable és que els nens d’ara estiguin (sobre)protegits i valorats perquè són un bé escàs amb socialització intra-grupal, no produeixen i en canvi consumeixen i van al cole, i els estats els protegeixen de tot mal, i els diem que s’ho han de passar bé, i son els reis del mambo. D’altra banda, les agressions als nens estan criminalitzades i algunes d’elles fins i tot definides com a delinqüència

A sensu contrario, podem suposar que en societats (presents o passades) amb estructures demogràfiques d’alta natalitat (molts nens: bé abundant i per tant poc valorat), i economies d’ocupació intensiva de treball (nens no eximits del treball ni de les diverses formes d’explotació), i estats no-protectors, i cultures sacrificials: probablement la vida dels nens era més dura i menys glamourosa, però a canvi tenen/tenien menys traumes i molta més capacitat de defensa davant les hòsties de la vida.

la força i el costat fosc.

Les estructures condicionen la vida dels individus. Com diem els sociòlegs no determinen al cent per cent el comportament humà, però el fan probable i per tant intel·ligible.

I per tant, explicable.

I en el cas dels nens, la potència de la quàdruple estructura social es manifesta fent que la força els acompanyi i també fent que els domini el costat fosc.

la força: la definitiva consideració dels infants com a éssers humans, i per tant reconeixement dels drets dels infants, etc. etc.

el costat fosc: els nens (adolescents i joves) contemporanis només tenen drets, no deures. La conseqüència és la indefensió en la que els deixa la impunitat davant de qualsevol tipus de control educatiu, manifestada en la dificultat dels límits: o no hi ha límits o hi ha massa límits.

Hi ha massa límits tan a escala macro com a escala micro (nens hiperprotegits).

· A escala macro es veu en l’increment de la normativa protectora: per exemple, cada accident -o incident- amb nens es sol traduir en enduriments normatius i fins i tot legislatius com molt bé saben els pobres i esforçats mestres i ensenyants, caps d’agrupaments escoltes, monitors d’esplais, i fins i tot entrenadors esportius: sembla com els nens hagin de viure amb risc zero (quan tots sabem que la seguretat absoluta no existeix).

· I a escala micro l’increment de la probabilitat d’hiper-protecció de familiars i cangurs (“nen: no facis, nen: vigila, etc..) que en sobreprotegir-los, els deixa indefensos en front dels inevitables conflictes que té la vida (hiperprotecció és desprotecció). Més encara, se'ls deixa sense tolerància a la frustració, esdevenint potencials fonts de traumes i agressivitat posterior).

No hi ha límits (els nens mimats):

· en tenir drets i no deures, incrementa la probabilitat que els nens estiguin acostumats a tenir-ho tot en qualsevol moment, i per tant no valorin l’esforç ni el control.

· Els hem eliminat tot el que signifiqui esforç i sacrifici, i la disciplina és un antivalor a liquidar, i el càstig ha desaparegut del panorama educatiu (i fins i tot hem eliminat aquella extraordinària escola de “supervivència en medio adverso “ que va ser la mili).

· I torna a entrar en joc la socialització transversal: nens adolescents i joves s’ho fan entre ells, i el que els poden dir les altres generacions (pares, avis, mestres, etc) no els arriba, no ho entenen, no ho poden descodificar, és soroll per a ells.

· Més encara, si uns papes/mames intenten posar límits (i anar contra l’estructura), pobres d’ells i pobres dels seus fills perquè esdevenen uns marginats/pringats i el remei acaba sent pitjor que la malaltia

Menció especial per als papes i les mames: entre tot això i els canvis en les estructures familiar van de cul, els seus rols es desdibuixen i no poden copiar el que feien els seus pares, i no saben què fer, i per tant: “in dubio pro reo”, es a dir sempre a favor del nen.... i en conseqüència dimiteixen de pares

No es confronten:

Els nens adolescents i joves contemporanis no troben ni el món ni els adults amb qui confrontar-se en el seu procés maduratiu (perquè per madurar cal confrontació –conflicte-): món i adults semblen haver dimitit. Ni es troben amb adults que s’hi confronten amb afecte (a casa, a l’escola), ni es troben amb adults que s’hi confronten amb norma (els estats els protegeixen de tot mal)... per tant, s’han de confrontar amb l’infinit, amb la manca de límits. I una possible conseqüència és la confrontació contra ells mateixos, l’autodestrucció: sigui amb el suïcidi, sigui conduint, sigui amb les drogues. Per exemple, la cita inicial:

Las muertes por suicidio entre menores de 15 años crecieron el 57% el año pasado (el periódico 19 desembre 2022 i la vanguardia 20 desembre 2022)

Los intentos de suicidio de menores de edad atendidos por ANAR se han multiplicado por 26 en la última década Cadena ser 1 desembre 2022

Profesores y expertos vinculan la caída de las notas de los alumnos catalanes al malestar emocional (el país 19 desembre)

Per acabar,

La mala notícia és que la cosa no té solució individual perquè es estructural i no depèn de la bona o mala voluntat de cada papa o de cada mama o de cada mestre o de cada educador. I la notícia pitjor és que l’estructura camina en direcció contrària.

¿i la bona notícia?: doncs que tanmateix, no obstant, nogensmenys, de tota manera, malgrat tot …..... aquesta anàlisi es limita a la minoria de nens del món que viuen a Occident, als països que anomenem desenvolupats (ai mare!), essent un indicador més de que les societats occidentals són cada cop més prescindibles i secundàries. Per tant, potser la bona notícia l’haurem de buscar a la “majoria mundial” que viu i educa fora d’occident.

De moment i a Occident, la millor conclusió d’aquesta anàlisi la dona aquella cançó del Joan Manuel Serrat que acaba dient “ nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio”.