Buscar
  • Normals i Diferents

Actualizado: 27 sept


L’anòmia és el desequilibri entre objectius i mitjans.

La societat ens diu que hem d’assolir uns objectius (per exemple triomfar a la vida) amb uns mitjans “normals” (per exemple treballant). I la societat és anòmica quan hi ha desequilibri entre objectius i mitjans (per exemple donant més importància als objectius que als mitjans).

L’anòmica és la societat i no els individus!. El que fan els individus és adaptar-s’hi, i ho poden fer acceptant objectius i mitjans (aquests són els normals), i també ho poden fer no acceptant els objectius i/o els mitjans (aquests són els diferents). Un tal Merton va descriure cinc diferents adaptacions individuals al tàndem objectius/mitjans... que tots els estudiants de sociologia han hagut d’estudiar des de que el món és món:

L'adaptació normal la fan els conformistes, que són els que accepten objectius i mitjans, i les altres quatre adaptacions (innovadors, ritualistes, retrets i rebels) són diferents.

L’adaptació innovadora consisteix en acceptar els objectius i saltar-se els mitjans; és un comportament molt habitual (copiar per aprovar un examen o robar per tenir diners.... bufff , habitualíssim!). I quan diem que l’economia capitalista és anòmica volem dir que és una estructura que fa molt probables les adaptacions innovadores, perquè com que es tracta de competir i guanyar, tot s’hi val per aconseguir l'objectiu i els mitjans normals poden saltar pels aires.

L'anòmia també pot ajudar a explicar els altres comportaments diferents aparentment allunyats de l’economia capitalista :

● El ritualisme consisteix en respectar les normes (els mitjans) tot renunciant als objectius (l’estrès de la lluita per l’èxit). Per tant, en renunciar als objectius, es renuncia als valors normals (no s’hi arriba).

● El retraïment és la renúncia als objectius i als mitjans (“parad el mundo que me apeo”). Darrerament s’ha anat convertint en una opció vital de no ser objecte de normalització.

● Finalment, la rebel·lió coincideix amb la revolució: no s’accepten ni els objectius –l’èxit individual- ni els mitjans –el treball d’acord amb la lògica del sistema- i a canvi s’ofereixen objectius i mitjans alternatius i solidaris.


L’economia capitalista i l’adaptació innovadora a l’anòmia

Perdoneu que ens repetim: si l’adaptació innovadora és la que accepta els objectius (triomfar, guanyar diners, etc) saltant-se els mitjans normals, un sistema econòmic basat en l’individualisme, la competència i la supervivència del més fort és estructuralment anòmic. L’economia capitalista és, doncs, anòmica.

Perquè, si es tracta de competir i guanyar, la pressió cap als objectius és tan gran que pot fer eliminar els mitjans normals. El sistema econòmic, doncs, és un factor estructural d’anomia perquè incrementa les probabilitats de fer trampa (per exemple la delinqüència utilitària perquè s’accepten els objectius de l’èxit econòmic, i es refusen els mitjans normals com el respecte a les normes econòmiques).

Ep, i hem de fer un importantíssim parèntesi: Tradicionalment s’ha dit (o acusat) la teoria de l’anòmia de concentrar-se en el pobres i deixar de banda els rics: mentida podrida!. L’anòmia també va amb els rics ja que la pressió entre objectius i mitjans explica molt bé les agressions dels rics i poderosos (delinqüència de coll blanc, dels cavallers, corporativa, financera, etc): de fet, els rics i poderosos accepten els objectius de guanyar diners i poder i es salten els mitjans molt més que els pobres.



Per exemple la delinqüència utilitària i l’anomia

Hem de recordar el que sempre diem els sociòlegs: la variable inicial de tota anàlisi social és la desigualtat. La desigualtat social és la que genera poder, i el poder econòmic prové de la desigual propietat i/o control privats dels béns econòmics.

Per tant la classe social que té el poder econòmic organitza l’economia i tota la societat a partir de la propietat privada (privada!, no pública). La propietat privada (de béns de producció o de béns de consum!) és el gran bé estratègic de l’estructura econòmica. Per tant respectar-la és normal i agredir-la és diferent.

(parèntesi; si la propietat fos pública, la propietat privada seria inexistent i no podria servir per a definir el normal ni el diferent. Tanmateix com seguiria havent alguna altra desigualtat, hi seguiria havent poder, hi seguiria havent agressions, i hi seguiria havent normals i diferents).


I per tant (i seguim amb l’estructura), l’organització de l’economia es basa en que els individus competeixin per tenir cada cop més propietat privada (de béns de producció o de béns de consum... o de diners que permeten tenir-los)

I per tant, l’organització (l’estructura) de l’economia és de lliure competència:

● Lliure: regles del joc iguals per a tothom (els mitjans)

● Competència: per tenir cada cop més propietats privades (diners, béns de producció, béns de consum, etc: els objectius).

(nou parèntesi; competim perquè la propietat és privada....... Si la propietat fos pública no sabem què passaria, podríem competir per altres coses, però no competiriem per una cosa inexistent com seria la propietat privada).


I bé, una estructura econòmica que fa competir als seus individus és una estructura a la que li costa mantenir l’equilibri entre els objectius i els mitjans.

Per tant, és una estructura anòmica (pel més que probable desequilibri entre els objectius i els mitjans, i l’enorme probabilitat de fer trampa): Ergo, és l’organització de l’economia (l’estructura econòmica) la que està anòmica, no els seus individus!.

Repetim-ho: és l’organització de l’economia la que està anòmica, no els seus individus!.

Els individus (tots els individus: rics i pobres!) l’únic que fan és adaptar-se a aquesta organització competitiva; i si ho fan amb l’adaptació innovadora, accepten els objectius (guanyar diners i/o quota de mercat) i no accepten els mitjans (per tant fan trampes com robar o estafar o conspirar, etc) agredint la propietat dels altres: i això és la delinqüència utilitària (i això ho poden fer rics i pobres.... bé, probablement ho fan més els rics que els pobres!).

La delinqüència utilitària és doncs una de les maneres amb que els individus (no anòmics, no anòmics, no anòmics, no anòmics, no anòmics, no anòmics) s’adapten a una estructura anòmica, anòmica, anòmica, anòmica, anòmica, anòmica, (desequilibrada entre objectius i mitjans).

Ergo, conclusió i traca final: una estructura econòmica de lliure competència, per tant anòmica, és la variable independent bàsica de la delinqüència utilitària: explica per què la gent roba, estafa, conspira i fraueja, etc. I com que la delinqüència utilitària representa més del 90% de tota la delinqüència registrada i més del 80% de la total, l’estructura econòmica anòmica explica més del 80/90% de tota la delinqüència que hi ha a la nostra societat.


Més anòmia: especulació i economia submergida

La terciarització econòmica té una altra conseqüència anòmica, perquè la preponderància del sector serveis -amb les finances- transforma el poder econòmic passant-lo de productiu a financer, passant de l’acumulació lenta al diner ràpid, i de la disciplina a l’especulació: es guanya més especulant que produint.

L’economia especulativa (terciaritzada) reforça encara més el desequilibri anòmic. Perquè l’especulació, tal com diu la RAE és “Efectuar operaciones comerciales o financieras, con la esperanza de obtener beneficios basados en las variaciones de los precios o de los cambios,”. No es tracta de crear riquesa sinó d’esperar el lloc i el moment del major guany. De manera manera que el poder econòmic:

a) inverteix on més pot guanyar (la deslocalització)

b) inverteix com més pot guanyar (precarització, contractes temporals, atur, etc)

c) inverteix quan més pot guanyar (triar el moment i el tipus de la inversió).


L’economia submergida s’explica també en clau anòmica: davant la pressió per assolir guany, hom s’estalvia costos (impostos, salaris, seguretat...): l’economia submergida és, doncs, un exemple més de l’adaptació innovadora. Per cert, l’economia submergida no està prou criminalitzada (encara que formalment estigui definida com a delinqüència) perquè té una doble dimensió absolutament contradictòria: d'una banda és delinqüència amb víctima col·lectiva -tota la societat- i amb víctima individual -cada treballador explotat-; però d'altra banda la seva percepció social és bona tant perquè sembla un factor antidelictògen per la seva capacitat de crear ocupació com per la seva generalització: és difícil percebre com a delictiu –i per tant criminalitzar- un comportament generalitzat per tota la societat.


Per acabar, posem-nos sentimentals: anòmia i amor

Un sistema econòmic basat en la competència, i per tant anòmic, ens posa al davant de la vella i bella tesi d’Eric Fromm : ¿pot existir l’amor en una societat competitiva on els altres són el rival a derrotar?. Dit d’altra manera, com que l’estructura condiciona l’acció, una estructura econòmica de lliure competència condiciona l’acció dels seus individus fent més probable l’acció inamorosa que l’acció amorosa. Podem trobar molts exemples del llenguatge comú que ho acrediten: “competim” per “conquerir” algú, “en l’amor i en la guerra tot s’hi val”, etc.

Seguint per aquest camí, i anant a paraules més gruixudes, una estructura social i econòmica competitiva fa més probables les accions competitives dels seus individus i més improbables les solidàries: per tant l’estructura econòmica (i social) fa més probable l’acció utilitària-racional-egoista que l’acció expressiva-afectiva-solidària (és a dir amorosa).

Apa, "y ahí queda eso"!.

83 visualizaciones0 comentarios
  • Normals i Diferents

Actualizado: 27 sept

(Qui diu bars diu restaurants i tot el que engloba el sector de la restauració).


El nostre debat s’ha anat organitzant a través dels següents eixos:

1.- els bars son un component evident de la nostra estructura cultural

2.- per tant, n'hi ha molts (o n'hi ha massa?)

3.- per tant se’ls tanca, independentment de la seva utilitat de cara a aturar la pandèmia

4.- tot això ens ha portat a parlar del futur del sector...

5.- i no hem parlat de les propines (que segur mereixen un matxembrat apart)


1.- els bars son un component evident de la nostra estructura cultural

Bars i cultura: a Espanya, els bars són part de la cultura, és difícil no trobar un bar allà on vagis.

Els bars són llocs en els quals existeix alguna cosa i, sobretot, la possibilitat d’alguna cosa. Com deia una estimada col·lega “quantes relacions s’han iniciat en un bar!”

Als bars es parla: del present i del futur (i del passat), es critica jefes i amics, ens queixem de tot i de res, es discuteix, arreglem el món,

Als bars es queda: amb els amics, amb els companys de feina, amb les parelles...

Als bar mirem la tele!

Per tant, el tancament de bars afecta a la interacció de les persones, i, com a part cultural del país, també a l’economia d’un ampli grup de persones.



2.- per tant n’hi ha molts (o n’hi ha massa?)

N’hi ha molts:

Bars i economia: el fet que els bars siguin part de la cultura espanyola indica que aquests estiguin bastant freqüentats i que en un àmbit d’oferta i demanda n’hi hagi tants com per suplir la demanda. Al 2016 el sector de la restauració va emplear 1,6 milions de persones, i al 2018 el mateix sector va facturar 123.000 milions d’euros, un 6,2% del PIB. Sense ser economistes podem entendre que des de que van començar les mesures per aturar la propagació del virus (març 2020) fins ara, a partir de les diferents mesures el sector de la restauració està tenint un impacte molt negatiu a la seva economia, fet que també afecta als negocis que viuen a partir d’aquest sector. Tenint en compte aquests indicadors, el tancament de bars i restaurants i/o la restricció dels seus horaris i aforament és un gran problema econòmic.


N’hi ha massa?:

Hi ha massa oferta (fins i tot per nosaltres): trobem un bar al costat d'un altre, que fa cantó amb un altre. Per què? Hipotetitzem que és per la falta d'un projecte darrere. Obrim un bar perquè si, per què no? Mancar d'un pla de negoci és sinònim de baixa rendibilitat. Aquests bars són molt dèbils com actor social en la presa de decisions (el bar del Manolo és poc influent). Malgrat que el tancament d'aquest tipus de negoci es pugui arribar a definir com a problema grupalment i aconsegueixi certa ressonància pels mitjans de comunicació, rarament es passa a l'organització per a l'acció social.

Per tant, si hi ha molts/massa bars, es possible que la precarització i l’explotació del treballador s’hagi tornat conditio sine qua non pel sector.

I amb això entenem la baixa sindicació: l’escassa capacitat de reivindicació de millors sou i millors horaris.

Hi ha, doncs, un efecte positiu en l’abandonament de l’hostaleria i que alhora concorda amb la situació d’aquest sector: l’oferta supera en grans quantitats a la demanda, obligant a moltes empreses treure rendibilitat de pràctiques abusives contra el treballador. La pandèmia serveix com eina d'enfonsament de locals de limitada rendibilitat.



3.- per tant se’ls tanca

Ens preguntem com teòricament un dels motors econòmics d’Espanya s’abandona tan dràsticament no nomes en temps de pandèmia sinó de manera general


Primer ens preguntem com valorar l’acció del govern envers la pandèmia, quines han sigut les seves preferències i sacrificis.

Bars i responsabilitat: però de qui és la culpa que tanquin bars, dels bars o dels clients? La pandèmia i la seva solució és un qüestió de responsabilitat, des de les més altes esferes de poder fins les més baixes. És important recalcar que el sector de la restauració és diferent a tots els demés ja que hi ha una excepció a la norma en l’ús de les mascaretes, i és que les persones es poden treure les mascaretes per tal de menjar i beure, aspecte que no es contempla en altres negocis degut a que ni es beu ni es menja, i on el fet de treure's la mascareta és sancionat normativa i moralment. Però, només bevem i mengem quan ens traiem la mascareta al bar? NO, parlem, interaccionem, perquè és cultural, la cultura és el bar com a interacció social, i no només amb les persones que anem al bar xerrem, sinó amb persones fora del nostre cercle. Llavors on queda la responsabilitat? A les persones encarregades del bar, a la clientela, ambdues parts?

Tancar bars i restaurants pot ser necessari en termes de control de la pandèmia. Tanmateix, l’administració (tant el Gobierno de España com el govern de la Generalitat) l’han cagat i l’estan cagant estrepitosament en la gestió d’aquest tancament: en efecte, es diu que som un país pobre i que per tant no se’ls pot ajudar més perquè no hi ha diners. Mentida podrida i botifarra de pagès: el que no hi ha son ganes i agilitat!. Només que cada conselleria i cada empresa pública de la Generalitat dediqués un miserable 1% del seu pressupost a ajudar tindríem més de quatre-cents milions d’euros a disposició de tota la gent que ha tancat per la pandèmia. La pregunta és ¿per què no es fa això?

oju! Pot haver un interès en que no sigui així? Per una banda el fet que bars i restaurants tanquin fa que hi hagi un exèrcit de reserva molt nombrós i que la gent accepti sous més baixos en altres sectors i així poder abaratir costos (sobretot en sectors on hi ha una forta sindicalització). Per una altra banda, aquest mateix exèrcit de reserva al estar a l’atur (si es que en tenen) poden apuntar-se a cursos gratuïts generats per part de les institucions com el SEPE i que estiguin encarats a un àmbit més competitiu i productiu que els bars i restaurants, i que no siguin tan sensibles a les crisis.


I després ens preguntem con ha estat tan fàcil tancar-los.

Bars i col·lectiu: tenint la importància que tenen els bars, restaurants, hotels, etc. en l’economia espanyola, perquè ha estat “tan fàcil” tancar-los i fer-los cedir a partir d’unes mesures clarament devastadores? La unió fa la força. Imaginem per un moment que una empresa a Espanya, amb 1,6 milions de persones treballant decideix fer fora al 30% de la seva plantilla, les repercussions de les manifestacions haguessin ocupat les primeres planes del periòdics nacionals i internacionals. La Hosteleria és un sector molt ampli, però tant dispers que no tenen força com a grup, i moltes empreses, cadenes, petits propietaris s’han beneficiat d’això per no pagar hores extres com es deuen, fer contractes “basura”, etc. Òbviament n’hi ha d’altres que no, però com ens encanta repetir, paguen justos per pecadors.

Un altre aspecte que cal remarcar, és tota les persones que queden sense feina arrel del tancament dels bars, ja estem a una fase en que s’estan deixant de pagar ERTO i s’està fent la gent fora. Això deixa una quantitat ingent de persones al carrer, potser és un bon moment de canviar la cultura espanyola i fer-la més productiva, no podem seguir depenent de l’autoconsum d’alcohol per ser una mica competitius.


En tercer lloc, i finalment, també hem de reconèixer que bars i restaurants han patit molt les restriccions de la pandèmia: cada bar i cada restaurant que tanquen són un cost social i un drama personal de milers de persones. Ara bé, a part de criticar els governs, també hem de reconèixer que el tancament de bars i restaurants té la seva lògica: són espais d’interaccio sense protecció (i la cosa no és tant els usuaris dels bars i restaurants com les seves famílies a qui poden contagiar)



4.- el futur del sector?


Bars i canvi: quin futur hi ha per la restauració? Hi ha varies qüestions que deriven d’aquesta pregunta. Per una part, la diferència entre bars i restaurants de barri (individuals per dir-ho d’alguna manera) i bars i restaurants que estan sota el nom d’una cadena/franquícia (corporacions potser és la millor manera de catalogar-los). En aquest aspecte és important tornar al concepte de cultura de bars, en l’imaginari col·lectiu el bar de tota la vida és el bar Manolo, una tasca, un restaurant que el porta la família, etc. Aquesta visió queda en la memòria històrica, ja que cada cop més els bars ja no són portats per persones de la cultura espanyola, sinó que estan regentats per famílies xineses. En l’altre banda, al nivell corporatiu tenim noms que ens sonen cada cop més, Vivari, La Tagliatella, Gino’s, Udon, etc. i d’altres, que són els precursors, Mcdonald’s, Burger King, Telepizza, etc. Tenint aquest panorama, individualització vs corporacionisme, qui aguantarà més contra les mesures del virus?.


I una altra qüestió no menor: malgrat “anar al bar” forma part de la nostra cultura mediterrània (per això n’hi ha tants)... bars i restaurants cada cop més estan en mans extranyes, siguin les màfies xineses o paquistanies que segur els utilitzen per blanquejar diners, o siguin grans franquícies que despersonalitzen la relació social del bar: un estimat company deia que molta gent, si els canvien el cambrer deixen d’anar al bar.


Cosa a part són els negocis hostelers on sí que existeix un projecte (generalment dirigit a ser negocis molt rendibles). Pensem en grans cadenes (per exemple els McDonald's o 100 Montaditos). Aquests s'adapten molt bé a la crisi, compten amb serveis de Glovo que els permeten complir amb el seu objectiu de generar riquesa. A més, com el bars Manolo està tancat, acaparen més mercat. Malgrat que suposo que tindran pèrdues, no són comparables amb els petits hostalers. Les cotitzacions de McDonald's no han patit grans efectes, indicador de la continuïtat del volum les transaccions. Ens recorda a la crisi de 2008, on els efectes van ser pagats per una part molt concreta de la societat. Doncs repetim al 2020 amb el tancament de locals per la COVID-19, on els grans mals seran patits per un grup concret de negocis.


5.- i no hem parlat de les propines (que segur mereixen un matxembrat apart), ai las!



37 visualizaciones0 comentarios
  • Normals i Diferents

Actualizado: 27 sept



Els humans hem tingut dues formes de relació amb la resta d’espècies animals: extermini (amb o sense cacera) o domesticació (aprofitar-nos-en i/o tenir-ne cura i acompanyament). Eliminació o colonització.


L’estructura social i la necessitat material de les societats humanes han marcat la relació que els humans han tingut i tenen amb la resta d’espècies amb les que conviuen. Darrera d’aquesta estructura es destaquen la dimensió demogràfica (el creixement del contingent humà implica el decreixement de la resta d’animals, la nostra expansió limita els seus hàbitats), la dimensió econòmica (anteposició del benefici econòmic sobre la fauna i flora), la dimensió cultural (l’estil de vida de la nostra espècie és de dominació..... sobretot des de la il·lustració) i la dimensió política (els poders públics, abans i després dels estats, ho organitzen/regulen).


Durant el segle XX hem viscut dos grans canvis que han modificat la percepció i l’ús que fem dels animals. L’avenç tecnològic, que ha deixat obsoleta la força animal, i la creació d’una economia productiva (a occident) capaç de trencar amb el sostre de malthus i dotar a la població de varietat i alhora excés d’aliments. Aquests dos fets ofereixen a la societat la possibilitat de concebre els animals i la relació amb ells d’es d’una nova visió, que abans per necessitats productives i fam no podia ser considerada.


L’animal ja no és només una eina productiva sinó un element més de la llar al que cuidar i estimar. Aquesta concepció encaixa molt bé en una societat cada cop més individualista i menys social, així com cada cop més allunyada de la vida rural. L’animal s’humanitza, i en tant que es veu com a igual, se sent empatia i compassió cap a ell, així, les pràctiques que provoquen sofriment o maltracte injustificat passen a ser rebutjades.


Sota aquesta visió actual, que no nova, apareixen noves preguntes en relació a l'ètica animal. El nostre passat històric (i actual) s’ha basat en l’exterminació o la domesticació, on la domesticació ha arribat a provocar la completa eliminació de l’instint de supervivència d’algunes espècies d’animals, les quals no tenen cap altre sortida que no sigui la plena dependència de l’humà. És èticament correcte seguir perpetrant aquesta relació desigual amb els animals domesticats? Podem entendre la relació amb ells com una simbiosi? O hauriem de reduir el contacte amb ells tot i sabent que probablement acabaran desapareixent sense l’humà? I no només ha succeït amb les espècies domesticades, sinó que el desenvolupament de les societats humanes ha perjudicat molts hàbitats i ha deixat sense casa a moltes espècies, les quals han après a viure de les restes de l’humà.


Hem centrat el nostre debat en la relació amb les espècies colonitzades a partir dels següents eixos:


1.- Hem colonitzat unes espècies i al llarg del temps hem anat evolucionant de manera que ara ni nosaltres podríem viure sense elles ni elles podrien viure sense nosaltres. Aquest segon aspecte és rellevant perquè si a aquestes altures de la història aquestes no podrien viure autònomament, vol dir que depenen de la nostra espècie i ens obliguen a pensar en el seu benestar o en els usos que els hi donem com a espècies “inferiors”.


2.- La nostra relació amb elles: exemple

Tenir-ne cura versus abandó: si avui abandonem un animal domèstic té poques probabilitats de sobreviure.

Entre els que tenen cura dels animals domesticats hi ha segments que volen incrementar aquesta cura (ex: medicina -portar-los al metge o al psicòleg).


3.- La combinació de domesticació i extermini:

Els escorxadors i les granges: maltracte i patiment animal versus benestar dels animals.

En aquest aspecte vam parlar del valor que donem a unes espècies versus a les que només en traiem ús, i al seu temps com humanitzem a aquestes espècies a les que donem més valor, com les acabem transformant en membres de la familia, i és en aquest punt on ens preguntem si també se’ls hi ha d’atorgar drets?


4.- La nostra alimentació:

Mantenim l’alimentació en base als animals (carn per exemple) versus veganisme, però fins a quin punt és només per una qüestió d’empatitzar amb els animals? També es posa en manifest que el medi ambient està patint les conseqüències de la sobreexplotació ramadera i per tant molta gent, a part d’empatitzar amb els animals, també canvia la seva dieta per temes de responsabilitat mediambiental.


5.- La humanització:

Els animals poden ser econòmicament productius i culturalment productius (els animals de companyia). En general, tenim tendència a humanitzar el culturalment productiu (la mascota) i a deshumanitzar l’econòmicament productiu (el porc per exemple).

Humanitzem els animals (parlem amb ells).

Són funcionals de cara a la nostra salut; animals domèstics i substitució sentimental: tenim un gos per no tenir un fill.


6.- L’estètica:

Hem construït categories estètiques per a la nostra utilització humana: l’exemple del gos i la mosca, el domesticat és bonic (gos), el no domesticat és lleig i/o emprenyador (mosca).


7.- Preferències de valors:

Opcions de valors.

En cas de catàstrofe, què ens estimaríem més salvar? Un gos bo (de companyia) o salvar un ésser humà dolent?

38 visualizaciones0 comentarios